LLIBERTAT DE PREMSA

Llegim a La Vanguardia del 16 d’abril l’experiència de Cyril Moulin Fournier, dos mesos segrestat a Nigèria, per Boko Haram, amb el seu germà, cunyada i els quatre fills de la parella: “...En aquests temps de por al futur, crisi i incertesa ens oblidem que som actors: aprofitem la nostra vida i capacitats per millorar la de tots, valorem la llibertat conquerida i estimem sense condicions.(...) No és la crueltat el que mata, el que mata és la ignorància. (...) Avui intento utilitzar la informació contra la ignorància. (...) oferir a aquests països l’accés al coneixement és clau.”

Entre els molts dies que Nacions Unides dedica als drets humans hi ha el dedicat a la llibertat de premsa, inseparable d’altres llibertats. Com remarca Cyril Moulin, el coneixement és clau per tal que les persones actuïn rectament. I en l’àmbit del coneixement juga un paper determinant la informació. És evident que al món actual qui domina, sigui persona, empresa o país, és aquell que domina el món de la informació i que sap tot el que succeeix a l’instant. Els més ben informats són els nous senyors del món. D’aquí que el primer que fan els estats quan ja tenen un cert grau de desenvolupament és posar en òrbita satèl·lits de comunicació. Tan sols cal veure el que han fet Xina, Índia o Brasil.

Històricament coneixem societats on, malgrat estar sota un règim dictatorial, com les d’Amèrica Central, hi ha hagut una certa llibertat de premsa. Possiblement perquè els únics que sabien llegir i podien comprar diaris eren la classe social adinerada que, a l’hora, era la propietària dels mitjans de comunicació. També és veritat que quan algun mitjà s’extralimitava les conseqüències podien ser sagnants. Recordem la mort a mans de la Guàrdia Nacional de Nicaragua de l’empresari Pedro Joaquín Chamorro, propietari del diari La Prensa. Assassinat per denunciar el règim corrupte dels Somoza, la seva mort va posar tot el país contra el dictador. Anastasio Somoza va caure un any després per la lluita del Frente Sandinista i de bona part de la població, inclosa Violeta Barrios de Chamorro, onze anys més tard presidenta del país.

Una forma de saber l’estat de salut d’una democràcia és verificar si els mitjans de comunicació escrits, radiofònics, televisius o virtuals funcionen amb total llibertat o no. I veure també si hi ha autèntica pluralitat o bé es troben concentrats a poques mans i es fa prevaler els interessos empresarials i ideològics sobre la fiabilitat i la veracitat de la informació. 

Les grans agències informatives internacionals, AP, Reuters, Agència France Press,..., d’EEUU, Gran Bretanya, França, informen del que consideren oportú. Tenint en compte que Reuters i France Press són les úniques que tenen corresponsals a algunes de les seves excolònies, britàniques i franceses, pot ser que ens assabentin o no del que succeeixi en elles segons interessos nacionals. La nostra esperança d’estar ben informats radica en el fet que, a diferència d’èpoques anteriors, avui res no escapa a l’objectiu d’una càmera o d’un mòbil. És molt difícil amagar el que està succeint a qualsevol indret del món. 

Avui qualsevol persona o entitat pot tenir els seus mitjans, des d’una petita emissora de ràdio o televisió a un web per divulgar el seu treball o la seva ideologia. Però també és evident que per tenir influència social cal invertir una quantitat de capital que pocs tenen al seu abast. 

Per tant, sí que a una societat democràtica poden haver mitjans lliures però una altra cosa és que realment puguem accedir a tota la informació que es produeix en el planeta o que puguem influir sobre l’opinió pública. Hi ha empresaris en el món de la informació, com R. Murdoch, que dominen cadenes de televisió i una gran quantitat de diaris i revistes, des d’Austràlia als EEUU, passant per Anglaterra, amb l’influent Times de Londres i la ultra conservadora FOX nord-americana.

Segur que mai com ara hi ha hagut tanta llibertat de premsa i tanta informació. El que hem de veure és el nivell de qualitat d’aquesta llibertat. Estar ben informats ens fa més crítics i una ciutadania crítica impulsa democràcies més sanes.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

DISCRIMINACIÓ RACIAL

Nacions Unides recorda cada any la discriminació de les persones per causes racials. De fet, el terme raça hauria de relegar-se a l’oblit. En lloc de races hi ha persones de diversos colors. “Raça” porta una càrrega històrica terriblement pejorativa. A les últimes dècades hem assistit a inqüestionables avenços en la igualtat entre persones blanques i negres, o entre persones d’altres colors. Però segueixen existint diferències de tracte i diferències d’oportunitats.

El segle XVIII, Rousseau introdueix la imatge del bon salvatge. Aquell que viu innocent i feliç a la natura. Per contra, la civilització i la cultura han comportat la injustícia i la desigualtat. Cal dir que Rousseau va ser l’excepció entre els pensadors de la Il·lustració, ja que altres teòrics tinguts per revolucionaris eren molt classistes. Tot i així, a la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà es posava de relleu fraternitat i igualtat.

La Declaració Universal de Drets Humans de 1948 establí que “Tots els homes neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comporta-se fraternalment els uns amb els altres.” Malgrat tan bons desitjos és evident les dificultats per complir-los.

Cal recordar quina era la situació a Sud-àfrica abans de l’excarceració de Nelson Mandela? O quina era la situació als EEUU fins als anys 60, amb la lluita del reverend Martin Luther King?. Com a mínim, la llei reconeix la igualtat entre persones, independentment del color. Queden lluny les èpoques en què els negres havien de cedir els seients dels autobusos als blancs. El març de 1965, l’actuació policial contra una marxa a Alabama a favor del vot dels negres va causar 50 ferits. Passaria a la història amb el nom de “Bloody Sunday” o diumenge sagnant. El mateix any, les protestes per la detenció d’un automobilista negre a Los Ángeles varen causar 34 morts, 1.000 ferits i 3.500 detencions. 

Cal no oblidar que a la Declaració d’Independència dels Estats Units, 4 de juliol de 1776, està escrit: “... tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats,…”. Però quan s’ha de determinar la població de cada estat, per a saber quants diputats ha de tenir a la Cambra de Representants, un negre és comptat com 3/5 d’una persona.

     

La realitat, però, és que és més fàcil canviar una llei que canviar consciències i costums arrelades durant segles de dominació d’uns sobre altres. Estem assistint en aquests moments, a la democràcia més famosa del món, Estats Units, a una situació de desigualtat real entre negres i blancs. Els negres, percentualment, són el grup més present a les presons nord-americanes, i representen també el major nombre d’executats. I és que els negres tenen un estatus socioeconòmic molt inferior al dels blancs. A igualtat d’estudis universitaris, li és molt més fàcil trobar feina a un blanc. I el percentatge de negres graduats està molt per sota del nombre de graduats blancs. En definitiva, segueix havent una gran desigualtat real, que no legal, i un desigual tracte per part de totes les instàncies de l’estat, ja siguin públiques o privades.

Aquests dies hem viscut situacions dramàtiques a Ferguson per la mort d’un jove negre per trets d’un policia. Són episodis que es van repetint. Uns fets que no serveixen per a evitar altres semblants que es van succeint cíclicament.

La cadena de cafeteries Starbucks va decidir que, als seus 12.000 establiments, els cambrers havien de parlar del tema de les relacions racials amb els clients. La campanya ha estat un fracàs. NI els cambrers podien dedicar temps al tema deixant d’atendre als clients, ni aquests estaven massa motivats per la qüestió. Sobre tot, tenint en compte que, als Estats Units, el 78% dels clients són blancs, no disposats a rebre classes magistrals sobre relacions racials. 

La paraula clau és “dignitat”. La Doctrina Social de l’Església recorda que l’ésser humà és imatge de Déu i, com a tal, subjecte de drets inalienables. Aquests drets seran realment inalienables quan totes les persones disposin de les mateixes oportunitats i no es trobin, per motius econòmics, en una situació de flagrant desigualtat. Va caure el mur de Berlín, es van esfumar les diferències entre est i oest, però perdura el mur que separa els països del Nord dels països del Sud i perdura el mur de la desigualtat. A les nostres mans està canviar la situació, canviar el món.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya