dilluns, 12 de desembre de 2016

LES REDUCCIONS JESUÍTIQUES

Exemple de societat comunitària.

A principis del segle XVI, Tomàs Moro, publicava un cèlebre llibre, “Utopia”. Mostrava una societat ideal, on tots els utopistes vivien en comunitat i ho tenien tot en comú. Els jesuïtes que varen anar a l’Amèrica Llatina a principis del XVII varen dur a terme una experiència semblant. Una mena de col·lectivitat agrària. Una societat sense rics ni pobres, propera al cristianisme primitiu. 

Normes missionals de la Companyia de Jesús.
La Companyia de Jesús tenia, des de la seva fundació, tres normes missionals: Mobilitat apostòlica, adaptació i inculturació i promoció humana dels pobles indígenes. Sense aquestes tres normes seria difícil explicar una experiència tan extraordinària com la de les reduccions. Es tractava de defensar la població indígena, en especial dels “bandeirantes” que provenien del Brasil portuguès, i implantar un règim social cristià i just, davant les “encomiendas” o “la mita”, treball agrícola i treball a les mines, on els indígenes eren maltractats fent-los treballar fins l’extenuació i la mort. 

Una mica d’història

Ja el 1.587 havien arribat a Asunción des de la província jesuítica de Brasil, tres jesuïtes: el portuguès Ortega, el català Saloni i l’irlandès Fields. Fundaren un col·legi i varen ser els primers a endinsar-se a l’est d’Asunción. Varen tenir bones relacions amb els indígenes i els parlaven en guaraní, i no tan bones relacions amb els governadors castellans a causa del treball forçat a què eren sotmesos els indígenes. Després de molts problemes amb els representants de la Corona Espanyola, el prepòsit general, P. Acquaviva, determinà que hi hauria una nova província dels jesuïtes que comprendria Paraguai, Bolívia, Argentina, Xile, Uruguai i part del Brasil. El territori dependria directament de la Corona. Es prohibia als espanyols anar als territoris jesuítics a reclutar indis.   L’any 1609, els jesuïtes fundaren a l’anomenada república dels guaranís que comprenia territoris del sud de Brasil, nord d’Argentina i el Paraguai, la primera de les reduccions, San Ignacio Guazú.
En aquests territoris es varen fundar una trentena de “Reducciones”. El nom prové de reduir pobles nòmades a la condició de sedentaris. També algunes reduccions  s’instal·laren a l’orient de Bolívia, principalment entre Moxos i Chiquitos. I encara podríem trobar altres fundacions a diversos països d’Amèrica del Sud. Però ens referirem en especial a les més conegudes, las dels guaranís i les de l’orient bolivià.
El film “La missió” ens pot donar una idea del que varen ser les reduccions, com es varen crear, com i en què es treballava, quines dificultats tenien i com es varen quasi extingir amb l’expulsió dels jesuïtes per Carles III.

Els indígenes tenen dignitat humana.

Davant els que pensaven que els indis eren com animals, l’Església, el Papa Pau III el 1537, considerà que els autòctons americans eren de condició humana. Uns indis que, en general, varen rebre bé als jesuïtes i que anaven despullats, practicaven la poligàmia i el canibalisme. Els “padres” varen decidir fer-se bàrbars amb els bàrbars. Suportaren malalties tropicals, vestiren robes esparracades, s’alimentaren de mandioca i blat de moro i, el més important, aprengueren la llengua guaraní. Varen escriure gramàtiques, vocabularis i catecismes i feien les homilies en guaraní en lloc d’imposar el castellà. 
Les “reducciones” reconduïren els indis a la fe cristiana i a la vida civilitzada, en termes de l’època. El portuguès P. Antonio de Vieira consagrà tota la seva vida, va morir de 89 anys, a defensar durant el segle XVII els “seus indis” de l’esclavatge i de les extorsions. No glorificava els indígenes però proposava la igualtat de les ànimes davant Déu. 



