Robert Fishman, doctor en sociologia per la Universitat de Yale i professor de Ciències Polítiques a la Universidad Carlos III de Madrid, i Neus Tomàs, subdirectora del digital eldiario.es i directora de Catalunya Plural, debaten sobre la postveritat i la postdemocràcia, moderats per Laura Aznar.
En una època de fake news, de killer facts o de postveritats que es fan virals i es divulguen amb una rapidesa mai coneguda, en què les mentides són “més creïbles” que les veritats, un tema com postveritat i postdemocràcia desperta un gran interès com demostra la gran quantitat de persones que varen assistir a la xerrada del 14 de gener a CiJ.
Per què hem passat de la democràcia a la postdemocràcia? Segons Fishman, ha finalitzat una Edat d’Or de la democràcia. La democràcia es veu qüestionada en molts països. A Europa i a Amèrica. Amb Trump, es produeix una “extensió de la mentida”.
No es pot oblidar que la democràcia es construeix al voltant d’uns ideals. Ideals que no aconsegueixen de forma plena la democràcia. Cal tenir democràcies autèntiques. Encara que un país sigui considerat democràtic no vol dir que ho sigui plenament. Assistim a una vulneració de drets dels ciutadans i a Espanya també. Cal veure com reduir les imperfeccions de la democràcia.
Com reduir els riscos de la democràcia? Els riscos aniran creixent. És imprescindible tenir pluralitat de fonts d’informació. Els estats no poden per sí sols garantir la democràcia. Hi ha vegades que les informacions que provenen de mitjans estatals no respecten els drets de les minories. Cal aconseguir la llibertat dels periodistes a l’hora d’informar.
Neus Tomàs considera que la definició d’Iñaki Gabilondo sobre postveritat seria la més correcta. “És la mentida de sempre, és la veritat a mitges, és la calumnia, la falsificació,...”. Per l’efectivitat de les xarxes, ara la mentida és molt més potent que abans.
Segons un estudi de l’Institut Tècnic de Massachusetts, a partir de 126.000 relats, difosos via twitter entre 2006 i 2017, 4,5 milions de tweets, seguits per tres milions de persones, les notícies falses es difonen 6 vegades més ràpidament que les autèntiques. La mentida s’embolcalla i es formula de forma creïble. Segons Innerarity, per a estar ben informat cal una dieta informativa variada, el que t’ajuda a no viure en una bombolla. Segons qui signa una informació té més credibilitat que el propi mitjà.
Ens preguntem si ens hem fet tolerants amb les mentides. Per a Fishman la resposta és no. Posa l’exemple de Reagan. Va ser un president deshonest que danyava els febles mentre ell deia el contrari. Els estudiants fills de pares que havien mort van veure com la pensió que rebien per a poder seguir estudiant s’esfumava. I moltes més ajudes varen ser eliminades. També assegurava Reagan que la seva etapa va ser d’un creixement econòmic sostingut com mai no s’havia vist. Fals. L’etapa de creixement més llarga va ser sota els demòcrates els anys 60. Cal la mobilització política davant de les mentides. Tocqueville, el gran liberal, sempre havia defensat la necessitat de pluralitat de periòdics i en els periòdics. Això no és del tot cert. Poden haver molts periòdics però els seus redactors estar molt condicionats. Un país com Portugal ha demostrat que els seus periodistes tenen dret a dir el que pensen i no estan sotmesos a un director que decideix per ells el que han d’explicar, tal com succeeix a Espanya.
Espanya és el país d’Europa que més notícies falses rep i més les accepta. Segons Tomàs, hem mal acostumat al ciutadà a respostes fàcils per a problemes complexos. Els missatges simplistes guanyen terreny davant tesis ben elaborades. Als programes dels mitjans de comunicació triomfa aquell que es mostra més cridaner i escandalós. Davant d’això cal reivindicar la figura de l’expert. Xavier Casals va dir que, davant de fenòmens com Vox, no n’hi ha prou amb estigmatitzar les formacions i els seus missatges, cal dades que els contradiguin i cal experts. Cal apostar per mitjans que es basin en la qualitat.
El que és positiu de la situació tecnològica actual és que disposem de moltes dades, de molta informació. El negatiu és la proliferació de mentides per les xarxes. Per a Neus Tomàs, el periodista ha de ser sobre tot honest, per sobre de si és objectiu o no. És molt difícil l’objectivitat i pot arribar a resultar immoral no mullar-se davant de les barbaritats que s’arriben a dir. Has de ser combatiu per desmuntar mentides. Un exemple de crispació, crits i mentides és el propi Congrés de Diputats, on últimament estem assistint a espectacles lamentables.
Fishman considera que a Espanya hi ha poca capacitat crítica. En la política espanyola hem assistit a la formulació de mentides constantment. Una de les més greus va ser la dels atemptats del març de 2004. Aquesta situació té a veure amb una concepció jeràrquica de la democràcia, com a conseqüència del tipus de transició que es va fer. Un director d’un mitjà de comunicació imposa als seus periodistes la línia a seguir. No hi ha llibertat al si d’aquests mitjans. Com hem dit abans, a Portugal això no passa, ja que hi ha molta més independència dels periodistes a l’hora de parlar o d’escriure.
La democràcia requereix tolerància a l’hora de tractar als adversaris. Però cal comptar amb unes mínimes regles de joc.
Per a Tomàs, cal uns mitjans forts. Cal llibertat. A més deutes té un mitjà menys fiable serà. La qualitat s’ha de pagar; del contrari, els mitjans viuen de les subvencions o dels grans anunciants que imposen la línia a seguir.
Per a combatre les fake news cal seleccionar els mitjans. Cal anar a periodistes fiables i a experts honestos. Compte amb els whatsapp. Bolsonaro va guanyar les eleccions amb la seva inestimable ajuda. El seu equip produïa 1.000 missatges diaris. Abascal amb Vox ha fet el mateix. Una campanya alternativa. Davant dels mitjans i les xarxes no hem de ser simples espectadors, cal ser actors polítics. Cal fer-se preguntes i qüestionar les informacions.
La democràcia tampoc és gratis. Cal defensar-la constantment. Fishman creu que s’ha d’invertir temps a l’hora d’informar-se. Diversificar fonts i parlar amb els altres. Conversar amb qui no s’interessa per la veritat. Desemmascarar els mitjans divulgadors de fake news, com la FOX. Aquesta emissora és la que tenen connectada a moltes sales d’espera als EEUU. Cal demanar que canviïn d’emissora. I això ho podem fer tots explicant perquè fem aquesta petició. A Portugal totes les emissores de TV varen informar, mentre tenien lloc els esdeveniments, sobre el desnonament d’immigrants dels habitatges que ocupaven i, a més a més, els entrevistaven. Els periodistes varen actuar honestament. Aquest és el món en el qual voldria viure. Un món on els periodistes tinguessin la llibertat d’informar. I on la gent més exclosa de la societat pogués arribar al gran públic, gràcies a uns periodistes compromesos amb la veritat.
S’han de veure les xarxes socials com una amenaça? Segons Tomàs, cal veure-les amb prevenció. La mateixa prevenció que tens quan obres un diari. Hi ha grups de whatsapp de 300.000 persones. Si la xarxa prové d’un partit polític cal sospitar. Cal jutjar allò que reps. I segons Fishman, les xarxes són tant una amenaça com un instrument per a combatre-la. Cal combatre-les de forma digital i cal alertar aquells que callen. Cal tenir en compte que hi ha gent amb poca ètica. Cal lluitar contra aquestes persones. Davant les mentides de Vox cal emetre fórmules que convencin a la gent. Vox per “aquells que no volen pensions en el futur”, per exemple. Tomàs va denunciar el mal exemple de Bou, alcaldable pel PP, al qual es va haver d’enfrontar al programa Preguntes freqüents davant les mentides que escampava en aquells moments i per les xarxes sobre violència de gènere. No es pot tolerar la mentida.
Contestant a les preguntes del públic, els ponents posaren de relleu la importància de transmetre per televisió el judici els polítics catalans, encara que cal tenir en compte que també serà un altaveu per a Vox. De totes formes és un tema del que cal parlar amb calma. Varen condemnar el relativisme i varen recordar que Max Weber distingia entre temes objectius i temes que no ho eren. Tothom hauria de constatar la veracitat d’una notícia. No és tan difícil saber si és veritat o no una determinada notícia. Quan les qüestions són subjectives les respostes ja no poden ser tan clares. Per exemple, capitalisme-socialisme, llei de l’esforç?, i sobre el procés a Catalunya passa el mateix. Weber considerava que una pregunta reflecteix els valors de qui la fa. I hi ha preguntes que porten incorporada la resposta.
Cal millorar l’educació i cal educar la capacitat crítica dels estudiants. S’ha fet bastant a Catalunya i molt menys a l’estat espanyol. No s’acaba de tenir clar.
Segons una dels assistents, el compromís per la veritat no el tenen sols els periodistes. El tenim tots. És una obligació moral combatre per la veritat. Hi ha una veritat que és objectiva, com és la veritat dels DDHH.
Fishman afirma que tenir democràcia és un treball de tots.
Podem ser optimistes? La gent és contradictòria. Hi ha vegades que passa, però hi ha d’altres que se’n preocupa. Sempre cal tenir esperança, malgrat que el mal treballa molt bé.
Joaquim Alsina
FISC-Catalunya
Cristianisme i Justícia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada