dimecres, 27 de novembre del 2013

DIA DEL VOLUNTARIAT DE NACIONS UNIDES: 5 DE DESEMBRE

Nacions Unides celebra el 5 de desembre el dia del voluntariat. Mai com ara ha estat imprescindible la col·laboració altruista de persones que donen temps, esforç i coneixements a associacions de tot tipus, en especial les dedicades al tercer sector, a tenir cura dels que necessiten una especial atenció, no sols alimentària, també afectiva, i a tenir cura també dels que es troben molt més lluny, a països on la majoria de la població es troba en situació de precarietat per no dir de pobresa, una pobresa que fereix la sensibilitat dels qui la sofreixen i del qui la contemplem i que demana a crits canviar les perverses estructures econòmiques del nostre món. Ho acaba de recordar el Papa Francesc, el capitalisme és una estructura de pecat, un sistema econòmic que mata.
Ara, com mai, cal la mobilització de les societats benestants d’Europa a favor dels desvalguts d’aquí i dels d’allà. Ara que les ajudes públiques, què lluny queda aquella aspiració del 0’7 % del pressupost dels estats dedicat a cooperació, han quedat reduïdes a quantitats simbòliques o simplement han estat suprimides. La famosa frase de Kennedy: “No preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t que pots fer tu pel teu país”, la podríem ampliar a escala planetària. Què pots fer tu pels pobres del món, pel teu planeta?.
Les ONGD no podrien existir sense el concurs dels voluntaris que supleixen, amb molt bona voluntat, la manca de recursos. Hem de recordar que els voluntaris poden fer tot tipus de tasques, des de tasques administratives fins tasques de sensibilització, mobilització social, recollida de signatures, recollida de fons, d’aliments,... el llistat és interminable.
A més a més, ser voluntari proporciona una satisfacció moral. Som nosaltres els que hem de donar gràcies, tal com fan els hindús, per poder ajudar altres persones que no estan en la nostra situació. Des d’aquí una invitació a la participació, ja que a les nostres societats podem dedicar temps als altres perquè tenim les necessitats bàsiques cobertes. Als països del Sud poc voluntariat pot haver-hi ja que la majoria de la població prou feina té per poder subsistir.
Entre tots podem fer un món més just i més humà.
Joaquim Alsina
Permanent FISC-Catalunya

