divendres, 28 d’octubre de 2016

BOLÍVIA, una gran experiència

Títol curt per a una realitat molt complexa, tot i ser un país amb poc més de deu milions d’habitants, però amb una superfície de més d’un milió de quilòmetres quadrats.
El doble d’Espanya. La meitat, Andes, poblacions entre els 2.000 i els 4.000 metres. Com Cochabamba, Sucre, Oruro i La Paz. L’altra meitat, al nivell del mar. En bona part selva. Amb la capital econòmica del país, Santa Cruz. D’una pluralitat ètnica considerable, tan sols cal dir que es parlen unes 38 llengües, segons el més destacat estudiós del tema, el jesuïta Xavier Albó. Lògicament es parla el castellà, però són molts els bolivians que tenen com a llengua materna una altra i desconeixen la llengua castellana o tenen un vocabulari molt reduït. La més divulgada és el quítxua, 28% de la població, seguida de l’aimara, amb un 18%, i, a molta distància, altres com el guaraní, o les que es parlen a la zona selvàtica banyada per afluents de l’Amazones, com el Mamoré. Major part de la població indígena o mestissa. El governants sempre blancs fins arribar a Evo Morales. 
Un poble acostumat a sofrir i a rebel·lar-se. Un poble que ha patit més de 180 cops d’Estat en 160 anys, des de la independència el 1.825, independència signada a la capella dels jesuïtes de Sucre, la capital constitucional. Són molts els bolivians que viuen en una pobresa insultant. Les riques regions mineres, de las que s’obtenia primer plata i després estany, han deixat de ser tan fructíferes. Oruro, gran centre miner, està en franca decadència. Igual que Potosí (recordem en castellà “Vales un Potosí”). El seu monument a l’explotació colonial, Cerro Rico, foradat per tot arreu, amb 11 pisos de galeries, és un record constant de qui es va beneficiar dels minerals. Primer va ser Espanya, després un magnat bolivià, Patiño, que va viure bona part de la seva vida a l’estranger i que va domiciliar empreses a Delaware, Estats Units, per tal d’evadir impostos. Els nord-americans, sempre tan pragmàtics, varen proposar volar Cerro Rico i així acabar d’extreure el mineral que quedava a les seves parets, però els bolivians s’hi negaren. S’estimaren més conservar-lo com a record de l’explotació a que varen ser sotmesos.
Per la situació de pobresa en què viu la població, ha estat habitual que en els últims 30 anys hagin sovintejat vagues i manifestacions. La forma més habitual de protesta són el “bloqueos”. Carreteres tallades durant dies per camperols i tot tipus de treballadors. Últimament hem assistit a escenes d’una gran violència en ser assassinat un membre del govern bolivià. Tot és conseqüència del mal repartiment de la terra, dels baixos salaris i de les mancances del sistema educatiu. En definitiva, de la pobresa.
M’agradaria compartir amb el lector algunes situacions viscudes personalment i que em varen marcar d’una forma molt significativa. Posaré exemples de diversos llocs del país. Cal dir abans que vaig tenir la gran sort de ser-hi al país convivint a comunitats de jesuïtes, catalans majoritàriament, que sempre amb varen tractar com un més. Això durant dos estius allunyats en el temps. Entre mig, també convivint amb comunitats jesuïtes, a l’Equador i tres estius de col·laboració amb Fe y Alegría a Paraguai. Veiem inoblidables vivències bolivianes. 

Oruro. Una illa, una “cuadra”, on hi ha una parròquia dels jesuïtes, una escola de Fe y Alegría, una escola de Formació Professional i la residència dels “padrecitos” jesuïtes. Dia de “Santiago Apóstol”.
7.30 del matí. Víctor Codina celebra l’eucaristia. Els habitants del barri, molts indígenes, han posat imatges del sant als peus de l’altar. Ells fan un sincretisme en què es barregen elements de la cultura cristiana i elements de les antigues creences dels pobles que integraven l’Imperi Inca. Santiago “Hijo del Trueno”. Una “cholita” ha estat seguint l’eucaristia dreta, recolzada en una de les parets del temple. Finalitza l’eucaristia. La cholita, segueix Víctor Codina a la sagristia. Com totes les cholitas porta un aguayo o manta multicolor que serveix per portar un infant o qualsevol objecte. Ella porta un nen, una “guagüita”. El nen és mort. Ha mort durant la nit i la cholita demana al capellà que li faci una benedicció abans d’anar-lo a enterrar.
Els signes són molt preuats pels pobles llatinoamericans. Vaig quedar petrificat davant la dignitat d’aquella mare i davant la tragèdia a la que estava assistint. En aquell barri, on els taxistes no volien anar, s’havia arribat a passar dels 200 infants morts a l’any per cada mil nascuts. Podíem veure com els nens, de bon matí, rosegaven gel que havia als carrers. Oruro està a 4.000 metres i la temperatura arriba als 12 graus sota zero. Aquell gel provenia dels detritus que s’havien llançat des de les vivendes del barri per falta de clavegueram. 

