A mitjans de setembre, Nacions Unides celebra el dia de la Democràcia. En veure-ho, el primer que em va venir al cap va ser una tira de la Mafalda on, la petita revolucionària, cerca el significat de democràcia i quan el troba, poder a mans del poble o sobirania del poble, des que es lleva fins que se’n va a dormir persisteix en un riure compulsiu, davant l’estupefacció dels pares. La ironia és evident.
Ens hauríem de posar d’acord sobre què és democràcia.
Durant la Guerra Freda s’entenia de forma molt diferent a cada un dels blocs:
Els països capitalistes, USA i Europa occidental sobre tot, l’entenien com poder anar a votar. Era suficient fer unes eleccions més o menys correctes per qualificar un Estat com democràtic. Per tant, es considera la democràcia des del punt de vista polític i de les llibertats formals, sense tenir en compte la situació de la població econòmicament i socialment. També cal dir que, sovint protegides per les democràcies nord-americana i europees, els anys 60, 70 i 80 del segle XX proliferaven les dictadures, sovint sagnants, a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.
Els països socialistes, encapçalats per l’URSS i després tota l’Europa de l’Est posaven l’accent en l’economia. Es considerava que un Estat era democràtic si la riquesa estava repartida equitativament. El que no evitava que alguns membres dels partits comunistes s’enriquissin. És veritat que tothom tenia treball i no havia misèria, ni tantes desigualtats com a occident, encara que les condicions de vida eren bastant dures. I per descomptat eren règims de partit únic, amb una greu manca de llibertats.
És evident que la democràcia ha de recollir els aspectes positius de les dues posicions: Llibertats individuals i formals, expressió, reunió, associació, premsa, garanties judicials, ... i llibertats polítiques, i també cal garantir que tots els habitants d’un poble tinguin les mateixes possibilitats, punts de partida semblants. No m’atreveixo a dir iguals perquè sóc conscient que això seria molt utòpic, però sí que tothom tingui accés a l’estudi i per tant a la universitat o una bona formació professional. Tot i així, mai no serà igual la situació d’aquell que pot accedir a Harvard que la del que s’ha de conformar amb un centre de menys categoria.
Per a què la democràcia sigui autèntica és imprescindible que els homes i dones d’un país estiguin formats. Un poble amb manca de formació es fàcilment manipulable. Per això, es posa d’exemple els països nòrdics. Noruega, Suècia, Dinamarca i Finlàndia són estats amb mínimes desigualtats gràcies a l’alt grau de formació dels seus ciutadans. És conseqüència dels impostos que reverteixen en els ciutadans equitativament, amb bons sistemes da salut i educatius. L’Estat, com afirmava Keynes, redistribueix la riquesa. És aquest anomenat Estat del Benestar on podem assegurar que regna la democràcia.
Drets polítics i drets socials, equitat i no desigualtat, és la fórmula de la DEMOCRÀCIA en majúscules, democràcia i ètica.
Un món millor és possible partint dels autèntics ideals democràtics i valors morals.
Joaquim Alsina
Permanent FISC-Catalunya
