P. Khanna és un investigador que va néixer a l'Índia el 1977. Es va doctorar a la London School of Economics i va realitzar estudis de grau i postgrau a la Universitat de Georgetown, a Washington. El 2008, la revista Esquire el va incloure entre les 75 persones més influents del segle XXI. Ha viatjat a més de cent països i és un Jove Líder Global del Fòrum Econòmic Mundial. És investigador del Centre Àsia i la Globalització de la Universitat Nacional de Singapur. I també, cofundador i director general de Factotum, una empresa de branding (poder de la marca com a element diferenciador) i màrqueting de continguts.
M'ha semblat interessant estendre’m en el llarg currículum d'aquest autor perquè valorem més l'estudi detallat que fa de l'estat del món i del seu futur. En aquest article ressaltaré els aspectes que m'han semblat més destacables d'aquesta fascinant obra a càrrec d'una persona que demostra conèixer molt bé tot el que fa referència a connectivitat, infraestructures de transport i comunicacions que connecten les megaciutats del planeta, sent les més importants les que estan més ben interconnectades. Tot això en l'àmbit de la quarta revolució industrial, caracteritzada per la transformació digital, la intel·ligència artificial i la connectivitat total.
La tesi de Khanna: No importa població ni territori, el que importa és estar molt ben connectat digitalment i físicament, aeroports, ports, autopistes,...
1. La connectivitat és el nou paradigma de l'organització global. Un autèntic mapa del món hauria d'incloure no només Estats, sinó també megaciutats, carreteres i autopistes, vies fèrries, oleoductes i gasoductes, cables d'internet i altres símbols de la nostra emergent civilització global en xarxa.
2. La descentralització és la força política més poderosa de la nostra era. Els imperis es descomponen en benefici de petites entitats urbanes i provincials (sempre que diu província fa referència a regió). Però a més petites entitats polítiques més necessitat de compartir recursos formant mancomunitats regionals.
3. Enfrontaments per la connectivitat. Ja no estan enfrontats capitalisme i comunisme. Els fets es produeixen en el si del capitalisme per les cadenes globals de subministrament, energia, indústria, finances, tecnologia, coneixement i talent.
1. De les fronteres als ponts
Els seculars arguments sobre com el clima i la cultura condueixen al fracàs a certes ciutats, o com els petits països estan atrapats i sotmesos als capricis dels grans, estan quedant obsolets. Gràcies al transport, les comunicacions i les infraestructures energètiques globals (carreteres, ferrocarrils, aeroports, oleoductes, gasoductes, xarxes elèctriques, cables d'internet i altres), el futur té com a destinació la connectivitat. Estem passant de les divisions a les connexions i de les nacions als nodes. La connectivitat crea un món nou que transcendeix els Estats. Dels Imperis als Estats i d'aquests a una civilització de xarxes globals i megaregions que integren diversos Estats en règim de lliure comerç. Les ciutats tindran més importància que els Estats, i les cadenes de subministrament que els exèrcits.
Avui tot circula més ràpid, recursos, tecnologies, persones. L'avui ve caracteritzat per la ràpida urbanització i la tecnologia. Connectivitat i creixement van estretament units. Keynes, als anys 30 del segle passat, ja defensava la inversió en obres públiques.
La connectivitat és la forma en què les regions passen de les economies valorades en milers de milions a les valorades en bilions. Xina és la que ho ha tingut més clar, realitzant grans infraestructures i ha crescut les tres últimes dècades a un ritme del 10% anual.
En els Objectius de Desenvolupament Sostenible, ratificats el 2015, s'han inclòs les infraestructures com a imprescindibles per acabar amb la pobresa i millorar salut i educació.
Si les fronteres estan destinades a separar territoris, per què cada vegada s'agrupa més població al llarg d'elles? És la antifrontera. L'organització del món com a espai polític està cedint el pas a l'organització com a espai funcional, donant lloc al món de facto de les connexions funcionals.
Cadena de subministrament al·ludeix als sistemes d'organització, persones, activitats tecnològiques, informació i recursos implicats en el trasllat de productes i serveis des dels productors als clients. És un sistema de transaccions. Si el mercat és la força més poderosa del món, les cadenes de subministraments donen vida als mercats. Les cadenes de subministraments i la connectivitat són els principis organitzatius de la humanitat al segle XXI, i no la sobirania ni les fronteres.
Les cadenes estan orgànicament connectades. Exemple: internet. No eliminen els Estats i les formes de govern, els reconfigura i els redimensiona perquè les ciutats i les províncies subestatals competeixen dins dels propis Estats i més enllà d'ells.
Els estats no fan funcionar el món. El fan funcionar les infraestructures i les cadenes de subministraments. Aquestes són una benedicció per a la civilització, ja que permeten escapar de la presó de la geografia.
També tenen un costat negatiu: explotació de selves i oceans, tràfic de drogues, armes i persones, ...
Qui domina la cadena de subministraments domina el món. Importa menys qui posseeix el món que qui l'utilitza.
"Un món jove, urbà, mòbil i saturat de tecnologia s'explica molt millor mitjançant els conceptes d'incertesa, gravetat, relacionalitat i influència que amb la lògica secular de l'anarquia, la sobirania, la territorialitat, el nacionalisme i la supremacia militar". Dels Estats als actors múltiples. Una complexa civilització de xarxes globals. Complexitat que deriva de la connectivitat. Aquesta consisteix en que el canvi que brolla des de l'interior del sistema acaba per transformar el propi sistema.
Tan complex és el món que el Consell Nacional d'Intel·ligència dels Estats Units no s'atreveix a predir com serà el país el 2030.
 |
| Riquesa per continents |
2. Nous mapes per a un nou món
El terme globalització es va generalitzar a finals de la dècada de 1980. Els atemptats de l'11-s de Nova York i la crisi financera de 2007-2008 van semblar posar fi a aquesta tendència que s'havia començat a consagrar el segle XV amb les exploracions cap a l'Àfrica, l'Índic i Amèrica. Però en realitat s'està expandint per les ambicions estratègiques, les noves tecnologies, el diner barat i la migració global. Mai totes les regions havien estat tan interconnectades. Globalització ja no vol dir americanització.
Referint-se a l'Índia i Àfrica, alguns deien que 1.000 milions de persones no podien ser ignorades. Però el món les pot ignorar si són pobres i indigents, desconnectades i privades de drets. Avui, el poder dimana de la influència exercida a través de l'abast de les seves connexions. Estats Units i el seu dòlar, segueix sent el sistema financer i monetari més connectat del món. Rússia és el país més extens però la menys connectada de les nacions rellevants.
Històricament, els Estats millor connectats han estat els occidentals, pels seus vincles colonials remots, les seves denses relacions regionals (UE i la comunitat transatlàntica) els seus grans mercats de capitals i la seva perícia tecnològica. Al cim, Alemanya.
El major error dels mapes tradicionals és presentar els països com totalitats unificades. En lloc de cartografiar la sobirania de iure, caldria cartografiar l'autoritat de facto. Alguns països són molt difusos culturalment i políticament. Exemples clars: R. D. Congo, Somàlia, Líbia, Síria i l'Iraq.
Les ciutats constitueixen la forma d'organització social més duradora i estable de la humanitat, i per això han sobreviscut als imperis i estats que han governat (p. e. Istanbul).
El 1950, el món només comptava amb dues megaciutats que superaven els 10 milions d'habitants: Tòquio i Nova York. El 2025, seran 40. Ciutat de Mèxic, Chongqing, Tòquio-Nagoya-Osaka, Sao Paulo, Bombai-Pune, Pequín-Tianjin, Shanghai-Nanjing-Hanzhou-Suzhou. En 2030, les dues ciutats més grans seran: Tòquio i Manila.
Encara que amb menys habitants, tres corredors d'Estats Units són especialment importants: Boston-Nova York-Washington, talent acadèmic, centre financer i capital política. Silicon Valley, des de San Francisco a Sant Josep, amb més de 6.000 empreses tecnològiques que generen 200.000 milions de dòlars. Dallas-Fort Metropole, que alberga Exxon, AT&T, American Airlines, ...
Les ciutats globals desbanquen als països com a centres gravitacionals del món. El que defineix la importància de les ciutats mundials no és ni el territori ni la població, sinó el pes econòmic, la proximitat a les zones de creixement, l'estabilitat política i l'atracció de capital exterior: La connectivitat. Avui, les 20 ciutats més riques del món alberguen el 75% de les majors companyies.
 |
| Les megaciutats com nova geografia econòmica. Les megaciutats representen una proporció creixent de les economies nacionals. Moscou, Sao Paulo, Lagos i Johannesburg són bons exemples dels mercats en creixement en què una ciutat domina el paisatge econòmic. |
L'economia mundial privilegia ciutats costaneres més poblades i connectades. És el que passa amb Lagos, Nigèria, Karachi, Pakistan, i Bombai, Índia. I especialment, aquelles que compten amb grans aeroports.
Segons l'Informe Tendències Globals el 2030, elaborat pel Consell Nacional d'Intel·ligència dels Estats Units, les megaciutats i els agrupaments regionals com la UE, la Unió Nord-americana i la Gran Xina, assumiran cada vegada més poders, ja que ajuden a modernitzar els membres més febles, com ha succeït amb la UE, que ha destinat 300.000 milions de dòlars a Europa de l'Est i als Balcans. I està succeint el mateix amb l'ASEAN, al sud-est asiàtic.
Pocs països del món superen els 200.000 milions de dòlars en efectiu que Apple té en valors per tot el món. Apple ha venut 2.000 milions de productes a més de 1.000 milions de persones. Ha desenvolupat una major consciència de marca que la majoria de nacions.
La "diplomacitat". Nova York ha obert, des de 1953, més de 200 oficines arreu del món. Massachusets, més de 30 des de 1983. Sao Paulo, Dubai, ... Londres. 24.000 empreses trien a la City el lord major o alcalde. Per aprendre a gestionar la urbanització sostenible hem d'acudir abans a la Cimera Mundial de les Ciutats de Singapur o al Congrés Mundial de Ciutats Intel·ligents de Barcelona que a l'Assemblea General de l'ONU.
3. La gran descentralització
La descentralització és la perpètua fragmentació del territori en unitats d'autoritat cada vegada més petites. D’imperis a nacions, de nacions a províncies, de províncies a ciutats. És l'expressió última del desig tribal, local i provincià de controlar la nostra geografia, i això ens condueix cap a un destí connectat.
A gran escala, va començar amb la independència dels Estats Units de la Gran Bretanya i les colònies americanes d'Espanya. I va culminar amb l'enfonsament de l'URSS que va donar lloc a més d'una desena de nous estats. El 1945, les Nacions Unides tenia 50 estats, prop de 200 avui. Cap al 2050 poden ser 250. "Si hi ha algun destí en política, aquest és la descentralització, no la democràcia”.
Les relacions internacionals es preocupen de les amenaces a la sobirania que vénen de l'exterior quan resulta evident que la sobirania s'està desintegrant des de dins. El poder i la connectivitat creixents dels que gaudeixen províncies i ciutats estan impulsant la descentralització del segle XXI.
La descentralització es basa en tendències irrevocables: propagació del capitalisme i els mercats, desenvolupament de transports i comunicacions, la universalització de l'accés a la informació i el sorgiment de moviments populars a favor de l'autogovern. Les ciutats ja no necessiten de les seves capitals estatals per regular les seves relacions amb el món.
Quan els estats van aplicar una odiosa homogeneïtzació van provocar la reacció de les minories. Dels escocesos i els bascos als catalans i venecians. David està guanyant Goliat.
La descentralització està demostrant ser motor de l'estabilitat global més que la democràcia. Si no hi ha descentralització, la democràcia pot conduir a la polarització de les polítiques ètniques i als conflictes renovats, com l'Iraq.
Un segle després dels Catorze Punts de Wilson que exigien l'autodeterminació dels pobles, la descentralització és més necessària que mai. On s'ignoren o suprimeixen els genuïns desitjos d'autonomia o federalisme es poden produir violents moviments secessionistes.
Els secessionistes estan disposats a renunciar a la seva veu en un Estat per tal de parlar al món en els seus propis termes. Intentar conservar el mapa polític mundial tal com està ara sense corregir errors passats és un error tan reaccionari com hipòcrita. De mandats britànics mal gestionats provenen les disputes al Caixmir i Palestina. "El món dels Estats-nació fa que els mapes semblin nets i ordenats, però un mapa que apreciï les diferències legítimes serà molt més humà:" El Kurdistan, per exemple, mereix el seu propi Estat.
"L'autodeterminació no és un signe de tribalisme, sinó d'evolució madura: recordem que les nacions territorials no són la nostra unitat natural, sinó que més aviat ho són els pobles i les societats". Avui, prop de 150 països tenen menys de 10 milions d'habitants. La radical paradoxa és que aquest món sense fronteres compta cada vegada amb més fronteres polítiques. Els estudis de l'Institut de Sistemes Complexos de Nova Anglaterra (NECSI) donen suport que les bones tanques fan bons veïns. Les fronteres nítides entre els grups lingüístics i ètnics generen més estabilitat que la coexistència forçosa. Estònia, Eslovènia i Uruguai prosperen, malgrat ser pocs habitants i la seva reduïda grandària, gràcies a la seva homogeneïtat ètnica, la seva bona governança i les seves connexions internacionals.
Al món connectat: com més fronteres millor!
Els països més grans del món només es mantindran units si es descentralitzen. Ogadencs i ogonis a Nigèria, balutxis i sindis al Pakistan, caixmirs a l'Índia, hmong i Rohingya a Birmània, ... Aquests estats han de redistribuir la riquesa econòmica, descentralitzar políticament i invertir en infraestructures per minimitzar els impulsos separatistes. Tataristan, capital Kazan, rica en petroli i de població musulmana dins de la Federació Russa, ha aconseguit considerable autonomia econòmica i el seu president Minnijànov, viatja com si fos país independent.
S'està passant de les nacions a les federacions econòmiques. L'antiga Iugoslàvia es va desmembrar en 6 nacions i ara tenen una zona de lliure comerç i infraestructures comunes. L'Estat-nació occidental està sent minat pels càlculs econòmics que fan ciutats i províncies en la seva relació amb les capitals àvides de rendes. El centre no pot vèncer. "Quan reprimeix la voluntat del poble -com va fer Madrid en rebutjar que Catalunya tingués el mateix grau d'autonomia de què gaudeixen els bascos-, aviva onades de ressentiment". A la Gran Bretanya, Londres va concedir als escocesos més del que exigien perquè no se separessin. Escòcia va guanyar abans de perdre. Si Escòcia se'n va, Londres haurà d'afrontar sola les despeses de les regions deprimides. "Des que Felip II traslladà a Madrid la seva cort reial al segle XVI, Madrid s'ha acostumat a considerar-se el centre de l'univers, atraient cap a ella tots els beneficis de l'imperi abans de repartir-los. Un equivalent modern és intentar assegurar-se que els vols arriben primer a Madrid abans de connectar amb Barcelona o Bilbao. Però cap d'aquestes dues ciutats té el menor interès de ser una ciutat de segona categoria donat el seu ric patrimoni respectiu ... Amb uns bons ingressos procedents del turisme, Catalunya contribueix a les arques públiques amb gairebé el doble del que rep a canvi ... "Els moviments descentralitzadors, tant en pro d'una major autonomia com de la secessió total, busquen sagaçment garantir que els impostos i ingressos s'inverteixin en la població local, en lloc de transferir-se a través de capitals corruptes cap a regions menys eficients."
"Europa només ha estat capaç de reconfigurar-se en una gegantina societat multiestatal perquè s'està dividint en pràcticament el nombre màxim d'unitats més petites, que no tenen més opció que la pau amb les seves veïnes. No cal dir que una Escòcia o una Catalunya independents integrarien a la UE després de sortir del Regne Unit i d'Espanya respectivament. Tota la UE constitueix, per tant, un recordatori que els moviments independentistes locals no són l'antítesi del noble globalisme postnacional, sinó més aviat la senda essencial cap a aquest".
 |
| Europa es fragmenta alhora que s'unifica. Europa compta amb un nombre considerable de moviments secessionistes, però encara que es descentralitzi, les noves nacions poden convertir-se en membres de la UE. |
4. De la descentralització a l’agregació
"La descentralització s'ha convertit en un fenomen universal, impulsat per la identitat, la urbanització i la transparència fiscal, entre d'altres factors. Però el mateix passa amb el seu oposat, l'agregació, que avança a través de la connectivitat de les infraestructures, la integració econòmica, la migració laboral, la reconciliació política i altres tendències més fonamentals. La descentralització incorpora a curt termini els nacionalismes locals, però a la llarga genera l'agregació. Així doncs, la dinàmica de descentralització i agregació és dialèctica en el sentit atorgat al terme pel filòsof alemany Hegel: progressió cap a la transcendència a través dels oposats. La descentralització-agregació és la forma en què el món s'uneix descomponent-se".
"L'agregació és la fase següent de la història, després de la divisió política. Cada regió del món està actuant mitjançant aquest acordió de fragmentació i unificació. L'Europa del segle XVIII comptava amb quatre potències principals que subsumien nombrosos principats molt més petits. El concert de l'Europa posnapoleònica del segle XIX constava de cinc potències principals que s'equilibraven entre si i que van mantenir una relativa estabilitat fins a la Primera Guerra Mundial. Després de la Segona Guerra Mundial, els esforços imperials per dominar, singularment Europa, van cedir pas al desmantellament dels imperis, alhora que es fusionaven els Estats nacionals, de manera que Europa compta avui amb més de quaranta estats independents, que s'integren així mateix en una Unió Europea supranacional".
Europa és la regió més descentralitzada en termes legals i la més integrada en termes supranacionals.
Estan tenint lloc dues classes de redefinició dels mapes:
- La excloent: Kosovo, Timor Oriental o Sudan del Sud. Crimea ucraïnesa a Rússia i Ossètia del Sud, georgiana, a Rússia.
- La incloent: una Unió Europea sense fronteres interiors. Moneda, transport, energia, finances i subministraments industrials estan estretament integrats. Segueix en procés d'integració.
Un cop establertes les fronteres, els països busquen àrees de servei òptimes per al subministrament d'electricitat i d'aigua, telecomunicacions i cables d'internet, carreteres i ferrocarrils. Mitjançant zones funcionals superposades, les economies escalen més enllà dels seus límits geogràfics. Avui, tant els grecs com els turcs de Xipre desitgen moure’s per tota l'illa. Entre el Caixmir indi i el pakistanès el comerç es multiplica.
El conflicte és més fort en regions com l'Orient Mitjà i Àsia Central, on hi ha escàs comerç interregional i governs despòtics.
Àfrica presenta una de les pitjors situacions després de dos segles de colonialisme europeu i la desgraciada divisió amb línies rectes que van imposar els imperis. Les noves fronteres no van unir societats cohesionades. Així se succeeixen nombrosos conflictes entre els seus 850 grups ètnics. Hi ha estats amb diferents ètnies i ètnies dividides entre diferents estats (massai, hausa, somalis, ...). 12 estats africans no tenen accés al mar i els rius són difícilment navegables. Tots els Estats són fràgils i vulnerables. És imprescindible inversió estrangera i desenvolupament infraestructural, que augmenten la productivitat i l'exportació. Des de principis del segle XXI, els elevats preus de les matèries primeres han catapultat a 7 Estats (Rwanda, Botswana, Ghana, Angola, Kenya, Tanzània i Moçambic), fins a situar-se entre els deu primers del món en més ràpid creixement. Ara, la construcció de cadenes de subministrament està conduint a la integració comercial. Àfrica viurà un creixement general si les seves moltes microeconomies es fonen en unes quantes.
Les infraestructures estan transformant el mapa africà en el que hauria de ser. Una bona part les està realitzant la Xina, que ha ocupat el lloc de les antigues potències. Així: una via fèrria de 2.000 quilòmetres entre Dar es-Salam, Tanzània, fins Zàmbia, la presa de Merowe al Sudan, ferrocarril i oleoducte des de Sudan del Sud a l'Índic, cables de fibra òptica soterrats a l'Àfrica occidental. Xina construeix a canvi de matèries primeres. Xarxes de comunicacions que desenvolupen Àfrica a canvi de cadenes de subministraments que manté la Xina en els primers llocs. Potser el ferrocarril que ha d'unir el Caire i Ciutat del Cap contribueixi a una Pax africana. Kenya, Uganda i Rwanda s'han convertit en una mena de Benelux pels llaços econòmics que els uneixen. Gràcies a ferrocarrils, canonades i vies de navegació, Rwanda, Burundi, Kenya, Tanzània i Kivu, en el Congo, enviaran els seus minerals, ràpidament, als ports de l'Índic.
També Austràlia ha traçat una línia ferroviària de 1.500 quilòmetres entre Mombasa-Kampala-Kigali, que permet exportar urani en grans quantitats.
Totes les infraestructures d'Àfrica Oriental s'estan fent regionalment més que nacionalment. El Fons Panafricà de Desenvolupament d'Infraestructures comença a canalitzar 50.000 milions de dòlars anuals en aeroports, preses, carreteres, electricitat, agricultura i cadenes de subministrament de manufactures.
També les fronteres alleugen tràmits per potenciar el turisme. Com en el riu Chobe, entre Zàmbia, Zimbabwe, Botswana i Namíbia.
La pobra Etiòpia s'ha convertit en cap de pont a l'Àfrica per als xinesos. Han construït una via fèrria de 780 quilòmetres que comunica Addis Abeba amb Djibouti. L'única forma d'accés al mar per a Etiòpia. Al costat d'això, nombroses carreteres per a agricultura i turisme. Etiòpia pot arribar a ser un motor d'Àfrica. Tota aquesta millora pot perillar per l'increment de segrestos i assassinats de treballadors xinesos.
Orient Mitjà. Els tractats de Sykes-Picot (1916) i San Remo (1920) van transformar territoris de l'Imperi Turc en febles Estats clients d'Occident. Després es convertirien en dictadures. L’ISIS ha demostrat fins a quin punt el món àrab no té fronteres unint territoris sirians i iraquians. Orient Mitjà s'està libanitzant. Jordània és un gegantesc camp de refugiats. Un Kurdistan sense Estat, té un nacionalisme més significatiu que Estats com Jordània i Líban. Els kurds de Kirkuk, l'Iraq, estan exportant petroli a través de multinacionals com Exxon. Els àrabs, per progressar, hauran d'establir una cartografia connectiva. De fet, tota la regió ja es troba creuada per oleoductes i gasoductes.
5.El nou destí manifest
Estats Units ha de reaccionar davant d'una indústria antiquada si vol seguir sent la potència mundial (Xina està reaccionant molt més ràpidament). És un país amb molt territori i això pot jugar en contra seva. Carreteres i ponts ruïnosos, trens lents i connectivitat de banda ampla insuficient. Nivells educatius en declivi, polítiques immigratòries fracassades a l'hora de reclutar talent i severa desigualtat econòmica entre rics connectats i pobres desconnectats. Emblemàtic, per negatiu, el cinturó d'òxid. Divisió entre centres urbans i enclavaments rurals. Les ciutats amb més de tres milions, amb Nova York i Los Àngeles al capdavant, s'han recuperat de les recessions molt més fàcilment que ciutats més petites i monoindustrials com Detroit. Nova York és un imant tecnològic des de la crisi financera i Los Angeles un complex aeroespacial i mediàtic. Però també a Nova York creix la desigualtat econòmica.
Les ciutats alemanyes no privatitzen, com els Estats Units, els serveis públics i formen als treballadors perquè treguin partit de les últimes tecnologies i oportunitats globals. A més, calibren constantment estratègies comercials i inversores. Per això, la Xina pretén emular Alemanya més que als Estats Units, ja que combina nuclis econòmics poderosos, infraestructures de primera, productes per a l'exportació i polítiques orientades cap a objectius socials. Alemanya té més milionaris, percentualment, que cap altre país, però menys desigualtat.
Nova York i Los Angeles, igual que Barcelona i Venècia, volen saber on van els seus impostos i com s'inverteixen.
Està sorgint un nou mapa d'Estats Units, definit per comerç i talent més que per fronteres estatals nominals. Hi ha 7 nacions agrupades al voltant de San Francisco, Dallas, Houston, Chicago, Washington, Denver i Atlanta i 3 ciutats-estat quasi-independents com Los Angeles, Nova York i Miami. Les 7 primeres són centre d'una economia regional basada en petroli, agricultura, indústria o tecnologia. Les ciutats-estat posseeixen una demografia, una economia i una connectivitat globals. H. Clinton ha reclamat un federalisme flexible que empoderi i connecti les comunitats.
Canadà rep 10 vegades més xinesos rics que els Estats Units. Canadà requereix un milió de dòlars per visat. Els xinesos estan comprant immobles a Vancouver, el que encareix l'habitatge fins preus astronòmics. Fort McMurray, a Alberta (Canadà), s'ha convertit en centre petrolífer. El Canadà occidental, ric en petroli, potassa, diamants i altres minerals, està substituint el Canadà oriental com a centre de gravetat econòmica del país. Amb el temps, Canadà pot exportar aigua a l'assedegat oest dels Estats Units. La frontera entre el Canadà i els Estats Units és molt permeable. Desenes d'oleoductes i gasoductes la travessen.
6. La tercera guerra mundial o el joc de tirar de la corda?
Estirar la corda, un o molts a cada costat. En aquest joc convergeixen geopolítica i geoeoconomia. El joc de la corda global consisteix a estirar de les cadenes mundials de subministrament cap a un mateix, per ser el major productor de recursos i béns i maximitzar beneficis. Ni distensió, ni tensió excessiva que podria trencar la corda i segar dits. El joc es guanya a poc a poc.
Els protagonistes de la guerra són els militars i els aliats; en el joc de la corda, les ciutats i les empreses. El món actual és un interminable "estira i arronsa".
La forma d'interacció dels superestats és la recerca de l'accés als seus respectius recursos i mercats.
Estats Units i Europa negocien l'Associació Transatlàntica sobre el Comerç i la Inversió (ATCI), que eliminarà regulacions. La UE és la màxima inversora en Estats Units. Amb l'ATCI, els intercanvis transatlàntics superarien els 3.000 milions de dòlars de comerç diari. Una cosa semblant passaria amb l'Acord Transpacífic (ATP) entre 12 països.
 |
| Els vincles del comerç global revelen la creixent connectivitat. Europa segueix sent la regió més connectada del món |
A diferència dels Estats Units, Europa no veu a la Xina com una amenaça per a la seva seguretat. Europa és la principal beneficiària de la inversió xinesa a l'exterior, des del sector immobiliari a les energies netes.
Europa, Xina i els Estats Units, les 3 àrees econòmiques i comercials més grans del món, representen la immensa majoria del PIB, la inversió i el comerç mundials, i comercien sobretot entre elles.
Malgrat les tensions, Israel/Iran, Corea del Nord/Corea del Sud, Xina/Taiwan, Índia/Pakistan, Índia/Xina, ... els intercanvis comercials i acords econòmics s'han disparat en gairebé tots els casos. Per exemple, forta disputa per unes illes entre la Xina i el Japó. Moltes acusacions creuades, però el Japó necessita el mercat xinès i la Xina la tecnologia japonesa. Davant unes institucions polítiques asiàtiques immadures, la integració econòmica és el fre principal a l'escalada militar. Xina busca la tecnologia i les matèries primeres estrangeres, no els territoris.
La nostra era es caracteritza per la dispersió de cadenes de subministrament. Un món multipolar hiperconnectat. La interdependència pot usar-se com una arma mitjançant les sancions financeres, els ciberatacs i les interrupcions de les cadenes de subministrament, el que resulta molt costós per a les parts enfrontades.
7. La gran guerra de les cadenes de subministrament
El camí pel qual s'uneixen tants productes simples és tan complex que no és fàcil indicar on es fabrica alguna cosa. Les empreses europees tenen el desenvolupament de software als Estats Units, la producció a Àsia, les tasques administratives a l'Orient Mitjà, i empreses conjuntes amb socis locals per als serveis de postvenda (reparacions i garanties). Els productes s'han d'anomenar "fabricat a tot arreu".
Avui, factors intangibles com la competència i la reputació representen una bona part del valor afegit.
Apple, amb 60.000 empleats, només té 12.000 a Silicon Valley. Importa xips de Samsung i pantalles de Sharp. Les economies més avançades no poden exportar béns sense importar altres béns. Els països sense aranzels creixen més que els que els mantenen. Sobretot les noves economies necessiten importar tecnologia. Reciprocitat davant nacionalisme econòmic. L'OMC impedeix que els països acaparin recursos, obligant-los a compartir-los. Això permet seguir avançant des d'un món governat per oferta i demanda.
L'economia global condiciona la nostra forma de treballar més que la geografia o les hores de llum. Eastwood City, a Manila, alberga un elevat complex d'oficines en el qual treballen 30.000 teleoperadors, que canvien de torn en funció de la zona horària que atenen. Les zones horàries són més importants que les fronteres.
"L'única manera de preservar l'avantatge competitiu consisteix a fabricar productes complexos que ningú més pot fer (de moment). Alemanya, Suïssa, Finlàndia, Japó i Singapur ocupen els primers llocs de l'índex de complexitat econòmica ".
8. Aliances infraestructurals
Les grans potències com els Estats Units i la Xina, primer van ser grans cadenes de subministrament i després potències militars. La fortalesa econòmica i tecnològica és la que ha apuntalat la superioritat militar.
Xina té clar que el seu poder es centra en atendre als seus interessos comercials i en protegir la connectivitat de la que depèn. En el cas dels Estats Units, la preocupació màxima, i per això intervé en tantes regions del món, és garantir les seves cadenes de subministrament.
L'indicador més sòlid d'unes relacions estables entre dos països no és el volum del seu comerç mutu, ni les seves aliances militars, és el grau de la seva inversió. Dos països no entraran en guerra si tenen, respectivament, moltes multinacionals operant en l'altre.
Mentre uns països busquen la protecció militar dels Estats Units, són majoria els que busquen finançament d'infraestructures i d'equipament de telecomunicacions a la Xina. En els últims anys, els líders xinesos han visitat més de 50 països per signar acords d'inversió.
Coca-cola té una gran cadena de subministrament ja que es ven a tot el món, menys a Cuba i Corea del Nord. DHL, també. Arriba a tots els racons del planeta en poc temps. Les cadenes de subministrament són intocables. Quan Rússia es va quedar amb les georgianes Abkhazia i Ossètia del Sud no va gosar tocar l'oleoducte Bakú-Tbilissi-Ceyhan (Turquia). Fa 100 anys no hi havia ni un oleoducte o gasoducte. Avui centenars.
9. La nova Edat de Ferro
Els imperis només s'han expandit històricament fins on ho han permès la mà d'obra, la tecnologia, les finances i el clima. Xina ha realitzat infraestructures al Tibet i Xinjiang, que la connecta amb gran part de l'interior d'Àsia. Les cadenes de subministrament constitueixen les noves Rutes de la Seda de ferro tacades de petroli. Xina no necessita ocupar els països que l'envolten pel flanc occidental. Simplement ha de facilitar el trànsit a través d'ells.
Els 3.000 quilòmetres del Riu Amur, entre la Xina i Rússia, van ser en una altra època lloc de conflicte. Avui viuen una activitat febril entre Rússia que posseeix terra i recursos i la Xina que disposa de població i diners. Xina podria reconstruir les periclitades infraestructures en cinc anys. Els tractes amb Rússia permeten Xina no dependre de l'energia que arriba via estret de Malacca. Xina, amb uns rius llargs i molt explotats, al centre i al sud, pot dependre de l'aigua dels rius siberians per a la indústria i la població del nord. També està previst que des del sud, especialment al Tibet, es desviï aigua cap al nord al llarg de tres rutes. La Siberia guarda a més petroli, diamants, carbó, or, plata i estany. Rússia, la Xina, Mongòlia, Kazakhstan i l'Índia estan solcats per canals i canonades xinesos. I el mateix succeirà amb un Afganistan que veu com la retirada militar dels Estats Units és suplerta per la inversió xinesa en infraestructures.
En aquesta complicada trama de tot tipus de connexions, l'Iran està començant, després de les sancions, a jugar un paper destacable. I amb ell, Turquia i Pakistan.
La bloquejada Corea del Nord, amb el seu desastrós règim polític, també comença a participar en l'estratègia de la connectivitat amb la Xina, Rússia i Corea del Sud. Línia fèrria i algun complex industrial, com Daesong. Des d'Austràlia fins a Mongòlia, tots volen explotar minerals de terres rares, essencials en electrònica, i or i magnesi.
Avui ningú vol ser una colònia; tots volen ser nuclis o centres.
10. Rayuela (aconseguir una quimera o el cel) a través dels oceans
Xina segueix el model holandès de fa quatre segles d'infraestructures per recursos, no el model del colonialisme britànic o francès. L'objectiu era assegurar els enclavaments comercials i aprofitar els recursos, com van fer a Sri Lanka i Indonèsia.
Tots els països estan interessats en els recursos del mar. Shell ha inventat una plataforma de gas natural liquat de grans dimensions, tres vegades l'òpera de Sydney, que extreu, liqua, emmagatzema, transporta i descarrega el gas a una única instal·lació.
El portacontenidors triple E, eficiència, economia i medi ambient, en anglès environement, de la danesa Maersk, és l'encarnació de la hiperglobalització. Fa la ruta Rotterdam, Canal de Suez, Singapur, Hong-Kong i Xangai.
Avui el 72% de la flota mercant mundial, més de 10.000 vaixells, tributa o resideix a paradisos fiscals. Transporta més del 90% del comerç mundial de mercaderies. El transport marítim va inventar el capitalisme. Des del 3.000 a. C. ja existia transport marítim entre Mesopotàmia i l'Índia, després la Lliga Hanseàtica, Venècia i Lloyd, convertit avui en el major corredor d'assegurances i informació del món.
L'estret de Malacca, entre Singapur i Sumatra, Indonèsia, és el més transitat pel transport d'energia i mercaderies. Per si passés alguna cosa i per tenir més pes al món, Malàisia està disposada a obrir un canal a Kra, l’estretíssim istme tailandès de la península de Malacca. Ser un nucli de connectivitat o un passatge resulta summament rendible.
Panamà s'està posicionant com la Dubai de Centreamèrica i hi ha un vol, el trajecte més llarg del món, que uneix les dues ciutats. Moltes aerolínies asiàtiques passen per Panamà i segueixen a diverses ciutats llatinoamericanes. A més posseeix un important canal. Però un magnat xinès està interessat a obrir un canal a Nicaragua, frontera amb Costa Rica, que seria més llarg i ample que el de Panamà.
Les temperatures de l'Àrtic han pujat quatre graus centígrads en l'últim mig segle. El que ha fet que sigui transitable gran part de l'any. Dos corredors importants: la Ruta del Mar del Nord, connecta Extrem Orient amb el nord d'Europa, passant per sobre de Rússia. El Passatge del Nord-oest que connecta Àsia Oriental amb la costa est d'Amèrica del Nord passant per sobre d'Alaska i del Canadà, retallant 10.000 quilòmetres la ruta pel Canal de Panamà.
Alhora, l'Àrtic és una gran font de recursos, com gas i petroli. Ja estan col·laborant en l'explotació la nord-americana Exxon, la francesa Total, la noruega Statoil, amb les russes Rosneft i Gazprom. Cap Estat posseeix sobirania sobre el Pol Nord. Però Rússia i Canadà l'exerceixen de fet. Sense oblidar Estats Units, Noruega i Dinamarca.
L'Antàrtida és l'únic continent despoblat, tot i que cada estiu 4.000 científics de 30 països treballen a 100 estacions d'investigació. El Tractat Antàrtic de 1961 prohibeix activitats militars i prospeccions petrolíferes. Però la Xina està interessada a trobar combustibles.
 |
| La nova geografia de l'Àrtic. A mesura que es fon el gel de l'Àrtic, augmenten les disputes pel terreny i els recursos que hi ha a sota. Alhora, la combinació de la pujada de les temperatures, els descobriments de nous recursos i els corredors de transport emergents implica l'augment dels centres de població, la inversió en infraestructures i la connectivitat a les regions més septentrionals del món. |
11. Si el construeixes, vindran
Dubai, als Emirats Àrabs Units, té la seva màxima virtut en el cosmopolitisme sense Estat i en la seva connectivitat global sense costures. Dubai mai dorm. Entre mitjanit i les cinc del matí transiten per la terminal 3 més viatgers a l'any que per cap altra. L'únic lloc des del qual es pot volar sense escales a les principals ciutats del planeta. La ciutat ha evolucionat des de la pesca de perles al petroli fins a les infraestructures, béns immobles, turisme i serveis. Segons l'índex de connectivitat de l'Institut Global McKinsey, només sis ciutats poden considerar-se nuclis principals en totes les categories dels fluxos que absorbeixen i transmeten (béns, serveis, finances, persones i dades): Nova York, Londres, Hong Kong, Tòquio, Singapur i Dubai.
A mitjan segle XX van néixer dues classes de països postcolonials: els que han construït infraestructures modernes i viables, i els que veuen com es deterioren les seves infraestructures colonials. Dubai i l'Índia. Dubai demostra que les infraestructures de primera categoria converteixen una ciutat en un centre global. S'ha convertit en la capital de facto del món àrab i en punt de trobada dels àrabs més influents. Dubai vol expandir-se cap al sud, pel desert, gràcies a la seva tecnologia. A diferència d'Europa, no es paguen impostos i es viu luxosament amb un sol sou. Milions de treballadors sudasiàtics (que poden ser acomiadats sense contemplacions) han participat en els múltiples projectes de construcció que han convertit Abu Dhabi, Dubai i Doha en esplendoroses icones. Ells mai les habitaran. Dubai tindrà, el 2020, 4.5 milions d'habitants. "Construeix i vindran". Molts àrabs van per oblidar que viuen en països musulmans. I hi van persones de totes les regions del món. Queda escassa població autòctona.
Aràbia Saudita està construint una nova ciutat a la costa del mar Roig que combina zones econòmiques especials amb barris residencials destinats a allotjar més de dos milions de persones. La Ciutat Econòmica del Rei Abdul·là o Kaek. Primera ciutat del món plenament integrada. Pretén desplaçar a Jebel Ali, als EAU, com a porta d'accés de la regió als florents mercats de la península Aràbiga. Ferrocarrils d'alta velocitat i autopistes de deu carrils perquè els contenidors viatgin ràpid. Inversió monumental, no només en infraestructures, també en educació de les futures generacions saudites. Es tracta de no dependre només d'un petroli minvant. Més de 50 companyies ja han invertit en terres per a instal·lar fàbriques. Bona part del comerç que utilitza el Canal de Suez passarà per la Kaek. Aràbia Saudita i UEA rivalitzaran per aquest comerç.
Si a l'Àfrica arrela l'efecte Dubai, serà a Lagos, la ciutat més gran del continent, 14 milions d'habitants. S'està convertint en una ciutat-estat. De totes maneres, Nigèria ha de millorar en molts aspectes, començant per acabar amb la guerra amb Boko Haram.
12. Figurar al mapa
"La recent publicació de l'informe Tendències globals el 2030, elaborat pel Consell Nacional d'Intel·ligència, inclou un escenari molt plausible denominat <<món sense Estats>>, en què la combinació de la urbanització, la tecnologia i l'acumulació de capital acceleren el sorgiment de zones econòmiques especials eficaçment dirigides per forces capitalistes". Dirigides per la cadena de subministrament.
Les Zones Econòmiques Especials, impulsades per les Nacions Unides durant la dècada de 1960, van desenvolupar la indústria en diferents regions del món, com Shenzhen, a Xina, Mauricio o República Dominicana. Avui, donar la benvinguda a les cadenes de subministrament exteriors és l'única manera que la perifèria mundial albergui alguna esperança d'unir-se al nucli. Les economies emergents han de comprar equips i noves idees i acollir inversió estrangera.
Cap país posseeix tantes ZEE, ciutats noves i megaciutats com la Xina. Després dels malbarataments urbanístics amb nombroses ciutats fantasma, s'ha canviat la normativa i només es construeix si cal. Canton s'ha convertit en el centre de la indústria xinesa i, darrerament, en centre financer. Shenzhen, és la seu de les cadenes de muntatge d'Apple, HP, Microsoft, Nintendo, Samsung i Sony, i de les dues companyies més importants de la Xina, Huawei i Tencent. La seva Borsa incrementa un 50% cada any la seva activitat. Més al nord, Tianjin és el centre de l'alta tecnologia, amb el Centre Nacional de Supercomputació. A l'interior apareix Chengdu, amb àmplies inversions en R+D i un aeroport molt ben connectat amb tothom.
La manca d'infraestructures adequades ha convertit ciutats com Caracas i Karachi en forats negres sense govern. Suburbis, mercats negres i anarquia.
Tres quartes parts de la població urbana i rural mundial no tenen infraestructures i serveis públics bàsics. 50% d'africans no tenen electricitat i 60% d'asiàtics no tenen sanejament. Per sobre de la geografia política està la geografia funcional. És imprescindible alinear millor persones, recursos i mercats. Amb l'imperatiu de construir i mantenir infraestructures bàsiques. Cal reconstruir les societats de baix a dalt. El primer és l'equipament, com el Pla Marshall va fer a Europa.
No hi pot haver un país pròsper sense una ciutat estable. Hondures, el país més violent de l'hemisferi occidental, ha reclutat enginyers, advocats, urbanistes i inversors estrangers per dirigir nombroses zones d'ocupació i desenvolupament econòmic amb polítiques autònomes, cadascuna d'elles amb un pla mestre per a una indústria específica.
"Les ZEE estan evolucionant cap a una nova forma de govern, localitzada dins de la geografia sobirana de l'Estat, però globalitzada en la seva governança i funcionalitat. Pertanyen tant a la cadena global de subministrament com al país amfitrió". Perquè aquestes zones segueixin endavant, els governs exigeixen transferència de tecnologia a les empreses i formació de la població autòctona, de manera que, si marxa el capital estranger, la cadena de subministrament no hagi de acompanyar-lo.
13. Les cadenes de subministrament com a salvació
Qui dirigeix la cadena de subministrament?
Només les cadenes internacionals de subministrament, especialment les que tenen seu a països occidentals rics i liberals, són pressionades pels consumidors. Per aquest motiu, multinacionals com Nestlé s'autofiscalitzen per no quedar desprestigiades.
A mesura que els Estats augmenten la seva dependència de les corporacions, s'esvaeix la distinció entre públic i privat, client i ciutadà.
Atraure les cadenes de subministrament implica sortir de l'estancament. Ja no es lluita contra les empreses. Es lluita per la tecnologia i la formació.
Firestone a Libèria i Shell a Nigèria són bàsiques en l'economia de tots dos països. Els seus habitants esperen d'elles que dispensin serveis públics com el propi Estat. La cadena de subministrament funciona millor quan es neteja in situ que quan es fa fugir. Philips treballa al Congo perquè els mateixos africans fabriquin els seus propis mòbils, ofereixin plans de manteniment i acabin reciclant-los.
La segregació econòmica ha tornat les nostres ciutats tan estratificades com les de l'Edat Mitjana. A mesura que degeneren en la divisió rics-pobres, privilegiats-desfavorits, la unitat nacional esdevé un mite. Urbanització i desigualtat són una barreja explosiva. Segons Stiglitz, estem entrant en un món no només dividit entre rics i pobres, sinó també entre els països que no fan res al respecte i els que fan alguna cosa. Sent majoria els que s'inclouen en la primera categoria.
Els nous moviments socials a favor del 99% han enxampat desprevinguda la classe dirigent mundial. Han redefinit els contorns dels debats econòmics i els paràmetres utilitzats per mesurar la creació de valor, no només centrada en la generació de capital, sinó també en el benefici social. La rebel·lió global de la classe marginada ha començat.
Les cadenes de subministrament globalment connectades confereixen capacitat d'influència als treballadors, ja que si falla una baula s'atura la cadena.
En la piràmide econòmica global, destaca l'1%, a la cúspide, que controla la meitat de la riquesa, una primíssima classe mitjana, el 13% de la població mundial, segons el Centre d'Investigacion Pew, i una gran base integrada per la meitat de la població mundial, que gasta la meitat dels ingressos en menjar i serveis bàsics. De la piràmide cal passar al rombe, amb una amplíssima classe mitjana.
Cal construir mercats i connectar-los. La connectografia és la clau. Per això són imprescindibles les infraestructures, que generen beneficis incommensurables.
Els multimilionaris del món, duplicats durant la crisi, 2.000, inverteixen en l'àmbit global. Són individus i instividuos, o individus institucionals, capaços d'operar en l'escala de les companyies mitjançant les seves pròpies family offices. 46 bilions de dòlars. Després els fons de pensions, 40. Fons d'assegurances, 30. Bons, 30. Bancs centrals, 8, ... Com més inverteixen i converteixen entre si tots aquests jugadors, més difícil saber qui és qui. A més els gestors d'actius globals es fonen amb els seus socis locals.
"El capitalisme no té perquè implicar corporativisme ... Hauríem d'aprofitar el globus de la liquiditat mundial per deslligar més cadenes de subministrament financer que connectin el capital amb els actius creadors de valor, com ara les empreses i les infraestructures. Un món amb més distribució del capital seria un món més estable".
14. El malestar en la cibercultura
Més de 300 cables submarins d'internet entrecreuen el planeta transportant el 99% del tràfic intercontinental de dades. L'Oceà Atlàntic Nord compta amb el major nombre de cables, seguit pel Pacífic, on un nou cable de 7.500 quilòmetres, anomenat Faster, connecta Califòrnia amb el Japó. Més de 30 milions de persones treballen en la indústria del software. La indústria de les TIC consumeix el 10% de l'electricitat mundial.
"Els països més diversos han afirmat la seva sobirania digital, bé per protegir els seus ciutadans de les invasions de la seva intimitat (Alemanya), bé per aconseguir l'accés a més dades dels seus ciutadans (Rússia),... Al marge que aquests governs pretenguin controlar , filtrar o protegir els fluxos digitals, la localització geogràfica (i legal) dels servidors, cables, routers i centres de dades és avui tan important com la geografia dels oleoductes... les dades d'internet poden reproduir-se tot el que es vulgui i existir en múltiples llocs al mateix temps".
Ni tan sols la Xina aconsegueix triomfar en el seu afany d'aconseguir la sobirania de la xarxa. Diverses xarxes privades virtuals permeten accedir a continguts bloquejats.
La ciberguerra és una guerra perpètua d'atacs de pirateria per fer mal a equips militars (com el que va afectar el programa nuclear iranià), robar dades corporatives (pirates russos en bancs occidentals), o accedir a dades governamentals i a la propietat de la tecnologia avançada (com ha fet la Xina als Estats Units).
Hi ha ciberaliances com Digital Five, integrada per Regne Unit, Corea del Sud, Estònia, Israel i Nova Zelanda, que s'han posat d'acord per allotjar de forma segura els seus servidors respectius. Palestina i Kurdistan actuen com els Estats virtuals mitjançant els seus servidors d'internet allotjats en territoris amics. Això els permet celebrar eleccions i mantenir relacions internacionals econòmiques i diplomàtiques.
Per evitar cibercatàstrofes, es requereix la construcció d'un sistema que distribueixi més la capacitat d'emmagatzematge i accés a les dades. És preferible disposar de més connexions, encara que no puguem controlar-les totes. Internet es va dissenyar com una estructura en xarxa: el seu propòsit és connectar nodes, no representar nacions. El que determina qui té influència no és la sobirania, sinó l'avantatge tecnològica. Google, Facebook, Amazon i Microsoft tenen freqüents friccions amb el govern dels Estats Units. Microsoft s'ha negat sistemàticament a lliurar dades d'usuaris al govern nord-americà. Les empreses ja tenen protocols d'encriptació per evitar l'accés a les dades de l'usuari.
"La cibercivilització s'estén al llarg dels rius i afluents digitals de la mateixa manera que la civilització humana ha crescut al llarg dels rius naturals ... En lloc de formar agrupacions digitals nacionals connectades a la manera dels governs, les comunitats virtuals reuneixen a individus dispersos i transcendeixen la geografia física... A mesura que varia l'equilibri entre la importància del lloc físic i el virtual, el monopoli governamental sobre els mitjans de comunicació, el discurs i la identitat va desapareixent per sempre".
Milers de milions de persones pobres no tenen el respecte que mereixen com a éssers humans. Per a elles, la connectivitat, un mòbil, és la porta d'accés a la identitat i a un mínim de dignitat.
Com més banda ampla d'alta velocitat es desplegui pel món, més ciutats es beneficiaran d'un major accés a la informació, de productes més barats i de més oportunitats laborals. Aquest desenvolupament informatiu s'ha convertit en un dret fonamental tant per l'empoderament personal com la productivitat econòmica.
La connexió als fluxos globals genera ocupació i riquesa. Va ser gràcies a les cadenes digitals de subministrament que l'economia índia va viure un sorprenent ascens des de la importació a l'exportació de serveis.
Com a conseqüència de treballar digitalment, hi ha molts treballadors autònoms, freelancers. Als Estats Units una tercera part de la població. Llevat que els empleats es reciclin, poden arrossegar cap avall a la societat, encara que l'economia es torni més productiva i eficient amb menys treballadors.
 |
| Els fluxos de dades s'expandeixen i s'acceleren. Les rutes interregionals de transferència de dades estan creixent entre les principals ciutats de tots els continents. La capacitat en terabytes per segon és un indicador del volum de dades transferides a través de les fronteres dins de cada regió. Europa avantatja amb escreix a la resta del món. |
15. La gran dilució
Des que l'home va sortir d'Àfrica, fa més de 60.000 anys, la primera onada de globalització, la barreja genètica a gran escala s'ha produït en moltes ocasions.
Al món només queden 13 estats nacionals que alberguen un únic grup ètnic: Alemanya, Armènia, Bangla Desh, Egipte, Hongria, Islàndia, Japó, Líban, Maldives, Malta, Mongòlia, Polònia i Portugal. Els moviments etnonacionalistas que han solcat Europa els dos últims segles han creat la necessitat d'una major migració i, per tant, dilució. On s'està produint una desaparició més ràpida de l'Estat-nació és a Europa, per la immigració, darrerament incrementada pels refugiats que fugen de l'Orient Mitjà, i per l'envelliment.
Normalment els immigrants es complementen amb els autòctons per realitzar treballs que els del país rebutgen. A més, cada vegada seran més necessaris els immigrants pel descens de la natalitat. Japó, en 2100, pot baixar de 130 a 50 milions. La barreja continuarà. A Estats Units els immigrants han fundat gairebé la meitat de les empreses de Silicon Valley.
Els nuclis globals esdevenen gresols demogràfics. A mesura que es dispara el nombre de migrants globals, les ciutats connectades i obertes inclouen percentatges cada vegada més elevats de residents nascuts a l'estranger. Amb majoria de població Sudasiática, Dubai té la proporció més baixa de població autòctona de les principals ciutats.
Avui, un candidat a ocupar un escó per Toronto, Canadà, ha de buscar suport d'armenis, grecs, macedonis, ismaelites, sikhs, filipins, coreans, perses, jueus i xinesos.
Seguir polítiques incloents en ciutats multiètniques com Singapur és imprescindible per tenir o seguir tenint èxit.
Per a la joventut mòbil i itinerant, el civisme, rival del nacionalisme, és l'ethos, més apropiat. Berlín, amb els seus lloguers assequibles, ha atret molta població immigrant i té l'índex de natalitat més alt d'Alemanya. És un model a seguir.
"A tot el món, l'obertura de les fronteres a la migració alleujaria la manca de mà d'obra, augmentaria l'ús dels serveis públics i privats, impulsaria el creixement econòmic i augmentaria les remeses de divises. Segons l'OCDE, amb un increment del 3% en la mobilitat dels treballadors n'hi hauria prou per afegir 300.000 milions anuals a les famílies que es troben a l'extrem de la cadena de remeses de divises, i un augment d'un 10% en el valor de les remeses per càpita reduiria un 3% la incidència de la pobresa a 71 països". L'obertura de les fronteres mundials podria duplicar el PIB mundial. La mobilitat hauria de ser un dels Drets Humans primordials del segle XXI. Si es permetés escollir entre mobilitat i identitat nacional, molts triarien la primera.
 |
| Migració global. Àfrica, Índia, Mèxic, Filipines i Xina són les principals fonts de migrants que creuen les fronteres i els continents. Les línies connecten origen i destinació i alhora indiquen el nombre de migrants al llarg de cada corredor i el percentatge del nombre total de migrants del país d'origen |
"Hi ha molts ciutadans globals. Per exemple, banquers d'inversions, consultors de gestió, professors, atletes i mercenaris militars. Per a ells, l'ascens professional és més important que la nacionalitat o la geografia. L'empleat de Google nascut a Malàisia, format als Estats Units i que viu a Londres, però ha estat destinat al campus de Nairobi, ¿és malaisi, nord-americà, londinenc o googleaguenc? ".
Les grans empreses gasten molts diners en formació dels seus empleats. Les multinacionals volen que els empleats representin a les seves empreses, no a la seva nació. Professen lleialtat a la República Independent de la Cadena de Subministrament.
Està emergint una classe de oximorònics ciutadans desarrelats. Han abandonat la ciutadania del país en què tenen arrels, però no tenen arrels al país on avui són ciutadans. Per a ells, la nacionalitat inspira lleialtat en proporció inversa a la taxa impositiva. 4.000 nord-americans renuncien a la seva ciutadania cada any a canvi de la del Canadà, Gran Bretanya, Suïssa, Singapur, ...
16. Quan parli la natura, abaixem el cap
Podem debatre sobre geografia, però no podem debatre amb la natura. Els experts en clima ens avisen de grans inundacions, pèrdua de collites, onades de calor i pobresa creixent en països que no tenen bones infraestructures. S'aconsella que els països inverteixin en estratègies de reubicació.
Moltes regions ja pateixen estrès hídric. L'aigua és imprescindible, en grans quantitats, per a agricultura, indústria, tèxtil, electricitat, electrònica, mineria, ... Cal rebaixar el consum.
La urbanització segueix expandint-se. Només alguns milers de ciutadans tornen al camp per consciència ecològica, per problemes mediambientals o per carestia de la vida.
 |
| El món, 4 graus celsius més calent. La selva amazònica es transformarà en un desert, desapareixeran les glaceres de l'Himàlaia i una bona part de la Xina i l'Índia haurà de ser abandonada. Rússia i Canadà, arribaran a ser les úniques regions productores d'aliments fiables i podran ser la llar de milers de milions de refugiats climàtics. |
Un exdirector de BP sosté que els combustibles fòssils són tan dolents per al planeta com el tabac per al cos humà. Són molts els que preveuen un futur apocalíptic. Londres sota les aigües en 30 anys, sud d'Europa desèrtic, sense neu als Alps, morts els esculls de coral i la població mundial havent baixat un 80% en 2100. Àrees de la terra habilitades per als refugiats climàtics.
 |
| Connectografia |
Conclusió
De la connectivitat a la resiliència
Ha desaparegut el moviment antiglobalització perquè el món és millor gràcies a la globalització. Si la població mundial té una meta comuna, és la recerca de la modernització i la connectivitat. Aquesta és una força més gran que totes les ideologies del món juntes. Els individus no es connecten amb la resta del món a través de la política, sinó a través dels mercats i els mitjans de comunicació. Res connecta a rics i pobres, orientals i occidentals, Nord i Sud, com les cadenes de subministrament.
A occident, on la geografia del naixement ha conferit avantatges sobre la resta del món, no està garantit un destí relativament privilegiat. S'ha acabat el dret a ser ric.
La connectivitat global suposa una oportunitat per desenvolupar tant la nostra cartografia com la nostra moralitat. Un món recartografiat en funció de les connexions més que de les divisions imposa avançar cap a una identitat humana més àmplia del "nosaltres".
Milers de milions de persones no tenen encara carreteres i electricitat, escasseja l'aliment i els diners són un luxe.
Ha arribat el moment de pensar amb valentia en la manera de posar la connectivitat gairebé total al servei del desenvolupament humà en gran escala. Les infraestructures, els mercats, les tecnologies i les cadenes de subministrament ens propulsen cap a un futur més just i sostenible.
"No hi ha moralitat superior que permetre que la gent es traslladi on necessita fer-ho per prevenir desastres naturals, escapar de conflictes o buscar feina, i portar els abundants recursos d'aigua dolça, aliments i energia a la gent que els necessita. La sobirania nacional i la integritat territorial ja no són principis sacrosants; de fet, es poden revelar summament immorals quan les poblacions es troben assetjades al Sudan i a Síria, quan els refugiats climàtics assolats per la sequera no són reubicats en territoris fèrtils, ... els governs ja no són els amos del món, sinó que gestionen parts de ell dins d'una civilització global de xarxes". El cost d'aquest nou ordre social planetari ascendeix a centenars de bilions de dòlars, i també els seus beneficis.
"No dominen les idees orientals ni les occidentals, sinó que la saviesa flueix en ambdues direccions. Aquesta cultura global emergent es fa més profunda a mesura que els dos idiomes globals, l'anglès i el llenguatge informàtic, incrementen les connexions mundials mitjançant el software i les comunicacions en temps real".
Estats Units seguirà sent una superpotència en les dècades venidores, però seguirà sent una societat desigual. Més un conjunt de pobles que una civilització unida.
"Amb la marea de descentralització que inunda el planeta i amb els Estats centrats en la autopreservació, és més probable que la solidaritat global sorgeixi de les cadenes connectives de subministrament que dels llargs tractats entre nacions dividides".
"La governança global posseeix una estructura generativa semblant a la d'internet: coordinació distribuïda sense control central i reciprocitat entre un nombre creixent de participants a la xarxa".
En la mesura que els Estats Units, Europa i la Xina inverteixen en infraestructures en els seus veïns promovent la integració regional i fomentant la connectivitat global, contribueixen, de manera involuntària, a augmentar la resiliència col·lectiva. Les enormes inversions xineses per incrementar l'extracció de recursos a Llatinoamèrica i Àfrica han generat subministraments globals massius per al mercat mundial, rebaixant els preus.
Si es fan les inversions adequades, el 2050, els 9.000 milions d'habitants del planeta estaran millor redistribuïts sobre la superfície terrestre, i gaudiran de més mobilitat. Una civilització planetària de megaciutats costaneres hauria d'estar més interessada en la continuïtat de les cadenes de subministrament que en l'hegemonia imperial. Prefereixen les constel·lacions de relacions a un únic gran poder. La Pax Urbanica.
"Cada nou mapa del futur inclourà més connexions ... no s'ha produït cap conflicte global important en més de dues generacions, i l'escalada de les tensions s'està gestionant amb cura, mitigada pels creixents volums de comerç i inversions mundials. Dediquem els nostres esforços a mesurar el valor de l'activitat dins de les fronteres; és hora d'invertir el mateix esforç en la valoració dels beneficis de la connectivitat a través d'elles ".
"No hi ha res més determinant que el pas d'un món de nacions i fronteres a un món de fluxos i friccions... Necessitem un món amb menys fronteres perquè no ens podem permetre els conflictes territorials destructius, perquè la correcció dels desajustos entre persones i recursos pot alliberar un increïble potencial humà i econòmic, perquè són molt pocs els Estats que proporcionen suficient benestar als seus ciutadans, i perquè molts milers de milions de persones esperen encara els beneficis plens de la globalització. Les fronteres no són l'antídot contra el risc i la incertesa; l'augment de les connexions sí que ho és. Però, si volem gaudir dels beneficis d'un món sense fronteres, abans hem de construir-lo. El nostre destí penja d'un fil".
Joaquim Alsina
Permanent FISC-Catalunya
Mobilització social Oxfam Intermón
