Gràcies, Tanzània

Durant els cursos 2020/2021 i 2021/2022 hem estat treballant per aconseguir els fons suficients amb les delegacions, col·legis i resta de base social per a la primera fase del projecte: la construcció de l'escola bressol. Aquesta escola dintre de poc ja serà una realitat.

Treballem els ODS

Vols treballar els ODS amb els alumnes i no saps com fer-ho? Vols introduir-los per després fer una activitat amb alguns d'ells? En aquest enllaç trobaràs unes poques propostes pensades per a diferents nivells educatius.

TREBALLEM ELS ODS 2030

LA HUMANITAT

Rutger Bregman és un historiador holandès, nascut el 1988, format a les universitats d’Utrecht i Califòrnia. Escriu articles per a The Washington Post, The Guardian i la BBC. Ha participat en el Fòrum Mundial de Davos. A les seves obres considera que ha estat l’altruisme i no la competitivitat el que ha fet avançar la humanitat.

Partidari de les teories de Rousseau i l’home bo per natura, contrari a la idea del Leviatan de Hobbes, llibre publicat el 1651, on el filòsof anglès considera que els homes s’han de dotar d’un cap d’estat potent i autoritari per tal de controlar un estat de natura per se caòtic. Per a Bregman, els homes són Homo puppy, homes cadells.

Si el pas dels neandertals, fa 50.000 anys, als humans actuals va donar com a resultat éssers més fràgils, dèbils i infantils, com s’ho va fer l’Homo puppy per a conquerir el món? La seva resposta és que, en bona part, es deu a la bonesa dels humans.

Perquè eren éssers bons varen tenir més descendència i es varen multiplicar. De la bonesa dels humans, Bregman, aporta molts exemples i desmunta les tesis fatalistes i els exemples que històricament s’han posar per a demostrar la malignitat de l’espècie humana.

Es produeix un desastre, la gent col·labora i els dirigents sucumbeixen a l’espant i això provoca un segon desastre. “L’elit apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells”. Reis i dictadors, governadors i generals pensen que la gent és egoista perquè ells mateixos sovint ho són i recorren a la violència davant la por al que pugui passar.

“Una vegada, un avi va dir al seu net:

- Dins nostre hi ha una lluita entre dos llops. Un és dolent: furibund, avariciós, gelós, arrogant i covard. L’altre és bo: tranquil, amable, modest, generós, sincer i fiable. Aquests dos llops lluiten dins teu i dins de tothom.

El nen va reflexionar un moment en silenci i després va preguntar:

- I quin llop guanyarà?

El vell va somriure:

- Doncs el que alimentis.”

A persones de trenta països es va preguntar si creien que el món millora, es manté igual o empitjora. En tots els països, la gran majoria va contestar que el món empitjorava. Però la realitat és que el món millora. “La pobresa extrema, les víctimes de la guerra, la mortalitat infantil, els crims, la fam, el treball infantil i el nombre de morts per catàstrofes naturals i accidents aeris han caigut en picat. Vivim l’època més rica, segura i sana de la historia.” Les notícies parlen d’excepcions, habitualment negatives, i quasi mai d’aspectes bons. Els corresponsals parlen de guerres, però no connecten especialment amb un corresponsal per a què digui que allà on es troba no hi ha guerra.

Vuit de cada deu adults occidentals consumeix notícies cada dia, durant una hora. Segons els sociòlegs hi ha un biaix de negativitat: som més receptius a les notícies dolentes que a les bones. I un segon biaix, biaix de disponibilitat: si se’ns acudeixen fàcilment exemples d’alguna cosa, ens pensem que és més freqüent del que realment és.

“Qui defensa l’ésser humà també s’enfronta als poders establerts. Per als poderosos, una visió positiva de la humanitat és una amenaça, un pensament subversiu que mina la seva autoritat, perquè implica que no som unes bèsties egoistes a qui calgui controlar, regular i ensinistrar des de dalt. Implica que l’emperador va despullat. Una empresa amb treballadors intrínsecament motivats funciona la mar de bé sense directius. Una democràcia amb ciutadans implicats no necessita polítics.”

Segons el rus Beliàiev, som simis domesticats i al llarg de milers d’anys els humans més afectuosos són els que han tingut més fills. La supervivència dels més sociables. Bregman remarca el costat bo de les persones. Un dels exemples més interessants que presenta és l’experiment que va fer el Coronel Marshall en un estudi sobre la II Guerra Mundial. Parlant amb els soldats, i prometent-los que podien parlar amb total llibertat, va descobrir que la majoria dels soldats no havia disparat ni un tret. Durant mil·lennis s’havia pensat que els soldats lluiten, que disparen a matar. Marshall va descobrir que sols disparava entre un 15% i un 25% dels soldats.

Quan els humans van passar de recol·lectors a agricultors varen començar els problemes. Amb l’agricultura es va iniciar la propietat privada i la gent va acumular pertinences. Els problemes varen venir sobre tot del fet de tancar terrenys i dir: Això és meu. Els recol·lectors ho compartien tot. En canvi, amb la propietat privada van començar a créixer les desigualtats. Es varen inventar les herències, i la divisió entre rics i pobres es va aguditzar. I amb aquesta situació es varen iniciar les guerres i les fortificacions. L’1 % va començar a oprimir el 99 %. El temps de la llibertat, la igualtat i la fraternitat s’havia acabat.

Les dones són les que varen pagar un preu més alt pel sedentarisme. Els fills mascles es quedaven a casa dels pares a vigilar terres i ramat el que comportava que la núvia era qui anava a la casa del nuvi. Amb el temps, les filles casadores van quedar reduïdes a béns comercials, que es bescanviaven com si fossin animals. La família del nuvi les tenia molt controlades fins que no parien un fill. Ara les noies tenien molta menys llibertat de moviments que a la prehistòria. Havia nascut el patriarcat. Quan es vivia de la caça i la recol·lecció, les dones no tenien amo, podien casar-se amb qui volien i es podien divorciar quan volien.

