divendres, 18 de març de 2022

LA HUMANITAT

Rutger Bregman és un historiador holandès, nascut el 1988, format a les universitats d’Utrecht i Califòrnia. Escriu articles per a The Washington Post, The Guardian i la BBC. Ha participat en el Fòrum Mundial de Davos. A les seves obres considera que ha estat l’altruisme i no la competitivitat el que ha fet avançar la humanitat.
Partidari de les teories de Rousseau i l’home bo per natura, contrari a la idea del Leviatan de Hobbes, llibre publicat el 1651, on el filòsof anglès considera que els homes s’han de dotar d’un cap d’estat potent i autoritari per tal de controlar un estat de natura per se caòtic. Per a Bregman, els homes són Homo puppy, homes cadells.

Si el pas dels neandertals, fa 50.000 anys, als humans actuals va donar com a resultat éssers més fràgils, dèbils i infantils, com s’ho va fer l’Homo puppy per a conquerir el món? La seva resposta és que, en bona part, es deu a la bonesa dels humans.

Perquè eren éssers bons varen tenir més descendència i es varen multiplicar. De la bonesa dels humans, Bregman, aporta molts exemples i desmunta les tesis fatalistes i els exemples que històricament s’han posar per a demostrar la malignitat de l’espècie humana.

Es produeix un desastre, la gent col·labora i els dirigents sucumbeixen a l’espant i això provoca un segon desastre. “L’elit apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells”. Reis i dictadors, governadors i generals pensen que la gent és egoista perquè ells mateixos sovint ho són i recorren a la violència davant la por al que pugui passar.
“Una vegada, un avi va dir al seu net:
- Dins nostre hi ha una lluita entre dos llops. Un és dolent: furibund, avariciós, gelós, arrogant i covard. L’altre és bo: tranquil, amable, modest, generós, sincer i fiable. Aquests dos llops lluiten dins teu i dins de tothom.
El nen va reflexionar un moment en silenci i després va preguntar:
- I quin llop guanyarà?
El vell va somriure:
- Doncs el que alimentis.”
A persones de trenta països es va preguntar si creien que el món millora, es manté igual o empitjora. En tots els països, la gran majoria va contestar que el món empitjorava. Però la realitat és que el món millora. “La pobresa extrema, les víctimes de la guerra, la mortalitat infantil, els crims, la fam, el treball infantil i el nombre de morts per catàstrofes naturals i accidents aeris han caigut en picat. Vivim l’època més rica, segura i sana de la historia.” Les notícies parlen d’excepcions, habitualment negatives, i quasi mai d’aspectes bons. Els corresponsals parlen de guerres, però no connecten especialment amb un corresponsal per a què digui que allà on es troba no hi ha guerra.

Vuit de cada deu adults occidentals consumeix notícies cada dia, durant una hora. Segons els sociòlegs hi ha un biaix de negativitat: som més receptius a les notícies dolentes que a les bones. I un segon biaix, biaix de disponibilitat: si se’ns acudeixen fàcilment exemples d’alguna cosa, ens pensem que és més freqüent del que realment és.

“Qui defensa l’ésser humà també s’enfronta als poders establerts. Per als poderosos, una visió positiva de la humanitat és una amenaça, un pensament subversiu que mina la seva autoritat, perquè implica que no som unes bèsties egoistes a qui calgui controlar, regular i ensinistrar des de dalt. Implica que l’emperador va despullat. Una empresa amb treballadors intrínsecament motivats funciona la mar de bé sense directius. Una democràcia amb ciutadans implicats no necessita polítics.”

Segons el rus Beliàiev, som simis domesticats i al llarg de milers d’anys els humans més afectuosos són els que han tingut més fills. La supervivència dels més sociables. Bregman remarca el costat bo de les persones. Un dels exemples més interessants que presenta és l’experiment que va fer el Coronel Marshall en un estudi sobre la II Guerra Mundial. Parlant amb els soldats, i prometent-los que podien parlar amb total llibertat, va descobrir que la majoria dels soldats no havia disparat ni un tret. Durant mil·lennis s’havia pensat que els soldats lluiten, que disparen a matar. Marshall va descobrir que sols disparava entre un 15% i un 25% dels soldats.

Quan els humans van passar de recol·lectors a agricultors varen començar els problemes. Amb l’agricultura es va iniciar la propietat privada i la gent va acumular pertinences. Els problemes varen venir sobre tot del fet de tancar terrenys i dir: Això és meu. Els recol·lectors ho compartien tot. En canvi, amb la propietat privada van començar a créixer les desigualtats. Es varen inventar les herències, i la divisió entre rics i pobres es va aguditzar. I amb aquesta situació es varen iniciar les guerres i les fortificacions. L’1 % va començar a oprimir el 99 %. El temps de la llibertat, la igualtat i la fraternitat s’havia acabat.

Les dones són les que varen pagar un preu més alt pel sedentarisme. Els fills mascles es quedaven a casa dels pares a vigilar terres i ramat el que comportava que la núvia era qui anava a la casa del nuvi. Amb el temps, les filles casadores van quedar reduïdes a béns comercials, que es bescanviaven com si fossin animals. La família del nuvi les tenia molt controlades fins que no parien un fill. Ara les noies tenien molta menys llibertat de moviments que a la prehistòria. Havia nascut el patriarcat. Quan es vivia de la caça i la recol·lecció, les dones no tenien amo, podien casar-se amb qui volien i es podien divorciar quan volien.

Els nòmades varen anar sucumbint amb l’increment de la població sedentària i per causa de les seves malalties infeccioses. Varen sovintejar les guerres. Les ciutats varen sotmetre els pobles, i les províncies varen engolir les ciutats.

Per a Hobbes, els primers humans vivien en una lluita de tots contra tots, per tant era lògic que els humans es llancessin als braços dels primers Leviatans, cabdills i reis, perquè buscaven seguretat per a ells mateixos i les seves propietats. El que varen fer els nous governs va ser acumular súbdits contínuament, en molts casos convertits en esclaus. Esclaus que morien com mosques per malalties com la verola o la pesta. La invenció dels diners, l’escriptura i l’estat de dret va implicar repressió per a la població. Cobrament d’impostos i llistats de deutes. La gran muralla de la Xina no es va construir tan sols per mantenir els estrangers fora, sinó que retenia els xinesos a l’interior. La Xina era la presó a l’aire lliure més gran del món. Hobbes va descriure la vida dels nostres avantpassats com “bruta, salvatge i curta”, mentre que era solidària, pacífica i saludable. No podia fer una descripció més lluny de la realitat.

Bregman, que es mira la humanitat amb bons ulls, considera que s’ha avançat molt els últims dos segles: les vacunes han salvat moltes vides, les malalties infeccioses han estat eradicades, el nombre de persones que viuen en pobresa extrema ha baixat del 10% i s’ha abolit l’esclavitud.

En la demostració de la bonhomia de l’ésser humà, Bregman topa amb un greu problema: Auschwitz. Com justificar els milions d’assassinats durant el Tercer Reich? Si l’ésser humà és compassiu per naturalesa, com va ser possible Auschwitz? Era temptador pensar que els alemanys eren diferents. Però el problema era que el crim més terrible de la història el va cometre un dels pobles més rics i cultivats del món. “El país de Kant, Goethe, Bach o Beethoven”. Potser Rousseau tenia raó i la civilització era un verí.

A diferència d’Alemanya, que s’havia empassat durant molts anys propaganda racista, Dinamarca estava

impregnada d’humanisme. No era considerat autèntic danès aquell que sembrava discòrdia. Molts danesos, amb gran valor, varen col·laborar en la salvació de milers de jueus, compatriotes tan danesos como els no jueus. Danesos partidaris de Hitler, en veure aquest bon exemple, varen començar a dubtar de les seves conviccions. “Fins i tot la injustícia necessita semblar justícia i això és complicat si el conjunt de la societat rebutja la llei del més fort”.

L’Holocaust no va ser executat per persones robot. Pensaven que eren al costat bo de la història. El mal, cada cop, es va saber disfressar millor de bé. Escriptors, filòsofs i polítics varen enverinar la psique del poble alemany. Mentides, adoctrinaments, rentats de cervell i manipulacions. I així va passar l’impensable. Eichmann, el criminal de guerra nazi segrestat a l’Argentina i portat a Israel per a ser jutjat, pensava que havia contribuït a quelcom important, històric, una cosa per la qual seria admirat durant segles. Els psicòlegs varen determinar que els nazis es consideraven seguidors d’un líder i de una idea respectable. De totes formes, en aquest punt, la teoria de Bregman trontolla una mica.

No pot ser que els monstres que col·laboraren en la solució final actuessin moguts per la bondat!

Els soldats alemanys, com pràcticament tots els soldats del món, lluitaven pels seus companys amb qui tenien vincles d’amistat. “La camaraderia és l’arma que guanya les guerres”. No els impulsava la set de sang ni el sadisme, sinó la camaraderia. Molts sodats no disparaven o no disparaven a matar. L’armament s’ha anat perfeccionant per a solucionar aquest “problema”. Es mata a distància, prement un botó, a base de bombes i drons. Mirar algú als ulls i després disparar-li és quasi impossible. Tots seríem vegetarians si haguéssim de sacrificar nosaltres els animals. Els éssers humans tenen una aversió primigènia a la violència. Les guerres es guanyen matant des de lluny i es tenen càrrecs de consciència si l’enemic s’apropa massa.

L’autor holandès cita el cas de la ciutat de Torres, Veneçuela, que el 1989 va confiar una quarta part del pressupost de la ciutat als seus habitants, i sobre tot la de Porto Alegre, Brasil. La participació popular en la gestió municipal va ser copiada per més de 1.500 ciutats. A Porto Alegre la confiança va començar a créixer quan l’ajuntament va decidir introduir el pressupost ciutadà. “El nombre d’associacions veïnals a la ciutat va passar de cent vuitanta l’any 1986 a sis-centes l’any 2000”. Grups que abans quedaven exclosos varen participar en les decisions ciutadanes. Un 30% dels participants formaven part del 20% més pobre de la població. Al principi no sabien què havien de fer, però varen anar aprenent. Temps enrere, calia passar moltes hores fins no ser rebut per un polític, i calia portar un sobre amb diners. Amb la nova situació es varen acabar els suborns. Els ciutadans s’han fet més seva la ciutat. En iniciar-se el procés de participació, havia a Porto Alegre una tercera part de la població vivint en barraques. Entre 1989 i 1996, l’accés al clavegueram va passar del 48% als 95% i les persones amb aigua corrent del 75% al 99%. Es va triplicar el nombre d’infants que anaven a escola i l’evasió fiscal va caure en picat. Es varen dedicar molts diners a infraestructures, educació i sanitat. Sobretot als barris més pobres.

El món s’organitza, inconscientment, d’una forma comunista. “Cal mirar cap a l’organització domèstica. Els pares comparteixen la propietat amb els fills i els aporten el seu patrimoni. No és casualitat que la paraula economia vingui del grec oikonomia, que vol dir administració de la llar”. I a la feina, l’organització també és comunista. Per escriure aquest llibre, l’autor ha disposat de comentaris de molts col·legues que han participat de forma altruista. A la vida de cada dia, en multitud d’ocasions som altruistes. Informant a un turista, obrint la porta a algú o aixoplugant a una altra persona amb el paraigua per a què no es mulli.

“Els darrers deu mil anys, mercat i estat s’han anat menjant grans trossos dels béns comuns. Va començar amb els primers cabdills i reis, que van reclamar per a ells la terra que era de tothom; avui dia les multinacionals són qui domina cada cop més béns comuns, de fonts d’aigua a medicaments que poden salvar vides, nous coneixements científics i cançons que cantem tots plegats”.

Elinor Ostrom va ser una investigadora que volia veure com col·laborava la gent real al món real. Va observar que al món hi ha moltíssims béns comunals que funcionen perfectament. I són gestionats per gent normal. Pagesos, pescadors i ciutadans arriben a acords per a què els seus camps no es converteixin en deserts, els llacs no es quedin sense peixos i els pous no s’assequin. Ostrom va fer un inventari de béns comunals al món: “des de pastures comunals a Suïssa fins a camps de conreu compartits al Japó, passant per comunitats de rec a les Filipines i reserves d’aigua al Nepal”. Cinc mil exemples de béns comunals. Elionor Ostrom va convertir-se en la primera dona que va rebre el Premi Nobel d’Economia, el 2009. Una dona que proposava una tercera via entre l’estat i el mercat.

“Qui pensi que l’auge del capitalisme al segle XVIII va ser un procés espontani, va molt equivocat. El que va empènyer els pagesos a abandonar el camp per la fàbrica no va ser la mà invisible del mercat, sinó la mà dura (i armada) de l’estat. A tot arreu. El, entre cometes, mercat lliure va venir planificat i forçat des de dalt.”

“Fins finals dels segle XIX no van aparèixer associacions i cooperatives de treballadors, construïdes des de baix i no planificades, que van marcar les bases del que més endavant seria l’estat del benestar. I ara ens hi tornem a trobar: després d’un període d’”enclosures” i submissió al mercat, s’ha iniciat una revolució silenciosa de de baix. En els darrers anys, i sobretot des de la crisi financera del 2008, el nombre de cooperatives assistencials, fons d’emergència i cooperatives energètiques ha crescut exponencialment... La història ens ensenya que l’ésser humà és cooperatiu per naturalesa, un oi, i que fa molt de temps que construïm institucions basades en la col·laboració duradora, i sobretot després de períodes de privatitzacions i desenvolupament accelerat del mercat.” El que Bregman va aprendre a l’institut era que els humans eren egoistes per naturalesa i que el capitalisme brollava des dels seus instints més profunds. Que tot es feia pel propi benefici. I que en tot cas, era l’estat l’únic que actuava redistribuint una part de la riquesa entre els membres de la comunitat. En realitat, és a l’inrevés. Les persones són solidàries per naturalesa i el que s’aplica des de dalt és el mercat.

Una eloqüent anècdota.
Ara fa un temps, Julio Díaz, un jove treballador social, va agafar el metro per anar a casa seva al Bronx, a Nova York. Com gairebé cada dia feiner, va baixar una parada abans de la seva per fer un mos a la seva cafeteria preferida, però aquell dia el passeig va ser molt diferent. Quan pujava les escales de l’estació de metro desert, de sobte el va assaltar un noi: un adolescent amb una navalla a la mà. Li vaig donar la cartera, va explicar després en Julio a un periodista. El noi va agafar els diners i estava a punt d’arrencar a córrer quan en Julio, de sobte, va fer una cosa inesperada:
Espera, va cridar. Si t’has de passar tota la nit robant gent, potser que et quedis la meva jaqueta, també; així no passaràs fred. El lladre es va mirar en Julio amb incredulitat.
- Per què ho fas això?
– Si arrisques la llibertat per un grapat de dòlars, vol dir que necessites els diners de debò, va dir-li en Julio. Jo anava a fer un mos. Si vols acompanyar-me, ets benvingut. I així va anar. Poc després en Julio i el seu assaltant seien plegats al restaurant preferit d’en Julio. Els cambrers els van atendre amablement, el propietari va anar-hi a fer petar la xerrada. Fins i tot els rentaplats els van saludar.
– Coneixes tothom!, va exclamar el noi, sorprès. Què n’ets el propietari?
– I ara, és només que vinc sovint.
– Si fins i tot has estat amable amb els rentaplats.
– Que no t’han ensenyat a ser amable amb tothom, a l’escola?
– Sí, però mai no havia pensat que la gent ho fos realment. Quan van acabar de menjar, va arribar el compte. Però és clar, hi havia un problema: en Julio no tenia la cartera.
– Escolta, com que tu tens els meus diners, trobo que has de pagar tu, va dir al noi. Però si em tornes la cartera, et convido encantat. El noi va tornar-li la cartera, en Julio va pagar el compte i després li va donar vint dòlars amb una condició: que també li donés la navalla. Un parell de setmanes més tard, quan un periodista li va preguntar perquè havia convidat un lladre a sopar, no es va haver de pensar gaire la resposta:
Si tractes bé la gent, només pots esperar que ells et tractin també bé a tu. Més senzill, impossible”.
“En un bosc de Noruega, a uns cent quilometres al sud d’Oslo, hi ha una de les presons més estranyes del món. No hi ha cel·les ni barrots. No hi ha guardes amb pistoles ni manilles. El que hi ha és un bosc de bedolls i avets, un paisatge ondulat amb senders, i al voltant de tot plegat, un mur metàl·lic alt: un dels pocs recordatoris que la gent que hi ha al seu interior està tancada. Els interns d’aquesta presó, anomenada Halden, tenen habitació pròpia amb terra radiant, pantalla plana i bany particular. Hi ha cuines, amb plats de porcellana i ganivets d’acer inoxidable, on els presos poden cuinar. Halden també té una biblioteca, un rocòdrom i un estudi de música molt decent on els presos poden gravar discos... El personal no imita el comportament dels detinguts, sinó que para l’altra galta. Fins i to en el cas dels que han comès els crims més greus.

A Noruega, hi ha una presó en una illa, Bastey, on hi ha cent quinze delinqüents perillosos. Presoners i guardes prenen el sol junts, neden, fan barbacoes, comparteixen taula,... Com que els vigilants no porten uniforme es confonen amb els delinqüents. Hi ha cinema, solàrium i dues pistes d’esquí. Per tal que la presó funcioni, els presos han de treballar molt. Des de treballar al camp a fer de fusters. I per fer totes aquestes tasques disposen de tot tipus d’eines. La reincidència delictiva dels empresonats alliberats de presons com aquesta és la meitat de la d’altres presons. I els presos tenen un 40% més de possibilitats de trobar feina. Una estada en una presó noruega fa que molta gent canviï de vida. Mentre als Estats Units el 60 % dels presos torna a ingressar a la presó, a Noruega tan sols el 20%. I en el cas de Bastey un 16 %. Una estada en una presó noruega costa 60.515 $, gaire bé el doble que als Estats Units, però l’estalvi pel sistema judicial noruec és de 71.226 $. I, a més a més, hi ha un altre estalvi mitjà de 67.086 $, degut a què els expresoners troben feina i l’estat no ha de pagar subsidis. I hi ha menys víctimes, el que no es pot expressar en diners.

El que provoca prejudicis, odi i racisme és la manca de contacte amb les persones estigmatitzades. Per tant, el que cal és més contacte entre els humans. Si a Sudàfrica blancs i negres s’haguessin trobat a l’escola, a la feina, a l’església, s’haurien conegut millor i no hi hauria hagut apartheid. En els aldarulls racials a Detroit, el 1943, ningú va apallissar els seus veïns. Fins i tot alguns varen protegir els veïns d’una altra raça.

Johannesburg, dos bessons, l’Abraham i el Constand. Pacifista l’un, militar i molt racista l’altre. Abraham proposa al seu germà negociar amb Mandela la fi de l’apertheid. El 12 d’agost de 1993, ambdós van a casa de Mandela. És ell mateix qui obre la porta, amb un somriure d’orella a orella. Mandela els va servir te i va demostrar un gran coneixement de la cultura i la història afrikàners. Però el que més impressiona a Constand és que Mandela se li dirigeix en la seva llengua, l’afrikaans. Ni el president De Klerk es va assabentat d’aquesta reunió. Constand passa de considerar Mandela un terrorista a admirar-lo per la seva bonhomia i el seu tarannà amistós. Amb el temps, on hi havia hagut una presó abominable hi hauria el Tribunal Constitucional amb un cartell en els onze idiomes oficials del país. El contacte funciona. Hi ha poques teories sociològiques més demostrades. Mandela va afirmar: “Si parles amb algú en una llengua que entén, el missatge li va al cap. Però si li parles en el seu idioma, va al cor”. Així va aconseguir que milers de blancs cridessin el seu nom en entrar a l’estadi de Johannesburg amb la samarreta de l’equip blanc de rugbi el 24 de juny de 1995. Per a John Carlin, Mandela va decidir veure les coses bones de les persones, malgrat que gairebé tothom les considerés casos perduts.

Bregman cita múltiples exemples d’experiments que s’han realitzat i fets històrics. Els experiments intentaven demostrar la malignitat de l’ésser humà. Ell va desmuntant tot el que diuen els psicòlegs i investigadors que han realitzat aquests experiments. Així fa referència al soterrani de la Universitat d’Stanford, a la màquina de descàrregues elèctriques de Milgram, etc. I també rebutja les explicacions habituals sobre l’extinció de la població a l’illa de Pasqua, entre altres fets històrics sobre el quals va reflexionant.

Finalitza el llibre amb un decàleg que, en el seu últim punt, demana al lector ser realista. “És prou eloqüent que avui dia realista s’hagi convertit en sinònim de cínic, d’algú amb una idea pessimista del món. En el fons, justament és el cínic, qui està allunyat de la realitat. Vivim al planeta A, on la gent està profundament inclinada a fer el bé. Per tant, sigues realista. Surt de l’armari. Accepta la teva naturalesa i regala confiança. Que no et faci vergonya ser generós ni fer el bé a plena llum del dia. Potser al començament et titllaran de ridícul o d’ingenu, però pensa que la ingenuïtat d’avui pot ser el sentit comú de demà. És l’hora d’una nova visió de la humanitat. És l’hora d’un nou realisme.”

Joaquim Alsina
FISC-Catalunya

divendres, 4 de març de 2022

Campanya de col·laboració amb el barri de La Paz, Granada

 Benvolguts amics i amigues de FISC:

Des d'avui, dimecres 2 de març, i fins al 17 d'abril obrim una campanya per col·laborar amb el “Projecte d'intervenció socioeducativa amb menors i les seves famílies en situació de risc al districte Nord de Granada”.

Aquest projecte té com a objectiu l'acompanyament que afavoreixi els processos d'inclusió per a 80 menors i les seves famílies, oferint un espai educatiu per al desenvolupament integral de les competències i la participació comunitària.



En aquest vídeo, el Centre Socieducatiu Lestonnac ens explica el context i les dificultats que tenen les persones que viuen a la barriada de La Paz, al districte Nord de la ciutat de Granada. I com el centre des de l'any 1991 dóna suport a tasques educatives i de lleure, potenciant les capacitats dels nens, nenes, adolescents i famílies del barri.