Organització i treball a les “reducciones”
D’entrada, cal dir-ho, va ser un gran encert separar els indígenes dels espanyols. Totes les seves autoritats, cabildo o govern, corregidors o batlles, serien indígenes, al costat d’un o dos jesuïtes. Era habitual que a cada reducció, amb entre 500 i 5.000 indígenes, no hi hagués més de dos jesuïtes. Els ajudaven a produir millor i a fer tasques que desconeixien totalment. Tasques que podem veure a les fotografies del museu de San Ignacio Miní al nord de l’Argentina. Va ser especialment remarcable la introducció de la metal·lúrgia del ferro i de la ramaderia ovina i bovina, per tal de no dependre sols de la caça. Varen arribar a tenir més d’1 milió de caps de boví, 300.000 d’oví i 100.000 cavalls. 

Els xamans veien en els jesuïtes uns competidors. Pugnaren per assassinar-los i cremar esglésies. Aquesta actitud va canviar quan varen veure com els jesuïtes els defensaven de les incursions dels “bandeirantes” portuguesos que els volien esclavitzar. Varen aconseguir armes i formaren milícies que els conduïren a la victòria en diverses ocasions.  En realitat les reduccions havien estat declarades inviolables i tan sols havien d’obeir al rei i al Papa.                         
Cada reducció tenia una plaça central, presidida per una creu davant del temple. Als costats del temple, les cases dels jesuïtes, de les vídues i solteres, l’escola i l’hospital i, també, el cementiri. Hi havia clavegueram, pous, conduccions d’aigua,... A més a més, comptaven amb un cor i una orquestra amb instruments fabricats hàbilment pels propis indígenes. Oboès, violins, clavicèmbals, maraques, flautes,... I fins i tot, va haver un jesuïta que va compondre peces musicals per a les reduccions, Domenico Zipoli (1688-1726). 


La jornada començava a les 4 de la matinada. El porter feia sonar la campana i despertava als “padres” i a tota la població. Els “padres” o país, en guaraní, anaven d’immediat a l’església a pregar durant una hora. Els alcaldes portaven nens i adolescents al temple amb catequistes indis que els jesuïtes observaven per comprovar que el que explicaven era encertat. Acabaven  amb càntics. 

El menjar el repartien cada dia als caps de família, així com el mate. La chicha es preparava amb molt poca graduació alcohòlica. Finalitzava la jornada amb el toc de queda i, per tant, ningú no podia sortir de la seva llar.

Aquest paradís pels indígenes s’acabà quan Carles III decidí expulsar d’Espanya i de les seves colònies els jesuïtes, 1.767, en bona part, seguint la política del portuguès Marqués de Pombal, qui no va parar fins que va aconseguir la seva expulsió de Portugal i, fins i tot, la dissolució de la Companyia de Jesús pel Papa Climent XIV. Corria l’any de 1.773.
La Companyia no seria restaurada fins transcorreguts 40 anys. De l’expulsió i dissolució es ressentiria l’educació dels nens i joves i, fonamentalment, la població indígena, que passaria a ser mà d’obra pràcticament esclava. S’ha de tenir en compte que, des de l’arribada dels europeus, la població indígena havia quedat delmada per les malalties provinents d’Europa i pels treballs forçats a què eren sotmesos. Pocs europeus es varen convertir en els seus defensors. Sols alguns teòlegs, el dominic Frai Bartolomé de las Casas va ser el més destacable, i en quant a territoris, les reduccions. 
Es va salvar del desastre la llengua guaraní, patrimoni cultural del poble indígena del Paraguai. 
Avui, Amèrica Llatina és el continent o subcontinent amb més desigualtat social del món. Molt possiblement, si les reduccions haguessin seguit el seu camí i el seu exemple s’hagués estès a altres comunitats, la situació actual seria molt millor.
Els indígenes sempre han estat els grans perdedors. Quan el segle XIX varen arribar les independències, ells es varen quedar igual. La independència va ser dels criolls descendents d’espanyols i en benefici dels criolls. I la situació no ha variat durant el segle XX i em temo que tampoc està canviant durant el XXI, per molt que intentin fer sentir les seves protestes. L’esperança radica en el fet que diverses societats indígenes per fi protesten i que diverses ONG estan intervenint activament per canviar radicalment la seva situació i acabar amb la seva explotació.

Joaquim Alsina
FISC-Catalunya


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada