L’ impacte de les diferències salarials a les llars
 |
| Tokio. Japó. Fent galetes |
El segle XX un dels principals problemes era la desigualtat entre països. Avui aquesta desigualtat ha anat minvant però s’ha anat accentuant la desigualtat a l’interior dels països. Alguns, com Índia i Xina, han vist aparèixer una classe mitjana abans inexistent. I això és bo. Juntament amb aquests dos macro estats, uns altres han vist millorar també la situació de les classes baixes. Però la bretxa entre els qui més guanyen i els qui menys guanyen s’ha eixamplat a bona part dels estats del món. Des del 2.000, el 50 % més pobre de la població mundial ha rebut l’1% de l’increment de la riquesa, mentre que l’1 % més ric ha rebut el 50 %. Els qui més tenen incrementen exponencialment la seva fortuna.
 |
| Rep. Dominicana. Mina de sal |
La productivitat s’ha incrementat un 18 % entre 1.999 i 2.013. Els salaris, en canvi, tan sols s’han incrementat un 6 %. On va el 12% restant?
Les diferències més grans entre salaris venen donades per raons d’edat. Els més grans cobren el doble que els més joves, i per raons de sexe, els homes guanyen un 18 % més que les dones.
Per la immensa majoria de les famílies, la part més substancial dels seus ingressos ve dels salaris. Els més rics, a més de tenir salaris molt elevats, gaudeixen de rendes del capital com dividends, interessos i beneficis empresarials. Si els salaris s’estanquen o disminueixen, l’Estat del Benestar, allà on existeix, fonamentalment Europa, es posa en perill.
A Espanya hi ha treballadors pobres. Estem parlant de persones que reben un salari tan escàs que, tot i treballar, se les ha de considerar pobres. Es calcula que representa un 13 % d’aquells que estan treballant. És a dir, estan cobrant per sota del 35% del salari mitjà. A la UE es considera que ha de ser per sota del 60%. Espanya és, sempre, un dels 3 o 4 estats més desiguals de la UE. A més a més, L’Estat espanyol presenta una deficient capacitat per disminuir la desigualtat mitjançant la política tributària. Els més alts executius de les dues empreses de l’IBEX amb major desigualtat cobren 530 vegades més que un dels seus treballadors amb un salari mitjà. Oxfam considera que la diferència màxima hauria de ser d’1 a 10.
Segons E. Magallón i J. Oliver, en articles escrits per a La Vanguardia, la situació del mercat de treball a Espanya el 2.016 era la següent:
- Canvi de feina
- Temporalitat
- Desindustrialització
- Salaris de les dones més baixos que els dels homes
- 13% dels treballadors són pobres (cobren per sota del 60% del salari mitjà, que està en els 2.010 € bruts)
- Els nous contractats cobren 25% menys que els contractats anteriorment
- 5% dels joves entre 15-29 anys són ni-ni
- Més ocupació en comparació a les últimes 4 dècades: 18 milions
- Més terciaritzat (70%)
- Mestís o immigrant (16%)
- Femení (45%)
- Educat
- Sobre qualificat (33%)
- Envellit
- Temporal (26% i a l’alça)
Quines són les perspectives del món laboral en un futur, cap a mitjans segle XXI?
Segons l’estudi fet per La Vanguardia, sota un títol tan explícit com “El final del treball” s’estableix:
El 47 % dels llocs de treball dels Estats Units es podrien automatitzar en 30 anys.
L’editor de The Economist, Ryan Avent, acaba de publicar “La riquesa dels humans” amb el subtítol “Benvinguts a un món sense treball”. Considera que la sobreabundància de mà d’obra generarà situacions polítiques difícils com les que ja es viuen amb el Brexit i Trump. Molt abans que la gent no tingui feina pels robots hi haurà greus problemes econòmics i polítics. Considera Avent que els salaris no augmenten gaire ràpid i que els guanys del treball no van a parar als treballadors, van a parar a gent amb terres o accions de companyies. Això porta al radicalisme al món ric.
També creu que la intel·ligència artificial pot reemplaçar treballadors en molts llocs diferents i en tota mena d’indústries.
No pot ser que algú guanyi milers de milions i digui que no vol tornar res. La riquesa social i econòmica mereix ser compartida.
L’holandès Rutger Bregman, a “Utopia per a realistes”, demana 15 hores de feina setmanals, com ja havia vaticinat Keynes els anys 30, i una renda bàsica universal. Per ell la paraula clau és “redistribució”.
Srnicek i Williams pensen que la velocitat del canvi tecnològic i la capacitat que té d’afectar tots els sectors portarà a la disminució general de la mà d’obra.
Per Avent, el més decisiu serà la batalla pels beneficis de l’actual creixement econòmic. Segons com es resolgui pot portar a una societat trencada que només beneficiï uns quants.
Tots coincideixen en el final del treball. La gent es descarregarà d’una feina dura i moltes d’inútils i podrà desenvolupar la seva creativitat i les seves idees.
(La Vanguardia-Abril-2017)
Finalment, el Papa Francesc, a Laudato Si 128 i 129 fa les següents consideracions:
128. Estem cridats al treball des de la nostra creació. No ha de buscar-se que el progrés tecnològic reemplaci cada vegada més el treball humà, ja que la humanitat es faria mal a sí mateixa (...)
El gran objectiu hauria de ser sempre permetre'ls una vida digna mitjançant el treball. Però l’orientació de l’economia ha propiciat un tipus d’avenç tecnològic per a reduir costos de producció en raó de la disminució dels llocs de treball, que es va reemplaçant per màquines. És una demostració més de com l’acció de l’ésser humà pot girar-se en contra de ell mateix. (...)
Deixar ’invertir en les persones per a obtenir un major rèdit immediat és molt mal negoci per a la societat.
129. Per a què segueixi sent possible donar treball, és imperiós promoure una economia que afavoreixi la diversitat productiva i la creativitat empresarial. Per exemple, hi ha una gran varietat de sistemes alimentaris camperols i de petita escala que segueix alimentant a la major part de la població mundial, utilitzant una baixa proporció del territori i de l’aigua, i produint menys residus, sigui en petites parcel·les agrícoles, hortes, caça i recol·lecció silvestre o pesca artesanal. Les economies d’escala, especialment en el sector agrícola, terminen forçant als petits agricultors a vendre les seves terres o a abandonar els seus conreus tradicionals. (...)
Les autoritats tenen el dret i la responsabilitat de prendre decisions de clar recolzament als petits productors i a la varietat productiva. Per a què hi hagi una llibertat econòmica de la qual tots efectivament es beneficien, de vegades pot ser necessari posar límits als qui tenen més recursos i poder financer. Una llibertat econòmica sols declamada, però on les condicions reals impedeixen que molts puguin accedir realment a ella, i on es deteriora l’accés al treball, es converteix en un discurs contradictori que deshonra la política. L’activitat empresarial (amb la) creació de llocs de treball és part ineludible del seu servei al bé comú.
El Papa Francesc, acostumat a tractar amb sectors empobrits i/o marginals, posa l’accent en dos aspectes fonamentals:
- L’avenç tecnològic comporta disminució de llocs de treball.
- Per a què la llibertat econòmica, base del capitalisme, aporti beneficis a tota la població cal posar límits als qui disposen de més recursos i tenen el poder financer. Quants éssers humans gaudeixen de llibertat econòmica?
Molt hauran de canviar les coses per a què en un futur més o menys pròxim tot el món gaudeixi d’una vida digna amb veritables possibilitats de realització personal.
Joaquim Alsina
FISC-Catalunya