Des de fa 30 anys, el Centre Socioeducatiu Lestonnac realitza una intervenció integral amb 80 joves afavorint-ne el creixement educatiu i personal. També assisteixen les famílies. I tot això, gràcies a voluntaris i professionals.



Perquè el Projecte d'Intervenció Socioeducativa Lestonnac segueixi transformant 30 anys més més, us demanem suport per garantir una educació inclusiva de qualitat, perquè les/els menors de Districte Nord de Granada tinguin un espai educatiu que valori les seves necessitats i diversitats i que proposi entorns d'aprenentatge segurs i no violents, és a dir, una infància amb drets.



dilluns, 21 de febrer de 2022


L’autor, Martín Caparrós, periodista i escriptor argentí, ha publicat diversos llibres entre els quals destaca “El hambre”. S’exilià durant la dictadura militar argentina.

Ha creat el neologisme “Ñamérica” per a designar l’Amèrica Llatina colonitzada per Espanya. Actualment col·labora al diaris The New York Times i El País.

Els fragments del seu llibre que podeu llegir a continuació han estat copiats al peu de la lletra, sense canviar expressions que l’autor ha creat.


dijous, 17 de juny de 2021

Capitalisme vs. Justícia social

Els primers 20 anys del segle XXI hem viscut tres grans crisis: la terrorista jihadista, personificada en els atemptats de l'11-S de l'any 2001, la financera del 2008 i la sanitària del 2019. D'aquestes crisis, fonamentalment dues han canviat la vida i les rutines de tots els habitants del planeta, els atemptats d'Al-Qaida, amb el que va suposar de controls especialment en els mitjans de comunicació, sobretot aeroports, i la de la Covid del 2019, confinaments, impossibilitat de visitar familiars, portar mascareta,... Sense oblidar que la crisi financera provocà que moltes persones perdessin el seu habitatge. Encara avui, quan passo per alguns dels carrers de Barcelona, com el Portal de l'Àngel, la via més concorreguda de la ciutat, penso en la possibilitat d'un atemptat terrorista fruit de l'obcecació de fonamentalistes que no entenen que la religió es amor al proïsme i no mort al diferent. 

Borsa de Nova York. Wall Street
Les tres crisis han estat fruit d'un sistema depredador que beneeix tot el que representa acumulació de capital. Un sistema que ho valora tot en funció del benefici, sense tenir en compte els costos socials que pugui comportar. Un sistema, el capitalisme, que, en paraules del papa Francesc, és un sistema que mata, o el que és el mateix, en afirmació d'Arcadi Oliveres, és un sistema assassí. Sense la criminalització de l'Islam i els interessos petrolífers per part de les grans potències, no s'hauria arribat als atemptats de Nova York de l'11-S, de Madrid de l'11- M, de Bataclan de novembre de 2015 a París, o de la Rambla de Barcelona el 17-A. Sense l'avarícia desmesurada dels grans bancs mundials, començant per Goldman Sachs, no s'hauria produït la crisi financera, amb els traspassos entre entitats bancàries de paquets d'hipoteques subprime, que es va emportar per davant treballadors i pensionistes de molts països del món i els habitatges de milions de persones. 
Barraques de Soweto (Johannesburg, Sudàfrica).
Més de 2.000.000 vivint en terribles condicions
.
Només cal recordar el cas de Grècia. I, finalment, la crisi del Covid, produïda, en bona mesura, per la desaparició de boscos i selves de tot el planeta, des de l'Amazònia al sud-est asiàtic. Els habitants d'aquests ecosistemes destruïts ja no poden viure en territoris ocupats per cultius de soja o sobre extraccions mineres. S'han desplaçat a altres éssers fins arribar a l'home. Crisi agreujada per les retallades en sanitat, com ha succeït a l'Índia, o, simplement, per la manca d'inversions en els estats en els quals no existeix l'estat de benestar com a Europa. 

A finals dels anys 70 delsegle XX, José Acosta Sánchez va escriure: L'imperialisme capitalista. Concepte, períodes i mecanismes de funcionament. Acosta va formular una definició d'imperialisme capitalista que considero absolutament vigent: 

"L'imperialisme se'ns presenta així: una estructura internacional de relacions de dominació i explotació generada pel desenvolupament mundial del mode de producció capitalista, com a base externa d'un llarg procés històric d'acumulació de riquesa als Estats d'Europa occidental -no ibèrics- i del nord d'Amèrica, i àrea de desguàs de les contradiccions internes dels mateixos i entre els mateixos, que ha subdesenvolupat als pobles de la perifèria del sistema capitalista mundial (a excepció del Japó, que es va integrar en el centre del sistema en condicions molt específiques), i ha creat les condicions revolucionàries que han fet que el capitalisme entri en fallida pels seus límits al segle XX (Rússia, Xina, Indoxina, etc.)". 

Capità Cook. Explorador de gran part
del  món 
fins arribar a Nova Zelanda.

És una definició que requereix ser disseccionada i reflexionada. Començarem per "una estructura internacional de relacions de dominació i explotació ...". Explotació dels pobles de la perifèria del sistema capitalista mundial. Pobles llatinoamericans, africans i asiàtics o d'Oceania. Explotació duta a terme per les classes dominants, generalment burgesia, del centre del sistema, per tal d'incrementar la seva taxa de benefici. 
Al principi, durant elcolonialisme, segles XVI, XVII, XVIII i gran part del XIX, l'explotació va ser molt clara. Un exèrcit ocupava un territori i explotava els seus habitants, tractant-los com a esclaus, Borsa de Nova York. Wall Street. Barraques de Soweto (Johannesburg, Sudàfrica). Més de 2.000.000 vivint en terribles condicions. Capità Cook. Explorador de gran part del món fins arribar a Nova Zelanda. abusant de la seva força de treball. Imposava la seva administració sota la bandera de la potència. Des del segle XIX i, especialment, el XX, el domini es va fer més subtil, i segueix sent-ho. Es tractava d'importar primeres matèries barates i exportar, des del centre del sistema, productes manufacturats i, cada vegada més, amb alt valor afegit. El que es va conèixer com a comerç o intercanvi desigual, comerç denunciat per Pau VI en la seva encíclica, 1967, Populorum Progressio. A aquest sistema d'explotació s'han anat afegint altres factors com la fugida de cervells, la inversió de capitals, l'explotació tecnològica, el frau fiscal, evasió i elusió de beneficis empresarials, ... 

Mines d’or. Nova Zelanda.
Al principi, els habitants de les colònies van ser sotmesos a treballs forçats. En el cas dels africans van ser deportats com a esclaus cap a Amèrica o cap a l'Índic, els cultius tradicionals, alimentaris, van ser substituïts per productes de plantació, cafè, canya de sucre, cacau, te, bananes, ..., productes que interessaven al comerç occidental, per seguir acumulant capital, mentre els territoris ocupats anaven perdent sobirania alimentària, el que els ha fet dependents, per exemple, dels cereals dels Estats Units, el màxim productor, amb la meitat de les exportacions mundials.
Maoris. Nova Zelanda.
També va interessar, i molt, l'explotació de minerals i l'extracció de fonts d'energia. Es van enfrontar tribus, es van dividir ètnies, en el cas africà, traçant fronteres geomètriques a gust dels colonitzadors. Les transnacionals occidentals, després també les japoneses, coreanes o xineses, van anar ocupant el lloc dels antics exèrcits però sense haver de gastar diners en tropes i administració pròpia. Es tractava d'invertir en tecnologia a l'interior i invertir capitals a l'exterior. Una forma de domini que proporciona els mateixos rèdits o encara més que en èpoques anteriors. 

Esquilant llana. Austràlia.
"... i àrea d’abocament de les contradiccions internes dels mateixos i entre els mateixos, que ha subdesenvolupat als pobles de la perifèria del sistema capitalista mundial...". Amb l'aparició de la Revolució Industrial, a la Gran Bretanya de finals del segle XVIII, molts treballadors agraris van passar a viure a les noves ciutats industrials, al costat d'antics artesans, i tots es proletaritzaren. Treballant en pèssimes condicions i amb salaris mínims van permetre als empresaris acumular grans sumes de capital que eren invertides de nou en les indústries o en el comerç amb altres continents o en plantacions o indústries extractives, tot encaminat a incrementar la producció. Van començar els enfrontaments, "contradiccions internes", entre proletariat i empresaris. Cada vegada més, els treballadors protestaven per millorar les seves condicions laborals i els seus salaris. Com van reaccionar els empresaris? Van incrementar els salaris a canvi d'explotar més les poblacions autòctones de les colònies, "àrea d’abocament de les contradiccions", i així mantenien la taxa de benefici o l’augmentaven. La lluita de classes es traslladava a les colònies mentre els proletaris europeus s'anaven aburgesant. 

Cases d’obrers. Sidney (Austràlia).
Els territoris colonials van seguir subdesenvolupats, produint matèries primeres que alimentaven les indústries de les metròpolis, condemnats a no obtenir productes amb valor afegit. Cecil Rhodes declarava el 1895 a Londres: "Si voleu evitar la guerra civil us heu de convertir en imperialistes". En realitat, hauria d'haver dit: haureu d’intensificar el vostre imperialisme. I va afegir que l’imperi era una qüestió d’estómac. Europa, en primer terme, i els Estats Units, després, són responsables de la fam i la manca de preparació de les poblacions d'Amèrica i Àfrica. Una part d'Àsia i Oceania, tot i tenir dificultats semblants, ha seguit altres camins. El Japó, des de la revolució Meijí, 1868, amb la modernització i la industrialització i, en part, occidentalització del país, es va convertir també en potència imperialista expandint-se per l'est asiàtic. 

Les dues guerres mundials del segle XX, com moltes altres guerres, van ser resultat de la competència entre burgesies nacionals que aspiraven a dominar el món sencer. Es feia creure als obrers que havien de defensar "la seva pàtria" de l'enemic exterior quan l'única cosa que interessava a les classes dominants era incrementar el seu capital. Així es va anar enviant a una mort segura milions de joves entre confeti i fanfàrria. 

Treballadores tèxtils. Xina.
"... i ha creat les condicions revolucionàries que han fet entrar en fallida el capitalisme pels seus límits al segle XX".
Rússia va ser l'escenari d'una revolució i d'una guerra civil resultat de l'explotació a què s'havia sotmès històricament el poble rus. No entrava en els càlculs de Marx que pogués produir-se una revolució en un estat fonamentalment agrari. La revolució que ell preveia s’hauria d’haver produït a la Gran Bretanya, o en un altre país altament industrialitzat. A les revolucions de febrer i octubre va seguir una guerra civil afavorida per diversos països, entre ells Estats Units, per evitar que el socialisme triomfés i fos exemple a seguir en altres llocs del planeta. Van seguir Xina, Vietnam, Cuba, ... 

Els 20 anys que van seguir a la II Guerra Mundial van veure la conversió de les colònies en estats suposadament independents i lliures. El cas de la R. D. del Congo va ser especialment paradigmàtic. El dictador Mobutu, que va governar el país durant més de 30 anys, segons fonts de les Nacions Unides, va establir un pacte amb vint transnacionals perquè explotessin les riqueses del Congo i dipositessin una quantitat en un compte del dictador a Brussel·les per cada tona de matèries primeres que s’enduguessin. 

