 |
| Fonts: Forbes. (2018) |
El nombre de milmilionaris (la majoria homes) s’ha multiplicat (quasi per 2) des de l’inici de la crisi i les seves fortunes creixen a un ritme de 2.500 milions $ diaris. Però cada vegada paguen menys impostos. Aquesta situació repercuteix en els sectors sanitaris i educatius, i dins d’aquests, d’una forma especial, sobre les dones.
Jeff Bezos, fundador d’Amazon, és l’home més ric del món, segons la llista Forbes de 2018, amb una fortuna de 112.000 milions de $.
Les últimes dècades ha disminuït el nombre de persones en situació de pobresa extrema, per sota d’1.9 $/dia. Però des de 2013 s’està reduint la taxa de reducció a la meitat. I a l’Àfrica subsahariana la pobresa extrema s’està incrementant.
3.400 milions de persones, una mica per sota del 50 % de la població mundial, viu amb menys de 5.5 $ diaris.
Entre 1980 i 2016, la meitat més pobre de la població mundial tan sols va rebre 12 centaus per cada dòlar de creixement, en front del 27 centaus de l’1 % més ric.
 |
| Foto: un jet privat a St. Moritz, a Suïssa |
La riquesa es troba cada cop més concentrada: 26 persones posseïen el 2018 la mateixa riquesa que els 3.800 milions de persones més pobres. La meitat de la població mundial.
Tan sols 4 centaus de cada dòlar recaptat s’obté mitjançant impostos sobre la riquesa.
Les grans fortunes amaguen al fisc 7,6 bilions de $. El que suposa que els països en vies de desenvolupament veuen volar 170.000 milions de $ anuals que servirien per garantir salut i educació.
Els països amb més desigualtat tenen més delinqüència i més malalties mentals. I la desigualtat entre homes i dones és molt més gran que en els països amb major igualtat.
Les oportunitats educatives estan condicionades pel nivell de riquesa i no pel talent. I el mateix passa amb la salut i esperança de vida, molt inferior entre les classes socials més baixes, fins a 25 anys menys de vida.
Millors serveis públics com una bona educació i una bona sanitat per a tota la població igualen la societat i fan més lliures les persones. A major nivell educatiu més llibertat i participació en la vida pública. També ajuden a reduir les diferències entre homes i dones.
Des de 1990, 2.600 milions de persones han accedit a l’aigua potable, l’educació primària és pràcticament universal i la mortalitat de menors de 5 anys s’ha reduït a la meitat. Però encara segueixen morint 3,6 milions de persones per manca de sanitat i milions de nenes i nens no acaben l’escolarització.
ELS IMPOSTOS HAN DE RECAURE SOBRE QUI ESTÀ EN MILLORS CONDICIONS DE PAGAR-LOS.
Els més rics i les grans empreses tributen per sota del que haurien de tributar. Els governs han anat disminuint els tipus màxims tant sobre la renda personal com sobre la renda empresarial. A EEUU, els impostos sobre la renda personal ha baixat, els últims 40 anys, del 70% al 37%. I a Amèrica Llatina, les persones amb més ingressos tributen tan sols el 4,8%. I l’elusió fiscal agreuja el problema.
A l’Àfrica, el 30% de riquesa privada es troba fora dels països dels països dels seus propietaris, el que produeix que els governs africans disposin de 15.000 milions de dòlars menys. Els països en vies de desenvolupament deixen de recaptar 100.000 milions de dòlars.
Cursa a la baixa en la fiscalitat de les grans fortunes i empreses (Fonts: Scheve i Stasavage (2016) per les dades sobre l’impost sobre la renda i l’impost sobre successions i Tax Foundation per les dades sobre l’impost sobre la renda empresarial. Nota: mostra de 20 països rics.)
ESCOLLIR EL BENESTAR PÚBLIC, NO TAN SOLS EL BENEFICI PRIVAT
La desigualtat i la pobresa no són fruit de la casualitat, sinó d’eleccions polítiques i econòmiques. Tots els governs haurien de comprometre’s a fer plans d’acció d’acord amb l’Objectiu 10 sobre desigualtat en el marc dels ODS.
1. Universalitzar la provisió gratuïta de serveis públics com sanitat i educació.
2. Alliberar les dones reduint els milions d’hores que dediquen a família i llar.
3. Posar fi a la cursa a la baixa en la tributació de les persones més riques i les grans empreses.
1. LA DESIGUALTAT ESTÀ FORA DE CONTROL
ELS NOSTRES LÍDERS NO ABORDEN LA CREIXENT BRETXA ENTRE RICS I POBRES
Segons enquesta d’Oxfam a 70.000 persones de 10 països, dues terceres parts dels enquestats consideraven que és urgent abordar la bretxa entre rics i pobres.
UN ALTRE GRAN ANY PELS MILMILIONARIS
Durant els 10 anys posteriors a la crisi, el nombre de milmilionaris quasi s’ha duplicat.
La riquesa dels milmilionaris s’ha incrementat en 900.000 milions de dòlars. Mai havien sigut tan rics.
Una riquesa molt concentrada en poques mans.
Si una única empresa fes els treballs no remunerats que fan les dones de tot el món, la seva facturació anual ascendiria a 10 bilions de dòlars, 43 vegades més que Apple.
A molts països, els súper rics viuen en una bombolla, apartats de la resta de la població, aïllats per guàrdies de seguretat i tanques elèctriques. Es mouen en helicòpters i els fills i filles van a col·legis exclusius.
NO TRIBUTEN EL QUE ELS CORRESPON
Les grans fortunes tributen menys als seus països i desvien capitals, 7,6 bilions de dòlars, eludint pagar 200.000 milions en concepte d’impostos. De Trump va escriure el New York Times que havia fet la seva fortuna a base d’elusió fiscal.
Fins i tot el FMI i The Economist han afirmat que existeix un ampli marge per a incrementar la tributació dels més rics, imprescindible, diuen, per a reduir la desigualtat.
UN MAL ANY PER A LA REDUCCIÓ DE LA POBRESA
LA REDUCCIÓ DE LA POBRESA ES RALENTITZA
Ha disminuït el nombre de pobres en els últims 30 anys, de 1.900 milions a 736.
El Banc Mundial ha determinat que ara es considera pobre el qui està per sota de 3,2 $ diaris en països de renda baixa, i per sota de 5,5 $ en països de renda mitja. Quasi la meitat de la població mundial viu amb menys de 5,5 $ diaris.
Els més pobres incrementen molt poc els seus ingressos, a diferència dels més rics.
LA DESIGUALTAT ECONÒMICA I LA BRETXA ENTRE DONES I HOMES
 |
| Font M Chang (2015) |
A nivell mundial, les dones guanyen un 23 % menys que els homes.
El 40 % de la riquesa està a mans de dones.
Dones i nenes assumeixen molt més treball no remunerat que homes i nens.
PER QUÈ LA BRETXA ENTRE RICS I POBRES ÉS IMPORTANT?
Els últims anys s’ha incrementat l’autoritarisme dels governs a molts països amb retrocés de democràcia i llibertat d’expressió. Increment de les idees racistes, sexistes i extremistes. Molts relacionen aquestes tendències amb la desigualtat. Desigualtat que afebleix les nostres societats. I que incrementa la delinqüència.
Els més rics contaminen molt més que els més pobres.
L’esperança de vida dels més pobres és molt inferior a la dels més rics.
EL TALENT ÉS A TOTES PARTS, LES OPORTUNITATS NO
L’educació a regions amb rendes baixes està evolucionant molt lentament. I l’educació de qualitat tan sols està a l’abast de les persones benestants o riques. Moltes nenes i nens amb talent però pobres no poden desenvolupar les seves capacitats.
LA LONGEVITAT EN VENDA
Una nena o nen de classe social pobre té entre dues i tres vegades més possibilitats de morir que un altre de classes benestants. A major riquesa més longevitat. Dins d’una mateixa ciutat pot variar molt l’esperança de vida, tal com mostra Sao Paulo, entre els 54 anys i els 79, segons barris.
2. DESIGUALTAT ECONÒMICA I DESIGUALTAT DE GÈNERE
Les societats més igualitàries econòmicament gaudeixen de més equitat entre dones i homes.
Les decisions econòmiques dels governs tenen un gran impacte en la desigualtat de gènere.
És necessari abordar el temps que les dones dediquen a tasques domèstiques i tenir cura d’altres persones sense remuneració.
LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES I EL SEU IMPACTE EN LES DONES I ELS HOMES
Quan s’han implementat polítiques d’austeritat, les dones han estat molt més afectades que els homes. Per exemple, el sector públic en àmbits d’educació i sanitat, professions majoritàriament femenines.
LES DONES I LA DESPESA PÚBLICA
Serveis públics de qualitat en sanitat, educació i abastiment d’aigua tenen un efecte multiplicador en la reducció de les desigualtats de gènere.
LES DONES I EL SISTEMA TRIBUTARI
Reduccions d’impostos beneficien molt els homes perquè són els que tenen més patrimoni i guanyen més. Increments sobre l’IVA perjudiquen molt més a les dones, que són més pobres.
DESIGUALTAT I TREBALL DE TENIR CURA DE LA FAMÍLIA NO REMUNERAT
Es calcula el treball de les dones no remunerat en 10 bilions de dòlars. Hi ha països que les dones arriben a fer 14 hores diàries en aquests treballs. El que repercuteix sobre la seva salut i limita la possibilitat de tenir un treball en condicions dignes.
Cal invertir en serveis públics gratuïts i universals que recolzin les tasques de les dones, en quant a tenir cura de la família, el que milloraria molt la situació de les dones pobres. Les dones han de ser consultades pels governs a l’hora de decidir el pressupost, disseny i gestió d’aquests serveis. Desigualtat de gènere i desigualtat econòmica estan íntimament relacionades.
3. COM ELS SERVEIS PÚBLICS I LA PROTECCIÓ SOCIAL PODEN CONTRIBUIR A LA REDUCCIÓ DE LA DESIGUALTAT.
Serveis públics, com la salut i l’educació, així com les ajudes a la infància, les pensions i altres decisions en protecció social, tenen un gran impacte en quant a la reducció de la desigualtat. Han de ser de qualitat, universals, públics i gratuïts i promoure la igualtat de gènere.
PRODUIR UN MIRACLE DIARI
Cap país no ha pogut desenvolupar-se sense uns bons serveis públics. Aquests poden reduir la desigualtat en un 20%. El FMI està absolutament d’acord amb aquesta afirmació. Un recent estudi de 13 països en vies de desenvolupament demostra que la despesa en educació i sanitat és responsable de reduir la desigualtat en un 69%.
Les persones, en especial dones i nens, dediquen 125 milions d’hores a anar a recollir aigua. Nens i nenes perden cada any l’equivalent a 443 milions de dies de classe per malalties relacionades amb l’aigua.
AVENÇOS, PERÒ IRREGULARS I DESIGUALS
Des de 1990, 2.600 milions de persones han aconseguit tenir accés a l’aigua potable. I l’escolarització és pràcticament universal. La mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat entre els menors de 5 anys.
Però la meitat de la població mundial no rep l’assistència sanitària que necessita, encara més de 260 milions de nens i nenes no poden anar a escola i dels escolaritzats, més de la meitat, no arriben a aconseguir un nivell bàsic de lectura. 844 milions encara segueixen sense tenir abastiment d’aigua potable.
ELS SERVEIS PÚBLICS DE BAIXA QUALITAT GENEREN DESIGUALTAT A MOLTS PAÏSOS Molts dels serveis públics a gran part de països són de baixa qualitat. Això ho podem observar en quant a l’educació que rarament és de qualitat. També les dificultats són notables en quant a l’accés a l’aigua potable, ja que moltes famílies l’han de comprar a preus elevats.
A molts llocs, els serveis públics estan privatitzats i fragmentats i beneficien els rics. Especialment greu és el preu dels medicaments.
COM PODEN ELS SERVEIS PÚBLICS I LA PROTECCIÓ SOCIAL REDUIR LA DESIGUALTAT?
A molts llocs, els serveis públics estan privatitzats i fragmentats i beneficien els rics. Especialment greu és el preu dels medicaments.
COM PODEN ELS SERVEIS PÚBLICS I LA PROTECCIÓ SOCIAL REDUIR LA DESIGUALTAT?
REDUINT LES DESPESSES EN QUÈ INCORREN LES PERSONES EN SITUACIÓ DE POBRESA La despesa dels governs en serveis públics beneficia especialment els sectors socials més pobres, que són els que no poden pagar-se uns serveis de qualitat. És com si cobressin més, ja que no han de pagar, per exemple, per educació i sanitat. Per a una mare soltera amb 2 fills a primària, la despesa pública en l’escolarització dels seus fills supera 3 vegades l’ingrés familiar, i més del doble a països com Brasil, Letònia, Senegal i Romania.
A Papua Nova Guinea el cost de l’aigua representa el 54 % del salari d’una persona pobre. Reduir el cost de l’aigua representa reduir el nivell de pobresa. Als països rics els serveis públics equivalen al 76 % dels ingressos de les persones més pobres i sols al 14 % dels més rics.
A Papua Nova Guinea el cost de l’aigua representa el 54 % del salari d’una persona pobre. Reduir el cost de l’aigua representa reduir el nivell de pobresa. Als països rics els serveis públics equivalen al 76 % dels ingressos de les persones més pobres i sols al 14 % dels més rics.
IMPACTE SOBRE LES DONES
Dones i nenes són, entre els pobres, les més beneficiades per serveis públics i protecció social d’alta qualitat, universals i equitatius.
A tot el món, les dones que han acabat la secundària guanyen el doble que les dones sense estudis.
L’atenció mèdica gratuïta i de bona qualitat és essencial per a que les dones i les nenes puguin prendre decisions sobre les seves vides i ser membres actius i productius de les seves famílies i comunitats.
FOMENTANT LA COHESIÓ SOCIAL
Escoles, hospitals, habitatge i abastiment d’aigua de caràcter públic estan a l’abast dels governs i poden tenir un gran impacte igualador en la societat. Persones de qualsevol nivell econòmic i de diferents entorns socials poden coincidir en escoles, parcs o centres sanitaris. Així es relaciones persones de diverses classes socials.
Si els serveis estan adreçats tan sols a determinats grups, poden alimentar divisions i conflictes.
Quan els rics es poden pagar serveis privats, poden perdre interès pels serveis públics, minant la cohesió social, la confiança i la solidaritat.
IMPULSANT PER A LA MOBILITAT SOCIAL Uns bons serveis públics i una bona protecció social permeten incrementar la mobilitat social. En especial l’educació.
ALLIBERAMENT I LLIBERTAT
Dones i nenes són, entre els pobres, les més beneficiades per serveis públics i protecció social d’alta qualitat, universals i equitatius.
A tot el món, les dones que han acabat la secundària guanyen el doble que les dones sense estudis.
L’atenció mèdica gratuïta i de bona qualitat és essencial per a que les dones i les nenes puguin prendre decisions sobre les seves vides i ser membres actius i productius de les seves famílies i comunitats.
FOMENTANT LA COHESIÓ SOCIAL
Escoles, hospitals, habitatge i abastiment d’aigua de caràcter públic estan a l’abast dels governs i poden tenir un gran impacte igualador en la societat. Persones de qualsevol nivell econòmic i de diferents entorns socials poden coincidir en escoles, parcs o centres sanitaris. Així es relaciones persones de diverses classes socials.
Si els serveis estan adreçats tan sols a determinats grups, poden alimentar divisions i conflictes.
Quan els rics es poden pagar serveis privats, poden perdre interès pels serveis públics, minant la cohesió social, la confiança i la solidaritat.
IMPULSANT PER A LA MOBILITAT SOCIAL Uns bons serveis públics i una bona protecció social permeten incrementar la mobilitat social. En especial l’educació.
ALLIBERAMENT I LLIBERTAT
Encara que es visqui en llibertat, la major part de la població viu presonera de la pobresa, les malalties i la ignorància. Una bona educació ens fa lliures. Les persones qüestionen els seus líders i exigeixen justícia.
QUIN TIPUS DE SERVEIS PÚBLICS I PROTECCIÓ SOCIAL TENEN MAJOR IMPACTE EN LA REDUCCIÓ DE LA DESIGUALTAT?
Sanitat, educació i pensions ajuden a reduir la desigualtat. En especial quan són de qualitat.
COBERTURA UNIVERSAL
Cobertura universal i concebuts els serveis públics com un dret per a la ciutadania.
Després de la II Guerra Mundial, molts estats introduïren l’Estat del Benestar. El que va durar sense problemes fins el 1980, aproximadament. Però el pensament neoliberal i moments de crisi varen influir en un afebliment de l’Estat de Benestar.
