Notícies, articles, opinions ... FISC-Catalunya

Oded Galor és professor a la Universitat de Brown i pare de la teoria unificada del creixement. Ha explorat l’impacte dels processos evolutius, la diversitat de la població
i la desigualtat en el desenvolupament humà

. Ha codirigit el grup d’investigació NBER, que estudia la distribució dels ingressos i la macroeconomia, i és professor i investigador associat en universitats i centres acadèmics com el Centre for Economic Policy Research del Regne Unit, la Universitat de Tel-Aviv, el Departament d’Economia de la Universitat Hebrea de Jerusalem (doctor honoris causa), la Universitat Poznan i membre estranger de l’Acadèmia Europea. A més, és el redactor en cap del Journal of Economic Growth, editor del Journal of Population Economics, i coeditor de Macroeconomic Dynamics.

“El viatge de la humanitat” ens proporciona una visió optimista de l'evolució de la humanitat.

Al final del segle XIX, la gran majoria dels habitants del planeta vivien en cases que no disposaven d’electricitat, ni aigua corrent, ni lavabo, ni clavegueram, ni calefacció centralitzada. La seva dieta era magra i monòtona, i no tenien accés a les neveres, i ja no diguem a les rentadores o rentavaixelles. I els que devien pronosticar que s’utilitzarien cotxes com a mitjà de transport diari –per no parlar d’avions- eren quatre de comptats. La ràdio tot just s’acabava d’inventar, la televisió i els ordinadors no existien, la comunicació per telèfon estava molt limitada i el simple concepte de telèfon mòbil, o d’internet, ja s’hauria vist com un acte de bruixeria.

I malgrat tot, les condicions de vida van canviar de la nit al dia. La proporció de llars als Estats Units amb aigua corrent va fer un salt del 24 % el 1890 al 70 % el 1940; mentre que el percentatge de cases amb lavabo a dins va passar del 12 % al 60 %. L’electricitat només arribava a una fracció insignificant de llars americanes el 1900, però cap al 1940, milions de cases ja estaven connectades a la xarxa de subministrament elèctric, i l’electricitat n’il·luminava el 80 %. La calefacció centralitzada, que es va introduir per primera vegada a començaments del segle XX, es va estendre ràpidament per tots els Estats Units i cap al 1940 escalfava el 42 % de les llars. I mentre que la majoria de les famílies americanes no haurien dit mai, unes dècades abans, que tindrien un cotxe, una nevera o una rentadora, cap al 1940, gairebé el 60 % dels americans tenien un cotxe, el 45 % una nevera i el 40% una rentadora. La mateixa tendència es va repetir durant aquest període en altres països occidentals, i també ha tingut lloc en altres regions del món des de la segona meitat del segle XX. Darrere d’aquestes xifres hi ha una millora en la qualitat de vida mitjana de la persona de tal magnitud que tots els que no sabem què és viure sense aigua corrent, electricitat o lavabo a casa no ens en podem fer gaire la idea.

En una era de transformacions tan ràpides, però, fins i tot l’extraordinari invent del telègraf ben aviat va acabar eclipsat. El 1876, Graham Bell –un inventor d’origen escocès que havia emigrat primer al Canadà i desprès als Estats Units- va fer la primera trucada amb el telèfon que acabava d’inventar. A finals de segle, 600.000 telèfons sonaven per tota l’Amèrica del Nord, i cap al 1900 la xifra s’havia multiplicat per deu i havia assolit els 5,8 milions. L’ús del telèfon per càpita va ser igual d’impressionant durant aquest període a Dinamarca, Suècia, Noruega i Suïssa. Costa d’entendre el salt en la qualitat de vida que va experimentar la gent a tot el planeta quan el segle XX tot just despuntava, de cop i volta es podien comunicar amb els parents, els amics i els companys de professió des de llocs allunyats en comptes d’haver d’esperar setmanes (o més temps) per rebre resposta via carta o destinar una fortuna a telegrames breus.

Entre els avenços de l’època també hi havia una dimensió cultural única. Quan Edison va inventar el fonògraf el 1877, tenia la idea que s’utilitzés per enregistrar discursos polítics de gran transcendència i per donar classes d’elocució. Tot i això, cap als anys 1890, els fonògrafs feien sonar la música en cafès i restaurants, i a començaments del segle XX es van escampar per les cases particulars. El fonògraf oferia una sensació autentica, tot i que el pas més important en termes d’oferir accés a tots els ciutadans a la cultura i a l’entreteniment, no va arribar fins el 1895, quan l’inventor italià Marconi va desenvolupar la ràdio.

La tecnologia de transmissió sense fils va aparèixer a finals del segle XIX i el sector del transport marítim de seguida la va adoptar. El 1912, el Titanic va enviar senyals d’auxili quan va topar amb un iceberg, tot i que malauradament els senyals no es van rebre; els transponedors (dispositius que, en rebre un senyal, emeten un senyal diferent en resposta) del vaixell, que haurien pogut evitar el naufragi, estaven apagats. La Primera Guerra Mundial va posposar breument l’arribada de la tecnologia de la ràdio al mercat lliure, i la primera emissió comercial no va tenir lloc fins al novembre del 1920 als EUA. Tanmateix, aquell any, van aparèixer ràdios com si fossin bolets, per tot Europa, l’Amèrica del Nord, l’Àsia, Llatinoamèrica i Oceania, entre les quals la BBC, Radio Paris i Funk-Stunde AG Berlin. La ràdio va acabar tenint un impacte més fort en l’estil de vida de la gent i en la cultura que qualsevol invent que la precedís.