La Paz. “Comedor San Calixto”. Un menjador popular on, per uns pocs cèntims, es podia menjar. Unes 3.000 persones hi passaven diàriament. El control el portaven nois de “medio”, batxillerat, del Colegio San Calixto, dels jesuïtes.
Homes i dones, nens i nenes amb vestits esparracats, despentinats, més o menys bruts. Fins i tot algun “varita”, guàrdia de trànsit. Tres nens, asseguts junts, mengen un bol ple de sopa amb quinoa i algun trosset de pollastre. Acaben. Els dits circulen per l’interior del bol escurant les restes. Després, uns quants nois del San Calixto portaran a una presó de preventius unes olles i una vintena de bols que aniran passant d’uns empresonats a uns altres. Avui, el menjador està tancat. 

Cochabamba. Als afores de la ciutat, l’únic internat de les escoles “Fe y Alegría” que hi ha a Bolívia.
“Fe y Alegría empieza donde acaba el asfalto”. Aquest eslògan és molt real. Són unes escoles que es troben allà on l’Estat no hi arriba. Afores de les poblacions i zones rurals. L’internat “Juan XXIII” o el Juancho, com és conegut col·loquialment. Quasi 200 nois i noies dels cinc últims cursos abans de la universitat. Són de tot el país. Tenen dues qualitats: ser molt pobres i molt intel·ligents. Els fan tests psicotècnics per comprovar el nivell intel·lectual. La intenció és que ajudin a desenvolupar les seves regions d’origen quan acabin els estudis. Són afortunats.
El centre està dirigit directament per jesuïtes i tenen un bon equip d’educadors. Bon nivell, a diferència de la major part de les escoles bolivianes, i bona alimentació. Ells es troben feliços. Els tres cursos més grans estudien i treballen en el propi centre. Hi ha gallines, chanchos o porcs, vaques, forn de pa, terreny agrícola i col·laboren amb el cuiner. Tots passen per tots els treballs. S’organitzen com una comuna amb president i ministres. Es respecten molt quan els càrrecs fan algun advertiment. 10 dies entre ells. Fent alguna classe. Després d’hora i mitja de Revolució Russa, a la classe dels grans, el president de la comuna ve a donar-me les gràcies. Aquí no hi estem acostumats. “Joaquín, una fotito”. Quan deixo l’escola, les llàgrimes llisquen com sortint d’un brollador. Part del cor es queda en el Juancho. 

Sucre. A no gaires quilòmetres de la capital constitucional del país, però a més de cinc hores de jeep per camins que no ho semblen, arribem a una Yachai huasi, o Casa del saber en quitxua.
Als Andes bolivians n’hi ha més de 40. Acullen entre 50 i 90 nens que viuen molt lluny de les escoles i que d’altra forma no podrien assistir a classe. Així que cada diumenge al vespre, després d’haver caminat no sé quantes hores, arriben a la yachai fins el divendres que tornen amb les seves famílies. Ells s’estimarien més quedar-se en el centre tota la setmana. Allà als parlen en quítxua i a l’escola fiscal, de l’estat, situada al costat, als fan les classes en castellà.
Tot i que l’alimentació i les condicions de la casa són precàries s’hi troben molt millor que a les seves llars. Els portem bananes, el fruit per a ells i les peles pels chanchos. I una emissora de ràdio per a què es puguin comunicar amb Sucre. De tornada recollim un home que estava disposat a caminar el que el jeep fa en cinc hores fins arribar a la capital per canviar una gallina que porta a l’aguallo o manta, lligada a l’esquena, per un quilo de sucre. Sense paraules. 

San Ignacio de Moxos. Al mig de la selva boliviana. Hi anem dos jesuïtes, P. Morera i P. Zayas, i jo. En camionetes, asseguts a l’exterior, en el millor dels casos, o de peu. Travessem rius, el més important, Mamoré, afluent de l’Amazones, en piragua, altres dos, més estrets, sobre un taula flotant que fan córrer amb un sistema de cordes. Rudimentari però segur. Arribem a San Ignacio.
El poble està format per cabanes i alguns edificis fets amb maons, pocs. Arribem a la parròquia. Al costat, la casa dels jesuïtes. Celebrarem el 31 de juliol, festivitat de Sant Ignasi de Loiola. Des de l’expulsió per Carles III, els jesuïtes no havien tornat a la població. Ara porten uns mesos i ja comencen a parlar en ignasià a la població. Al vespre anem caminant mitja hora a la Llacuna Isirene. Poc aconsellable.

Posta del sol, mosquits. Si alguna cosa està molt desenvolupada en el país són els insectes. Vaig tenir la mala sort que em piqués un i fes un bony considerable. Per sort no era la temible vinchuca. Aquest pica durant la nit. Si qui està dormint sent la molèstia es grata i es fa sang és possible que la vinchuca dipositi els ous sobre la ferida. Si l’afectat no s’adona, morirà irremeiablement quan hagin transcorregut 25 anys. Té cura si l’atenen al moment en un hospital. Arriba el dia de Sant Ignasi. Fan una processó amb els “armados” i San Ignacio.
La imatge del sant té un cos que és comú als personatges de totes les processons. Tan sols es canvia el cap.
Si fos setmana santa portaria el cap de Jesús. Pobresa obliga. Mentre això s’està esdevenint, s’apropen algunes persones i em confonen amb un jesuïta. Com que porto barbeta i una creu de plata em confonen amb un “padrecito” i em fan un petó a la mà. Una altra vegada la importància de signes i símbols. Pel carrer, molts bolivians deien als jesuïtes: “Padresito una bendisión”. La creu m’ha salvat de mals majors en algunes ocasions, una creu regal del P. Martínez Soria quan era Llacuna Isirene. Per exemple, en passar la duana, jo sempre portava medicaments pels jesuïtes malalts i torrons per a tots, torrons que els hi encanten perquè allí no coneixen aquests luxes. Jo em treia la creu per sobre de la camisa i el policia de torn preguntava què era allò que portava a la bossa i, indefectiblement, jo contestava: “Cosas para mis hermanos jesuitas”.

Passant per “padresito” no es quedaran res a la duana. La primera vegada d’anar a Bolívia, baixant en taxi des de l’aeroport, a 4.000 m. , vaig oblidar la bossa amb els regals al taxi. No cal dir que, a 4.000 m. i amb un viatge tan llarg des de Barcelona, no tens els sentits en plenitud. Em vaig estirar al llit de la meva habitació, al San Calixto, i al moment amb ve al cap la bossa. Va transcórrer poc temps abans el taxista la va tornar. 

Després de la missa major, presidida pel bisbe de la regió, un franciscà basc, dinàrem tots junts, amb les Ursulines. Posteriorment una fira, paradetes, algun bou en una plaça,... Al cap de poc temps, ja a Barcelona, veig que a Santa Maria del Mar cantarà un grup constituït a les antigues “Reducciones jesuíticas de Moxos”. Em va impressionar perquè semblava impossible que d’un poblet així pogués sorgir un cor tan ben conjuntat. Els homes que vaig sentir tocar en el cor de l’església durant l’eucaristia el dia de Sant Ignasi no ho feien gaire bé. Però la intenció és el que compte. Tornem a La Paz. 

Titicaca. Una visita al Llac Titicaca, el més gran del món a 4.000 metres. Compartit per Bolívia i Perú. Bolívia no té sortida al mar, però té marina de guerra a causa d’aquesta gran superfície d’aigua dolça. Una nit dormint a la casa d’un pobre camperol, indescriptible tan l’exterior com l’interior, i visita ràpida a les restes de temples inques que hi ha a les illes del Sol i de la Lluna. Em tornen en barca i arribo desfet a Copacabana, on hi ha la famosa Verge del mateix nom, amb el temps just per agafar el bus que em portarà a La Paz.
La Paz. Llar infantil d’unes religioses espanyoles. “Hogar de Santa Ana”. Els hi porten nens que han trobat a abocadors d’escombraries o que els hi han deixat al torn, o...
Entrem a la “Sala de lactantes”. Són les 9 del vespre i els nens estan dormint. Però n’hi ha un que està dret i s’aguanta amb les mans a les baranes del seu llitet. És el Pablito. Al voltant d’un any. Vicenta, d’Intermón, i jo ens apropem. Ens agafa a cada u d’una mà i no ens deixa anar. La necessitat d’afectivitat!. No portava la càmera. Hi tornaré demà a primera hora, després sortim cap a Barcelona, per fer una foto al Pablito. 

No vull oblidar el seu rostre ni la seva afectivitat. Com no vull oblidar el nen de Kharuro, centre on s’atén a nens i nois enllustradors de sabates amb menjador, metge i odontòleg, “ropero” i ajuda escolar, pujat sobre la caixa de treball, fregant-se les mans brutes de betum sobre una pedra a l’efecte, caixa amb la qual guanyarà uns pocs “bolivianos” per ajudar a mantenir la família.
L’experiència boliviana va representar un abans i un després en la meva vida. Quantes vegades no vaig pensar: Tant de bo que els meus alumnes passessin ni que fos tan sols una setmana a Bolívia per adonar-se de com vivim a Barcelona, de com vivim a Catalunya, a quines coses donem importància habitualment i a quines no. I què és allò que realment hauríem d’apreciar.

Vaig tenir problemes per adaptar-me una altra vegada a la vida a Barcelona, al tràfec escolar i a escoltar i intentar comprendre els “problemes” que m’explicaven alumnes, amics o familiars. Bolívia va deixar de ser un simple lloc en el mapa sud-americà. Bolivians, sempre en el cor.

Bolivians, sempre en el cor.

Joaquim Alsina
Permanent de la  FISC-Catalunya

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada