Joseph Stiglitz, premi Nobel d'Economia el 2001, catedràtic de la Universitat de Columbia, després de publicar el 2012 "El preu de la desigualtat", un títol ben suggerent per al tema que ens ocupa, va publicar el 2015 "La gran bretxa". Recull en aquest últim llibre els articles que han anat apareixent en diversos mitjans de comunicació, com Time, Vanity Fair, The New York Times, The Washington Post, entre d’altres, articles que tenen l'objectiu de mostrar que les desigualtats no són inevitables ni conseqüència de lleis inexorables de l'economia. És qüestió de polítiques i d'estratègies.
En aquest article, presentarem, per temes, les tesis més remarcables exposades per Stiglitz. Així com el que passa a Estats Units. Bona part de la informació proporcionada pel llibre es refereix a aquest país i és extrapolable a molts altres que segueixen el seu mal exemple. També hi haurà alguns casos específics: Illes Maurici i Singapur.
1. Com funciona el sistema econòmic
A més a més de la llei d’oferta i demanda, la competència, etc., hi ha un altre aspecte que Stiglitz remarca especialment: La confiança és el que fa possible els contractes, els plans i les transaccions quotidianes; possibilita el procés democràtic, des del vot a la formulació de lleis, i és necessària per a l'estabilitat social. És fonamental per a les nostres vides. És la confiança, més que els diners, la que regeix el món. Les inversions en confiança no són menys importants que les inversions en capital humà o maquinària. Malauradament, però, la confiança s'està convertint en una víctima més de la sorprenent desigualtat dels Estats Units i d'altres països: a mesura que s'aprofundeix l'abisme entre els nord-americans, els vincles que mantenen unida la nostra societat es debiliten.
 |
| Rockefeller |
Al llarg de les dues últimes dècades, els grups de pressió s'han esforçat per harmonitzar i reforçar un règim de propietat industrial molt més estricte i aplicable a escala global. En conseqüència, en l'actualitat hi ha a disposició de les companyies farmacèutiques moltes legislacions de protecció que se solapen, i que a la majoria de països en vies de desenvolupament els resulta molt difícil impugnar. Segons el Tribunal Suprem de l'Índia, la seva llei de patents esmenada segueix fent més èmfasi en objectius socials que els Estats Units i altres nacions: els criteris de no obvietat i novetat requerits per obtenir una patent són més estrictes (especialment les referides a medicaments) i no es permet la "perennització" de les patents existents. Així doncs, el tribunal ha reafirmat el compromís prioritari de l'Índia amb la protecció de les vides i la salut dels seus ciutadans. Estats Units i les farmacèutiques intenten prohibir a les autoritats reguladores nacionals aprovar medicaments genèrics fins que les patents hagin expirat.
2. Les diferències i desigualtats entre classes socials i entre països
Els que pertanyen a l'1% més ric i, molt més, els que pertanyen al 0,1% superior d'aquest 1%, parlen de quin tipus d'avió es van a comprar, quina és la millor manera de protegir els seus diners dels impostos, què passarà si els Estats Units obliga a Suïssa a acabar amb el secret bancari, les Illes Caiman seran les següents, és Andorra segura?. Recordant la cèlebre frase de W. Churchill en agraïment als pilots anglesos que van salvar la Gran Bretanya dels atacs alemanys a la II Guerra Mundial: "Mai tants van deure tant a tan pocs", Stiglitz escriu: "Mai tan pocs van arrabassar tant a tants".
La Ronda de Doha va ser torpedinada per la negativa dels EUA a eliminar les subvencions agrícoles, condició sine qua non per a qualsevol ronda de desenvolupament autèntica, atès que el 70% dels habitants del món en vies de desenvolupament depenen directament o indirectament de l'agricultura. La postura nord-americana va ser realment colpidora, atès que l'OMC ja havia declarat que les subvencions d'Estats Units a la producció cotonera, atorgada a menys de 25.000 agricultors acabalats, eren il·legals. La resposta nord-americana va consistir en subornar al Brasil, que havia presentat la protesta, perquè no insistís més sobre el particular, i deixar així tirats a milions de cultivadors pobres de cotó de l'Àfrica subsahariana i de l'Índia, que pateixen per la depressió dels preus a causa de les donacions dels EUA als seus agricultors adinerats.
 |
| Contrastos: Newport - Harlem |
Una desigualtat cada vegada més gran, amb una distribució dels ingressos excessiva en els escalafons superiors, redueix la demanda agregada (els rics tendeixen a gastar una proporció menor dels seus ingressos que els pobres, ja que disposen de molts més capital), la qual cosa pot alentir el creixement econòmic. Investigacions recents de l'FMI mostren que un elevat nivell de desigualtat està lligat a cicles de creixement més curts. Potser la pitjor dimensió de la desigualtat sigui la desigualtat d'oportunitats, que és tant la causa com la conseqüència de la desigualtat dels resultats, i causa ineficàcia econòmica i disminució del desenvolupament, ja que gran nombre d'individus no aconsegueix fer realitat les seves expectatives. Els països amb una elevada desigualtat tendeixen a invertir menys en béns públics com a infraestructura, tecnologia i ensenyament, que contribueixen a la prosperitat i el creixement econòmics a llarg termini. Reduir la desigualtat té, d'altra banda, clars avantatges econòmiques i socials. Enforteix la impressió de la gent de viure en una societat justa; millora la cohesió i la mobilitat socials, en incrementar les possibilitats que les persones facin realitat les seves expectatives, i amplia el suport a les iniciatives de creixement.
No sembla que els països escandinaus pateixin les càrregues associades a la desigualtat extrema. Més encara, d'acord amb alguns informes, sembla que es beneficien d'un "multiplicador d'igualtat" que abasta els diversos aspectes del seu desenvolupament socioeconòmic i que fa que, a més de equitatius i estables, siguin eficients i flexibles.
La desigualtat debilita l'economia, soscava la democràcia i divideix la societat. La desigualtat mina el rendiment econòmic, redueix la demanda i augmenta la inestabilitat.
3. Causes de la desigualtat
Bush, d'acord amb Thatcher, va reduir impostos massivament als rics. Les persones amb ingressos superiors a un milió de dòlars van obtenir una reducció fiscal de 18.000 $, més de 30 vegades superior a la rebaixa obtinguda pel ciutadà mitjà. Les desigualtats es van agreujar amb una segona reducció, encara més esbiaixada a favor dels rics.
Un directiu d'una empresa minera en un país en desenvolupament va fer un comentari que va captar l'esperit de canvi que s'està produint a nivell d'opinió pública global. Davant la sincera desesperació d'un expert en desenvolupament pel fet que els tractats injustos i les promeses d'ajuda no satisfetes han despullat als països avançats de la seva autoritat moral, l'executiu va respondre: "Occident mai va tenir cap autoritat moral". El colonialisme, l'esclavitud, la divisió d'Àfrica en multitud de països petits i la llarga història d'explotació dels recursos poden ser qüestions d'un passat llunyà per als autors de tots aquests actes, però no per als que van patir les conseqüències.
Als EUA es gasta més en l'educació dels alumnes rics que en la dels pobres. Com a conseqüència, el país està desaprofitant els seus actius més valuosos, i molts joves, desproveïts de formació, es dediquen a activitats disfuncionals. Estats com Califòrnia dediquen tants diners a les presons com a l'ensenyament superior, i de vegades més. Sense unes mesures de compensació, que incloguin educació preescolar, si pot ser des de molt d'hora, la manca d'igualtat d'oportunitats es tradueix en resultats desiguals per a tota la vida ja des que els nens compleixen cinc anys. Això hauria de ser un motiu per prendre mesures.
 |
| Times Square |
El problema de l'evasió fiscal per part de les empreses multinacionals és de major calat i requereix reformes més a fons, entre elles batallar amb els paradisos fiscals que reben aquests diners i faciliten el seu blanqueig. Google i Apple contracten als millors advocats, que saben com evadir impostos sense saltar-se la llei. Aquest sistema no va sorgir per si sol. Empreses com General Electric van pressionar per a obtenir, i van obtenir, disposicions que els van permetre eludir encara més impostos. Van pressionar per a obtenir, i van obtenir, clàusules d'amnistia que els van permetre portar de nou els seus diners als Estats Units a una taxa reduïda especial, amb la promesa d'invertir els diners al país, i se les van enginyar per esbrinar com ajustar-se a la lletra de la llei alhora que eludien el seu esperit i la seva intenció.
4. Dificultats de recuperació davant la crisi
Desigualtat i lentitud en recuperar-se de la crisi van relacionades. Hi ha 4 grans raons per les que la desigualtat està ofegant la recuperació:
- La classe mitjana és massa feble per mantenir la despesa en consum. L'1% amb més diners es va emportar el 93% de l'increment d'ingressos el 2010. El creixement anterior a la crisi es basava en el fet que el 80% de la part inferior de la piràmide social consumís al voltant d'un 110% dels seus ingressos.
- Encongiment de la classe mitjana des de 1970 i impossibilitat d’invertir en formació pel seu futur.
- La debilitat de la classe mitjana pesa sobre la recaptació fiscal, en particular perquè els que estan al cim de la piràmide social són molt hàbils a l'hora d'evitar pagar impostos. Els guanys per especulació a Wall Street es graven amb tipus molt més baixos que altres formes d'ingressos.
- La desigualtat està lligada a cicles de prosperitat i depressió més freqüents i més severs que fan que la nostra economia sigui més volàtil i vulnerable.
Les immenses rebaixes fiscals del president G. Bush en 2001 i 2003 i les seves guerres multibilionàries a l'Iraq i l'Afganistan van buidar la guardiola alhora que exacerbaven la gran bretxa. El que cal és una resposta global que hauria d'incloure, si més no, inversions significatives en ensenyament, un sistema fiscal més progressiu i un impost sobre l'especulació financera. Alleujar la desigualtat i fomentar el creixement són dues metes estretament relacionades i complementàries.5. Com evitar les desigualtats
La conclusió a què va arribar Piketty, a El capital al segle XXI, era natural: el capitalisme es caracteritza per un alt grau de desigualtat. La seva recomanació principal, un impost global sobre el capital, semblava impossible d'aconseguir a curt (o fins i tot a llarg) termini. Significava això que havíem d'acceptar unes desigualtats que no deixessin d'augmentar? NO. Les desigualtats no eren inevitables. Els rics gasten en l'educació dels seus fills més del que es gasta en l'educació dels pobres. Aquí tenim una de les causes fonamentals per entendre el progrés d'uns i l'estancament d'altres. Un altre aspecte destacable és que bona part de l'increment de capital es basa en plusvàlues. Una cosa poden o han de fer els estats. Si gravéssim les rendes del capital amb els mateixos impostos que paguen les rendes del treball, podríem recaptar, només als Estats Units, dos bilions de dòlars en deu anys. Les errades del nostre sistema tributari són autèntics forats. Les empreses nord-americanes paguen un 13% d'impostos i empreses com Apple, Google i General Electric no només investiguen com produir millors productes, també investiguen com pagar menys impostos.
 |
| Wall Street |
Piketty ofereix la següent perspectiva sobre els 30 anys que van seguir a la Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial: considera aquest període una anomalia històrica, deguda potser a l'extraordinària cohesió social que un cataclisme és capaç de fomentar. En aquella era de ràpid creixement, la prosperitat estava molt estesa i tots els grups socials van progressar, però els que més van guanyar van ser, proporcionalment, els de la franja inferior. Piketty també llança nova llum sobre les "reformes" que Ronald Reagan i Margaret Thatcher van vendre en els anys vuitanta com a elements que anaven a estimular el creixement i beneficiar a tot el món. Després de les seves reformes van arribar un creixement més lent i una major inestabilitat, i l'escàs creixement que hi va haver va beneficiar sobretot als més rics. Piketty anuncia majors nivells de desigualtat en el futur i no per unes lleis inexorables de l'economia. Uns simples canvis, més impostos sobre la plusvàlua i les transmissions, més despesa per assegurar l'accés a l'educació, una imposició més estricta de les lleis antimonopoli, reformes en el govern corporatiu que limitin la remuneració dels directius i regulacions financeres que restringeixin la capacitat dels bancs d'explotar a la resta de la societat-reduirien les desigualtats i augmentarien notablement la igualtat d'oportunitats.
Els 400 contribuents més rics, amb uns ingressos mitjans de més de 200 milions de dòlars, paguen menys del 20 per cent de la seva renda en impostos, molt menys que els que són simplement milionaris, que paguen al voltant del 25%, i més o menys el mateix que els que només guanyen entre 200.000 i 500.000 dòlars. El 2009, 116 dels 400 més rics, gairebé la tercera part, van pagar menys del 15% de la seva renda en impostos. També és veritat que, com les rendes dels més rics han crescut de forma increïble en els últims anys, els seus impostos totals també s'han disparat. Passaria fins i tot encara hi hagués un tipus fiscal pla per a tothom. El que hauria d'escandalitzar i indignar-nos és que, a mesura que l'1% més ric s'ha anat enriquint cada vegada més, els tipus fiscals que paguen en la pràctica, han disminuït enormement. L'equitat fiscal ha empitjorat molt en els trenta anys transcorreguts des de la "revolució" de Reagan als anys vuitanta. Quan recordem que l'1% més ric dels nord-americans posseeix al voltant del 40% de la riquesa del país, la situació és encara més inquietant. General Electric s'ha convertit en el símbol de les empreses multinacionals amb seu a Estats Units que gairebé no paguen impostos, inferior al 2% entre 2002-2012, igual que Mitt Romney, el candidat republicà a la presidència de 2012, es va convertir en símbol dels rics que no paga el que els correspon quan va reconèixer que no havia pagat més que el 14% d'impostos sobre la renda el 2011, al mateix temps que es queixava que el 47% dels nord-americans eren uns aprofitats. Ni General Electric ni Romney han infringit cap llei fiscal, però els impostos que han pagat ofenen el més elemental sentit de la justícia de qualsevol nord-americà. També hi ha molts que s'aprofiten de les Illes Caiman o d'altres paradisos fiscals per eludir impostos (poden estar segurs que no és pel bon temps).
Seguint el que diu Piketty, Stiglitz considera que les desigualtats es poden corregir:
Garantir un ensenyament de qualitat per a tothom. També, crear bones normatives financeres, millors sistemes de governança corporativa i lleis que posessin límit a majors discriminacions i pràctiques de préstec predatòries són coses que ajudarien. Un lloc senzill per on començar és la pròpia fiscalitat: el sistema actual grava els guanys de capital, que poden ser beneficis procedents de l'especulació, amb uns tipus molt més baixos que els salaris. No només no hi ha cap bona raó per fer això, sinó que aquestes polítiques fiscals distorsionen l'economia i augmenten la inestabilitat. Els rics no haurien d'estar pagant una proporció més petita dels seus ingressos en impostos que la classe mitjana, perquè això agreuja la desigualtat, distorsiona més encara la nostra vida política i dificulta encara més el restabliment de la salut fiscal del país. A més, aquest increment en els ingressos fiscals podria contribuir a finançar les necessàries inversions públiques en infraestructura, ensenyament i investigació que tornaran a encarrilar l'economia i que, si estiguessin ben dissenyades, també augmentarien tant la igualtat com la igualtat d'oportunitats.
Dos exemples
Maurici. Com un país relativament pobre aconseguia proporcionar a tots els seus habitants atenció sanitària i educació universitària gratuïtes, quan els Estats Units no s’ho pot permetre. Fins i tot proporciona transport gratuït a la joventut i als ancians: als primers perquè són el futur del país i als segons pel que han fet per la societat. La clau està en l'elecció de prioritats. Maurici demostra que invertir en les persones és rendible. Ha passat de RPC de 400 $ el 1968 a $ 7000 a l'actualitat. El país ha progressat des del monocultiu de canya de sucre a una economia diversificada que inclou el turisme, les finances, la indústria tèxtil i la tecnologia avançada. Els ciutadans han optat per un camí que condueix a nivells més alts de cohesió social, benestar i creixement econòmic, així com a un menor nivell de desigualtat. Considera les despeses militars un malbaratament. Un país amb grans diferències religioses, ètniques i polítiques ha aconseguit mitjançant l'educació que aquestes diferències no siguin importants. La desigualtat era reduïda i invertien en educació femenina.
A Singapur, els més rics havien de sufragar les inversions públiques i se'ls va demanar que contribuïssin encara més per assistir als més necessitats. L'Estat va intervenir en la distribució dels ingressos bruts per ajudar els que es troben a la part inferior de la piràmide social. I, primordial, es va adonar que no només els fills dels rics havien d'accedir al millor ensenyament. Però en l'última dècada s'està produint una creixent desigualtat d'ingressos, el que ha portat als habitants de Singapur a un intens debat sobre el problema.
Epíleg
A tot el món s'està lliurant una batalla entre els que intenten construir una societat més igualitària i els que s'oposen a aquesta possibilitat, entre els que consideren imprescindible la intervenció de l'Estat per regular els mercats i els que consideren que els mercats ja s'autoregulen sols. Ni el sistema capitalista en general, ni el sistema financer en particular, es regulen sols. L'experiència ho demostra. Quan va esclatar la bombolla, es van dissenyar plans que afavorien l'1% més ric.
Es van rescatar bancs i banquers i no aquells que tenien la seva casa hipotecada. El suec Therborn titulava el seu últim llibre "La desigualtat mata", i el Papa Francesc ha repetit fins a la sacietat que tenim un sistema econòmic que mata. Recordant la paràbola evangèlica del Bon Samarità, és imprescindible que algú s'ocupi d'alleujar les ferides causades en els cossos i en els esperits de gran part de la població mundial. I no només per caritat, per la dignitat dels éssers humans, per justícia amarada d'amor. Alguna cosa hauran de dir Nacions Unides i les institucions internacionals i la Unió Europea.
Joaquim Alsina
Permanent de FISC-Catalunya
Març-2016
