dimarts, 22 d’octubre de 2019

Veritat i mitjans de comunicació

El títol d’aquet article pot resultar bastant agosarat. Primer ens hauríem de posar d’acord sobre què és “veritat” i, possiblement també, què considerem mitjans de comunicació, mitjans d’informació o mitjans de confusió. Perquè mitjans de comunicació són tots els que divulguen per les xarxes o sobre paper quantitat de temes. El problema és si són mitjans de comunicació fiables o predominen les fake news. En la qüestió de la veritat no hi entraré perquè seria un altre article. Però sí que apuntaré que els mitjans haurien de proporcionar notícies contrastades que responen a la realitat. I dissortadament hi ha mitjans que destaquen per mentir escandalosament i fins i tot cobrar per divulgar notícies que saben que són falses.
Qüestió que hem conegut recentment “gràcies” al comissari Villarejo i els seus famosos enregistraments. Connectades moltes de les “notícies” a les “clavegueres de l’Estat”. Això recentment a Espanya, però ens podríem remuntar a finals del segle XIX, quan Hearst, magnat de la premsa nord-americana, va preparar l’opinió pública del seu país per una guerra contra Espanya. I quan es va produir una explosió fortuïta al cuirassat Maine al port de l’Havana, va culpar Espanya per tal de justificar una declaració de guerra. Aquí tenim una de les primeres fake news. Una notícia falsa que va permetre als Estats Units convertir Cuba, teòricament independent, en una mena de colònia, inici del famós “patio trasero de los Estados Unidos”. Tota Amèrica Central sotmesa a les grans companyies (United Fruit Company) i interessos nord-americans.


Una part del contingut del present article prové de les dades obtingudes d’una xerrada de Suso López a Cristianisme i Justícia i d’un article de Sergi Picazo (“El problema no són les portades amb publicitat de Banc Santander”), editor del digital Crític. Expressat segons l’opinió i afegint altres aportacions de qui subscriu aquest article. 

D’entrada podem fer una afirmació que no deu estranyar a cap dels lectors: la finalitat dels mitjans és transmetre la percepció del món que desitjarien els grups de poder. Al costat d’aquesta frase podem afegir d’altres molt potents, com ara, “silencis mediàtics” o “la veritat cotitza a la baixa”. I és que la propietat dels mitjans es troba en poques mans. A nivell internacional, un dels empresaris més coneguts és l’australià, nacionalitzat nord-americà, Rupert Murdoch, propietari d’una gran quantitat de mitjans de diversos països, i fundador de la cadena ultra conservadora, Fox. A Espanya hi ha 10 grans grups empresarials. El que té de bo la situació actual és que tothom, des de qualsevol indret del món, comptant amb les noves tecnologies, ens pot informar del que està succeint. I que les xarxes han servit sovint per mobilitzar la ciutadania com va succeir amb la guerra de l’Iraq o els atemptats de l’11-M a Madrid. 

Cada vegada més el sector bancari ha entrat en l’accionariat dels mitjans i, a més a més, és un dels sectors que publica més anuncis a tota plana, amb els ingressos que això suposa per a l’empresa periodística. El Banc de Santander va fer un anunci a tota plana a les portades dels principals diaris de Madrid i Barcelona. Això no és qüestió tan sols de publicitat, és qüestió de credibilitat. Vendre la portada per a fer un anunci indica alguna cosa. Alguna cosa que no va bé. Quan va morir Emilio Botín, alma mater del Santander, tot varen ser lloances als mitjans. Ningú no recordava que un dissabte de fa bastants anys, el Sr. Botín declarava davant de la jutgessa Palacio i, mentre prestava declaració, un furgó del Santander va estar donant voltes tot el matí, carregat de milions, per si havia de fer front a una fiança. Una qüestió fonamental era la fortuna que tenia dipositada a Suïssa. Emilio Botín ha estat considerat un dels “grans pares de la pàtria”.

Segons Sergi Picazo, “el 2014, la revista Time va posar en portada un petit anunci a baix i a l’esquerra. Això va aixecar polseguera entre els lectors als Estats Units.
Però va anar molt més enllà dels activistes contra les grans corporacions. Els mateixos editors de diaris i periodistes eren els que estaven preocupats. Per què? Perquè temien que aquells anuncis poguessin afectar la seva independència”. I estem parlant, fins i tot, dels editors, que no deuen ser molt d’esquerres. Aquest anunci en portada anava en contra de la tradició i els cànons de l’American Society of Magazine Editors de no incloure anuncis a la portada. Ni editors ni periodistes volen perdre la seva independència ni la seva llibertat davant del mercat, un mercat que sembla que tot ho pot. Encara més, en uns moments que el periodisme, fins i tot als Estats Units, està perdent credibilitat. 

Ara les empreses periodístiques que editen sobre paper s’ho estan passant molt malament, ja que les vendes han caigut en picat degut a les noves tecnologies i a la llarga crisi econòmica, per tant, s’ha d’estar molt alerta perquè és molt difícil mantenir la independència dels mitjans i “limitar-se” a escriure sobre el que realment succeeix, sense “mediacions”. Una de les formes més greus i més efectives de condicionar els mitjans és retirar la publicitat institucional. Bona part dels governs saben coaccionar molt bé advertint d’aquesta possibilitat. Cal recordar, també, que són els governs els atorgadors de llicències de ràdio i televisió. Més en un país en el qual alguns presidents del govern no han dubtat en posar-se en contacte amb els directors de la premsa per tal que publiquin o no el que els interessa o no els interessa. Al costat d’això, les clavegueres de l’Estat juguen un gran paper, com han demostrat les famoses escoltes del comissari Villarejo i, més recentment, les declaracions que ha fet amb motiu de la publicació del seu llibre, El Director, l’exdirector d’El Mundo, David Jiménez, destituït després d’un any de dirigir aquest rotatiu. Destituït per no haver seguit les indicacions de l’empresa a la que servia. Segons Lluís Foix, a tots els diaris hi ha uns grans rètols que expliciten el que pots dir i el que no pots dir, però aquests rètols són invisibles. 

Neus Tomàs, subdirectora d’un digital de prestigi com El diario.es, declarava que si es vol tenir accés a informació fiable cal pagar per a rebre-la. El diario.es, amb Ignacio Escolar com a director, és un mitjà de referència en aquest sentit. Com ho són Crític, lamarea, Directa, infoLibre, Catalunyaplural, etc. Alguns d’aquests digitals s’han muntat partint de pocs mitjans i han anat creixent. Hi ha altres mitjans fiables, com ara la BBC, independent del govern britànic a l’hora d’informar, i periodisme d’investigació com el del Washington Post i The New York Times. Res a veure, en quant a honestedat, amb un digital amb seu a Madrid sota la direcció d’un ex periodista d’El Mundo. Un dels personatges més sinistres i càustics del periodisme espanyol. Personatge que va publicar fake news provinents de les clavegueres de l’Estat dins de la famosa “Operació Catalunya” i que va suposar, possiblement, la no reelecció com alcalde de Xavier Trias, ja que va quedar a molt poca distància d’Ada Colau. 

A Espanya, en general, segons Fisherman, la població s’empassa les notícies falses sense gaires problemes. És imprescindible tenir diverses fonts d’informació. Buscar-la en periodistes fiables i mitjans fiables. Del contrari, la mentida, les veritats a mitges, la calúmnia o la falsificació troben camp adobat per a escampar-se. I cal tenir en compte que les notícies falses es divulguen 6 vegades més ràpidament que les veritables, segons un estudi de l’Institut Tècnic de Massachusetts. Habitualment se les embolcalla d’una forma tan ben estudiada que semblen autèntiques.

A Noam Chomsky, un dels autors més a l’esquerra dels Estats Units, li varen preguntar quin era el millor diari. Resposta: The Wall Street Journal, perquè el compren grans empresaris i financers i no es poden permetre llegir un diari que els menteix. Chomsky denuncia també “l’autocensura” a què se sotmeten molts periodistes per a no perdre el lloc de treball. La consigna de Chomsky: “No tinc cap altra opció que no sigui qüestionar-ho tot”.


Segons Xavier Giró, de la UAB, un fet per a convertir-se en notícia ha de superar 5 filtres:
1. Interessos del propietari. No es publicarà una notícia que el perjudiqui. Cal veure, com a exemple, quina ha estat l’evolució d’El País. La família Polanco el dominava fins que des de 2009 va començar a vendre accions passant del 70% al 10% a l’actualitat. Ha deixat de ser el diari progressista de referència de l’esquerra espanyola.
2. Dependència de la publicitat. No sortiran notícies contràries a les empreses que paguen publicitat al mitjà.
3. Predomini de les fonts oficials. Algunes vegades, imposades.
4. El triomf de la superficialitat. Cal ser el més ràpid a donar la notícia, publicar notícies sensacionalistes, la censura del minut televisiu, ...
5. La ideologia dels periodistes. Sempre i quan no qüestionin l’ordre existent.

Voldria afegir-hi que s’acostuma a informar molt del que succeeix al propi estat, al propi continent, Europa, i als Estats Units de Amèrica, i alguns altres països com ara Xina, Rússia o Israel en el marc del Pròxim Orient, i caldria reclamar més notícies del continent absent, Àfrica, perpètuament absent de les notícies com no sigui que ha succeït algun gran desastre, i més informació d’Amèrica Llatina i d’àmplies regions d’Àsia i Oceania. 

Lord Northcliffe, escriptor irlandès i editor de periòdics de finals del XIX i principis del XX, deia: “Periodisme és difondre allò que algú NO vol que se sàpiga; la resta és propaganda. La seva funció és posar a la vista el que està ocult, donar-ne testimoni i molestar”. 

Resulta decebedor comprovar que les notícies més seguides digitalment són notícies intranscendents. 

Els periodistes es dirigeixen a grans masses de població i es pressuposa la seva credibilitat. El periodista elegeix les notícies, la durada, recuperar-la en un moment determinat,... El periodisme arrossega un dèficit de credibilitat. Cal recordar que de la premsa s’ha afirmat des de fa dècades que era el Quart Poder. Després dels 3 poders de Montesquieu vindria el periodisme. La majoria de periodistes que mereixen ser seguits, mai no s’han cregut ser el quart poder, més aviat s’han considerat un contrapoder. Si la notícia és la mateixa, per què cada mitjà l’explica diferent? Això vol dir que hi ha llibertat i també segones intencions, en alguns casos. Però cal sempre objectivitat? Periodisme és informació i fer-se preguntes, i interpretar. Segons Antoni Bassas, són imprescindibles preguntes com ara: Què ha passat? A qui li ha passat? Quan ha passat? On ha passat? Com ha passat? I per què ha passat? Per a Max Weber, una pregunta reflecteix els valors del qui la fa. 

El millor periodista serà el que sigui més professionalment i responsablement subjectiu. P. e., en un conflicte el periodista ha de deixar clar qui és l’agressor i qui és l’agredit. Neutralitat no és igual a no mullar-se. Tenint en compte que les paraules no són ni neutrals ni innocents. Les portades de la premsa escrita i de la digital ens diuen quina és la línia del mitjà, i una cosa semblant és el que passa amb les notícies que obren els informatius de radio i televisió. Nosaltres hem de saber quins mitjans estan més a prop de la veritat-realitat.

   

Seymour M. Hersh, històric periodista de The New Yorker i de The New York Times, guanyador del Premi Pulitzer per donar a conèixer la matança de My Lai al Vietnam, acaba de publicar les seves memòries. També va ser un dels periodistes que va destapar el Watergate i va informar de les tortures a Abu Graib. Segons el director de La Vanguardia, Màrius Carol, hem d’aprendre dues lliçons de Hersh. “Cal escriure històries que qüestionin el relat oficial i cal comprovar totes les dades". Com li va dir a Hersh el cap de la secció de l’agència de Chicago per a la qual va treballar en els seus inicis: Si la mare et diu que t’estima, contrasta-ho”. 

Suso López, en la seva presentació a CiJ, passa dues diapositives dedicades a la teoria de les escletxes que obren la porta a l’esperança: 
· Els motors que impulsen els nous mitjans no són grans conglomerats mediàtics, ni fons d’inversió, ni entitats financeres. 
· La principal font d’ingressos ja no és la publicitat. 
· Els periodistes són els editors dels seus propis mitjans. 
· Publiquen el que altres mitjans no expliquen, “silencis mediàtics”. 
· Periodisme lent i contrastat. 
· Mitjans natius en entorns digitals. 
· Donar veu als qui no tenen veu. 
· Incorporar noves veus als espais de debat. Evitant el circ que munten algunes cadenes. 
· Tenir en compte la pressió social del públic. 
· Influència dels mitjans alternatius a les xarxes socials. 
· Transparència en el model de negoci i en les dades econòmiques. 
· Participació dels i de les periodistes en l’edició. 
· Un periodisme que no mira cap amunt, que mira cap avall, cap els éssers humans de la base social, cap els oblidats, cap els barris humils. Un periodisme que oblida reflectir el que interessa al poder. 

Segons Suso López, no hi ha periodisme de dretes o d’esquerres, hi ha periodisme honest o periodisme deshonest. Cal exigir als mitjans que diguin la veritat. Són molts els periodistes que any rere any són assassinats, més de 80 el 2018, i empresonats, més de 340 el mateix any, per transmetre notícies des de països sense llibertat o en conflicte per diverses causes. Aquests exemples, sovint anònims, ens esperonen encara més a exigir veracitat als mitjans que tenen la seva seu en països suposadament democràtics. 
Cal una educació crítica, no domesticada i al servei dels poders. Lectors crítics, oients crítics, televidents crítics, seguidors de les xarxes crítics. Cal desemmascarar aquells que mouen els fils de la tramoia d’aquest gran escenari que és el nostre món. No podem oblidar el gran poder de l’opinió pública. 

Una fotografia que ens invita a reflexionar. Davant la realitat del món, cercant la veritat: 

Contempla, observa, pondera, discerneix, relaciona, contrasta les informacions, divulga, actua,... 

Perquè un món millor, on regni la veritat, és possible! 

Joaquim Alsina 
FISC-Catalunya/CiJ 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada