El títol d’una coneguda obra de García Márquez ens parla d’una crónica d’una mort anunciada. Dissortadament les fams i les sequeres a l’Àfrica sahariana, subsahariana i a l’anomenada Banya d’Àfrica, Eritrea, Etiòpia, Somàlia i Djibouti, són catàstrofes que es veuen venir però que malgrat els anuncis i previsions de les ONG no es fa res per evitar-les. Tots els índex de Nacions Unides sobre les regions esmentades mostren la realitat més dura del planeta. En els últims anys alguns països africans han crescut en quant al PIB, però la població no s’assabenta en absolut d’aquest increment en la renda dels estats, un increment que hauria de ser molt més important ja que l’endarreriment que arrossega la regió és secular.
A dia d’avui, hi ha molts pobles que esperen l’arribada de la pluja per la seva supervivència. Si no arriben amb puntualitat les conseqüències són mortals, com passa a l’Índia i altres estats del sud-est d’Àsia i sobre tot a les regions africanes a què ens estem referint. La terra s’esquerda per manca d’humitat, agricultors, pastors i ramats han d’emigrar cap a altres terres i quan arriben les desitjades pluges l’aigua cau amb tal força que ajuda a erosionar encara més la capa superficial del terreny, aquella que en principi hauria de ser més rica en nutrients, l’humus. El canvi climàtic pot agreujar la situació, ja que si es compleixen les previsions d’increment de la temperatura encara plouria menys i de forma més irregular. 
Les collites d’arròs, blat, cacauet o mill, el cereal més habitual a gran part de l’Àfrica subsahariana, així com l’herba per pasturar el ramat, depenen de la puntualitat d’un rellotge que sovint no funciona com ho hauria de fer. Encara aquells que viuen a prop dels rius poden tenir més possibilitats de subsistir, però és tan sols una mínima part de la població.
Els governs haurien de prendre decisions que protegissin agricultors i pastors, creant magatzems i impulsant polítiques agràries i ramaderes més d’acord amb les necessitats de la població davant les cícliques sequeres.
La situació africana té unes causes històriques evidents.
Primer els portuguesos exploraren Àfrica i entraren ràpidament en el comerç d’esclaus. Des d’Àfrica els portaven a Lisboa abans d’enviar-los directament a Amèrica a partir de la trobada d’unes noves terres, noves pels europeus, per part de Colom. Als regnes cristians de la península Ibèrica, Mallorca era un centre de venda d’esclaus.
El gran negoci de l’esclavitud va anar unit al sucre, sucre que havia arribat d’Orient. El conreu i la tala de la canya de sucre és un treball molt dur. Això ho feien esclaus negres que es portaren a Amèrica, en part per la mort de molts indígenes caribs i la mort dels indígenes de la resta del continent.
Sota l’expressió “el comerç triangular”, se'ns mostra com un vaixell sortia de Sevilla amb tela, ceràmica, armes,... i passat un any retornava amb sucre, tabac i altres productes americans. Aparentment un comerç molt net. Però entre mig, el vaixell havia parat a Guinea o Senegal, on canviava productes europeus per esclaus que a Amèrica canviaven per productes americans que eren venuts a Europa. 12.000.000 d’esclaus varen arribar a Amèrica, sobre tot des de Goré, Senegal. Però, quants varen ser capturats i varen morir en el continent africà o en la travessia de l’Atlàntic? Possiblement 20 milions comptant els que moriren abans d’embarcar, durant el viatge i els que varen arribar vius.
En una sola nau arribaven a embarcar sis-cents esclaus. Anaven encadenats a les bodegues i sense poder-se estirar. En aquell espai menjaven i feien les seves necessitats en galledes, passaven el mareig, la disenteria, vomitaven, suaven i es desesperaven fins la rebel·lió o el suïcidi. Així durant 50 dies.
Des de Zanzíbar els àrabs varen treure uns 20.000.000 d’esclaus cap a l’Índia entre els segles XV i XIX. Entre europeus i àrabs és fàcil calcular la sagnia demogràfica que va representar “l’exportació” d’esclaus. Imaginem el que és perdre una tercera part de la població d’Àfrica i, a més a més, la més jove i la més forta.
Espanya també té la seva quota de culpabilitat. El 1880, va ser l’últim país en abolir l’esclavitud, a Cuba.
Els europeus havien estat a les costes, havien vorejat el continent, però no coneixien les terres de l’interior d’Àfrica. No s’havien endinsat en el continent. Això va succeir el XIX. Stanley i Livingstone figuren entre els exploradors mésconeguts.
Semblava que l’interior d’Àfrica no era de ningú. Leopold II de Bèlgica tenia tot el Congo com la seva finca particular. Li varen concedir a la Conferència de Berlín, 1884-1885, on es va fer el repartiment del continent sense la presència dels africans. Grans imperis com Malí o Ghana varen ser repartits entre diversos estats europeus. Àfrica convertida en una immensa colònia.
Una ocupació europea de 80 a 100 anys, curta en comparació a la colonització d’altres continents. No varen passar de la pura explotació i no arribaren a formar una societat organitzada amb infraestructures. Explotaren les riqueses: cautxú, or, diamants, cotó, minerals,... i obligaren als autòctons a canviar aliments per productes de plantació com el cacau, el cafè, el te o el cacauet. Així els africans exporten actualment aquests productes a baix preu i importen de les antigues metròpolis aliments de primera necessitat molt més cars.
Amb les independències de finals dels 50 i sobre tot els 60 del segle XX va quedar una minoria estructurada per militars i oligarques que varen aprendre com dominar: amb diners, armes i pocs escrúpols. Hi haurà molts cops d’estat. Per exemple, al Congo, l’únic congolès amb estudis en el moment de la independència serà P. Lumumba, el líder socialista que arribà a president, que tenia tres anys de filosofia i que morí assassinat per la CIA. Tot va acabar amb el Coronel Mobutu, aliat dels occidentals, com a dictador durant dècades.
Governs corruptes perquè, com deia Luís de Sebastián, autor d'un llibre excepcional sobre Àfrica,hi ha formidables corruptors.
Se’ls deixa sense res per enfrontar el segle XX, i encara menys el segle XXI.
Àfrica és rica en minerals però hi ha països que tenen pocs recursos, com els de la Banya d’Àfrica, on cíclicament es repeteixen sequeres que sovint s’extenen al centre d’Àfrica i que provoquen periodes de fam, causa directa o indirecta d’una elevada mortalitat.
Per canviar aquesta dinàmica és vital pel pobles ser sobirans alimentàriament. L'Agricultura familiar és molt més que una activitat econòmica: és la base de la producció sostenible d'aliments per avançar cap a la seguretat i la sobirania alimentària, la gestió mediambiental del territori i la seva biodiversitat, font d'importants dimensions culturals de cada poble i, en definitiva, un pilar fonamental del desenvolupament integral de les nacions.
Garantir l'existència d'una agricultura familiar eficaç, sostenible i agroecològica és un objectiu essencial per assolir un model de desenvolupament generalitzat equitatiu a nivell mundial.
"Ha arribat el moment de rellançar l'agricultura, i la comunitat internacional no hauria de perdre aquesta oportunitat", Jacques Diouf, director general de la FAO.
El dret a una alimentació adequada és el dret humà, inherent a tota persona, a tenir accés, de manera regular, permanent i lliure, sigui directament, sigui mitjançant compra en diners, a una alimentació quantitativament i qualitativament adequada i suficient, que correspongui a les tradicions culturals de la població a què pertany el consumidor i que garanteixi una vida psíquica i física, individual i col·lectiva, lliure d'angoixes, satisfactòria i digna.
SOBIRANIA ALIMENTÀRIA
Tant FISC com altres ONG, OXFAM en especial, estan duent a terme una campanya dirigida a què els pobles del Sud, que varen ser obligats pels colonitzadors a plantar productes de plantació com el cacau, el sucre, el cotó,... i a abandonar el conreu de cereals bàsics per l'alimentació, puguin autoproveir-se dels aliments que necessiten i no els hagin d'importar de països com EEUU o França a preus molt alts. És el que anomenem SEGURETAT O SOBIRANIA ALIMENTÀRIA.
La seguretat alimentària implica
- A nivell econòmic i comercial:
- Prioritzar la producció agrícola per a mercats domèstics i locals basats en explotacions camperoles i familiars diversificades i en sistemes de producció agroecològics.
- Assegurar els preus justos per als camperols protegint els mercats interiors de les importacions a baix preu i del dúmping.
- Accés a la terra, a l'aigua, als boscos i a la pesca i altres recursos productius a través d'una nova redistribució.
- A nivell social:
- Reconeixement i promoció del paper de la dona en la producció alimentària i accés equitatiu i control dels recursos productius.
- Control de la comunitat sobre els recursos productius en oposició a les corporacions propietàries de terres, aigua i recursos energètics i altres.
- A nivell polític:
- Necessitat de reformes agràries, de la lluita contra els OGM (Organismes Genèticament modificats), per al lliure accés a les llavors, i de mantenir l'aigua en qualitat de bé públic que es reparteixi d'una forma sostenible.
- Protecció de les llavors base de l'alimentació i de la vida mateixa per al lliure intercanvi i ús de la pagesia.
- Inversió pública per fomentar l'activitat productiva de famílies i comunitats dirigides a augmentar el poder i el control local sobre la producció alimentària perquè estigui enfocada prioritàriament als pobles i als mercats locals.
(Informe del Comitè de Seguretat Alimentària de la FAO 2003.03.12)
Les intervencions de les ONG s'han centrat en la regió somali d’Etiòpia on, durant els últims sis mesos, 100.000 persones han pogut pal·liar la crisi alimentària amb el recolzament als seus projectes agraris i garantint la supervivència del ramat. S’ha facilitat l’accés a l’aigua i al sanejament per tal d’evitar malalties. Després d’una llarga sequera han arribat les pluges durant octubre i novembre, que en lloc de millorar la situació ha suposat un impediment per accedir-hi a algunes de les zones, complicant encara més una situació de guerra latent com la que es produeix a Somàlia.
90.000 animals han estat vacunats i s’han format equips sanitaris. S'està atenent 140.000 refugiats somalis que han creuat la frontera d’Etiòpia últimament.
L'escassetat de precipitacions i dels nivells d'aigua, les males collites i la manca de pastures, així com els preus dels aliments i la disminució de les remeses dels emigrants estan causant que milions de persones d'Àfrica de l'Oest, principalment, de Mauritània, Níger, Burkina Faso, Mali i Txad estiguin en risc de patir una greu crisi alimentària. Quan la regió encara no s'ha recuperant de l'última crisi de 2010, que va afectar més de 10 milions de persones, l'ombra d'una altra greu emergència amenaça de nou a aquesta zona d'Àfrica. La situació és extremadament preocupant per a milions de persones, pel que és necessari que es prenguin amb immediatesa les mesures preventives necessàries.
Anitat Animata, a la comunitat de Tuguri de Burkina Faso, ha recol·lectat cacauets de gra massa petit per ser venuts. El seu marit ha hagut de desplaçar-se als grans pobles de la zona a la recerca de treball remunerat per poder sustentar la seva família. Com en la resta de països del Sahel, la collita de cereals ha donat escassos grans i de molt baixa qualitat.
Solucionar aquestes situacions tan dramátiques està a les nostres mans. El poder de l’opinió pública pot arribar a ser decissiu per tal que les coses canviïn a Àfrica i al món i nosaltres podem generar, malgrat la crisi, un tsunami que cap poder occidental pugui aturar i que obligui als governs i les grans corporacions a posar-se decididament del costat dels perdedors habituals de la historia. No s'ha de tornar a repetir una situació com la que s'està produint a la Banya d'Àfrica i a altres països del centre i de l'oest del continent.
Joaquim Alsina
FISC-Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada