divendres, 18 de març de 2022

LA HUMANITAT

Rutger Bregman és un historiador holandès, nascut el 1988, format a les universitats d’Utrecht i Califòrnia. Escriu articles per a The Washington Post, The Guardian i la BBC. Ha participat en el Fòrum Mundial de Davos. A les seves obres considera que ha estat l’altruisme i no la competitivitat el que ha fet avançar la humanitat.
Partidari de les teories de Rousseau i l’home bo per natura, contrari a la idea del Leviatan de Hobbes, llibre publicat el 1651, on el filòsof anglès considera que els homes s’han de dotar d’un cap d’estat potent i autoritari per tal de controlar un estat de natura per se caòtic. Per a Bregman, els homes són Homo puppy, homes cadells.

Si el pas dels neandertals, fa 50.000 anys, als humans actuals va donar com a resultat éssers més fràgils, dèbils i infantils, com s’ho va fer l’Homo puppy per a conquerir el món? La seva resposta és que, en bona part, es deu a la bonesa dels humans.

Perquè eren éssers bons varen tenir més descendència i es varen multiplicar. De la bonesa dels humans, Bregman, aporta molts exemples i desmunta les tesis fatalistes i els exemples que històricament s’han posar per a demostrar la malignitat de l’espècie humana.

Es produeix un desastre, la gent col·labora i els dirigents sucumbeixen a l’espant i això provoca un segon desastre. “L’elit apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells”. Reis i dictadors, governadors i generals pensen que la gent és egoista perquè ells mateixos sovint ho són i recorren a la violència davant la por al que pugui passar.
“Una vegada, un avi va dir al seu net:
- Dins nostre hi ha una lluita entre dos llops. Un és dolent: furibund, avariciós, gelós, arrogant i covard. L’altre és bo: tranquil, amable, modest, generós, sincer i fiable. Aquests dos llops lluiten dins teu i dins de tothom.
El nen va reflexionar un moment en silenci i després va preguntar:
- I quin llop guanyarà?
El vell va somriure:
- Doncs el que alimentis.”
A persones de trenta països es va preguntar si creien que el món millora, es manté igual o empitjora. En tots els països, la gran majoria va contestar que el món empitjorava. Però la realitat és que el món millora. “La pobresa extrema, les víctimes de la guerra, la mortalitat infantil, els crims, la fam, el treball infantil i el nombre de morts per catàstrofes naturals i accidents aeris han caigut en picat. Vivim l’època més rica, segura i sana de la historia.” Les notícies parlen d’excepcions, habitualment negatives, i quasi mai d’aspectes bons. Els corresponsals parlen de guerres, però no connecten especialment amb un corresponsal per a què digui que allà on es troba no hi ha guerra.

Vuit de cada deu adults occidentals consumeix notícies cada dia, durant una hora. Segons els sociòlegs hi ha un biaix de negativitat: som més receptius a les notícies dolentes que a les bones. I un segon biaix, biaix de disponibilitat: si se’ns acudeixen fàcilment exemples d’alguna cosa, ens pensem que és més freqüent del que realment és.

“Qui defensa l’ésser humà també s’enfronta als poders establerts. Per als poderosos, una visió positiva de la humanitat és una amenaça, un pensament subversiu que mina la seva autoritat, perquè implica que no som unes bèsties egoistes a qui calgui controlar, regular i ensinistrar des de dalt. Implica que l’emperador va despullat. Una empresa amb treballadors intrínsecament motivats funciona la mar de bé sense directius. Una democràcia amb ciutadans implicats no necessita polítics.”

Segons el rus Beliàiev, som simis domesticats i al llarg de milers d’anys els humans més afectuosos són els que han tingut més fills. La supervivència dels més sociables. Bregman remarca el costat bo de les persones. Un dels exemples més interessants que presenta és l’experiment que va fer el Coronel Marshall en un estudi sobre la II Guerra Mundial. Parlant amb els soldats, i prometent-los que podien parlar amb total llibertat, va descobrir que la majoria dels soldats no havia disparat ni un tret. Durant mil·lennis s’havia pensat que els soldats lluiten, que disparen a matar. Marshall va descobrir que sols disparava entre un 15% i un 25% dels soldats.

Quan els humans van passar de recol·lectors a agricultors varen començar els problemes. Amb l’agricultura es va iniciar la propietat privada i la gent va acumular pertinences. Els problemes varen venir sobre tot del fet de tancar terrenys i dir: Això és meu. Els recol·lectors ho compartien tot. En canvi, amb la propietat privada van començar a créixer les desigualtats. Es varen inventar les herències, i la divisió entre rics i pobres es va aguditzar. I amb aquesta situació es varen iniciar les guerres i les fortificacions. L’1 % va començar a oprimir el 99 %. El temps de la llibertat, la igualtat i la fraternitat s’havia acabat.

Les dones són les que varen pagar un preu més alt pel sedentarisme. Els fills mascles es quedaven a casa dels pares a vigilar terres i ramat el que comportava que la núvia era qui anava a la casa del nuvi. Amb el temps, les filles casadores van quedar reduïdes a béns comercials, que es bescanviaven com si fossin animals. La família del nuvi les tenia molt controlades fins que no parien un fill. Ara les noies tenien molta menys llibertat de moviments que a la prehistòria. Havia nascut el patriarcat. Quan es vivia de la caça i la recol·lecció, les dones no tenien amo, podien casar-se amb qui volien i es podien divorciar quan volien.

Els nòmades varen anar sucumbint amb l’increment de la població sedentària i per causa de les seves malalties infeccioses. Varen sovintejar les guerres. Les ciutats varen sotmetre els pobles, i les províncies varen engolir les ciutats.

Per a Hobbes, els primers humans vivien en una lluita de tots contra tots, per tant era lògic que els humans es llancessin als braços dels primers Leviatans, cabdills i reis, perquè buscaven seguretat per a ells mateixos i les seves propietats. El que varen fer els nous governs va ser acumular súbdits contínuament, en molts casos convertits en esclaus. Esclaus que morien com mosques per malalties com la verola o la pesta. La invenció dels diners, l’escriptura i l’estat de dret va implicar repressió per a la població. Cobrament d’impostos i llistats de deutes. La gran muralla de la Xina no es va construir tan sols per mantenir els estrangers fora, sinó que retenia els xinesos a l’interior. La Xina era la presó a l’aire lliure més gran del món. Hobbes va descriure la vida dels nostres avantpassats com “bruta, salvatge i curta”, mentre que era solidària, pacífica i saludable. No podia fer una descripció més lluny de la realitat.

Bregman, que es mira la humanitat amb bons ulls, considera que s’ha avançat molt els últims dos segles: les vacunes han salvat moltes vides, les malalties infeccioses han estat eradicades, el nombre de persones que viuen en pobresa extrema ha baixat del 10% i s’ha abolit l’esclavitud.

En la demostració de la bonhomia de l’ésser humà, Bregman topa amb un greu problema: Auschwitz. Com justificar els milions d’assassinats durant el Tercer Reich? Si l’ésser humà és compassiu per naturalesa, com va ser possible Auschwitz? Era temptador pensar que els alemanys eren diferents. Però el problema era que el crim més terrible de la història el va cometre un dels pobles més rics i cultivats del món. “El país de Kant, Goethe, Bach o Beethoven”. Potser Rousseau tenia raó i la civilització era un verí.

A diferència d’Alemanya, que s’havia empassat durant molts anys propaganda racista, Dinamarca estava

impregnada d’humanisme. No era considerat autèntic danès aquell que sembrava discòrdia. Molts danesos, amb gran valor, varen col·laborar en la salvació de milers de jueus, compatriotes tan danesos como els no jueus. Danesos partidaris de Hitler, en veure aquest bon exemple, varen començar a dubtar de les seves conviccions. “Fins i tot la injustícia necessita semblar justícia i això és complicat si el conjunt de la societat rebutja la llei del més fort”.

L’Holocaust no va ser executat per persones robot. Pensaven que eren al costat bo de la història. El mal, cada cop, es va saber disfressar millor de bé. Escriptors, filòsofs i polítics varen enverinar la psique del poble alemany. Mentides, adoctrinaments, rentats de cervell i manipulacions. I així va passar l’impensable. Eichmann, el criminal de guerra nazi segrestat a l’Argentina i portat a Israel per a ser jutjat, pensava que havia contribuït a quelcom important, històric, una cosa per la qual seria admirat durant segles. Els psicòlegs varen determinar que els nazis es consideraven seguidors d’un líder i de una idea respectable. De totes formes, en aquest punt, la teoria de Bregman trontolla una mica.

No pot ser que els monstres que col·laboraren en la solució final actuessin moguts per la bondat!

Els soldats alemanys, com pràcticament tots els soldats del món, lluitaven pels seus companys amb qui tenien vincles d’amistat. “La camaraderia és l’arma que guanya les guerres”. No els impulsava la set de sang ni el sadisme, sinó la camaraderia. Molts sodats no disparaven o no disparaven a matar. L’armament s’ha anat perfeccionant per a solucionar aquest “problema”. Es mata a distància, prement un botó, a base de bombes i drons. Mirar algú als ulls i després disparar-li és quasi impossible. Tots seríem vegetarians si haguéssim de sacrificar nosaltres els animals. Els éssers humans tenen una aversió primigènia a la violència. Les guerres es guanyen matant des de lluny i es tenen càrrecs de consciència si l’enemic s’apropa massa.

L’autor holandès cita el cas de la ciutat de Torres, Veneçuela, que el 1989 va confiar una quarta part del pressupost de la ciutat als seus habitants, i sobre tot la de Porto Alegre, Brasil. La participació popular en la gestió municipal va ser copiada per més de 1.500 ciutats. A Porto Alegre la confiança va començar a créixer quan l’ajuntament va decidir introduir el pressupost ciutadà. “El nombre d’associacions veïnals a la ciutat va passar de cent vuitanta l’any 1986 a sis-centes l’any 2000”. Grups que abans quedaven exclosos varen participar en les decisions ciutadanes. Un 30% dels participants formaven part del 20% més pobre de la població. Al principi no sabien què havien de fer, però varen anar aprenent. Temps enrere, calia passar moltes hores fins no ser rebut per un polític, i calia portar un sobre amb diners. Amb la nova situació es varen acabar els suborns. Els ciutadans s’han fet més seva la ciutat. En iniciar-se el procés de participació, havia a Porto Alegre una tercera part de la població vivint en barraques. Entre 1989 i 1996, l’accés al clavegueram va passar del 48% als 95% i les persones amb aigua corrent del 75% al 99%. Es va triplicar el nombre d’infants que anaven a escola i l’evasió fiscal va caure en picat. Es varen dedicar molts diners a infraestructures, educació i sanitat. Sobretot als barris més pobres.

El món s’organitza, inconscientment, d’una forma comunista. “Cal mirar cap a l’organització domèstica. Els pares comparteixen la propietat amb els fills i els aporten el seu patrimoni. No és casualitat que la paraula economia vingui del grec oikonomia, que vol dir administració de la llar”. I a la feina, l’organització també és comunista. Per escriure aquest llibre, l’autor ha disposat de comentaris de molts col·legues que han participat de forma altruista. A la vida de cada dia, en multitud d’ocasions som altruistes. Informant a un turista, obrint la porta a algú o aixoplugant a una altra persona amb el paraigua per a què no es mulli.

“Els darrers deu mil anys, mercat i estat s’han anat menjant grans trossos dels béns comuns. Va començar amb els primers cabdills i reis, que van reclamar per a ells la terra que era de tothom; avui dia les multinacionals són qui domina cada cop més béns comuns, de fonts d’aigua a medicaments que poden salvar vides, nous coneixements científics i cançons que cantem tots plegats”.

Elinor Ostrom va ser una investigadora que volia veure com col·laborava la gent real al món real. Va observar que al món hi ha moltíssims béns comunals que funcionen perfectament. I són gestionats per gent normal. Pagesos, pescadors i ciutadans arriben a acords per a què els seus camps no es converteixin en deserts, els llacs no es quedin sense peixos i els pous no s’assequin. Ostrom va fer un inventari de béns comunals al món: “des de pastures comunals a Suïssa fins a camps de conreu compartits al Japó, passant per comunitats de rec a les Filipines i reserves d’aigua al Nepal”. Cinc mil exemples de béns comunals. Elionor Ostrom va convertir-se en la primera dona que va rebre el Premi Nobel d’Economia, el 2009. Una dona que proposava una tercera via entre l’estat i el mercat.

“Qui pensi que l’auge del capitalisme al segle XVIII va ser un procés espontani, va molt equivocat. El que va empènyer els pagesos a abandonar el camp per la fàbrica no va ser la mà invisible del mercat, sinó la mà dura (i armada) de l’estat. A tot arreu. El, entre cometes, mercat lliure va venir planificat i forçat des de dalt.”

“Fins finals dels segle XIX no van aparèixer associacions i cooperatives de treballadors, construïdes des de baix i no planificades, que van marcar les bases del que més endavant seria l’estat del benestar. I ara ens hi tornem a trobar: després d’un període d’”enclosures” i submissió al mercat, s’ha iniciat una revolució silenciosa de de baix. En els darrers anys, i sobretot des de la crisi financera del 2008, el nombre de cooperatives assistencials, fons d’emergència i cooperatives energètiques ha crescut exponencialment... La història ens ensenya que l’ésser humà és cooperatiu per naturalesa, un oi, i que fa molt de temps que construïm institucions basades en la col·laboració duradora, i sobretot després de períodes de privatitzacions i desenvolupament accelerat del mercat.” El que Bregman va aprendre a l’institut era que els humans eren egoistes per naturalesa i que el capitalisme brollava des dels seus instints més profunds. Que tot es feia pel propi benefici. I que en tot cas, era l’estat l’únic que actuava redistribuint una part de la riquesa entre els membres de la comunitat. En realitat, és a l’inrevés. Les persones són solidàries per naturalesa i el que s’aplica des de dalt és el mercat.

Una eloqüent anècdota.
Ara fa un temps, Julio Díaz, un jove treballador social, va agafar el metro per anar a casa seva al Bronx, a Nova York. Com gairebé cada dia feiner, va baixar una parada abans de la seva per fer un mos a la seva cafeteria preferida, però aquell dia el passeig va ser molt diferent. Quan pujava les escales de l’estació de metro desert, de sobte el va assaltar un noi: un adolescent amb una navalla a la mà. Li vaig donar la cartera, va explicar després en Julio a un periodista. El noi va agafar els diners i estava a punt d’arrencar a córrer quan en Julio, de sobte, va fer una cosa inesperada:
Espera, va cridar. Si t’has de passar tota la nit robant gent, potser que et quedis la meva jaqueta, també; així no passaràs fred. El lladre es va mirar en Julio amb incredulitat.
- Per què ho fas això?
– Si arrisques la llibertat per un grapat de dòlars, vol dir que necessites els diners de debò, va dir-li en Julio. Jo anava a fer un mos. Si vols acompanyar-me, ets benvingut. I així va anar. Poc després en Julio i el seu assaltant seien plegats al restaurant preferit d’en Julio. Els cambrers els van atendre amablement, el propietari va anar-hi a fer petar la xerrada. Fins i tot els rentaplats els van saludar.
– Coneixes tothom!, va exclamar el noi, sorprès. Què n’ets el propietari?
– I ara, és només que vinc sovint.
– Si fins i tot has estat amable amb els rentaplats.
– Que no t’han ensenyat a ser amable amb tothom, a l’escola?
– Sí, però mai no havia pensat que la gent ho fos realment. Quan van acabar de menjar, va arribar el compte. Però és clar, hi havia un problema: en Julio no tenia la cartera.
– Escolta, com que tu tens els meus diners, trobo que has de pagar tu, va dir al noi. Però si em tornes la cartera, et convido encantat. El noi va tornar-li la cartera, en Julio va pagar el compte i després li va donar vint dòlars amb una condició: que també li donés la navalla. Un parell de setmanes més tard, quan un periodista li va preguntar perquè havia convidat un lladre a sopar, no es va haver de pensar gaire la resposta:
Si tractes bé la gent, només pots esperar que ells et tractin també bé a tu. Més senzill, impossible”.
“En un bosc de Noruega, a uns cent quilometres al sud d’Oslo, hi ha una de les presons més estranyes del món. No hi ha cel·les ni barrots. No hi ha guardes amb pistoles ni manilles. El que hi ha és un bosc de bedolls i avets, un paisatge ondulat amb senders, i al voltant de tot plegat, un mur metàl·lic alt: un dels pocs recordatoris que la gent que hi ha al seu interior està tancada. Els interns d’aquesta presó, anomenada Halden, tenen habitació pròpia amb terra radiant, pantalla plana i bany particular. Hi ha cuines, amb plats de porcellana i ganivets d’acer inoxidable, on els presos poden cuinar. Halden també té una biblioteca, un rocòdrom i un estudi de música molt decent on els presos poden gravar discos... El personal no imita el comportament dels detinguts, sinó que para l’altra galta. Fins i to en el cas dels que han comès els crims més greus.

A Noruega, hi ha una presó en una illa, Bastey, on hi ha cent quinze delinqüents perillosos. Presoners i guardes prenen el sol junts, neden, fan barbacoes, comparteixen taula,... Com que els vigilants no porten uniforme es confonen amb els delinqüents. Hi ha cinema, solàrium i dues pistes d’esquí. Per tal que la presó funcioni, els presos han de treballar molt. Des de treballar al camp a fer de fusters. I per fer totes aquestes tasques disposen de tot tipus d’eines. La reincidència delictiva dels empresonats alliberats de presons com aquesta és la meitat de la d’altres presons. I els presos tenen un 40% més de possibilitats de trobar feina. Una estada en una presó noruega fa que molta gent canviï de vida. Mentre als Estats Units el 60 % dels presos torna a ingressar a la presó, a Noruega tan sols el 20%. I en el cas de Bastey un 16 %. Una estada en una presó noruega costa 60.515 $, gaire bé el doble que als Estats Units, però l’estalvi pel sistema judicial noruec és de 71.226 $. I, a més a més, hi ha un altre estalvi mitjà de 67.086 $, degut a què els expresoners troben feina i l’estat no ha de pagar subsidis. I hi ha menys víctimes, el que no es pot expressar en diners.

El que provoca prejudicis, odi i racisme és la manca de contacte amb les persones estigmatitzades. Per tant, el que cal és més contacte entre els humans. Si a Sudàfrica blancs i negres s’haguessin trobat a l’escola, a la feina, a l’església, s’haurien conegut millor i no hi hauria hagut apartheid. En els aldarulls racials a Detroit, el 1943, ningú va apallissar els seus veïns. Fins i tot alguns varen protegir els veïns d’una altra raça.

Johannesburg, dos bessons, l’Abraham i el Constand. Pacifista l’un, militar i molt racista l’altre. Abraham proposa al seu germà negociar amb Mandela la fi de l’apertheid. El 12 d’agost de 1993, ambdós van a casa de Mandela. És ell mateix qui obre la porta, amb un somriure d’orella a orella. Mandela els va servir te i va demostrar un gran coneixement de la cultura i la història afrikàners. Però el que més impressiona a Constand és que Mandela se li dirigeix en la seva llengua, l’afrikaans. Ni el president De Klerk es va assabentat d’aquesta reunió. Constand passa de considerar Mandela un terrorista a admirar-lo per la seva bonhomia i el seu tarannà amistós. Amb el temps, on hi havia hagut una presó abominable hi hauria el Tribunal Constitucional amb un cartell en els onze idiomes oficials del país. El contacte funciona. Hi ha poques teories sociològiques més demostrades. Mandela va afirmar: “Si parles amb algú en una llengua que entén, el missatge li va al cap. Però si li parles en el seu idioma, va al cor”. Així va aconseguir que milers de blancs cridessin el seu nom en entrar a l’estadi de Johannesburg amb la samarreta de l’equip blanc de rugbi el 24 de juny de 1995. Per a John Carlin, Mandela va decidir veure les coses bones de les persones, malgrat que gairebé tothom les considerés casos perduts.

Bregman cita múltiples exemples d’experiments que s’han realitzat i fets històrics. Els experiments intentaven demostrar la malignitat de l’ésser humà. Ell va desmuntant tot el que diuen els psicòlegs i investigadors que han realitzat aquests experiments. Així fa referència al soterrani de la Universitat d’Stanford, a la màquina de descàrregues elèctriques de Milgram, etc. I també rebutja les explicacions habituals sobre l’extinció de la població a l’illa de Pasqua, entre altres fets històrics sobre el quals va reflexionant.

Finalitza el llibre amb un decàleg que, en el seu últim punt, demana al lector ser realista. “És prou eloqüent que avui dia realista s’hagi convertit en sinònim de cínic, d’algú amb una idea pessimista del món. En el fons, justament és el cínic, qui està allunyat de la realitat. Vivim al planeta A, on la gent està profundament inclinada a fer el bé. Per tant, sigues realista. Surt de l’armari. Accepta la teva naturalesa i regala confiança. Que no et faci vergonya ser generós ni fer el bé a plena llum del dia. Potser al començament et titllaran de ridícul o d’ingenu, però pensa que la ingenuïtat d’avui pot ser el sentit comú de demà. És l’hora d’una nova visió de la humanitat. És l’hora d’un nou realisme.”

Joaquim Alsina
FISC-Catalunya

divendres, 4 de març de 2022

Campanya de col·laboració amb el barri de La Paz, Granada

 Benvolguts amics i amigues de FISC:

Des d'avui, dimecres 2 de març, i fins al 17 d'abril obrim una campanya per col·laborar amb el “Projecte d'intervenció socioeducativa amb menors i les seves famílies en situació de risc al districte Nord de Granada”.

Aquest projecte té com a objectiu l'acompanyament que afavoreixi els processos d'inclusió per a 80 menors i les seves famílies, oferint un espai educatiu per al desenvolupament integral de les competències i la participació comunitària.



En aquest vídeo, el Centre Socieducatiu Lestonnac ens explica el context i les dificultats que tenen les persones que viuen a la barriada de La Paz, al districte Nord de la ciutat de Granada. I com el centre des de l'any 1991 dóna suport a tasques educatives i de lleure, potenciant les capacitats dels nens, nenes, adolescents i famílies del barri.



Des de fa 30 anys, el Centre Socioeducatiu Lestonnac realitza una intervenció integral amb 80 joves afavorint-ne el creixement educatiu i personal. També assisteixen les famílies. I tot això, gràcies a voluntaris i professionals.



Perquè el Projecte d'Intervenció Socioeducativa Lestonnac segueixi transformant 30 anys més més, us demanem suport per garantir una educació inclusiva de qualitat, perquè les/els menors de Districte Nord de Granada tinguin un espai educatiu que valori les seves necessitats i diversitats i que proposi entorns d'aprenentatge segurs i no violents, és a dir, una infància amb drets.



dilluns, 21 de febrer de 2022


L’autor, Martín Caparrós, periodista i escriptor argentí, ha publicat diversos llibres entre els quals destaca “El hambre”. S’exilià durant la dictadura militar argentina.

Ha creat el neologisme “Ñamérica” per a designar l’Amèrica Llatina colonitzada per Espanya. Actualment col·labora al diaris The New York Times i El País.

Els fragments del seu llibre que podeu llegir a continuació han estat copiats al peu de la lletra, sense canviar expressions que l’autor ha creat.