En el llibre, gairebé pòstum, d'Arcadi Oliveres, "Paraules d'Arcadi", l'autor estableix "tres mites del capitalisme: lliure mercat, la Borsa com a reflex de la situació econòmica i creixement il·limitat". Tres mites en caiguda lliure per l'esgotament del planeta que ha conduït a l'emergència climàtica. 

Plantació de te. Xina
"D'entrada, el mercat no és lliure: qui fixa els preus són les grans empreses, i ho fan sense ànim negociador. Petits productors i països empobrits pateixen les conseqüències d'una llei d'oferta i demanda completament desequilibrada. Aquí és quan l'Estat hauria de corregir les desigualtats, però si aquest mateix Estat està unit als interessos del poder financer, poc marge d'actuació té. Les grans empreses tenen monopolis i oligopolis i concentracions de poder prou àmplies per forçar la roda del mercat i per tant extorsionen per fixar el preu ...". 

La Borsa reflecteix les empreses més importants que especulen comprant i venent accions. Això no reflecteix la riquesa productiva d'un país. El que fan és crear "diners virtuals i això mai pot ser reflex d'una realitat econòmica”. 

Pel que fa al tercer mite, el creixement il·limitat, es considera que un país progressa si el PIB va incrementant-se un any rere l'altre, com si el món tingués recursos il·limitats. Es necessita créixer constantment quan en el món sobren aliments que, per cert, estan molt malament repartits. Mentre uns passen gana, altres tenen obesitat. Més que "créixer el que cal fer és redistribuir". "En quin planeta vivim?". 

Arcadi Oliveres culpa el capitalisme dels 25.000 morts diaris com a conseqüència, directament o indirectament, de la fam. Un sistema, per definició, injust i assassí perquè es basa en el màxim benefici d'uns pocs a costa de tots els altres. Davant aquesta situació proposa solucions: "cooperatives de consum de proximitat autogestionades, mercats d'intercanvi, monedes locals, cooperatives de finances ètiques, persones i col·lectius que recuperen el menjar que es llença i el reaprofiten, persones que decideixen viure amb menys i per tant no consumint tant,... "

Cal no oblidar aquesta gran desconeguda, entre els mateixos cristians, que és la Doctrina Social de l'Església, amb grans encícliques i documents que s'han anat succeint des de finals de segle XIX fins a l'actualitat. Hereva, en bona part, dels Pares de l’Església que escriviren durant els primers segles de la nostra era. Hi ha una idea que es va Treballadores tèxtils. Xina. Plantació de te. Xina. repetint en tots els Papes, els béns de la terra són de tots, ningú té dret a monopolitzar-los. 
Escola a Zimbabwe.
Esperança de desenvolupament i de futur.
A Evangelii gaudium, del papa Francesc, al número 53 podem llegir: "Davant d'una economia que mata dret a no ser exclòs i a la igualtat." Al 54: "S'ha desenvolupat una globalització de la indiferència. És fals que la llibertat de mercat comporti més igualtat i inclusió social. No és veritat la suposada bonesa dels qui tenen el poder econòmic. Davant la situació actual, dret dels exclosos a no seguir esperant a tenir una vida millor”. I al 55: “Davant la idolatria del diner la primacia de l’ésser humà”. 

Barack Obama, en el seu últim llibre, "Una terra promesa", afirma que hi ha una bogeria bona i una bogeria dolenta. Es necessiten més persones que tinguin una bogeria bona ... "No se sap el que pot passar quan aconsegueixes un grapat de bons bojos". Ens imaginem el que podríem aconseguir amb uns quants bojos bons? Si apliquéssim una de les idees del pensador uruguaià Eduardo Galeano canviaria la faç del món: "Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món". 

Amb aquesta esperança, seguim confiant en la promesa de Porto Alegre: Un món millor és possible. I nosaltres tenim l'ineludible deure d’aconseguir-ho. 

Joaquim Alsina 
Fotos: Joaquim Alsina 
FISC-Catalunya 

divendres, 5 de juny de 2020

REVOLTA DELS VIRUS: ESPERANÇA DE PRESENT I DE FUTUR

El papa Francesc, a la seva encíclica, Laudato Si, es refereix al planeta Terra com la “casa comuna” que ha estat permanentment maltractada. Les espècies amenaçades del planeta es defensen. Els humans hem degradat el medi natural fins a límits inimaginables des de fa algunes dècades. Eliminar boscos, selves i jungles, convertir terres, abans habitades per animals i vegetals i també per virus i paràsits, en zones urbanitzables, o en terres agràries o de pastures, o dedicades a activitats extractives, ha facilitat que els “invisibles”, mosquits, virus,... veient-se desplaçats, hagin saltat als animals i dels animals als éssers humans. Havent eliminat diversitat biològica, els virus s’han buscat la vida i han trobat alternatives: l’ésser humà. Tot fruit de la destrucció dels ecosistemes. Segons Lorena Farràs, periodista, més d’un 70% de les malalties que han afectat als humans els últims 40 anys han estat transmeses per espècies salvatges que s’han desplaçat en veure destruït el seu hàbitat natural. En aquests mateixos 40 anys s’ha perdut el 30% de massa forestal al sud-est d’Àsia, i a la selva amazònica, en tan sols un any, entre 2018 i 2019, s’han perdut quasi 10.000 quilòmetres quadrats, segons el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. 
En un planeta interconnectat i amb grans aglomeracions urbanes, és una sorpresa que un virus s’hagi escampat, amb gran rapidesa, fins arribar a tots els racons dels cinc continents? És evident que cal canvis en la societat i en l’ecologia. La Terra, organisme viu autoregulat durant milions d’anys, ens avisa. No seguiu malmetent la Casa Comuna o pareixereu. Us esteu autodestruint. El sistema actual qüestiona les bases de la vida. 

Fàbriques i cadenes de producció hauran d’incorporar el factor ecològic com a element essencial. Cal una “glocalització”. És a dir, posar l’accent sobre el que és local però oberts a allò que és global. Cal un consum auster i solidari basat en productes de proximitat per tal de no embrutar el medi ambient evitant desplaçaments innecessaris de mercaderies. Cal posar sobre tots els altres béns aquells que són intangibles com ara la solidaritat, l’afectivitat, la justícia social, la cooperació,... Per tant, no és veritat que “no hi ha alternativa”, “hi ha una nova alternativa”. Deixar de banda l’espoli de la natura, la centralitat del mercat i el benefici, per a posar en el centre la diversitat de les espècies animals i vegetals i l’ésser humà amb un respecte total a les diverses cultures que el caracteritzen. Totes les tradicions culturals mereixen igual respecte! Totes les comunitats humanes tenim un destí compartit. Si alguna cosa hem d’aprendre els occidentals d’aquesta pandèmia és a ser molt més humils. Pensàvem que les epidèmies eren cosa de regions subdesenvolupades i que no ens podien afectar a nosaltres. Ens teníem per superiors i ara hem pogut comprovar que no ho som. Els orientals porten camí de solucionar molt millor el problema que europeus i nord-americans. Per a Pascal Boniface, de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de París, els occidentals ens havíem cregut ser el centre del món. Acostumats a imposar durant cinc segles les nostres regles a la resta del planeta i a què les altres regions les seguissin, vàrem pensar que la Covid no ens afectaria. I vam veure amb estupor com s’estenia el virus per Itàlia, Espanya i tot occident. Semblava que això tan sols podia passar a Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina. Els occidentals ja no som el conjunt del món. Hem d’aprendre a acceptar els punts de vista dels no occidentals.

Com escriu el teòleg L. Boff, “és urgent un centre plural de Govern Mundial per assegurar a tota la comunitat de Vida, a tots els éssers vius, el suficient i decent per viure”. Cal un contracte social mundial i no tan sols a nivell de país. Els problemes mundials requereixen solucions mundials consensuades per tots els països. El que ens salva és la cooperació i la solidaritat i no ser indiferents a la pobresa i la misèria provocada per un procés d’acumulació de capital que ha durat segles. Compartir coneixements, en favor de tota la humanitat, ens permetrà sortir de la crisi pandèmica actual. Tornar a la “normalitat” anterior implicaria seguir autodestruint-nos.


En el que portem de segle XXI, l’economia, segons Xavier Ferràs a La Vanguardia, s’ha enfonsat en 3 ocasions: 
a) La “bombolla puntcom" (les empreses es revaloritzaven, des dels 90 del segle XX, posant el prefix e- davant del seu nom o acabant-lo amb .com), que esclatà el maig del 2001, va ser una bombolla tecnològica, Internet i tecnologies de la informació. Esclatà per l'especulació sense base i l'endeutament, amb una caiguda salvatge del Nasdaq, accelerada pels atemptats de l'11-S. Crisi que va afectar poc a Europa.
b) Les “subprime”, 2008. Paquets de crèdits hipotecaris per l'adquisició de l’habitatge. Una crisi que no va servir per replantejar-se el sistema econòmic vigent, tot i les bones intencions d'alguns líders occidentals durant els inicis de la crisi. Tot el contrari. Les solucions varen passar per pressionar més sobre el món del treball i del consum en lloc de fer-ho sobre la riquesa i el capital. I els beneficis dels últims anys han anat a accionistes i gestors de les grans empreses i no a aquells que més ho necessiten. 
c) La "Covid 19", 2020. Esperem que la solució no sigui tornar a la “normalitat” perquè la normalitat és el problema. Cal polítiques públiques dirigides a salvar les persones. Sembla que així, per fi, ho ha entès la Unió Europea.

Amb l’actual crisi, són precisament les empreses tecnològiques les que han incrementat més els seus beneficis, al voltant del 20% de mitjana, les anomenades Gafam: Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft (aprofito per preguntar quan aquestes grans tecnològiques pagaran els impostos allà on tenen origen els seus beneficis en lloc de fer-ho a paradisos fiscals). Davant d’aquesta situació ens adonem de la necessitat de comptar amb un sector públic i una administració àgil, digitalitzada i professionalitzada. Les empreses acabades de citar es caracteritzen per aquestes tres qualitats acabades d’esmentar. Les grans corporacions i els estats autoritaris recopilen dades en quantitats exponencials. Quan ho faran les democràcies amb bones intencions? 

Hem de sortir d’aquesta crisi reforçant la ciència i la investigació, a diferència del que va succeir com a conseqüència de la crisi de les subprime. I la investigació ha de ser compartida a escala mundial. Sense absurds nacionalismes d’estat quan la vida de les persones de totes les regions del món estan en joc. Sorprèn veure al president dels Estats Units intentant tenir ell primer la vacuna contra la Covid. Això és no entendre res en un món interconnectat. I hem de sortit d’aquesta crisi aconseguint que les grans fortunes, en lloc de fer donacions per investigació o aliments o qualsevol altra qüestió, tributin el que els correspon i deixin de freqüentar paradisos fiscals. No més almoina i sí més justícia. 

Slavoj Zizek, pensador social eslovè, va concedir una entrevista a La Vanguardia de la que destaquem els següents paràgrafs:

“Hegel va escriure que l’únic que podem aprendre de la història és que de la història no n’aprenem res, de manera que dubto que l’epidèmia ens faci més savis. L’únic que és evident és que el virus destruirà els fonaments de les nostres vides... No hi haurà cap tornada a la normalitat (...) Haurem d’aprendre a suportar una vida molt més fràgil (...)”. 

“La solució no serà l’aïllament ni la construcció de nous murs i posteriors quarantenes. Cal una plena solidaritat incondicional i una resposta coordinada globalment, (...)”.

“La despesa de bilions per ajudar no només les empreses sinó també els individus es justifica com a mesura extrema per mantenir l’economia en funcionament i evitar la pobresa, però el que passa és més radical: amb aquestes mesures els diners ja no funcionen a la manera capitalista tradicional, (...) sinó més aviat desenvoluparà un comunisme del desastre com antídot al capitalisme del desastre”. 

“(...) el sistema està sumit en una crisi profunda? I si estan explotant de manera despietada l’epidèmia per imposar una nova forma de governança? El resultat més probable de l’epidèmia és que acabarà imposant un nou capitalisme bàrbar (...)”. 

Dures reflexions les de Zizek.

Hem d’aprendre a acceptar els punts de vista dels no occidentals. Hem d’aprendre a col·laborar amb tots els països del planeta. Tan sols amb solucions multilaterals aconseguirem superar aquest i altres problemes que es puguin presentar. Cal contemplar el món tal com és i no com va ser. I tenir-lo en compte en la seva totalitat, tenir en compte altres valors. És inexplicable, davant d’un enemic tan agressiu, que no estiguem més units tots els europeus, sempre tan lents a reaccionar, menys en aquesta crisi, i tots els països dels cinc continents. 

Kate Brown, professora i investigadora nord-americana del MIT, Institut Tecnologic de Massachusetts, autora d’un estudi sobre la catàstrofe de Txernòbil, afirma que moren 4.5 milions de persones cada any a causa de la contaminació atmosfèrica, i que dues terceres parts de tots els càncers tenen origen ambiental. I que en l'àmbit de l'esfera nuclear, els beneficis es privatitzen i el risc i els residus se socialitzen. I en quant a infecció viral i canvi climàtic i, en concret, referint-se a la Covid-19, remarca que el 78% de les morts a Itàlia, Espanya i els Estats Units s'han produït en regions on les emissions de diòxid de nitrogen són més elevades.

El repte de la Covid, com hem comentat més amunt, va paral·lel al repte ecològic. Ara, que es compleixen 5 anys de la publicació de Laudato Si pel papa Francesc, és bo recordar que un món lliure de contaminació, en què es respecti la natura, serà un món més segur i més just. Justícia climàtica en el marc de la justícia social. 

Joaquim Alsina
Fotos: J. Alsina



dimarts, 22 d’octubre de 2019

Veritat i mitjans de comunicació

El títol d’aquet article pot resultar bastant agosarat. Primer ens hauríem de posar d’acord sobre què és “veritat” i, possiblement també, què considerem mitjans de comunicació, mitjans d’informació o mitjans de confusió. Perquè mitjans de comunicació són tots els que divulguen per les xarxes o sobre paper quantitat de temes. El problema és si són mitjans de comunicació fiables o predominen les fake news. En la qüestió de la veritat no hi entraré perquè seria un altre article. Però sí que apuntaré que els mitjans haurien de proporcionar notícies contrastades que responen a la realitat. I dissortadament hi ha mitjans que destaquen per mentir escandalosament i fins i tot cobrar per divulgar notícies que saben que són falses.
Qüestió que hem conegut recentment “gràcies” al comissari Villarejo i els seus famosos enregistraments. Connectades moltes de les “notícies” a les “clavegueres de l’Estat”. Això recentment a Espanya, però ens podríem remuntar a finals del segle XIX, quan Hearst, magnat de la premsa nord-americana, va preparar l’opinió pública del seu país per una guerra contra Espanya. I quan es va produir una explosió fortuïta al cuirassat Maine al port de l’Havana, va culpar Espanya per tal de justificar una declaració de guerra. Aquí tenim una de les primeres fake news. Una notícia falsa que va permetre als Estats Units convertir Cuba, teòricament independent, en una mena de colònia, inici del famós “patio trasero de los Estados Unidos”. Tota Amèrica Central sotmesa a les grans companyies (United Fruit Company) i interessos nord-americans.


Una part del contingut del present article prové de les dades obtingudes d’una xerrada de Suso López a Cristianisme i Justícia i d’un article de Sergi Picazo (“El problema no són les portades amb publicitat de Banc Santander”), editor del digital Crític. Expressat segons l’opinió i afegint altres aportacions de qui subscriu aquest article. 

D’entrada podem fer una afirmació que no deu estranyar a cap dels lectors: la finalitat dels mitjans és transmetre la percepció del món que desitjarien els grups de poder. Al costat d’aquesta frase podem afegir d’altres molt potents, com ara, “silencis mediàtics” o “la veritat cotitza a la baixa”. I és que la propietat dels mitjans es troba en poques mans. A nivell internacional, un dels empresaris més coneguts és l’australià, nacionalitzat nord-americà, Rupert Murdoch, propietari d’una gran quantitat de mitjans de diversos països, i fundador de la cadena ultra conservadora, Fox. A Espanya hi ha 10 grans grups empresarials. El que té de bo la situació actual és que tothom, des de qualsevol indret del món, comptant amb les noves tecnologies, ens pot informar del que està succeint. I que les xarxes han servit sovint per mobilitzar la ciutadania com va succeir amb la guerra de l’Iraq o els atemptats de l’11-M a Madrid. 

Cada vegada més el sector bancari ha entrat en l’accionariat dels mitjans i, a més a més, és un dels sectors que publica més anuncis a tota plana, amb els ingressos que això suposa per a l’empresa periodística. El Banc de Santander va fer un anunci a tota plana a les portades dels principals diaris de Madrid i Barcelona. Això no és qüestió tan sols de publicitat, és qüestió de credibilitat. Vendre la portada per a fer un anunci indica alguna cosa. Alguna cosa que no va bé. Quan va morir Emilio Botín, alma mater del Santander, tot varen ser lloances als mitjans. Ningú no recordava que un dissabte de fa bastants anys, el Sr. Botín declarava davant de la jutgessa Palacio i, mentre prestava declaració, un furgó del Santander va estar donant voltes tot el matí, carregat de milions, per si havia de fer front a una fiança. Una qüestió fonamental era la fortuna que tenia dipositada a Suïssa. Emilio Botín ha estat considerat un dels “grans pares de la pàtria”.

Segons Sergi Picazo, “el 2014, la revista Time va posar en portada un petit anunci a baix i a l’esquerra. Això va aixecar polseguera entre els lectors als Estats Units.
Però va anar molt més enllà dels activistes contra les grans corporacions. Els mateixos editors de diaris i periodistes eren els que estaven preocupats. Per què? Perquè temien que aquells anuncis poguessin afectar la seva independència”. I estem parlant, fins i tot, dels editors, que no deuen ser molt d’esquerres. Aquest anunci en portada anava en contra de la tradició i els cànons de l’American Society of Magazine Editors de no incloure anuncis a la portada. Ni editors ni periodistes volen perdre la seva independència ni la seva llibertat davant del mercat, un mercat que sembla que tot ho pot. Encara més, en uns moments que el periodisme, fins i tot als Estats Units, està perdent credibilitat. 

Ara les empreses periodístiques que editen sobre paper s’ho estan passant molt malament, ja que les vendes han caigut en picat degut a les noves tecnologies i a la llarga crisi econòmica, per tant, s’ha d’estar molt alerta perquè és molt difícil mantenir la independència dels mitjans i “limitar-se” a escriure sobre el que realment succeeix, sense “mediacions”. Una de les formes més greus i més efectives de condicionar els mitjans és retirar la publicitat institucional. Bona part dels governs saben coaccionar molt bé advertint d’aquesta possibilitat. Cal recordar, també, que són els governs els atorgadors de llicències de ràdio i televisió. Més en un país en el qual alguns presidents del govern no han dubtat en posar-se en contacte amb els directors de la premsa per tal que publiquin o no el que els interessa o no els interessa. Al costat d’això, les clavegueres de l’Estat juguen un gran paper, com han demostrat les famoses escoltes del comissari Villarejo i, més recentment, les declaracions que ha fet amb motiu de la publicació del seu llibre, El Director, l’exdirector d’El Mundo, David Jiménez, destituït després d’un any de dirigir aquest rotatiu. Destituït per no haver seguit les indicacions de l’empresa a la que servia. Segons Lluís Foix, a tots els diaris hi ha uns grans rètols que expliciten el que pots dir i el que no pots dir, però aquests rètols són invisibles. 

Neus Tomàs, subdirectora d’un digital de prestigi com El diario.es, declarava que si es vol tenir accés a informació fiable cal pagar per a rebre-la. El diario.es, amb Ignacio Escolar com a director, és un mitjà de referència en aquest sentit. Com ho són Crític, lamarea, Directa, infoLibre, Catalunyaplural, etc. Alguns d’aquests digitals s’han muntat partint de pocs mitjans i han anat creixent. Hi ha altres mitjans fiables, com ara la BBC, independent del govern britànic a l’hora d’informar, i periodisme d’investigació com el del Washington Post i The New York Times. Res a veure, en quant a honestedat, amb un digital amb seu a Madrid sota la direcció d’un ex periodista d’El Mundo. Un dels personatges més sinistres i càustics del periodisme espanyol. Personatge que va publicar fake news provinents de les clavegueres de l’Estat dins de la famosa “Operació Catalunya” i que va suposar, possiblement, la no reelecció com alcalde de Xavier Trias, ja que va quedar a molt poca distància d’Ada Colau. 

A Espanya, en general, segons Fisherman, la població s’empassa les notícies falses sense gaires problemes. És imprescindible tenir diverses fonts d’informació. Buscar-la en periodistes fiables i mitjans fiables. Del contrari, la mentida, les veritats a mitges, la calúmnia o la falsificació troben camp adobat per a escampar-se. I cal tenir en compte que les notícies falses es divulguen 6 vegades més ràpidament que les veritables, segons un estudi de l’Institut Tècnic de Massachusetts. Habitualment se les embolcalla d’una forma tan ben estudiada que semblen autèntiques.

A Noam Chomsky, un dels autors més a l’esquerra dels Estats Units, li varen preguntar quin era el millor diari. Resposta: The Wall Street Journal, perquè el compren grans empresaris i financers i no es poden permetre llegir un diari que els menteix. Chomsky denuncia també “l’autocensura” a què se sotmeten molts periodistes per a no perdre el lloc de treball. La consigna de Chomsky: “No tinc cap altra opció que no sigui qüestionar-ho tot”.


Segons Xavier Giró, de la UAB, un fet per a convertir-se en notícia ha de superar 5 filtres:
1. Interessos del propietari. No es publicarà una notícia que el perjudiqui. Cal veure, com a exemple, quina ha estat l’evolució d’El País. La família Polanco el dominava fins que des de 2009 va començar a vendre accions passant del 70% al 10% a l’actualitat. Ha deixat de ser el diari progressista de referència de l’esquerra espanyola.
2. Dependència de la publicitat. No sortiran notícies contràries a les empreses que paguen publicitat al mitjà.
3. Predomini de les fonts oficials. Algunes vegades, imposades.
4. El triomf de la superficialitat. Cal ser el més ràpid a donar la notícia, publicar notícies sensacionalistes, la censura del minut televisiu, ...
5. La ideologia dels periodistes. Sempre i quan no qüestionin l’ordre existent.

Voldria afegir-hi que s’acostuma a informar molt del que succeeix al propi estat, al propi continent, Europa, i als Estats Units de Amèrica, i alguns altres països com ara Xina, Rússia o Israel en el marc del Pròxim Orient, i caldria reclamar més notícies del continent absent, Àfrica, perpètuament absent de les notícies com no sigui que ha succeït algun gran desastre, i més informació d’Amèrica Llatina i d’àmplies regions d’Àsia i Oceania. 

Lord Northcliffe, escriptor irlandès i editor de periòdics de finals del XIX i principis del XX, deia: “Periodisme és difondre allò que algú NO vol que se sàpiga; la resta és propaganda. La seva funció és posar a la vista el que està ocult, donar-ne testimoni i molestar”. 

Resulta decebedor comprovar que les notícies més seguides digitalment són notícies intranscendents. 

Els periodistes es dirigeixen a grans masses de població i es pressuposa la seva credibilitat. El periodista elegeix les notícies, la durada, recuperar-la en un moment determinat,... El periodisme arrossega un dèficit de credibilitat. Cal recordar que de la premsa s’ha afirmat des de fa dècades que era el Quart Poder. Després dels 3 poders de Montesquieu vindria el periodisme. La majoria de periodistes que mereixen ser seguits, mai no s’han cregut ser el quart poder, més aviat s’han considerat un contrapoder. Si la notícia és la mateixa, per què cada mitjà l’explica diferent? Això vol dir que hi ha llibertat i també segones intencions, en alguns casos. Però cal sempre objectivitat? Periodisme és informació i fer-se preguntes, i interpretar. Segons Antoni Bassas, són imprescindibles preguntes com ara: Què ha passat? A qui li ha passat? Quan ha passat? On ha passat? Com ha passat? I per què ha passat? Per a Max Weber, una pregunta reflecteix els valors del qui la fa. 

El millor periodista serà el que sigui més professionalment i responsablement subjectiu. P. e., en un conflicte el periodista ha de deixar clar qui és l’agressor i qui és l’agredit. Neutralitat no és igual a no mullar-se. Tenint en compte que les paraules no són ni neutrals ni innocents. Les portades de la premsa escrita i de la digital ens diuen quina és la línia del mitjà, i una cosa semblant és el que passa amb les notícies que obren els informatius de radio i televisió. Nosaltres hem de saber quins mitjans estan més a prop de la veritat-realitat.

   

Seymour M. Hersh, històric periodista de The New Yorker i de The New York Times, guanyador del Premi Pulitzer per donar a conèixer la matança de My Lai al Vietnam, acaba de publicar les seves memòries. També va ser un dels periodistes que va destapar el Watergate i va informar de les tortures a Abu Graib. Segons el director de La Vanguardia, Màrius Carol, hem d’aprendre dues lliçons de Hersh. “Cal escriure històries que qüestionin el relat oficial i cal comprovar totes les dades". Com li va dir a Hersh el cap de la secció de l’agència de Chicago per a la qual va treballar en els seus inicis: Si la mare et diu que t’estima, contrasta-ho”. 

Suso López, en la seva presentació a CiJ, passa dues diapositives dedicades a la teoria de les escletxes que obren la porta a l’esperança: 
· Els motors que impulsen els nous mitjans no són grans conglomerats mediàtics, ni fons d’inversió, ni entitats financeres. 
· La principal font d’ingressos ja no és la publicitat. 
· Els periodistes són els editors dels seus propis mitjans. 
· Publiquen el que altres mitjans no expliquen, “silencis mediàtics”. 
· Periodisme lent i contrastat. 
· Mitjans natius en entorns digitals. 
· Donar veu als qui no tenen veu. 
· Incorporar noves veus als espais de debat. Evitant el circ que munten algunes cadenes. 
· Tenir en compte la pressió social del públic. 
· Influència dels mitjans alternatius a les xarxes socials. 
· Transparència en el model de negoci i en les dades econòmiques. 
· Participació dels i de les periodistes en l’edició. 
· Un periodisme que no mira cap amunt, que mira cap avall, cap els éssers humans de la base social, cap els oblidats, cap els barris humils. Un periodisme que oblida reflectir el que interessa al poder. 

Segons Suso López, no hi ha periodisme de dretes o d’esquerres, hi ha periodisme honest o periodisme deshonest. Cal exigir als mitjans que diguin la veritat. Són molts els periodistes que any rere any són assassinats, més de 80 el 2018, i empresonats, més de 340 el mateix any, per transmetre notícies des de països sense llibertat o en conflicte per diverses causes. Aquests exemples, sovint anònims, ens esperonen encara més a exigir veracitat als mitjans que tenen la seva seu en països suposadament democràtics. 
Cal una educació crítica, no domesticada i al servei dels poders. Lectors crítics, oients crítics, televidents crítics, seguidors de les xarxes crítics. Cal desemmascarar aquells que mouen els fils de la tramoia d’aquest gran escenari que és el nostre món. No podem oblidar el gran poder de l’opinió pública. 

Una fotografia que ens invita a reflexionar. Davant la realitat del món, cercant la veritat: 

Contempla, observa, pondera, discerneix, relaciona, contrasta les informacions, divulga, actua,... 

Perquè un món millor, on regni la veritat, és possible! 

Joaquim Alsina 
FISC-Catalunya/CiJ 


dilluns, 17 de juny de 2019

BENESTAR PÚBLIC O BENEFICI PRIVAT (Resum de l’Informe d’Oxfam Intermón)

Fonts: Forbes. (2018)
El nombre de milmilionaris (la majoria homes) s’ha multiplicat (quasi per 2) des de l’inici de la crisi i les seves fortunes creixen a un ritme de 2.500 milions $ diaris. Però cada vegada paguen menys impostos. Aquesta situació repercuteix en els sectors sanitaris i educatius, i dins d’aquests, d’una forma especial, sobre les dones. 
Jeff Bezos, fundador d’Amazon, és l’home més ric del món, segons la llista Forbes de 2018, amb una fortuna de 112.000 milions de $. 
Les últimes dècades ha disminuït el nombre de persones en situació de pobresa extrema, per sota d’1.9 $/dia. Però des de 2013 s’està reduint la taxa de reducció a la meitat. I a l’Àfrica subsahariana la pobresa extrema s’està incrementant. 
3.400 milions de persones, una mica per sota del 50 % de la població mundial, viu amb menys de 5.5 $ diaris.
Entre 1980 i 2016, la meitat més pobre de la població mundial tan sols va rebre 12 centaus per cada dòlar de creixement, en front del 27 centaus de l’1 % més ric.
Foto: un jet privat a St. Moritz, a Suïssa

La riquesa es troba cada cop més concentrada: 26 persones posseïen el 2018 la mateixa riquesa que els 3.800 milions de persones més pobres. La meitat de la població mundial. 
Tan sols 4 centaus de cada dòlar recaptat s’obté mitjançant impostos sobre la riquesa. 
Les grans fortunes amaguen al fisc 7,6 bilions de $. El que suposa que els països en vies de desenvolupament veuen volar 170.000 milions de $ anuals que servirien per garantir salut i educació.

Ingressos fiscals (Les xifres arrodonides impliquen que no sumin 100) (Font: Càlculs d’Oxfam bastos en los dades disponibles a l’OCDE per a 35 països de l’OCDE i 43 països no OCDE per a l’any 2015)



Els països amb més desigualtat tenen més delinqüència i més malalties mentals. I la desigualtat entre homes i dones és molt més gran que en els països amb major igualtat. 
Les oportunitats educatives estan condicionades pel nivell de riquesa i no pel talent. I el mateix passa amb la salut i esperança de vida, molt inferior entre les classes socials més baixes, fins a 25 anys menys de vida. 
Millors serveis públics com una bona educació i una bona sanitat per a tota la població igualen la societat i fan més lliures les persones. A major nivell educatiu més llibertat i participació en la vida pública. També ajuden a reduir les diferències entre homes i dones. 
Des de 1990, 2.600 milions de persones han accedit a l’aigua potable, l’educació primària és pràcticament universal i la mortalitat de menors de 5 anys s’ha reduït a la meitat. Però encara segueixen morint 3,6 milions de persones per manca de sanitat i milions de nenes i nens no acaben l’escolarització.


ELS IMPOSTOS HAN DE RECAURE SOBRE QUI ESTÀ EN MILLORS CONDICIONS DE PAGAR-LOS.

Els més rics i les grans empreses tributen per sota del que haurien de tributar. Els governs han anat disminuint els tipus màxims tant sobre la renda personal com sobre la renda empresarial. A EEUU, els impostos sobre la renda personal ha baixat, els últims 40 anys, del 70% al 37%. I a Amèrica Llatina, les persones amb més ingressos tributen tan sols el 4,8%. I l’elusió fiscal agreuja el problema. 
A l’Àfrica, el 30% de riquesa privada es troba fora dels països dels països dels seus propietaris, el que produeix que els governs africans disposin de 15.000 milions de dòlars menys. Els països en vies de desenvolupament deixen de recaptar 100.000 milions de dòlars.

Cursa a la baixa en la fiscalitat de les grans fortunes i empreses (Fonts: Scheve i Stasavage (2016) per les dades sobre l’impost sobre la renda i l’impost sobre successions i Tax Foundation per les dades sobre l’impost sobre la renda empresarial. Nota: mostra de 20 països rics.)



ESCOLLIR EL BENESTAR PÚBLIC, NO TAN SOLS EL BENEFICI PRIVAT
La desigualtat i la pobresa no són fruit de la casualitat, sinó d’eleccions polítiques i econòmiques. Tots els governs haurien de comprometre’s a fer plans d’acció d’acord amb l’Objectiu 10 sobre desigualtat en el marc dels ODS.

1. Universalitzar la provisió gratuïta de serveis públics com sanitat i educació.
2. Alliberar les dones reduint els milions d’hores que dediquen a família i llar.
3. Posar fi a la cursa a la baixa en la tributació de les persones més riques i les grans empreses.

1. LA DESIGUALTAT ESTÀ FORA DE CONTROL
ELS NOSTRES LÍDERS NO ABORDEN LA CREIXENT BRETXA ENTRE RICS I POBRES
Segons enquesta d’Oxfam a 70.000 persones de 10 països, dues terceres parts dels enquestats consideraven que és urgent abordar la bretxa entre rics i pobres.

UN ALTRE GRAN ANY PELS MILMILIONARIS
Durant els 10 anys posteriors a la crisi, el nombre de milmilionaris quasi s’ha duplicat.
La riquesa dels milmilionaris s’ha incrementat en 900.000 milions de dòlars. Mai havien sigut tan rics.
Una riquesa molt concentrada en poques mans.
Si una única empresa fes els treballs no remunerats que fan les dones de tot el món, la seva facturació anual ascendiria a 10 bilions de dòlars, 43 vegades més que Apple.
A molts països, els súper rics viuen en una bombolla, apartats de la resta de la població, aïllats per guàrdies de seguretat i tanques elèctriques. Es mouen en helicòpters i els fills i filles van a col·legis exclusius.