Campanya per aconseguir fons per a les escoles FE Y ALEGRIA de Paraguai

Cooperant a Santiago de los Caballeros, República Dominicana

dissabte, 16 de novembre del 2013

ANTROPOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT

Orígens

La nostra visió del desenvolupament i del subdesenvolupament és estrictament occidental i, a més d’occidental, avui és una mirada que no pot amagar l’herència derivada de la colonització britànica i francesa. Hem passat de discutir si els indígenes tenien ànima, com va fer l’Espanya dels inicis de la colonització americana, o el parlament britànic del segle XIX, a tractar les poblacions no europees ni nord-americanes com menors d’edat, amb un paternalisme, en el millor dels casos, que impedeix un tracte de tu a tu, entre iguals. Ja en el segle XXI, Gran Bretanya i els Estats Units, és a dir, colonitzadors i neocolonialistes han imposat la seva visió. És possible que la crisi actual obligui a replantejar-se moltes qüestions que semblaven intocables. On és la suposada superioritat de la raça blanca i, en especial anglosaxona i blanca, davant els països emergents asiàtics?
Primer els missioners, després antropòlegs, sociòlegs, alguns polítics,... parlaven en nom dels pobles “nadius”. La pròpia expressió “nadius” té unes connotacions pejoratives, quan tots som nadius d’algun territori. Avui els “nadius” poden comptar amb veus pròpies. Fins i tot un continent tan problemàtic com Àfrica subsahariana va comptar amb defensors de la negritud com el senegalès L.S. Senghor o el ghanès Nkrumah.
Podem afirmar amb Paula Colmegna (2002) que avui hi ha dues formes de plantejar l’antropologia del desenvolupament: 
  1. La que es planteja el desenvolupament de comunitats locals, vulnerables, tradicionals, sense replantejar-se críticament nocions i conceptes involucrats ens els projectes de desenvolupament. 
  2. L’antropologia que se centra en l’anàlisi crítica dels conceptes i pràctiques que s’utilitzen en les polítiques de desenvolupament. 
Si el segle XIX tot girava al voltant del colonialisme, el XX va sorgir una antropologia del desenvolupament crítica amb el concepte de desenvolupament que segueix exclusivament uns paràmetres occidentals, euro cèntrics, que identifiquen desenvolupament amb creixement econòmic posant com exemples els països desenvolupats d’Europa Occidental, amb el rerefons, fins la crisi actual intocable, de creixement indefinit, en el context d'una globalització regida per aquest paràmetre.
Segons David Shelton, 2002, pels EEUU una major producció és clau per a la prosperitat i la pau i per a produir més cal coneixement tècnic i ciència.
Aquestes idees aplicades a l’Amèrica Llatina varen portar al “desarrollismo” dels anys 50. Els 70, l’esquerra llatinoamericana qüestionava el model Estat-Nació, principal genocida de pobles indígenes, i entenia la condició indígena com un estat transitori cap a la proletarització. Totes aquestes posicions varen fracassar. Des dels mateixos anys 70 va entrar en crisi el discurs habitual sobre el desenvolupament. El Club de Roma amb el famós Informe Meadows plantejava el Creixement Zero. Les conferències d’Estocolm (1972), Río (1992) i Kioto (1997) consideraven insostenible un desenvolupament basat en l’espoli del Planeta i la contaminació. A l’ensems, s’anaven articulant a l’Amèrica Llatina moviments indigenistes que reivindicaven els seus drets (Moviment Zapatista, líders polítics com Evo Morales,...) I allà on es parlava de pobres i indis calia parlar de desigualtat, injustícia social i racisme.
La dècada dels 90 es plantejava una línia única de desenvolupament per a tota la humanitat. Els anomenats “indis” no tan sols no havien desaparegut barrejats amb la resta del proletariat, havien cobrat més consciència dels seus drets i denunciaven genocidis comesos pels estats. Coincidint amb l’actuació de les ONG en aquests àmbits, a països com Brasil, Bolívia, Paraguai, Argentina,.... s’incrementen les demandes indígenes en defensa dels seus drets. Podem citar dos jesuïtes grans investigadors de les llengües indígenes i per tant defensors de les ètnies corresponents. El català Xavier Albó a Bolívia i el mallorquí Bartomeu Melià a Paraguai. Tot plegat ha ajudat a adequar els plans de desenvolupament al “punt de vista dels nadius”.
No vull oblidar la Conferència de Bandung que tot i ser molt anterior, 1955, es va celebrar a Indonèsia amb la presència de líders asiàtics i africans com Nerhu, Sukarno o Zu en Lai, i que representà la presa de consciència dels pobles “subdesenvolupats” del dret a ser tractats igual que els estats econòmicament més avançats. 

Antropologia pel desenvolupament davant l’emergència de l’etnicitat

Des dels 90 es comença a considerar els pobles indígenes en tant que subjectes polítics conscients i agents del seu destí i no tan sols receptors d’un destí imposat. La col·laboració entre indígenes i antropòlegs ha donat l’emergència de l’etnicitat. Aquesta autoafirmació dels pobles s’ha pogut constatar en els fòrums internacionals i a nivell d’estats. Canvis constitucionals a diversos estats donen fe de la nova situació a la qual els indígenes són subjectes de dret.
Brasil, Argentina i Paraguai han vist incrementar la població indígena en els últims censos, segurament no únicament perquè realment hagin augmentat en nombre, també perquè ara hi ha més orgull de ser indígena. Però les elits dels països tenen més orgull de l’indígena històric que de l’indígena real, el qual se segueix menyspreant. Així, a l’Argentina els propis mestres no tenien cap interès en descobrir l’origen indígena dels alumnes.