Els nòmades varen anar sucumbint amb l’increment de la població sedentària i per causa de les seves malalties infeccioses. Varen sovintejar les guerres. Les ciutats varen sotmetre els pobles, i les províncies varen engolir les ciutats.

Per a Hobbes, els primers humans vivien en una lluita de tots contra tots, per tant era lògic que els humans es llancessin als braços dels primers Leviatans, cabdills i reis, perquè buscaven seguretat per a ells mateixos i les seves propietats. El que varen fer els nous governs va ser acumular súbdits contínuament, en molts casos convertits en esclaus. Esclaus que morien com mosques per malalties com la verola o la pesta. La invenció dels diners, l’escriptura i l’estat de dret va implicar repressió per a la població. Cobrament d’impostos i llistats de deutes. La gran muralla de la Xina no es va construir tan sols per mantenir els estrangers fora, sinó que retenia els xinesos a l’interior. La Xina era la presó a l’aire lliure més gran del món. Hobbes va descriure la vida dels nostres avantpassats com “bruta, salvatge i curta”, mentre que era solidària, pacífica i saludable. No podia fer una descripció més lluny de la realitat.

Bregman, que es mira la humanitat amb bons ulls, considera que s’ha avançat molt els últims dos segles: les vacunes han salvat moltes vides, les malalties infeccioses han estat eradicades, el nombre de persones que viuen en pobresa extrema ha baixat del 10% i s’ha abolit l’esclavitud.

En la demostració de la bonhomia de l’ésser humà, Bregman topa amb un greu problema: Auschwitz. Com justificar els milions d’assassinats durant el Tercer Reich? Si l’ésser humà és compassiu per naturalesa, com va ser possible Auschwitz? Era temptador pensar que els alemanys eren diferents. Però el problema era que el crim més terrible de la història el va cometre un dels pobles més rics i cultivats del món. “El país de Kant, Goethe, Bach o Beethoven”. Potser Rousseau tenia raó i la civilització era un verí.

A diferència d’Alemanya, que s’havia empassat durant molts anys propaganda racista, Dinamarca estava

impregnada d’humanisme. No era considerat autèntic danès aquell que sembrava discòrdia. Molts danesos, amb gran valor, varen col·laborar en la salvació de milers de jueus, compatriotes tan danesos como els no jueus. Danesos partidaris de Hitler, en veure aquest bon exemple, varen començar a dubtar de les seves conviccions. “Fins i tot la injustícia necessita semblar justícia i això és complicat si el conjunt de la societat rebutja la llei del més fort”.

L’Holocaust no va ser executat per persones robot. Pensaven que eren al costat bo de la història. El mal, cada cop, es va saber disfressar millor de bé. Escriptors, filòsofs i polítics varen enverinar la psique del poble alemany. Mentides, adoctrinaments, rentats de cervell i manipulacions. I així va passar l’impensable. Eichmann, el criminal de guerra nazi segrestat a l’Argentina i portat a Israel per a ser jutjat, pensava que havia contribuït a quelcom important, històric, una cosa per la qual seria admirat durant segles. Els psicòlegs varen determinar que els nazis es consideraven seguidors d’un líder i de una idea respectable. De totes formes, en aquest punt, la teoria de Bregman trontolla una mica.

No pot ser que els monstres que col·laboraren en la solució final actuessin moguts per la bondat!

Els soldats alemanys, com pràcticament tots els soldats del món, lluitaven pels seus companys amb qui tenien vincles d’amistat. “La camaraderia és l’arma que guanya les guerres”. No els impulsava la set de sang ni el sadisme, sinó la camaraderia. Molts sodats no disparaven o no disparaven a matar. L’armament s’ha anat perfeccionant per a solucionar aquest “problema”. Es mata a distància, prement un botó, a base de bombes i drons. Mirar algú als ulls i després disparar-li és quasi impossible. Tots seríem vegetarians si haguéssim de sacrificar nosaltres els animals. Els éssers humans tenen una aversió primigènia a la violència. Les guerres es guanyen matant des de lluny i es tenen càrrecs de consciència si l’enemic s’apropa massa.

L’autor holandès cita el cas de la ciutat de Torres, Veneçuela, que el 1989 va confiar una quarta part del pressupost de la ciutat als seus habitants, i sobre tot la de Porto Alegre, Brasil. La participació popular en la gestió municipal va ser copiada per més de 1.500 ciutats. A Porto Alegre la confiança va començar a créixer quan l’ajuntament va decidir introduir el pressupost ciutadà. “El nombre d’associacions veïnals a la ciutat va passar de cent vuitanta l’any 1986 a sis-centes l’any 2000”. Grups que abans quedaven exclosos varen participar en les decisions ciutadanes. Un 30% dels participants formaven part del 20% més pobre de la població. Al principi no sabien què havien de fer, però varen anar aprenent. Temps enrere, calia passar moltes hores fins no ser rebut per un polític, i calia portar un sobre amb diners. Amb la nova situació es varen acabar els suborns. Els ciutadans s’han fet més seva la ciutat. En iniciar-se el procés de participació, havia a Porto Alegre una tercera part de la població vivint en barraques. Entre 1989 i 1996, l’accés al clavegueram va passar del 48% als 95% i les persones amb aigua corrent del 75% al 99%. Es va triplicar el nombre d’infants que anaven a escola i l’evasió fiscal va caure en picat. Es varen dedicar molts diners a infraestructures, educació i sanitat. Sobretot als barris més pobres.

El món s’organitza, inconscientment, d’una forma comunista. “Cal mirar cap a l’organització domèstica. Els pares comparteixen la propietat amb els fills i els aporten el seu patrimoni. No és casualitat que la paraula economia vingui del grec oikonomia, que vol dir administració de la llar”. I a la feina, l’organització també és comunista. Per escriure aquest llibre, l’autor ha disposat de comentaris de molts col·legues que han participat de forma altruista. A la vida de cada dia, en multitud d’ocasions som altruistes. Informant a un turista, obrint la porta a algú o aixoplugant a una altra persona amb el paraigua per a què no es mulli.

“Els darrers deu mil anys, mercat i estat s’han anat menjant grans trossos dels béns comuns. Va començar amb els primers cabdills i reis, que van reclamar per a ells la terra que era de tothom; avui dia les multinacionals són qui domina cada cop més béns comuns, de fonts d’aigua a medicaments que poden salvar vides, nous coneixements científics i cançons que cantem tots plegats”.

Elinor Ostrom va ser una investigadora que volia veure com col·laborava la gent real al món real. Va observar que al món hi ha moltíssims béns comunals que funcionen perfectament. I són gestionats per gent normal. Pagesos, pescadors i ciutadans arriben a acords per a què els seus camps no es converteixin en deserts, els llacs no es quedin sense peixos i els pous no s’assequin. Ostrom va fer un inventari de béns comunals al món: “des de pastures comunals a Suïssa fins a camps de conreu compartits al Japó, passant per comunitats de rec a les Filipines i reserves d’aigua al Nepal”. Cinc mil exemples de béns comunals. Elionor Ostrom va convertir-se en la primera dona que va rebre el Premi Nobel d’Economia, el 2009. Una dona que proposava una tercera via entre l’estat i el mercat.

“Qui pensi que l’auge del capitalisme al segle XVIII va ser un procés espontani, va molt equivocat. El que va empènyer els pagesos a abandonar el camp per la fàbrica no va ser la mà invisible del mercat, sinó la mà dura (i armada) de l’estat. A tot arreu. El, entre cometes, mercat lliure va venir planificat i forçat des de dalt.”

“Fins finals dels segle XIX no van aparèixer associacions i cooperatives de treballadors, construïdes des de baix i no planificades, que van marcar les bases del que més endavant seria l’estat del benestar. I ara ens hi tornem a trobar: després d’un període d’”enclosures” i submissió al mercat, s’ha iniciat una revolució silenciosa de de baix. En els darrers anys, i sobretot des de la crisi financera del 2008, el nombre de cooperatives assistencials, fons d’emergència i cooperatives energètiques ha crescut exponencialment... La història ens ensenya que l’ésser humà és cooperatiu per naturalesa, un oi, i que fa molt de temps que construïm institucions basades en la col·laboració duradora, i sobretot després de períodes de privatitzacions i desenvolupament accelerat del mercat.” El que Bregman va aprendre a l’institut era que els humans eren egoistes per naturalesa i que el capitalisme brollava des dels seus instints més profunds. Que tot es feia pel propi benefici. I que en tot cas, era l’estat l’únic que actuava redistribuint una part de la riquesa entre els membres de la comunitat. En realitat, és a l’inrevés. Les persones són solidàries per naturalesa i el que s’aplica des de dalt és el mercat.

Una eloqüent anècdota.

“Ara fa un temps, Julio Díaz, un jove treballador social, va agafar el metro per anar a casa seva al Bronx, a Nova York. Com gairebé cada dia feiner, va baixar una parada abans de la seva per fer un mos a la seva cafeteria preferida, però aquell dia el passeig va ser molt diferent. Quan pujava les escales de l’estació de metro desert, de sobte el va assaltar un noi: un adolescent amb una navalla a la mà. Li vaig donar la cartera, va explicar després en Julio a un periodista. El noi va agafar els diners i estava a punt d’arrencar a córrer quan en Julio, de sobte, va fer una cosa inesperada:

- Espera, va cridar. Si t’has de passar tota la nit robant gent, potser que et quedis la meva jaqueta, també; així no passaràs fred. El lladre es va mirar en Julio amb incredulitat.

- Per què ho fas això?

– Si arrisques la llibertat per un grapat de dòlars, vol dir que necessites els diners de debò, va dir-li en Julio. Jo anava a fer un mos. Si vols acompanyar-me, ets benvingut. I així va anar. Poc després en Julio i el seu assaltant seien plegats al restaurant preferit d’en Julio. Els cambrers els van atendre amablement, el propietari va anar-hi a fer petar la xerrada. Fins i tot els rentaplats els van saludar.

– Coneixes tothom!, va exclamar el noi, sorprès. Què n’ets el propietari?

– I ara, és només que vinc sovint.

– Si fins i tot has estat amable amb els rentaplats.

– Que no t’han ensenyat a ser amable amb tothom, a l’escola?

– Sí, però mai no havia pensat que la gent ho fos realment. Quan van acabar de menjar, va arribar el compte. Però és clar, hi havia un problema: en Julio no tenia la cartera.

– Escolta, com que tu tens els meus diners, trobo que has de pagar tu, va dir al noi. Però si em tornes la cartera, et convido encantat. El noi va tornar-li la cartera, en Julio va pagar el compte i després li va donar vint dòlars amb una condició: que també li donés la navalla. Un parell de setmanes més tard, quan un periodista li va preguntar perquè havia convidat un lladre a sopar, no es va haver de pensar gaire la resposta:

- Si tractes bé la gent, només pots esperar que ells et tractin també bé a tu. Més senzill, impossible”.

“En un bosc de Noruega, a uns cent quilometres al sud d’Oslo, hi ha una de les presons més estranyes del món. No hi ha cel·les ni barrots. No hi ha guardes amb pistoles ni manilles. El que hi ha és un bosc de bedolls i avets, un paisatge ondulat amb senders, i al voltant de tot plegat, un mur metàl·lic alt: un dels pocs recordatoris que la gent que hi ha al seu interior està tancada. Els interns d’aquesta presó, anomenada Halden, tenen habitació pròpia amb terra radiant, pantalla plana i bany particular. Hi ha cuines, amb plats de porcellana i ganivets d’acer inoxidable, on els presos poden cuinar. Halden també té una biblioteca, un rocòdrom i un estudi de música molt decent on els presos poden gravar discos... El personal no imita el comportament dels detinguts, sinó que para l’altra galta. Fins i to en el cas dels que han comès els crims més greus.

A Noruega, hi ha una presó en una illa, Bastey, on hi ha cent quinze delinqüents perillosos. Presoners i guardes prenen el sol junts, neden, fan barbacoes, comparteixen taula,... Com que els vigilants no porten uniforme es confonen amb els delinqüents. Hi ha cinema, solàrium i dues pistes d’esquí. Per tal que la presó funcioni, els presos han de treballar molt. Des de treballar al camp a fer de fusters. I per fer totes aquestes tasques disposen de tot tipus d’eines. La reincidència delictiva dels empresonats alliberats de presons com aquesta és la meitat de la d’altres presons. I els presos tenen un 40% més de possibilitats de trobar feina. Una estada en una presó noruega fa que molta gent canviï de vida. Mentre als Estats Units el 60 % dels presos torna a ingressar a la presó, a Noruega tan sols el 20%. I en el cas de Bastey un 16 %. Una estada en una presó noruega costa 60.515 $, gaire bé el doble que als Estats Units, però l’estalvi pel sistema judicial noruec és de 71.226 $. I, a més a més, hi ha un altre estalvi mitjà de 67.086 $, degut a què els expresoners troben feina i l’estat no ha de pagar subsidis. I hi ha menys víctimes, el que no es pot expressar en diners.

El que provoca prejudicis, odi i racisme és la manca de contacte amb les persones estigmatitzades. Per tant, el que cal és més contacte entre els humans. Si a Sudàfrica blancs i negres s’haguessin trobat a l’escola, a la feina, a l’església, s’haurien conegut millor i no hi hauria hagut apartheid. En els aldarulls racials a Detroit, el 1943, ningú va apallissar els seus veïns. Fins i tot alguns varen protegir els veïns d’una altra raça.

Johannesburg, dos bessons, l’Abraham i el Constand. Pacifista l’un, militar i molt racista l’altre. Abraham proposa al seu germà negociar amb Mandela la fi de l’apertheid. El 12 d’agost de 1993, ambdós van a casa de Mandela. És ell mateix qui obre la porta, amb un somriure d’orella a orella. Mandela els va servir te i va demostrar un gran coneixement de la cultura i la història afrikàners. Però el que més impressiona a Constand és que Mandela se li dirigeix en la seva llengua, l’afrikaans. Ni el president De Klerk es va assabentat d’aquesta reunió. Constand passa de considerar Mandela un terrorista a admirar-lo per la seva bonhomia i el seu tarannà amistós. Amb el temps, on hi havia hagut una presó abominable hi hauria el Tribunal Constitucional amb un cartell en els onze idiomes oficials del país. El contacte funciona. Hi ha poques teories sociològiques més demostrades. Mandela va afirmar: “Si parles amb algú en una llengua que entén, el missatge li va al cap. Però si li parles en el seu idioma, va al cor”. Així va aconseguir que milers de blancs cridessin el seu nom en entrar a l’estadi de Johannesburg amb la samarreta de l’equip blanc de rugbi el 24 de juny de 1995. Per a John Carlin, Mandela va decidir veure les coses bones de les persones, malgrat que gairebé tothom les considerés casos perduts.

Bregman cita múltiples exemples d’experiments que s’han realitzat i fets històrics. Els experiments intentaven demostrar la malignitat de l’ésser humà. Ell va desmuntant tot el que diuen els psicòlegs i investigadors que han realitzat aquests experiments. Així fa referència al soterrani de la Universitat d’Stanford, a la màquina de descàrregues elèctriques de Milgram, etc. I també rebutja les explicacions habituals sobre l’extinció de la població a l’illa de Pasqua, entre altres fets històrics sobre el quals va reflexionant.

Finalitza el llibre amb un decàleg que, en el seu últim punt, demana al lector ser realista. “És prou eloqüent que avui dia realista s’hagi convertit en sinònim de cínic, d’algú amb una idea pessimista del món. En el fons, justament és el cínic, qui està allunyat de la realitat. Vivim al planeta A, on la gent està profundament inclinada a fer el bé. Per tant, sigues realista. Surt de l’armari. Accepta la teva naturalesa i regala confiança. Que no et faci vergonya ser generós ni fer el bé a plena llum del dia. Potser al començament et titllaran de ridícul o d’ingenu, però pensa que la ingenuïtat d’avui pot ser el sentit comú de demà. És l’hora d’una nova visió de la humanitat. És l’hora d’un nou realisme.”

Joaquim Alsina

FISC-Catalunya

Campanya de col·laboració amb el barri de La Paz, Granada

 Benvolguts amics i amigues de FISC:

Des d'avui, dimecres 2 de març, i fins al 17 d'abril obrim una campanya per col·laborar amb el “Projecte d'intervenció socioeducativa amb menors i les seves famílies en situació de risc al districte Nord de Granada”.

Aquest projecte té com a objectiu l'acompanyament que afavoreixi els processos d'inclusió per a 80 menors i les seves famílies, oferint un espai educatiu per al desenvolupament integral de les competències i la participació comunitària.

En aquest vídeo, el Centre Socieducatiu Lestonnac ens explica el context i les dificultats que tenen les persones que viuen a la barriada de La Paz, al districte Nord de la ciutat de Granada. I com el centre des de l'any 1991 dóna suport a tasques educatives i de lleure, potenciant les capacitats dels nens, nenes, adolescents i famílies del barri.

Des de fa 30 anys, el Centre Socioeducatiu Lestonnac realitza una intervenció integral amb 80 joves afavorint-ne el creixement educatiu i personal. També assisteixen les famílies. I tot això, gràcies a voluntaris i professionals.

Perquè el Projecte d'Intervenció Socioeducativa Lestonnac segueixi transformant 30 anys més més, us demanem suport per garantir una educació inclusiva de qualitat, perquè les/els menors de Districte Nord de Granada tinguin un espai educatiu que valori les seves necessitats i diversitats i que proposi entorns d'aprenentatge segurs i no violents, és a dir, una infància amb drets.

COL·LABORA

L’autor, Martín Caparrós, periodista i escriptor argentí, ha publicat diversos llibres entre els quals destaca “El hambre”. S’exilià durant la dictadura militar argentina.

Ha creat el neologisme “Ñamérica” per a designar l’Amèrica Llatina colonitzada per Espanya. Actualment col·labora al diaris The New York Times i El País.

Els fragments del seu llibre que podeu llegir a continuació han estat copiats al peu de la lletra, sense canviar expressions que l’autor ha creat.

Capitalisme vs. Justícia social

Els primers 20 anys del segle XXI hem viscut tres grans crisis: la terrorista jihadista, personificada en els atemptats de l'11-S de l'any 2001, la financera del 2008 i la sanitària del 2019. D'aquestes crisis, fonamentalment dues han canviat la vida i les rutines de tots els habitants del planeta, els atemptats d'Al-Qaida, amb el que va suposar de controls especialment en els mitjans de comunicació, sobretot aeroports, i la de la Covid del 2019, confinaments, impossibilitat de visitar familiars, portar mascareta,... Sense oblidar que la crisi financera provocà que moltes persones perdessin el seu habitatge. Encara avui, quan passo per alguns dels carrers de Barcelona, com el Portal de l'Àngel, la via més concorreguda de la ciutat, penso en la possibilitat d'un atemptat terrorista fruit de l'obcecació de fonamentalistes que no entenen que la religió es amor al proïsme i no mort al diferent. 

Borsa de Nova York. Wall Street

Les tres crisis han estat fruit d'un sistema depredador que beneeix tot el que representa acumulació de capital. Un sistema que ho valora tot en funció del benefici, sense tenir en compte els costos socials que pugui comportar. Un sistema, el capitalisme, que, en paraules del papa Francesc, és un sistema que mata, o el que és el mateix, en afirmació d'Arcadi Oliveres, és un sistema assassí. Sense la criminalització de l'Islam i els interessos petrolífers per part de les grans potències, no s'hauria arribat als atemptats de Nova York de l'11-S, de Madrid de l'11- M, de Bataclan de novembre de 2015 a París, o de la Rambla de Barcelona el 17-A. Sense l'avarícia desmesurada dels grans bancs mundials, començant per Goldman Sachs, no s'hauria produït la crisi financera, amb els traspassos entre entitats bancàries de paquets d'hipoteques subprime, que es va emportar per davant treballadors i pensionistes de molts països del món i els habitatges de milions de persones. 

Barraques de Soweto (Johannesburg, Sudàfrica).
Més de 2.000.000 vivint en terribles condicions.

Només cal recordar el cas de Grècia. I, finalment, la crisi del Covid, produïda, en bona mesura, per la desaparició de boscos i selves de tot el planeta, des de l'Amazònia al sud-est asiàtic. Els habitants d'aquests ecosistemes destruïts ja no poden viure en territoris ocupats per cultius de soja o sobre extraccions mineres. S'han desplaçat a altres éssers fins arribar a l'home. Crisi agreujada per les retallades en sanitat, com ha succeït a l'Índia, o, simplement, per la manca d'inversions en els estats en els quals no existeix l'estat de benestar com a Europa. 

A finals dels anys 70 delsegle XX, José Acosta Sánchez va escriure: L'imperialisme capitalista. Concepte, períodes i mecanismes de funcionament. Acosta va formular una definició d'imperialisme capitalista que considero absolutament vigent: 

"L'imperialisme se'ns presenta així: una estructura internacional de relacions de dominació i explotació generada pel desenvolupament mundial del mode de producció capitalista, com a base externa d'un llarg procés històric d'acumulació de riquesa als Estats d'Europa occidental -no ibèrics- i del nord d'Amèrica, i àrea de desguàs de les contradiccions internes dels mateixos i entre els mateixos, que ha subdesenvolupat als pobles de la perifèria del sistema capitalista mundial (a excepció del Japó, que es va integrar en el centre del sistema en condicions molt específiques), i ha creat les condicions revolucionàries que han fet que el capitalisme entri en fallida pels seus límits al segle XX (Rússia, Xina, Indoxina, etc.)". 

Capità Cook. Explorador de gran part
del  món fins arribar a Nova Zelanda.

És una definició que requereix ser disseccionada i reflexionada. Començarem per "una estructura internacional de relacions de dominació i explotació ...". Explotació dels pobles de la perifèria del sistema capitalista mundial. Pobles llatinoamericans, africans i asiàtics o d'Oceania. Explotació duta a terme per les classes dominants, generalment burgesia, del centre del sistema, per tal d'incrementar la seva taxa de benefici. 

Al principi, durant elcolonialisme, segles XVI, XVII, XVIII i gran part del XIX, l'explotació va ser molt clara. Un exèrcit ocupava un territori i explotava els seus habitants, tractant-los com a esclaus, Borsa de Nova York. Wall Street. Barraques de Soweto (Johannesburg, Sudàfrica). Més de 2.000.000 vivint en terribles condicions. Capità Cook. Explorador de gran part del món fins arribar a Nova Zelanda. abusant de la seva força de treball. Imposava la seva administració sota la bandera de la potència. Des del segle XIX i, especialment, el XX, el domini es va fer més subtil, i segueix sent-ho. Es tractava d'importar primeres matèries barates i exportar, des del centre del sistema, productes manufacturats i, cada vegada més, amb alt valor afegit. El que es va conèixer com a comerç o intercanvi desigual, comerç denunciat per Pau VI en la seva encíclica, 1967, Populorum Progressio. A aquest sistema d'explotació s'han anat afegint altres factors com la fugida de cervells, la inversió de capitals, l'explotació tecnològica, el frau fiscal, evasió i elusió de beneficis empresarials, ... 

Mines d’or. Nova Zelanda.

Al principi, els habitants de les colònies van ser sotmesos a treballs forçats. En el cas dels africans van ser deportats com a esclaus cap a Amèrica o cap a l'Índic, els cultius tradicionals, alimentaris, van ser substituïts per productes de plantació, cafè, canya de sucre, cacau, te, bananes, ..., productes que interessaven al comerç occidental, per seguir acumulant capital, mentre els territoris ocupats anaven perdent sobirania alimentària, el que els ha fet dependents, per exemple, dels cereals dels Estats Units, el màxim productor, amb la meitat de les exportacions mundials.

Maoris. Nova Zelanda.

També va interessar, i molt, l'explotació de minerals i l'extracció de fonts d'energia. Es van enfrontar tribus, es van dividir ètnies, en el cas africà, traçant fronteres geomètriques a gust dels colonitzadors. Les transnacionals occidentals, després també les japoneses, coreanes o xineses, van anar ocupant el lloc dels antics exèrcits però sense haver de gastar diners en tropes i administració pròpia. Es tractava d'invertir en tecnologia a l'interior i invertir capitals a l'exterior. Una forma de domini que proporciona els mateixos rèdits o encara més que en èpoques anteriors. 

Esquilant llana. Austràlia.

"... i àrea d’abocament de les contradiccions internes dels mateixos i entre els mateixos, que ha subdesenvolupat als pobles de la perifèria del sistema capitalista mundial...". Amb l'aparició de la Revolució Industrial, a la Gran Bretanya de finals del segle XVIII, molts treballadors agraris van passar a viure a les noves ciutats industrials, al costat d'antics artesans, i tots es proletaritzaren. Treballant en pèssimes condicions i amb salaris mínims van permetre als empresaris acumular grans sumes de capital que eren invertides de nou en les indústries o en el comerç amb altres continents o en plantacions o indústries extractives, tot encaminat a incrementar la producció. Van començar els enfrontaments, "contradiccions internes", entre proletariat i empresaris. Cada vegada més, els treballadors protestaven per millorar les seves condicions laborals i els seus salaris. Com van reaccionar els empresaris? Van incrementar els salaris a canvi d'explotar més les poblacions autòctones de les colònies, "àrea d’abocament de les contradiccions", i així mantenien la taxa de benefici o l’augmentaven. La lluita de classes es traslladava a les colònies mentre els proletaris europeus s'anaven aburgesant. 

Cases d’obrers. Sidney (Austràlia).

Els territoris colonials van seguir subdesenvolupats, produint matèries primeres que alimentaven les indústries de les metròpolis, condemnats a no obtenir productes amb valor afegit. Cecil Rhodes declarava el 1895 a Londres: "Si voleu evitar la guerra civil us heu de convertir en imperialistes". En realitat, hauria d'haver dit: haureu d’intensificar el vostre imperialisme. I va afegir que l’imperi era una qüestió d’estómac. Europa, en primer terme, i els Estats Units, després, són responsables de la fam i la manca de preparació de les poblacions d'Amèrica i Àfrica. Una part d'Àsia i Oceania, tot i tenir dificultats semblants, ha seguit altres camins. El Japó, des de la revolució Meijí, 1868, amb la modernització i la industrialització i, en part, occidentalització del país, es va convertir també en potència imperialista expandint-se per l'est asiàtic. 

Les dues guerres mundials del segle XX, com moltes altres guerres, van ser resultat de la competència entre burgesies nacionals que aspiraven a dominar el món sencer. Es feia creure als obrers que havien de defensar "la seva pàtria" de l'enemic exterior quan l'única cosa que interessava a les classes dominants era incrementar el seu capital. Així es va anar enviant a una mort segura milions de joves entre confeti i fanfàrria. 

Treballadores tèxtils. Xina.

"... i ha creat les condicions revolucionàries que han fet entrar en fallida el capitalisme pels seus límits al segle XX". Rússia va ser l'escenari d'una revolució i d'una guerra civil resultat de l'explotació a què s'havia sotmès històricament el poble rus. No entrava en els càlculs de Marx que pogués produir-se una revolució en un estat fonamentalment agrari. La revolució que ell preveia s’hauria d’haver produït a la Gran Bretanya, o en un altre país altament industrialitzat. A les revolucions de febrer i octubre va seguir una guerra civil afavorida per diversos països, entre ells Estats Units, per evitar que el socialisme triomfés i fos exemple a seguir en altres llocs del planeta. Van seguir Xina, Vietnam, Cuba, ... 

Els 20 anys que van seguir a la II Guerra Mundial van veure la conversió de les colònies en estats suposadament independents i lliures. El cas de la R. D. del Congo va ser especialment paradigmàtic. El dictador Mobutu, que va governar el país durant més de 30 anys, segons fonts de les Nacions Unides, va establir un pacte amb vint transnacionals perquè explotessin les riqueses del Congo i dipositessin una quantitat en un compte del dictador a Brussel·les per cada tona de matèries primeres que s’enduguessin. 

En el llibre, gairebé pòstum, d'Arcadi Oliveres, "Paraules d'Arcadi", l'autor estableix "tres mites del capitalisme: lliure mercat, la Borsa com a reflex de la situació econòmica i creixement il·limitat". Tres mites en caiguda lliure per l'esgotament del planeta que ha conduït a l'emergència climàtica. 

Plantació de te. Xina

"D'entrada, el mercat no és lliure: qui fixa els preus són les grans empreses, i ho fan sense ànim negociador. Petits productors i països empobrits pateixen les conseqüències d'una llei d'oferta i demanda completament desequilibrada. Aquí és quan l'Estat hauria de corregir les desigualtats, però si aquest mateix Estat està unit als interessos del poder financer, poc marge d'actuació té. Les grans empreses tenen monopolis i oligopolis i concentracions de poder prou àmplies per forçar la roda del mercat i per tant extorsionen per fixar el preu ...". 

La Borsa reflecteix les empreses més importants que especulen comprant i venent accions. Això no reflecteix la riquesa productiva d'un país. El que fan és crear "diners virtuals i això mai pot ser reflex d'una realitat econòmica”. 

Pel que fa al tercer mite, el creixement il·limitat, es considera que un país progressa si el PIB va incrementant-se un any rere l'altre, com si el món tingués recursos il·limitats. Es necessita créixer constantment quan en el món sobren aliments que, per cert, estan molt malament repartits. Mentre uns passen gana, altres tenen obesitat. Més que "créixer el que cal fer és redistribuir". "En quin planeta vivim?". 

Arcadi Oliveres culpa el capitalisme dels 25.000 morts diaris com a conseqüència, directament o indirectament, de la fam. Un sistema, per definició, injust i assassí perquè es basa en el màxim benefici d'uns pocs a costa de tots els altres. Davant aquesta situació proposa solucions: "cooperatives de consum de proximitat autogestionades, mercats d'intercanvi, monedes locals, cooperatives de finances ètiques, persones i col·lectius que recuperen el menjar que es llença i el reaprofiten, persones que decideixen viure amb menys i per tant no consumint tant,... ". 

Cal no oblidar aquesta gran desconeguda, entre els mateixos cristians, que és la Doctrina Social de l'Església, amb grans encícliques i documents que s'han anat succeint des de finals de segle XIX fins a l'actualitat. Hereva, en bona part, dels Pares de l’Església que escriviren durant els primers segles de la nostra era. Hi ha una idea que es va Treballadores tèxtils. Xina. Plantació de te. Xina. repetint en tots els Papes, els béns de la terra són de tots, ningú té dret a monopolitzar-los. 

Escola a Zimbabwe.
Esperança de desenvolupament i de futur.

A Evangelii gaudium, del papa Francesc, al número 53 podem llegir: "Davant d'una economia que mata dret a no ser exclòs i a la igualtat." Al 54: "S'ha desenvolupat una globalització de la indiferència. És fals que la llibertat de mercat comporti més igualtat i inclusió social. No és veritat la suposada bonesa dels qui tenen el poder econòmic. Davant la situació actual, dret dels exclosos a no seguir esperant a tenir una vida millor”. I al 55: “Davant la idolatria del diner la primacia de l’ésser humà”. 

Barack Obama, en el seu últim llibre, "Una terra promesa", afirma que hi ha una bogeria bona i una bogeria dolenta. Es necessiten més persones que tinguin una bogeria bona ... "No se sap el que pot passar quan aconsegueixes un grapat de bons bojos". Ens imaginem el que podríem aconseguir amb uns quants bojos bons? Si apliquéssim una de les idees del pensador uruguaià Eduardo Galeano canviaria la faç del món: "Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món". 

Amb aquesta esperança, seguim confiant en la promesa de Porto Alegre: Un món millor és possible. I nosaltres tenim l'ineludible deure d’aconseguir-ho. 

Joaquim Alsina 

Fotos: Joaquim Alsina 

FISC-Catalunya 

REVOLTA DELS VIRUS: ESPERANÇA DE PRESENT I DE FUTUR

El papa Francesc, a la seva encíclica, Laudato Si, es refereix al planeta Terra com la “casa comuna” que ha estat permanentment maltractada. Les espècies amenaçades del planeta es defensen. Els humans hem degradat el medi natural fins a límits inimaginables des de fa algunes dècades. Eliminar boscos, selves i jungles, convertir terres, abans habitades per animals i vegetals i també per virus i paràsits, en zones urbanitzables, o en terres agràries o de pastures, o dedicades a activitats extractives, ha facilitat que els “invisibles”, mosquits, virus,... veient-se desplaçats, hagin saltat als animals i dels animals als éssers humans. Havent eliminat diversitat biològica, els virus s’han buscat la vida i han trobat alternatives: l’ésser humà. Tot fruit de la destrucció dels ecosistemes. Segons Lorena Farràs, periodista, més d’un 70% de les malalties que han afectat als humans els últims 40 anys han estat transmeses per espècies salvatges que s’han desplaçat en veure destruït el seu hàbitat natural. En aquests mateixos 40 anys s’ha perdut el 30% de massa forestal al sud-est d’Àsia, i a la selva amazònica, en tan sols un any, entre 2018 i 2019, s’han perdut quasi 10.000 quilòmetres quadrats, segons el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. 

En un planeta interconnectat i amb grans aglomeracions urbanes, és una sorpresa que un virus s’hagi escampat, amb gran rapidesa, fins arribar a tots els racons dels cinc continents? És evident que cal canvis en la societat i en l’ecologia. La Terra, organisme viu autoregulat durant milions d’anys, ens avisa. No seguiu malmetent la Casa Comuna o pareixereu. Us esteu autodestruint. El sistema actual qüestiona les bases de la vida. 

Fàbriques i cadenes de producció hauran d’incorporar el factor ecològic com a element essencial. Cal una “glocalització”. És a dir, posar l’accent sobre el que és local però oberts a allò que és global. Cal un consum auster i solidari basat en productes de proximitat per tal de no embrutar el medi ambient evitant desplaçaments innecessaris de mercaderies. Cal posar sobre tots els altres béns aquells que són intangibles com ara la solidaritat, l’afectivitat, la justícia social, la cooperació,... Per tant, no és veritat que “no hi ha alternativa”, “hi ha una nova alternativa”. Deixar de banda l’espoli de la natura, la centralitat del mercat i el benefici, per a posar en el centre la diversitat de les espècies animals i vegetals i l’ésser humà amb un respecte total a les diverses cultures que el caracteritzen. Totes les tradicions culturals mereixen igual respecte! Totes les comunitats humanes tenim un destí compartit. Si alguna cosa hem d’aprendre els occidentals d’aquesta pandèmia és a ser molt més humils. Pensàvem que les epidèmies eren cosa de regions subdesenvolupades i que no ens podien afectar a nosaltres. Ens teníem per superiors i ara hem pogut comprovar que no ho som. Els orientals porten camí de solucionar molt millor el problema que europeus i nord-americans. Per a Pascal Boniface, de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de París, els occidentals ens havíem cregut ser el centre del món. Acostumats a imposar durant cinc segles les nostres regles a la resta del planeta i a què les altres regions les seguissin, vàrem pensar que la Covid no ens afectaria. I vam veure amb estupor com s’estenia el virus per Itàlia, Espanya i tot occident. Semblava que això tan sols podia passar a Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina. Els occidentals ja no som el conjunt del món. Hem d’aprendre a acceptar els punts de vista dels no occidentals.

Com escriu el teòleg L. Boff, “és urgent un centre plural de Govern Mundial per assegurar a tota la comunitat de Vida, a tots els éssers vius, el suficient i decent per viure”. Cal un contracte social mundial i no tan sols a nivell de país. Els problemes mundials requereixen solucions mundials consensuades per tots els països. El que ens salva és la cooperació i la solidaritat i no ser indiferents a la pobresa i la misèria provocada per un procés d’acumulació de capital que ha durat segles. Compartir coneixements, en favor de tota la humanitat, ens permetrà sortir de la crisi pandèmica actual. Tornar a la “normalitat” anterior implicaria seguir autodestruint-nos.

En el que portem de segle XXI, l’economia, segons Xavier Ferràs a La Vanguardia, s’ha enfonsat en 3 ocasions: 

a) La “bombolla puntcom" (les empreses es revaloritzaven, des dels 90 del segle XX, posant el prefix e- davant del seu nom o acabant-lo amb .com), que esclatà el maig del 2001, va ser una bombolla tecnològica, Internet i tecnologies de la informació. Esclatà per l'especulació sense base i l'endeutament, amb una caiguda salvatge del Nasdaq, accelerada pels atemptats de l'11-S. Crisi que va afectar poc a Europa.

b) Les “subprime”, 2008. Paquets de crèdits hipotecaris per l'adquisició de l’habitatge. Una crisi que no va servir per replantejar-se el sistema econòmic vigent, tot i les bones intencions d'alguns líders occidentals durant els inicis de la crisi. Tot el contrari. Les solucions varen passar per pressionar més sobre el món del treball i del consum en lloc de fer-ho sobre la riquesa i el capital. I els beneficis dels últims anys han anat a accionistes i gestors de les grans empreses i no a aquells que més ho necessiten. 

c) La "Covid 19", 2020. Esperem que la solució no sigui tornar a la “normalitat” perquè la normalitat és el problema. Cal polítiques públiques dirigides a salvar les persones. Sembla que així, per fi, ho ha entès la Unió Europea.

Amb l’actual crisi, són precisament les empreses tecnològiques les que han incrementat més els seus beneficis, al voltant del 20% de mitjana, les anomenades Gafam: Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft (aprofito per preguntar quan aquestes grans tecnològiques pagaran els impostos allà on tenen origen els seus beneficis en lloc de fer-ho a paradisos fiscals). Davant d’aquesta situació ens adonem de la necessitat de comptar amb un sector públic i una administració àgil, digitalitzada i professionalitzada. Les empreses acabades de citar es caracteritzen per aquestes tres qualitats acabades d’esmentar. Les grans corporacions i els estats autoritaris recopilen dades en quantitats exponencials. Quan ho faran les democràcies amb bones intencions? 

Hem de sortir d’aquesta crisi reforçant la ciència i la investigació, a diferència del que va succeir com a conseqüència de la crisi de les subprime. I la investigació ha de ser compartida a escala mundial. Sense absurds nacionalismes d’estat quan la vida de les persones de totes les regions del món estan en joc. Sorprèn veure al president dels Estats Units intentant tenir ell primer la vacuna contra la Covid. Això és no entendre res en un món interconnectat. I hem de sortit d’aquesta crisi aconseguint que les grans fortunes, en lloc de fer donacions per investigació o aliments o qualsevol altra qüestió, tributin el que els correspon i deixin de freqüentar paradisos fiscals. No més almoina i sí més justícia. 

Slavoj Zizek, pensador social eslovè, va concedir una entrevista a La Vanguardia de la que destaquem els següents paràgrafs:

“Hegel va escriure que l’únic que podem aprendre de la història és que de la història no n’aprenem res, de manera que dubto que l’epidèmia ens faci més savis. L’únic que és evident és que el virus destruirà els fonaments de les nostres vides... No hi haurà cap tornada a la normalitat (...) Haurem d’aprendre a suportar una vida molt més fràgil (...)”. 

“La solució no serà l’aïllament ni la construcció de nous murs i posteriors quarantenes. Cal una plena solidaritat incondicional i una resposta coordinada globalment, (...)”.

“La despesa de bilions per ajudar no només les empreses sinó també els individus es justifica com a mesura extrema per mantenir l’economia en funcionament i evitar la pobresa, però el que passa és més radical: amb aquestes mesures els diners ja no funcionen a la manera capitalista tradicional, (...) sinó més aviat desenvoluparà un comunisme del desastre com antídot al capitalisme del desastre”. 

“(...) el sistema està sumit en una crisi profunda? I si estan explotant de manera despietada l’epidèmia per imposar una nova forma de governança? El resultat més probable de l’epidèmia és que acabarà imposant un nou capitalisme bàrbar (...)”. 

Dures reflexions les de Zizek.

Hem d’aprendre a acceptar els punts de vista dels no occidentals. Hem d’aprendre a col·laborar amb tots els països del planeta. Tan sols amb solucions multilaterals aconseguirem superar aquest i altres problemes que es puguin presentar. Cal contemplar el món tal com és i no com va ser. I tenir-lo en compte en la seva totalitat, tenir en compte altres valors. És inexplicable, davant d’un enemic tan agressiu, que no estiguem més units tots els europeus, sempre tan lents a reaccionar, menys en aquesta crisi, i tots els països dels cinc continents. 

Kate Brown, professora i investigadora nord-americana del MIT, Institut Tecnologic de Massachusetts, autora d’un estudi sobre la catàstrofe de Txernòbil, afirma que moren 4.5 milions de persones cada any a causa de la contaminació atmosfèrica, i que dues terceres parts de tots els càncers tenen origen ambiental. I que en l'àmbit de l'esfera nuclear, els beneficis es privatitzen i el risc i els residus se socialitzen. I en quant a infecció viral i canvi climàtic i, en concret, referint-se a la Covid-19, remarca que el 78% de les morts a Itàlia, Espanya i els Estats Units s'han produït en regions on les emissions de diòxid de nitrogen són més elevades.

El repte de la Covid, com hem comentat més amunt, va paral·lel al repte ecològic. Ara, que es compleixen 5 anys de la publicació de Laudato Si pel papa Francesc, és bo recordar que un món lliure de contaminació, en què es respecti la natura, serà un món més segur i més just. Justícia climàtica en el marc de la justícia social. 

Joaquim Alsina

Fotos: J. Alsina