NO TRIBUTEN EL QUE ELS CORRESPON

Les grans fortunes tributen menys als seus països i desvien capitals, 7,6 bilions de dòlars, eludint pagar 200.000 milions en concepte d’impostos. De Trump va escriure el New York Times que havia fet la seva fortuna a base d’elusió fiscal.
Fins i tot el FMI i The Economist han afirmat que existeix un ampli marge per a incrementar la tributació dels més rics, imprescindible, diuen, per a reduir la desigualtat.

UN MAL ANY PER A LA REDUCCIÓ DE LA POBRESA

LA REDUCCIÓ DE LA POBRESA ES RALENTITZA

Ha disminuït el nombre de pobres en els últims 30 anys, de 1.900 milions a 736.
El Banc Mundial ha determinat que ara es considera pobre el qui està per sota de 3,2 $ diaris en països de renda baixa, i per sota de 5,5 $ en països de renda mitja. Quasi la meitat de la població mundial viu amb menys de 5,5 $ diaris.
Els més pobres incrementen molt poc els seus ingressos, a diferència dels més rics.

LA DESIGUALTAT ECONÒMICA I LA BRETXA ENTRE DONES I HOMES



Font M Chang (2015)

A nivell mundial, les dones guanyen un 23 % menys que els homes. 

El 40 % de la riquesa està a mans de dones. 

Dones i nenes assumeixen molt més treball no remunerat que homes i nens.

PER QUÈ LA BRETXA ENTRE RICS I POBRES ÉS IMPORTANT? 
Els últims anys s’ha incrementat l’autoritarisme dels governs a molts països amb retrocés de democràcia i llibertat d’expressió. Increment de les idees racistes, sexistes i extremistes. Molts relacionen aquestes tendències amb la desigualtat. Desigualtat que afebleix les nostres societats. I que incrementa la delinqüència. 
Els més rics contaminen molt més que els més pobres. 
L’esperança de vida dels més pobres és molt inferior a la dels més rics. 

EL TALENT ÉS A TOTES PARTS, LES OPORTUNITATS NO 
L’educació a regions amb rendes baixes està evolucionant molt lentament. I l’educació de qualitat tan sols està a l’abast de les persones benestants o riques. Moltes nenes i nens amb talent però pobres no poden desenvolupar les seves capacitats. 

LA LONGEVITAT EN VENDA 
Una nena o nen de classe social pobre té entre dues i tres vegades més possibilitats de morir que un altre de classes benestants. A major riquesa més longevitat. Dins d’una mateixa ciutat pot variar molt l’esperança de vida, tal com mostra Sao Paulo, entre els 54 anys i els 79, segons barris. 

2. DESIGUALTAT ECONÒMICA I DESIGUALTAT DE GÈNERE 
Les societats més igualitàries econòmicament gaudeixen de més equitat entre dones i homes. 
Les decisions econòmiques dels governs tenen un gran impacte en la desigualtat de gènere. 
És necessari abordar el temps que les dones dediquen a tasques domèstiques i tenir cura d’altres persones sense remuneració. 

LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES I EL SEU IMPACTE EN LES DONES I ELS HOMES 
Quan s’han implementat polítiques d’austeritat, les dones han estat molt més afectades que els homes. Per exemple, el sector públic en àmbits d’educació i sanitat, professions majoritàriament femenines. 

LES DONES I LA DESPESA PÚBLICA 
Serveis públics de qualitat en sanitat, educació i abastiment d’aigua tenen un efecte multiplicador en la reducció de les desigualtats de gènere. 

LES DONES I EL SISTEMA TRIBUTARI 
Reduccions d’impostos beneficien molt els homes perquè són els que tenen més patrimoni i guanyen més. Increments sobre l’IVA perjudiquen molt més a les dones, que són més pobres. 

DESIGUALTAT I TREBALL DE TENIR CURA DE LA FAMÍLIA NO REMUNERAT 
Es calcula el treball de les dones no remunerat en 10 bilions de dòlars. Hi ha països que les dones arriben a fer 14 hores diàries en aquests treballs. El que repercuteix sobre la seva salut i limita la possibilitat de tenir un treball en condicions dignes. 

Cal invertir en serveis públics gratuïts i universals que recolzin les tasques de les dones, en quant a tenir cura de la família, el que milloraria molt la situació de les dones pobres. Les dones han de ser consultades pels governs a l’hora de decidir el pressupost, disseny i gestió d’aquests serveis. Desigualtat de gènere i desigualtat econòmica estan íntimament relacionades.


3. COM ELS SERVEIS PÚBLICS I LA PROTECCIÓ SOCIAL PODEN CONTRIBUIR A LA REDUCCIÓ DE LA DESIGUALTAT.
Serveis públics, com la salut i l’educació, així com les ajudes a la infància, les pensions i altres decisions en protecció social, tenen un gran impacte en quant a la reducció de la desigualtat. Han de ser de qualitat, universals, públics i gratuïts i promoure la igualtat de gènere.

PRODUIR UN MIRACLE DIARI
Cap país no ha pogut desenvolupar-se sense uns bons serveis públics. Aquests poden reduir la desigualtat en un 20%. El FMI està absolutament d’acord amb aquesta afirmació. Un recent estudi de 13 països en vies de desenvolupament demostra que la despesa en educació i sanitat és responsable de reduir la desigualtat en un 69%.
Les persones, en especial dones i nens, dediquen 125 milions d’hores a anar a recollir aigua. Nens i nenes perden cada any l’equivalent a 443 milions de dies de classe per malalties relacionades amb l’aigua.

AVENÇOS, PERÒ IRREGULARS I DESIGUALS
Des de 1990, 2.600 milions de persones han aconseguit tenir accés a l’aigua potable. I l’escolarització és pràcticament universal. La mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat entre els menors de 5 anys.
Però la meitat de la població mundial no rep l’assistència sanitària que necessita, encara més de 260 milions de nens i nenes no poden anar a escola i dels escolaritzats, més de la meitat, no arriben a aconseguir un nivell bàsic de lectura. 844 milions encara segueixen sense tenir abastiment d’aigua potable.
ELS SERVEIS PÚBLICS DE BAIXA QUALITAT GENEREN DESIGUALTAT A MOLTS PAÏSOS Molts dels serveis públics a gran part de països són de baixa qualitat. Això ho podem observar en quant a l’educació que rarament és de qualitat. També les dificultats són notables en quant a l’accés a l’aigua potable, ja que moltes famílies l’han de comprar a preus elevats.
A molts llocs, els serveis públics estan privatitzats i fragmentats i beneficien els rics. Especialment greu és el preu dels medicaments.

COM PODEN ELS SERVEIS PÚBLICS I LA PROTECCIÓ SOCIAL REDUIR LA DESIGUALTAT?
REDUINT LES DESPESSES EN QUÈ INCORREN LES PERSONES EN SITUACIÓ DE POBRESA La despesa dels governs en serveis públics beneficia especialment els sectors socials més pobres, que són els que no poden pagar-se uns serveis de qualitat. És com si cobressin més, ja que no han de pagar, per exemple, per educació i sanitat. Per a una mare soltera amb 2 fills a primària, la despesa pública en l’escolarització dels seus fills supera 3 vegades l’ingrés familiar, i més del doble a països com Brasil, Letònia, Senegal i Romania.
A Papua Nova Guinea el cost de l’aigua representa el 54 % del salari d’una persona pobre. Reduir el cost de l’aigua representa reduir el nivell de pobresa. Als països rics els serveis públics equivalen al 76 % dels ingressos de les persones més pobres i sols al 14 % dels més rics.
IMPACTE SOBRE LES DONES
Dones i nenes són, entre els pobres, les més beneficiades per serveis públics i protecció social d’alta qualitat, universals i equitatius.
A tot el món, les dones que han acabat la secundària guanyen el doble que les dones sense estudis.
L’atenció mèdica gratuïta i de bona qualitat és essencial per a que les dones i les nenes puguin prendre decisions sobre les seves vides i ser membres actius i productius de les seves famílies i comunitats.

FOMENTANT LA COHESIÓ SOCIAL
Escoles, hospitals, habitatge i abastiment d’aigua de caràcter públic estan a l’abast dels governs i poden tenir un gran impacte igualador en la societat. Persones de qualsevol nivell econòmic i de diferents entorns socials poden coincidir en escoles, parcs o centres sanitaris. Així es relaciones persones de diverses classes socials.
Si els serveis estan adreçats tan sols a determinats grups, poden alimentar divisions i conflictes.
Quan els rics es poden pagar serveis privats, poden perdre interès pels serveis públics, minant la cohesió social, la confiança i la solidaritat.

IMPULSANT PER A LA MOBILITAT SOCIAL Uns bons serveis públics i una bona protecció social permeten incrementar la mobilitat social. En especial l’educació.

ALLIBERAMENT I LLIBERTAT 
Encara que es visqui en llibertat, la major part de la població viu presonera de la pobresa, les malalties i la ignorància. Una bona educació ens fa lliures. Les persones qüestionen els seus líders i exigeixen justícia.

QUIN TIPUS DE SERVEIS PÚBLICS I PROTECCIÓ SOCIAL TENEN MAJOR IMPACTE EN LA REDUCCIÓ DE LA DESIGUALTAT?

Sanitat, educació i pensions ajuden a reduir la desigualtat. En especial quan són de qualitat. 

COBERTURA UNIVERSAL
Cobertura universal i concebuts els serveis públics com un dret per a la ciutadania. 
Després de la II Guerra Mundial, molts estats introduïren l’Estat del Benestar. El que va durar sense problemes fins el 1980, aproximadament. Però el pensament neoliberal i moments de crisi varen influir en un afebliment de l’Estat de Benestar. 
Dirigir les ajudes a les persones més pobres, com han predicat el Banc Mundial i el FMI, pot tenir sentit aparent però sovint no és viable. Els sistemes de focalització son ineficaços, cars i estan plagats d’errors en ambdues direccions: exclouen aquelles persones a les que estan destinats a beneficiar i beneficien a qui no ho necessita. Sovint, la focalització precedeix una retalla de prestacions perquè afebleix el recolzament polític a la redistribució d’ingressos. Cal recolzament de les classes mitjanes a les polítiques socials dels governs. 

ELS SERVEIS PÚBLICS HAURIEN DE SER GRATUÏTS. 
Si no són gratuïts, els qui més sofreixen són els més pobres. A major aportació pròpia més mortalitat prematura. 
Més de la quarta part de països no ofereix cap tipus d’educació secundària gratuïta. Encara que sigui considerada gratuïta, cal pagar taxes d’escolarització, uniformes, menjador, transport o llibres. 
En el cas de l’aigua, a diferència dels dos serveis anteriors, cal paga alguna quantitat per promoure un ús sostenible d’un recurs que és finit. 

SERVEIS PÚBLICS, NO PRIVATS 

Percentatge de parts exitosos de dones pertanyents al 20% més pobre, assistides per una llevadora o professional de la salut en centres públics i privats – dades de 61 països de renda baixa i mitjana. 
Font: P. Espinoza Revollo et al. (2019). ¿Bienestar público o beneficio privado?    

El mercat, per sí mateix, no proporciona serveis a les persones més pobres. Es busca un benefici privat i no es proporciona resa qui no pot pagar. Ni els serveis privats, ni els que són públics i privats a l’hora són viables. I els actors de la societat civil com ONG o religions poden proporcionar serveis però acostumen a ser fragmentaris. 


RENDICIÓ DE COMPTES 
Els serveis públics han de retre comptes i adaptar-se a la ciutadania. 

SENSIBLES A LES DIFERENTS NECESSITATS DE DONES I HOMES 
Cal tenir en compte el gènere a l’hora de prestar serveis. Han d’estar ben dissenyats per a ser capaços de fer front als estereotips sobre el rol de les dones i el rol dels homes, en lloc de reforçar-los, per tal de contribuir a una major igualtat. 

CONTRACTAR SUFICIENTS DOCENTS I PROFESSIONALS DE LA SALUT 
Si hi ha pocs educadors i pocs treballadors de la sanitat, els professionals no poden fer bé el seu treball. 
El món necessita 17 milions més de professionals de la sanitat i 69 milions més de docents. 

4. FINANCIACIÓ DE SERVEIS PÚBLICS I PROTECCIÓ SOCIAL UNIVERSALS 
Ens podem permetre uns serveis públics i una protecció social universals per a totes les persones. 
Per a contribuir a finançar-los, les persones i empreses més riques han de tributar el que els correspon. A l’actualitat, no ho estan fent. 
Lluitar contra la corrupció, fer front al creixent deute públic i augmentar l’ajuda de qualitat són elements essencials per a fer-ho possible. 
Complir els ODS suposaria anualment 1,4 bilions de dòlars, per tal de garantir sanitat, educació, aigua potable i protecció social. Es podria pagar recaptant més fiscalment tant de les persones riques com de les empreses que han de tributar el que els correspon, lluitant contra la corrupció, garantint que l’ajuda internacional tingui el paper que ha de tenir i evitant que el deute públic posi en risc el finançament de serveis públics universals. 

LES GRANS FORTUNES I EMPRESES HAN DE TRIBUTAR EL QUE ELS CORRESPON


Reducció dels tipus impositius que graven les grans fortunes i empreses 
Font: Scheve y Stasavage (2016). Nota: Mostra de 20 països rics.

Que rics i empreses no tributin el que els correspon impedeix reduir la desigualtat i obliga els governs a imposar més càrregues a la resta de la societat. I també incrementar un impost sobre el consum com l’IVA i els impostos sobre les rendes del treball.


Variacions en els ingressos fiscals 2007–2015 (% PIB) 
Font: Càlculs efectuats per Oxfam a partir de les dades disponibles de l’OCDE sobre 35 països membres de l’OCDE i 43 països no membres. 
A la majoria de països, els amos de la riquesa també obtenen més rendiments que els treballadors i les treballadores. Els rics influeixen sobre les polítiques públiques per tal d’enriquir-se més.

GRAVAR LA RIQUESA 
La desigualtat en termes de riquesa és molt superior a la desigualtat en termes d’ingressos. 
Incrementar un 1% l’impost que grava el patrimoni dels milmilionaris representaria recaptar 100.000 milions de dòlars més anualment. Part d’aquests ingressos es redistribuirien, mitjançant l’ajuda oficial al desenvolupament, entre els més pobres de les zones més empobrides del planeta. 

PUJAR ELS IMPOSTOS ALS MÉS RICS, FRENARIA EL CREIXEMENT ECONÒMIC? 
Estudis del FMI demostren que la redistribució és beneficiosa pel creixement econòmic i que encara hi ha molts països on es pot elevar l’impost sobre les grans fortunes. Segons Piketty el tipus màxim òptim en l’impost sobre la renda personal podria arribar al 83 % quan la mitjana mundial es troba en el 31 %. 

LLUITA CONTRA L’EVASIÓ I L’ELUSIÓ FISCAL
FONT: G. Zucman. (2015), i la nota metodològica de l’informe de Oxfam sobre Davos de 2018 
Hi ha indicis que al G20 de 2019 s'iniciarà un nou procés per acabar amb l’evasió i l’elusió, la qual cosa és una bona notícia. Això no obstant, qualsevol nou procés que es posi en marxa ha de tractar veritablement de dur a terme reformes fonamentals que reverteixin la "carrera a la baixa" en la tributació empresarial, en lloc de limitar-se simplement a ratificar l'statu quo. La majoria de governs tendeix a reduir impostos i a concedir exempcions fiscals per tal d’atreure empreses. Però també molts governs estan lluitant contra el secret bancari i les societats instrumentals anònimes.

COM LES POLÍTIQUES FISCALS PODEN REDUIR LA DESIGUALTAT DE GÈNERE 
L'actual sistema tributari està traslladant la càrrega fiscal cap a les persones i famílies més pobres. Les principals afectades són les dones, ja que amb prou feines tenen oportunitats per influir en les polítiques fiscals o exigir comptes als seus governs. Els homes controlen més del 86% de les empreses del món, posseeixen més recursos que les dones, tenen més probabilitats d'estar al cim de l'escala de distribució dels ingressos i tenen més riquesa que les dones. L'IVA suposa un major percentatge dels ingressos d'aquelles persones que estan en pitjors condicions de pagar-lo, normalment les dones i les famílies encapçalades per dones, especialment en aquells països on els aliments bàsics no estan exempts del pagament d'aquest impost. Certs productes d'higiene constitueixen una necessitat bàsica per a les dones i les nenes, amb el que la situació s’agreuja. 

LA LLUITA CONTRA LA CORRUPCIÓ 
Els rics escapen de pagar suborns ja que tenen més poder. 
Les dones tenen molt menys poder i no poden exigir rendició de comptes. 
El que causa major impacte és la gran corrupció, és a dir, el saqueig a gran escala de recursos públics. Els paradisos fiscals faciliten la corrupció. El ciutadà mitjà, quan s’adona d’aquesta gran corrupció, és veu menys incentivat a pagar impostos. El saqueig il·legal impedeix als estats pagar serveis bàsics. 

EL PAPER DE L’AJUDA INTERNACIONAL 
Hi ha 48 països que, fins i tot en cas d'experimentar un fort creixement econòmic i millorar la seva recaptació fiscal, no tindrien recursos públics suficients per finançar serveis universals de sanitat, educació i de protecció social, ja que necessitarien 150.000 milions de dòlars addicionals per satisfer aquestes necessitats. 
En un món d'abundància, en què els països de l'OCDE compten amb un ingrés per càpita 52 vegades superior al dels països de renda baixa, l'ajuda funciona com un mecanisme de redistribució immediata de recursos dels països més rics als més pobres. L'ajuda no és caritat, sinó justícia: la riquesa dels països més rics neix de l'explotació, històrica i actual, del món en desenvolupament. Així mateix, l'ajuda és també una manifestació de solidaritat que transcendeix fronteres. 
Els països donants de l'OCDE destinen, de mitjana, un 0,31% de la seva renda nacional bruta (RNB) als països pobres (147.000 milions de dòlars en 2017), un percentatge molt inferior al 0,7% que van prometre fa 50 anys. Tan sols cinc països estan complint amb aquest compromís. Si la resta de països donants de l'OCDE seguís el seu exemple, seria possible destinar 1,5 bilions de dòlars addicionals a l'ajuda al desenvolupament en 2030. Els països rics no només haurien d'incrementar la seva ajuda, sinó dirigir-la millor cap a aquells països amb menys recursos per així lluitar contra la pobresa extrema. 
Un increment addicional dels ingressos fiscals i altres ingressos domèstics per valor d'un 2% del PIB per al 2020 permetria aportar a les arques dels països de renda mitjana i baixa 144.000 milions de dòlars addicionals, una xifra que equival a l'ajuda total desemborsada pels donants el 2017. 
L'ajuda destinada a les organitzacions en defensa dels drets de les dones segueix sent molt insuficient. De mitjana, entre 2015 i 2016 tan sols es van destinar 225 milions de dòlars anuals a aquest tipus d'organitzacions, i tan sols 38 milions van anar a parar directament a organitzacions amb seu a països en desenvolupament. 

L’AMENAÇA DEL DEUTE 
Cada vegada més països s'enfronten al ràpid increment dels seus nivells de deute públic, especialment a l'Àfrica. Nombrosos Governs de països en desenvolupament han sol·licitat préstecs per a finançar el seu desenvolupament. Kenya, per exemple, dedica a la actualitat gairebé el 50% dels seus ingressos a la devolució de deute. En els últims sis anys, els governs dels països de l'Àfrica subsahariana han emès bons per valor de 81.000 milions de dòlars a inversors àvids de grans rendibilitats. 
A això cal sumar els préstecs bilaterals, molt més opacs, de Governs com els de la Xina o l'Índia, així com els préstecs comercials privats de proveïdors amb seu a països de l'OCDE. 
Encara hi ha massa països que segueixen intentant mantenir l'equilibri dels seus comptes en detriment de les dones i homes en situació de pobresa, la qual cosa debilita la capacitat d'aquests països per fer front a la desigualtat. Cal crear un mecanisme independent d'arbitratge i reestructuració del deute que ofereixi un espai de negociació neutral i segur que protegeixi els sectors pobres de la ciutadania dels països deutors. 

5. LLUITANT PER UN MÓN MÉS JUST 
• Tan sols el poder de les persones pot obligar als nostres líders a reduir la bretxa entre rics i pobres. 
• Un nou i creixent moviment global, Fight Inequality Alliance (Aliança per a la lluita contra la desigualtat), s'està unint a les lluites contra la desigualtat arreu del món. 
Els líders polítics escolten les elits, i no les demandes de la ciutadania del carrer. Com més organitzada estigui aquesta ciutadania i més se l'escolti, majors seran les oportunitats de canviar la situació. En la dècada de 2000, Amèrica Llatina va experimentar una dràstica reducció de la desigualtat d'ingressos, gràcies a mesures com la pujada d'impostos als més rics, l'augment dels salaris mínims i la inversió en sanitat, educació i altres serveis públics. 
Aquesta tendència cap a l'increment de l'activisme es veu reflectida en l'enfortiment del moviment feminista, com s'ha pogut veure en les iniciatives del #MeToo i la Marxa de les Dones al març. A Amèrica Llatina, això ha portat a l'acció a milers de dones, especialment sota el lema Ni Una Menys. 

ELS GOVERNS HAURIEN DE PRENDRE MESURES PER A LLUITAR CONTRA LA DESIGUALTAT 
Tots els governs haurien d'establir una sèrie de metes i plans d'acció concrets i subjectes a terminis definits, com a part dels compromisos adquirits en virtut de l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS), 10 sobre desigualtat. Aquests plans haurien d'incloure mesures en els següents àmbits: 
1. Universalitzar la provisió gratuïta de serveis públics com la salut i l'educació que funcionin també per a les dones i les nenes. 
2. Alliberar temps a les dones reduint els milions d'hores no remunerades que dediquen cada dia a la cura de les seves famílies i les seves llars. 
3. Posar fi a la carrera a la baixa en la tributació de les persones més riques i les grans empreses. Gravar la riquesa i el capital a nivells més justos. Posar fi a la carrera a la baixa en els impostos sobre la renda empresarial i de les persones físiques. Acabar amb l'evasió i l'elusió fiscal de les grans empreses i fortunes. Consensuar un nou conjunt de normes i institucions a nivell mundial que permetin redissenyar el sistema tributari perquè sigui just, en un procés en el qual els països en desenvolupament participin en peu d'igualtat. 

Joaquim Alsina 
FISC-Catalunya