Qüestions al voltant de l’emergència ètnica

  1. Distància entre discurs oficial i realitat. Molts dels drets constitucionals no es fan efectius. 
  2. S’ha de tenir més en compte les limitacions econòmiques i polítiques. Sota la invocació de diferències culturals entre els indígenes i la resta de la població, les desigualtats socio-econòmiques poden quedar amagades. 
  3. Perill de confondre el tracte i reconeixement a la qüestió ètnica al Canadà i a Austràlia amb la situació d’altres pobles indígenes a països no tan desenvolupats econòmicament o gens desenvolupats. 
  4. Els diversos organismes públics o privats que tracten amb els indígenes sovint no consulten amb els interessats. 
  5. Molts antropòlegs consideren exòtiques i benèfiques les pràctiques indígenes i s’allunyen de la realitat, sense entrar a la complexa trama de relacions que impliquen indígenes, professionals i institucions. 

Desenvolupament sostenible: TERCERA VIA

Si el concepte “desenvolupament” venia sent qüestionat des dels anys 70, va ser un any després del desastre nuclear de Txernobil quan es va publicar, 1987, un informe de la Comissió Mundial pel Medi Ambient i el Desenvolupament: “El nostre futur comú”, el Brundtland Report. Exposava la necessitat d’un desenvolupament sostenible, o etnodesenvolupament, on qüestionava la injustícia que representa l’acaparament del Nord davant la misèria del Sud. Plantejava en lloc d’un progrés lineal, l’habitual, igual per a tots, un desenvolupament en múltiples direccions segons les necessitats socials. S’havia de conciliar biodiversitat amb diversitat cultural, el que s’acabarà treballant a les Agendes 21 de la Conferència del Clima de Río de Janeiro, l’any 92. Es considerava que les poblacions nadiues tenien uns drets intel·lectuals sobre la seva biodiversitat. L’organisme de Nacions Unides, Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, així ho reconeixia però va topar amb els interessos de l’Organització Mundial de Comerç.
Aquest corrent considera que els indígenes són els que més bé gestionen el seu medi i que els seus coneixements tenen lliure circulació, mentre que el Nord tot ho sotmet al benefici, a obtenir més capital. La indústria farmacèutica, per exemple, no estaria disposada a perdre una part dels seus beneficis i compartir-los amb els indígenes que aportarien el que saben, que és molt, l’Amazònia exemplifica aquesta situació.
S’hauria de patentar el coneixement indígena? No sabem les conseqüències econòmiques, polítiques o culturals que podria tenir aquesta acció.

Reflexions finals i punts de controvèrsia

  • Els últims 30 anys s’ha anat passant d’intervencions en projectes de desenvolupament que eren verticalistes i economicistes a un model més participatiu de gestió que ha desembocat en un etnodesenvolupament o desenvolupament sostenible.
  • Avui es té molt en compte el punt de vista dels nadius. Fins i tot el Banc Mundial en els seus programes.
  • Encara veiem dues línies diferenciades en les accions pel desenvolupament:
    1. Transició cap a una economia moderna, industrial i capitalista.
    2. Identificació del desenvolupament amb millora de qualitat de vida, eradicació de la pobresa i millors indicadors de benestar material.
    • Ha primat el primer model i seguim tenint pobles marginats.
    • S’ha imposat l’euro centrisme i el model capitalista o model occidental.
  • La globalització accentua les diferències.
  • El consum del Nord va lligat a la pobresa del Sud. Un bon exemple són les conseqüències del canvi climàtic.
  • La ideologia del desenvolupament constitueix tota una visió del món en tant en quant pressuposa una determinada concepció de la història de la humanitat i de les relacions de l’home amb la natura i assumeix un model de societat considerat universalment vàlid i desitjable: l’occidental. La fe en la ciència, que ho solucionarà tot ha dut a un enfocament tecnocràtic dels problemes socials. Considera inevitable la pèrdua de la diversitat cultural al mateix ritme que els pobles es vagin desenvolupant segons el model occidental.
  • Hi ha hagut millores a escala mundial en termes percentuals, no en quantitats absolutes, però la diferència Nord-Sud s’ha anat ampliant, ja que els benestants cada dia viuen millor que els qui no ho són. Ho demostra l’informe anual del PNUD de NNUU.
  • L’AOD, Ajuda Oficial al Desenvolupament, ha estat un fracàs. És una ajuda interessada. Diners a canvi del que interessa al donant.
  • Les ONG han d’actuar de forma que no reprodueixin el sistema econòmic global, si no fos així perpetuarien la situació de dependència.
  • El treball de la cooperació ha de fer evident la perversitat del sistema.
  • Creixement no és igual a desenvolupament. El desenvolupament no necessàriament implica creixement.
Tots hem de treballar pel respecte a les poblacions del Sud i pel desenvolupament integral de les seves gents tenint en compte la cultura de la qual formen part. 
Perquè un món millor és possible.

Joaquim Alsina
Permanent de FISC-Catalunya

divendres, 15 de novembre del 2013

Dia de la Tolerància de Nacions Unides (16 de novembre)

Sempre hi ha hagut moviments intolerants, països intolerants, persones intolerants, … Donava la sensació que avançar en civilització i modernitat ens faria diferents. Més comprensius, oberts als altres, en definitiva, éssers amb capacitat de diàleg. Hem anomenat “Primavera àrab” un moviment islàmic que ha mostrat un grau de virulència contra els cristians que té molt de tempestuós i molt poc de primaveral.
Avui els cristians són perseguits a Àfrica, Nigèria o Egipte, i al Pròxim Orient, Iraq o Síria, com mai havia succeït anteriorment. Caldeus, armenis, siríacs, coptes, ... s’han hagut d’exiliar.
El soldà de Brunei acaba d’imposar la llei islàmica, la shària, pel habitants de religió islàmica del seu petit estat. Els altres es regiran per les lleis heretades dels anglesos.
Països com Estats Units conserven una fòbia contra la negritud inexplicable i inacceptable. Tribunals formats per blancs no tenen gaires problemes per condemnar ciutadans de raça negra.
Intolerància entre ètnies. Hutus i tutsis a Burundi i Ruanda, entre diversos grups al Sudan, a Sri Lanka, ...
Els immigrants maltractats, no considerats com a iguals, a Alemanya fa anys que es produeixen atemptats contra edificis on resideixen turcs, els partits xenòfobs guanyen terreny a Europa.
Entre nosaltres, espanyols-catalans, estem veient els problemes per arribar a acords que en democràcia no haurien de presentar dificultats.
Realment estem més desenvolupats avui que fa dos mil anys? O tan sols és un vernís que es dissol amb suma facilitat?
Fem entre tots un món on les relacions humanes siguin realment humanes.

Joaquim Alsina
Permament de FISC-Catalunya

dilluns, 4 de novembre del 2013

DIA INTERNACIONAL DE LA NO VIOLÈNCIA

El 2 d’octubre se celebra el Dia Internacional de la No Violència. Quan els telenotícies ens parlen diàriament de la violència de gènere o dels crims contra la humanitat que tenen lloc a diferents punts del planeta, recordem Síria, Egipte, R. D. Congo,... i a més a més la persecució a què són sotmesos els cristians a molts països, com és el cas dels caldeus a l’Iraq, els coptes a Egipte o protestants i catòlics al nord de Nigèria, la celebració d’aquest dia per NNUU esdevé imprescindible per tal de prendre consciència de la situació en què es troba el món actual, que no és gaire diferent a altres èpoques en quant a la persecució de determinats grups ètnics, socials o religiosos. 

És evident que si la justícia social imperés en els països amb problemes i llurs poblacions visquessin més bé no hi hauria lloc per tanta violència. Per tant hem de relacionar la manca de benestar amb l’ús de la força i abús de la força a determinats territoris. Els fanatismes neixen sovint de la incultura, no sempre però quasi sempre, i entre fanatisme i ambició per posseir més és evident que es produeix un cocktail que provoca mort i assassinats a molts territoris del món. Cal seguir les paraules del bisbe de Roma, Francesc, a favor de la pau i seguir camins de pau per solucionar els conflictes.