Luís de Sebastián, va ser fa uns anys vicerector de la Universitat Centreamericana de San Salvador i es pot afirma que ha estat anant a Amèrica Llatina a dictar cursos des de fa 40 anys ja sigui vivint a la universitat o en estades d’un mes. Això ens parla del grau de coneixement que té de la realitat llatinoamericana.
El 2.010 es commemorarà el 200 aniversari de l’inici de les independències del subcontinent americà. Països molt diferents entre sí que tenen en comú el passat colonial espanyol i la imposició d’una llengua sobre les llengües indígenes. Amb una societat jeràrquica amb classes socials molt diferenciades i a la qual els pobres s’han hagut de resignar a suportar les seves penúries econòmiques perquè “Déu així ho havia volgut”.
Espanya portà la intransigència: la Inquisició, una institució medieval.
Els anglesos als EEUU, els Pares Fundadors o Pilgrims Fathers, uns protestants puritans, que fugien dels anglicans, religió oficial d’Anglaterra el segle XVII, van fer una cosa nova, diferent: Tolerància religiosa, diferents classes socials, govern democràtic.
A l’Amèrica hispànica es varen formar latifundis. Arriba un moment que els colons volen decidir sobre si mateixos tant econòmicament com políticament. Passen a lluitar per la independència. No va ser una revolució social. La societat va seguir igual amb altres líders, sempre blancs i rics. Els criolls. És un problema que Llatinoamèrica arrossega fins avui. Se segueix explotant la població.
A Mèxic hi ha la persona més rica del món: Carlos Slim. 60.000 milions de $, un 6,60 % del PIB mexicà, mentre els indígenes malviuen a Tabasco, Chiapas o en coves al nord de l’Estat.
CEMEX, Cementos Mexicanos, han comprat cimenteres a Espanya i a Austràlia. I ara és la segona cimentera del món.
Aquests països es varen distanciar d’Espanya econòmicament, socialment, políticament, ...i van buscar aliances amb França, Anglaterra i Alemanya.
Varen quedar despenjats del món a mitjans del XIX.
Necessiten importar manufactures i exportar primeres matèries: cacau, canya de sucre, plantes medicinals, ...
Varen quedar apartats de la Revolució Industrial europea i de la nord-americana. Va començar a arribar capital anglès que va desenvolupar indústries càrniques a Argentina i varen fer ports, frigorífics i ferrocarril en funció dels seus interessos comercials.
Els anglesos porten i fomenten el conreu del cafè a Costa Rica, Hondures, El Salvador, Guatemala i després es va estendre cap a Brasil i Colòmbia. Això va produir molt capital però la riquesa es va distribuir molt malament.
Així es varen anar integrant en l’economia mundial. Arribaren molts emigrants europeus i asiàtics. Es construïren grans ciutats, es portaren teatres d’òpera (Manaus a l’Amazònia del Brasil), ...
Amb la I Guerra Mundial proveeixen a Europa de minerals, energia, aliments,... el que és bo per la macroeconomia, pels Estats, però els pobres seguiran igual de marginats.
Els anys 20 els llatinoamericans rics venien a Europa, no a Espanya, considerat país de segona, i anaven als EEUU, on portaven una vida ampul·losa de gran luxe.
Arriba la Crisi del 29 i dels anys 30 i es redueix l’exportació. Una gran crisi i empobriment. S’inicia un període de substitució d’importacions. No tenien divises i a Brasil, Argentina, Mèxic i Colòmbia comencen a muntar indústries. Avui hi ha grans complexos industrials. Això comportarà problemes socials. Per exemple, 32.000 camperols seran assassinats a El Salvador.
Amb la II Guerra Mundial es va exportar molt mineral, energia i alimentació. Per la perillositat dels mars, guerra submarina, han de seguir industrialitzant-se.
El 1945 són considerats països rics en el món: els EEUU, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Argentina, Brasil, Mèxic i fins i tot Cuba. Es vivia millor a molts països llatinoamericans que a Alemanya i a Europa en general.
L’aparició de nous productes, anys 60, fa créixer l’economia. Tots els països progressen. També les ex-colònies.
Durant la Guerra Freda, el comunisme va ser una alternativa al capitalisme. Els responsables del capitalisme varen haver de cedir i millorar la situació de les classes socials pobres per tal que no es passessin al comunisme.
El 1989, quan va caure el mur de Berlín vàrem veure que els països de l’Est tenien necessitats bàsiques resoltes però tot estava molt endarrerit.
I Amèrica Llatina i els EEUU?
Els EEUU consideraven Amèrica Llatina el seu “patio trasero”. Un bon exemple serà la construcció del Canal de Panamà, que primer s’havia intentat obrir per Nicaragua i després els nord-americans decidiren fer-lo a la part de Colòmbia que correspon a l’actual Panamà. Territori que es farà independent perquè EEUU esperona als treballadors del ferrocarril per a què demanin la independència. Un cop construït el canal estarà a mans nord-americanes fins finals del segle XX, incloent-hi la famosa Escola de les Amèriques on s’ensenyava a torturar a les policies i exèrcits del centre i sud d’Amèrica i d’on varen sorgir molts futurs dictadors.
EEUU es preocupa per Europa i menys per Amèrica Llatina fins que arriba Castro a Cuba el 1959. Es fica de ple per por al socialisme. Rockefeller ha d’anar a veure que passa als països del sud de Río Grande.
L’Alianza para el Progreso de Kennedy volia millorar l’economia amb reformes agrícoles, l’educació, ... el que no va agradar als rics ni als militars.
Els exèrcits varen ser reforçats amb armes ja en dessús als EEUU i que procedien de la Guerra de Corea i d’altres guerres.
El que interessava per sobre de tot als EEUU era lluitar contra la subversió, els comunistes. Tots els que protestaven eren considerats comunistes al que equivalia a condemna a mort. D’aquí l’existència de l’Escola de les Amèriques.
A EEUU sorgeix el Neoliberalisme: Retirada de l’Estat del camp de l’economia. Reagan considera que l’Estat és el problema. Tot es deixa a mans del mercat. Quan cau el mur de Berlín representa el triomf del mercat, final de la història , segons alguns pensadors. Però surt la Yihad, les torres de l’11 de setembre, Lula a Brasil o la Xina.
Amèrica Llatina va tenir un gran problema amb el Deute Extern. No podia pagar. Això arruïnaria molts bancs del Nord. S’ha d’aplicar polítiques econòmiques d’ajustament estructural. Privatització de totes les empreses. Espanya compra empreses a les seves excolònies.
La dècada dels 80 és la dècada perduda. La dècada dels 90, anys millors. Pugen alguns preus de les primeres matèries, s’acaben els cops d’Estat,... però segueix la desigualtat. Hi ha plutocràcia més que democràcia.
Cal estendre el sistema fiscal a tots els països. Tan sols Brasil se sembla una mica a Europa i distribueix riquesa mitjançant un sistema impositiu més just. Els impostos representen el 30% d’un salari, mentre que a Mèxic tan sols el 10%.
Aquesta situació a produït emigració cap als EEUU i ara cap a Espanya, de tal manera que les remeses d’emigrants representa la principal riquesa de molts estats del centre i sud d’Amèrica.