Dirigir les ajudes a les persones més pobres, com han predicat el Banc Mundial i el FMI, pot tenir sentit aparent però sovint no és viable. Els sistemes de focalització son ineficaços, cars i estan plagats d’errors en ambdues direccions: exclouen aquelles persones a les que estan destinats a beneficiar i beneficien a qui no ho necessita. Sovint, la focalització precedeix una retalla de prestacions perquè afebleix el recolzament polític a la redistribució d’ingressos. Cal recolzament de les classes mitjanes a les polítiques socials dels governs.
ELS SERVEIS PÚBLICS HAURIEN DE SER GRATUÏTS.
Si no són gratuïts, els qui més sofreixen són els més pobres. A major aportació pròpia més mortalitat prematura.
Més de la quarta part de països no ofereix cap tipus d’educació secundària gratuïta. Encara que sigui considerada gratuïta, cal pagar taxes d’escolarització, uniformes, menjador, transport o llibres.
En el cas de l’aigua, a diferència dels dos serveis anteriors, cal paga alguna quantitat per promoure un ús sostenible d’un recurs que és finit.
SERVEIS PÚBLICS, NO PRIVATS
Percentatge de parts exitosos de dones pertanyents al 20% més pobre, assistides per una llevadora o professional de la salut en centres públics i privats – dades de 61 països de renda baixa i mitjana.
Font: P. Espinoza Revollo et al. (2019). ¿Bienestar público o beneficio privado?
El mercat, per sí mateix, no proporciona serveis a les persones més pobres. Es busca un benefici privat i no es proporciona resa qui no pot pagar. Ni els serveis privats, ni els que són públics i privats a l’hora són viables. I els actors de la societat civil com ONG o religions poden proporcionar serveis però acostumen a ser fragmentaris.
RENDICIÓ DE COMPTES
Els serveis públics han de retre comptes i adaptar-se a la ciutadania.
SENSIBLES A LES DIFERENTS NECESSITATS DE DONES I HOMES
Cal tenir en compte el gènere a l’hora de prestar serveis. Han d’estar ben dissenyats per a ser capaços de fer front als estereotips sobre el rol de les dones i el rol dels homes, en lloc de reforçar-los, per tal de contribuir a una major igualtat.
CONTRACTAR SUFICIENTS DOCENTS I PROFESSIONALS DE LA SALUT
Si hi ha pocs educadors i pocs treballadors de la sanitat, els professionals no poden fer bé el seu treball.
El món necessita 17 milions més de professionals de la sanitat i 69 milions més de docents.
4. FINANCIACIÓ DE SERVEIS PÚBLICS I PROTECCIÓ SOCIAL UNIVERSALS
Ens podem permetre uns serveis públics i una protecció social universals per a totes les persones.
Per a contribuir a finançar-los, les persones i empreses més riques han de tributar el que els correspon. A l’actualitat, no ho estan fent.
Lluitar contra la corrupció, fer front al creixent deute públic i augmentar l’ajuda de qualitat són elements essencials per a fer-ho possible.
Complir els ODS suposaria anualment 1,4 bilions de dòlars, per tal de garantir sanitat, educació, aigua potable i protecció social. Es podria pagar recaptant més fiscalment tant de les persones riques com de les empreses que han de tributar el que els correspon, lluitant contra la corrupció, garantint que l’ajuda internacional tingui el paper que ha de tenir i evitant que el deute públic posi en risc el finançament de serveis públics universals.
LES GRANS FORTUNES I EMPRESES HAN DE TRIBUTAR EL QUE ELS CORRESPON
Reducció dels tipus impositius que graven les grans fortunes i empreses
Font: Scheve y Stasavage (2016). Nota: Mostra de 20 països rics.
Que rics i empreses no tributin el que els correspon impedeix reduir la desigualtat i obliga els governs a imposar més càrregues a la resta de la societat. I també incrementar un impost sobre el consum com l’IVA i els impostos sobre les rendes del treball.
Variacions en els ingressos fiscals 2007–2015 (% PIB)
Font: Càlculs efectuats per Oxfam a partir de les dades disponibles de l’OCDE sobre 35 països membres de l’OCDE i 43 països no membres.
A la majoria de països, els amos de la riquesa també obtenen més rendiments que els treballadors i les treballadores. Els rics influeixen sobre les polítiques públiques per tal d’enriquir-se més.
GRAVAR LA RIQUESA
La desigualtat en termes de riquesa és molt superior a la desigualtat en termes d’ingressos.
Incrementar un 1% l’impost que grava el patrimoni dels milmilionaris representaria recaptar 100.000 milions de dòlars més anualment. Part d’aquests ingressos es redistribuirien, mitjançant l’ajuda oficial al desenvolupament, entre els més pobres de les zones més empobrides del planeta.
PUJAR ELS IMPOSTOS ALS MÉS RICS, FRENARIA EL CREIXEMENT ECONÒMIC?
Estudis del FMI demostren que la redistribució és beneficiosa pel creixement econòmic i que encara hi ha molts països on es pot elevar l’impost sobre les grans fortunes. Segons Piketty el tipus màxim òptim en l’impost sobre la renda personal podria arribar al 83 % quan la mitjana mundial es troba en el 31 %.
LLUITA CONTRA L’EVASIÓ I L’ELUSIÓ FISCAL
FONT: G. Zucman. (2015), i la nota metodològica de l’informe de Oxfam sobre Davos de 2018
Hi ha indicis que al G20 de 2019 s'iniciarà un nou procés per acabar amb l’evasió i l’elusió, la qual cosa és una bona notícia. Això no obstant, qualsevol nou procés que es posi en marxa ha de tractar veritablement de dur a terme reformes fonamentals que reverteixin la "carrera a la baixa" en la tributació empresarial, en lloc de limitar-se simplement a ratificar l'statu quo. La majoria de governs tendeix a reduir impostos i a concedir exempcions fiscals per tal d’atreure empreses. Però també molts governs estan lluitant contra el secret bancari i les societats instrumentals anònimes.
COM LES POLÍTIQUES FISCALS PODEN REDUIR LA DESIGUALTAT DE GÈNERE
L'actual sistema tributari està traslladant la càrrega fiscal cap a les persones i famílies més pobres. Les principals afectades són les dones, ja que amb prou feines tenen oportunitats per influir en les polítiques fiscals o exigir comptes als seus governs. Els homes controlen més del 86% de les empreses del món, posseeixen més recursos que les dones, tenen més probabilitats d'estar al cim de l'escala de distribució dels ingressos i tenen més riquesa que les dones. L'IVA suposa un major percentatge dels ingressos d'aquelles persones que estan en pitjors condicions de pagar-lo, normalment les dones i les famílies encapçalades per dones, especialment en aquells països on els aliments bàsics no estan exempts del pagament d'aquest impost. Certs productes d'higiene constitueixen una necessitat bàsica per a les dones i les nenes, amb el que la situació s’agreuja.
LA LLUITA CONTRA LA CORRUPCIÓ
Els rics escapen de pagar suborns ja que tenen més poder.
Les dones tenen molt menys poder i no poden exigir rendició de comptes.
El que causa major impacte és la gran corrupció, és a dir, el saqueig a gran escala de recursos públics. Els paradisos fiscals faciliten la corrupció. El ciutadà mitjà, quan s’adona d’aquesta gran corrupció, és veu menys incentivat a pagar impostos. El saqueig il·legal impedeix als estats pagar serveis bàsics.
EL PAPER DE L’AJUDA INTERNACIONAL
Hi ha 48 països que, fins i tot en cas d'experimentar un fort creixement econòmic i millorar la seva recaptació fiscal, no tindrien recursos públics suficients per finançar serveis universals de sanitat, educació i de protecció social, ja que necessitarien 150.000 milions de dòlars addicionals per satisfer aquestes necessitats.
En un món d'abundància, en què els països de l'OCDE compten amb un ingrés per càpita 52 vegades superior al dels països de renda baixa, l'ajuda funciona com un mecanisme de redistribució immediata de recursos dels països més rics als més pobres. L'ajuda no és caritat, sinó justícia: la riquesa dels països més rics neix de l'explotació, històrica i actual, del món en desenvolupament. Així mateix, l'ajuda és també una manifestació de solidaritat que transcendeix fronteres.
Els països donants de l'OCDE destinen, de mitjana, un 0,31% de la seva renda nacional bruta (RNB) als països pobres (147.000 milions de dòlars en 2017), un percentatge molt inferior al 0,7% que van prometre fa 50 anys. Tan sols cinc països estan complint amb aquest compromís. Si la resta de països donants de l'OCDE seguís el seu exemple, seria possible destinar 1,5 bilions de dòlars addicionals a l'ajuda al desenvolupament en 2030. Els països rics no només haurien d'incrementar la seva ajuda, sinó dirigir-la millor cap a aquells països amb menys recursos per així lluitar contra la pobresa extrema.
Un increment addicional dels ingressos fiscals i altres ingressos domèstics per valor d'un 2% del PIB per al 2020 permetria aportar a les arques dels països de renda mitjana i baixa 144.000 milions de dòlars addicionals, una xifra que equival a l'ajuda total desemborsada pels donants el 2017.
L'ajuda destinada a les organitzacions en defensa dels drets de les dones segueix sent molt insuficient. De mitjana, entre 2015 i 2016 tan sols es van destinar 225 milions de dòlars anuals a aquest tipus d'organitzacions, i tan sols 38 milions van anar a parar directament a organitzacions amb seu a països en desenvolupament.
L’AMENAÇA DEL DEUTE
Cada vegada més països s'enfronten al ràpid increment dels seus nivells de deute públic, especialment a l'Àfrica. Nombrosos Governs de països en desenvolupament han sol·licitat préstecs per a finançar el seu desenvolupament. Kenya, per exemple, dedica a la actualitat gairebé el 50% dels seus ingressos a la devolució de deute. En els últims sis anys, els governs dels països de l'Àfrica subsahariana han emès bons per valor de 81.000 milions de dòlars a inversors àvids de grans rendibilitats.
A això cal sumar els préstecs bilaterals, molt més opacs, de Governs com els de la Xina o l'Índia, així com els préstecs comercials privats de proveïdors amb seu a països de l'OCDE.
Encara hi ha massa països que segueixen intentant mantenir l'equilibri dels seus comptes en detriment de les dones i homes en situació de pobresa, la qual cosa debilita la capacitat d'aquests països per fer front a la desigualtat. Cal crear un mecanisme independent d'arbitratge i reestructuració del deute que ofereixi un espai de negociació neutral i segur que protegeixi els sectors pobres de la ciutadania dels països deutors.
5. LLUITANT PER UN MÓN MÉS JUST
• Tan sols el poder de les persones pot obligar als nostres líders a reduir la bretxa entre rics i pobres.
• Un nou i creixent moviment global, Fight Inequality Alliance (Aliança per a la lluita contra la desigualtat), s'està unint a les lluites contra la desigualtat arreu del món.
Els líders polítics escolten les elits, i no les demandes de la ciutadania del carrer. Com més organitzada estigui aquesta ciutadania i més se l'escolti, majors seran les oportunitats de canviar la situació. En la dècada de 2000, Amèrica Llatina va experimentar una dràstica reducció de la desigualtat d'ingressos, gràcies a mesures com la pujada d'impostos als més rics, l'augment dels salaris mínims i la inversió en sanitat, educació i altres serveis públics.
Aquesta tendència cap a l'increment de l'activisme es veu reflectida en l'enfortiment del moviment feminista, com s'ha pogut veure en les iniciatives del #MeToo i la Marxa de les Dones al març. A Amèrica Llatina, això ha portat a l'acció a milers de dones, especialment sota el lema Ni Una Menys.
ELS GOVERNS HAURIEN DE PRENDRE MESURES PER A LLUITAR CONTRA LA DESIGUALTAT
Tots els governs haurien d'establir una sèrie de metes i plans d'acció concrets i subjectes a terminis definits, com a part dels compromisos adquirits en virtut de l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS), 10 sobre desigualtat. Aquests plans haurien d'incloure mesures en els següents àmbits:
1. Universalitzar la provisió gratuïta de serveis públics com la salut i l'educació que funcionin també per a les dones i les nenes.
2. Alliberar temps a les dones reduint els milions d'hores no remunerades que dediquen cada dia a la cura de les seves famílies i les seves llars.
3. Posar fi a la carrera a la baixa en la tributació de les persones més riques i les grans empreses. Gravar la riquesa i el capital a nivells més justos. Posar fi a la carrera a la baixa en els impostos sobre la renda empresarial i de les persones físiques. Acabar amb l'evasió i l'elusió fiscal de les grans empreses i fortunes. Consensuar un nou conjunt de normes i institucions a nivell mundial que permetin redissenyar el sistema tributari perquè sigui just, en un procés en el qual els països en desenvolupament participin en peu d'igualtat.
Joaquim Alsina
FISC-Catalunya
