i la desigualtat en el desenvolupament humà
“El viatge de la humanitat” ens proporciona una visió optimista de l'evolució de la humanitat.
I malgrat tot, les condicions de vida van canviar de la nit al dia. La proporció de llars als Estats Units amb aigua corrent va fer un salt del 24 % el 1890 al 70 % el 1940; mentre que el percentatge de cases amb lavabo a dins va passar del 12 % al 60 %. L’electricitat només arribava a una fracció insignificant de llars americanes el 1900, però cap al 1940, milions de cases ja estaven connectades a la xarxa de subministrament elèctric, i l’electricitat n’il·luminava el 80 %. La calefacció centralitzada, que es va introduir per primera vegada a començaments del segle XX, es va estendre ràpidament per tots els Estats Units i cap al 1940 escalfava el 42 % de les llars. I mentre que la majoria de les famílies americanes no haurien dit mai, unes dècades abans, que tindrien un cotxe, una nevera o una rentadora, cap al 1940, gairebé el 60 % dels americans tenien un cotxe, el 45 % una nevera i el 40% una rentadora. La mateixa tendència es va repetir durant aquest període en altres països occidentals, i també ha tingut lloc en altres regions del món des de la segona meitat del segle XX. Darrere d’aquestes xifres hi ha una millora en la qualitat de vida mitjana de la persona de tal magnitud que tots els que no sabem què és viure sense aigua corrent, electricitat o lavabo a casa no ens en podem fer gaire la idea.
En una era de transformacions tan ràpides, però, fins i tot l’extraordinari invent del telègraf ben aviat va acabar eclipsat. El 1876, Graham Bell –un inventor d’origen escocès que havia emigrat primer al Canadà i desprès als Estats Units- va fer la primera trucada amb el telèfon que acabava d’inventar. A finals de segle, 600.000 telèfons sonaven per tota l’Amèrica del Nord, i cap al 1900 la xifra s’havia multiplicat per deu i havia assolit els 5,8 milions. L’ús del telèfon per càpita va ser igual d’impressionant durant aquest període a Dinamarca, Suècia, Noruega i Suïssa. Costa d’entendre el salt en la qualitat de vida que va experimentar la gent a tot el planeta quan el segle XX tot just despuntava, de cop i volta es podien comunicar amb els parents, els amics i els companys de professió des de llocs allunyats en comptes d’haver d’esperar setmanes (o més temps) per rebre resposta via carta o destinar una fortuna a telegrames breus.
Entre els avenços de l’època també hi havia una dimensió cultural única. Quan Edison va inventar el fonògraf el 1877, tenia la idea que s’utilitzés per enregistrar discursos polítics de gran transcendència i per donar classes d’elocució. Tot i això, cap als anys 1890, els fonògrafs feien sonar la música en cafès i restaurants, i a començaments del segle XX es van escampar per les cases particulars. El fonògraf oferia una sensació autentica, tot i que el pas més important en termes d’oferir accés a tots els ciutadans a la cultura i a l’entreteniment, no va arribar fins el 1895, quan l’inventor italià Marconi va desenvolupar la ràdio.
La tecnologia de transmissió sense fils va aparèixer a finals del segle XIX i el sector del transport marítim de seguida la va adoptar. El 1912, el Titanic va enviar senyals d’auxili quan va topar amb un iceberg, tot i que malauradament els senyals no es van rebre; els transponedors (dispositius que, en rebre un senyal, emeten un senyal diferent en resposta) del vaixell, que haurien pogut evitar el naufragi, estaven apagats. La Primera Guerra Mundial va posposar breument l’arribada de la tecnologia de la ràdio al mercat lliure, i la primera emissió comercial no va tenir lloc fins al novembre del 1920 als EUA. Tanmateix, aquell any, van aparèixer ràdios com si fossin bolets, per tot Europa, l’Amèrica del Nord, l’Àsia, Llatinoamèrica i Oceania, entre les quals la BBC, Radio Paris i Funk-Stunde AG Berlin. La ràdio va acabar tenint un impacte més fort en l’estil de vida de la gent i en la cultura que qualsevol invent que la precedís.
El 1968, l’Organització Internacional per a la Normalització va recomanar el disseny que l’empresari americà Malcolm McLean havia fet per als contenidors intermodals com a model estàndard a tot el món. En el moment que tots els mitjans de transport van adoptar aquest model unitari, la càrrega i descàrrega als ports va ser bastant més eficaç, els costos de transport de mercaderies es van reduir dràsticament i el comerç internacional va viure en expansió.
Com sempre, aquesta difusió de tecnologies va intensificar tant la demanda de formació en capital humà com el seu valor, i va portar la transició demogràfica a tots els racons del planeta. Entre el 1976 i el 2016, el creixement mundial de la inversió de capital humà va significar l’augment de l’alfabetització entre la població adulta mundial: del 61 % al 83 % entre les dones, i del 77 % al 90 % entre els homes. En països que el Banc Mundial qualifica de “renda baixa”, la proporció de noies en edat escolar no escolaritzades va caure del 72 % el 1970 al 23 % el 2016, i la dels nois en edat escolar del 56 % al 18 %. Allà on la formació en capital humà augmentava, la taxa de natalitat baixava.
Per tota l’Àfrica, l’Àsia i Llatinoamèrica, les famílies van començar a tenir menys fills i a invertir més en els que havien tingut. En el període 1970-2016, les taxes de fecunditat van baixar de mitjana a tot el món de 5 fills per mare a 2,4 fills. En diversos graus, aquesta davallada es va produir en totes les regions del planeta. Als països de renda alta les taxes de fecunditat van baixar de 3 fills per dona a 1,7; en països de renda baixa, van passar dels 6.5 fills als 4,7; a l’Àfrica subsahariana de 6,6 a 4,8; al món àrab, de 6,9 a 3,3; i en els països més poblats del món, van caure dràsticament: del 5,7 a 1,6 a la Xina.
El paper de les institucions
Durant l’era colonial es van formar les institucions extractives i van persistir en algunes colònies, mentre que en altres llocs n’hi van prevaler d’altres més inclusives. Segons Acemoglu i Robinson, en el seu llibre sobre per què fracassen els països, les institucions polítiques inclusives son aquelles que atorguen a la societat un poder de decisió i control sobre els governants, els polítics, que s'exerceix periòdica i regularment . Les institucions polítiques extractives son, pel contrari, aquelles que tenen per objectiu satisfer els interessos d'una part de la societat, d'una família, d'un clan a costa de la resta de la societat. Tornarem després sobre aquesta qüestió. Els fets de què disposem actualment suggereixen que aquestes institucions tenen un efecte que perdura significativament a la llarga en el desenvolupament econòmic de les antigues colònies, tot i que hi ha factors distorsionadors importants –sobretot l’entorn propens a malalties i el capital humà dels colonitzadors- que no permeten treure conclusions quantitatives en ferm. Però ¿què se n’ha fet de les societats que no van ser colonitzades? ¿Quin va ser l’origen de les seves institucions, i per què les institucions que porten al progrés tecnològic i a la prosperitat econòmica van sorgir primer a Europa i no pas, per exemple, en civilitzacions tan avançades i importants com les d’Àsia? I, dins d’Europa, ¿per què va ser primer Anglaterra i no França o Alemanya?
A finals del segle XVII, les institucions de govern angleses es van remodelar radicalment. Els esforços del rei Jaume II per consolidar una monarquia absolutista i la seva conversió al catolicisme romà van despertar una oposició ferotge. Els seus opositors van trobar un salvador: Guillem d’Orange, stadtholder de diversos comtats protestants de les Províncies Unides dels Països Baixos (i marit de la princesa Maria, la filla primogènita del rei). Així, el van instar a prendre el poder a Anglaterra. Guillem va obeir la seva petició, va destituir el seu sogre i va ser coronat rei Guillem III d’Anglaterra, Irlanda i Escòcia. Aquest cop d’estat, que es coneix com la Revolució Gloriosa perquè es va considerar, en certa manera erròniament, que s’havia aconseguit sense vessar gaire sang, va transformar l’equilibri de les forces polítiques a Anglaterra: en tant que rei estranger sense una base de suport intern a l’interior d’Anglaterra, Guillem III estaria molt més limitat pel Parlament que el seu predecessor.
El 1689, el rei va donar el consentiment reial a la Declaració de drets, que abolia els drets del monarca sobre la suspensió de la legislació parlamentària i sobre la pujada d’impostos i la mobilització d’exèrcits sense el consentiment del Parlament. Anglaterra es va convertir en una monarquia constitucional. El Parlament va començar a representar un ventall d’interessos relativament ampli, incloent-hi els de la puixant classe mercantil, i es van fundar institucions per protegir els drets de la propietat privada, per fomentar l’empresa privada i per promoure la igualtat d’oportunitats i el creixement econòmic.
Després de la Revolució Gloriosa, Anglaterra va intensificar els intents d’abolir els monopolis. La Royal African Company, a qui el rei Carles II havia concedit el monopoli de tot el comerç d’esclaus africans, va ser només una de tantes companyies que van perdre el poder. El Parlament també va promoure noves lleis per fomentar la competitivitat en el creixent sector industrial, i va debilitar així els interessos econòmics de l’aristocràcia. En particular, va abaixar els impostos als forns industrials mentre que va apujar els que gravaven la terra, que majoritàriament estava en mans de la noblesa.
Aquestes reformes, exclusives d’Anglaterra en aquella època, van crear uns incentius que a Europa encara no existien. A Espanya, per exemple, la Corona es va quedar per a ella sola tot el control dels beneficis del comerç transatlàntic, que després sovint malbaratava finançant guerres i consumint béns de luxe. A Anglaterra, en canvi, els guanys que s’obtenien del comerç transatlàntic de primeres matèries, productes i esclaus africans, es compartien entre una àmplia base de comerciants i després s’invertien a bastament en l’acumulació de capital i el desenvolupament econòmic. Aquestes inversions van bastir els fonaments de les innovacions tecnològiques sense precedents de la revolució industrial.
El sistema financer d’Anglaterra també va patir una metamorfosi mai vista en aquella època, i va accelerar més el desenvolupament econòmic. El rei Guillem III va adoptar les institucions financeres avançades dels Països Baixos, la seva terra natal, incloent-hi la borsa, els bons de l’Estat i un Banc Central. Algunes d’aquestes reformes van ampliar l’accés al crèdit per a emprenedors no aristòcrates i van animar el govern anglès a ser més disciplinat en l’equilibri de la despesa pública i en la recaptació fiscal. El Parlament va obtenir més poders en el control de l’emissió del deute públic, i els bonistes –els que havien deixat diners a la Corona- van guanyar més representativitat en el procés de presa de decisions en matèria de política fiscal i monetària. D’aquesta manera, Anglaterra va guanyar més credibilitat en el mercat del crèdit internacional, en reduir els costos d’endeutament comparat amb altres regnes europeus.
De fet, si la revolució industrial a Anglaterra va esclatar abans, segurament devia ser perquè les reformes institucionals també s’havien fet molt abans. Al segle XV la pesta negra es va endur gairebé el 40 % dels habitants de les illes britàniques. L’escassetat de treballadors al camp va fer augmentar el poder de negociació dels serfs i va obligar l’aristocràcia terratinent a apujar els sous dels seus arrendataris per evitar que emigressin del camp a la ciutat. Vist en retrospectiva, la pesta negra va clavar l’estocada definitiva al sistema feudal, i les institucions polítiques d’Anglaterra van descentralitzar el poder polític i l’econòmic, van estimular la mobilitat social, i van permetre a un sector més ampli de la societat innovar i participar en la creació de riquesa. A l’Europa Oriental, en canvi, l’existència d’un ordre feudal més dur així com índexs d’urbanització més baixos, afegits a una demanda creixent de la producció agrícola per part d’Occident, encara van reforçar més l’aristocràcia terratinent i les seves institucions extractives després de la pesta negra. En altres paraules, el que devien semblar variacions institucionals insignificants entre l’Europa occidental i l’oriental abans de la pesta negra van comportar una divergència més gran que després que l’epidèmia esclatés, i van situar l’Europa occidental en una trajectòria de creixement completament diferent de la de l’Europa oriental.
Al llarg de la història de la humanitat, la concentració del poder polític i econòmic en mans d’una petita elit, a qui es concedeix el poder per protegir els seus privilegis i mantenir les desigualtats existents, ha frenat l’onada de progrés. A més, ha sufocat la llibertat d’empresa, ha impedit inversions importants en educació i ha suprimit el creixement econòmic i el desenvolupament. Els erudits anomenen “institucions extractives” els organismes que permeten a les elits monopolitzar el poder i perpetuar la desigualtat. En canvi, les institucions que descentralitzen el poder polític, protegeixen el dret a la propietat i encoratgen l’empresa privada i la mobilitat social es consideren “inclusives”. En el seu llibre Per què fracassen els països?, els economistes Daron Acemoglu i James A. Robinson han demostrat que les diferències en les institucions polítiques d’aquest tipus han contribuït a ampliar les bretxes entre països. Les institucions extractives sempre han impedit l’acumulació de capital humà, l’emprenedoria i l’avenç tecnològic, i per tant han retardat la transició de l’estancament al creixement econòmic a llarg termini, mentre que les inclusives han reforçat aquests processos.
Tanmateix, la història ens indica que les institucions polítiques extractives no tenen per què ser perjudicials per a totes les etapes del desenvolupament econòmic. De fet, els dictadors en alguna ocasió han comandat grans reformes com a resposta a les amenaces externes als seus règims, tal com va passar a Prússia després de caure contra Napoleó el 1806 i al Japó a finals del segle XIX durant la restauració Meiji. D’altra banda, després de la divisió de la Península de Corea, Corea del Sud va viure sota una dictadura durant dècades –no va començar la seva transició cap a la democràcia fins al 1987- i tot i això durant aquest temps va viure un creixement impressionant mentre que Corea del Nord continuava en el subdesenvolupament. Totes dues Corees van ser dirigides inicialment per autocràcies; la seva diferència fonamental eren les doctrines econòmiques. Els dictadors de Seül van adoptar proteccions de la propietat privada, així com reformes agràries de gran abast que van descentralitzar el poder polític i econòmic, mentre que els seus rivals de Pyongyang es decantaven per la nacionalització massiva de la propietat privada i de la terra i per la centralització en la presa de decisions. Aquestes diferències inicials van aportar a Corea del Sud un avantatge econòmic immens sobre Corea del Nord molt abans que esdevingués una democràcia. Així mateix, els règims no democràtics que governaven a Xile, Singapur i Taiwan –i els que encara governen a la Xina i el Vietnam- van aconseguir impulsar amb èxit un creixement econòmic a llarg termini promovent la inversió en infraestructures i en capital humà, adoptant tecnologies avançades, i estimulant una economia de mercat.
En llocs com Amèrica Central, la idoneïtat de la terra per a grans plantacions va propiciar el naixement i persistència d’institucions polítiques extractives caracteritzades per l’explotació, l’esclavitud i la desigualtat. En d’altres, com a l’Àfrica subsahariana, l’entorn propens a les malalties va reduir la producció agrícola i laboral, i va retardar l’adopció de tecnologies agrícoles més avançades, que van fer disminuir la densitat de població, i no van facilitar la centralització política i la prosperitat a llarg termini. En regions més afortunades, en canvi, la terra favorable i les característiques climàtiques van permetre que hi sorgissin trets culturals que aplanaven el camí per al desenvolupament: més tendència a la cooperació, la confiança, la igualtat de gènere i una mentalitat més orientada al futur.
Fa 12.000 anys, la biodiversitat, la disponibilitat de plantes i animals, i l’orientació dels continents van accelerar l’arribada de la transició de tribus que eren caçadores recol·lectores a comunitats sedentàries agrícoles en alguns llocs i la transició més tardana en d’altres. Si ens fixem en les regions d’Euràsia, on la revolució neolítica va començar abans, veurem que van tenir un avantatge inicial tecnològic que va persistir al llarg de tota l’era preindustrial. Amb tot, les forces positives associades a aquesta transició primerenca a l’agricultura van desaparèixer en l’era industrial i, en definitiva, han tingut un paper limitat en la formació de l’enorme desigualtat que actualment afecta el planeta; les societats que van fer la transició a l’agricultura abans no estaven destinades a esdevenir els països més pròspers de l’actualitat, ja que la seva especialització agrícola al final va obstaculitzar el procés d’urbanització i va mitigar el seu avantatge tecnològic inicial.
En les últimes dècades, la ràpida difusió del desenvolupament entre països més pobres ha propiciat l’adopció de característiques culturals i institucionals que fomenten el creixement en totes les regions del món i ha contribuït al creixement de les nacions en desenvolupament. El transport modern, les tecnologies mèdiques i de la informació han alleugerit els efectes negatius de la geografia en el desenvolupament econòmic, i la intensificació de progrés tecnològic ha reforçat més els beneficis potencials de la diversitat de la prosperitat. Si aquestes tendències s’acompanyessin de polítiques que fessin possible societats diverses per aconseguir una cohesió social més sòlida i societats homogènies que es beneficiessin de l’intercanvi d’idees i l’enriquiment mutu, aleshores podríem començar a corregir des de la base les desigualtats en la riquesa del món contemporani.
Malgrat l’ombra allargada de la història, el destí dels països no està escrit en lloc. Mentre les grans rodes de l’engranatge que han fet avançar el viatge de la humanitat continuen girant, les mesures que reforcen l’orientació futura, l’educació i la innovació, al costat de la igualtat de gènere, el pluralisme i el respecte de la diferència, són les que tenen la clau perquè la prosperitat sigui universal.
Forces fonamentals que han impulsat la humanitat al llarg dels seu viatge.
Des del precís instant en què es va desenvolupar la primera eina de pedra tallada, el progrés tecnològic va fomentar el creixement i l’adaptació de la població humana al seu entorn en canvi constant. Aquests canvis van generar, a la vegada, més avenços tecnològics al llarg del temps i l’espai –en totes les edats, en totes les regions i en totes i cadascuna de la civilitzacions-. No obstant això, hi ha un aspecte central de totes les societats que va quedar del tot inalterat: el nivell de vida. Els avenços tecnològics no van aconseguir generar una millora a llarg termini en el benestar material de la població. Com va passar en totes les altres espècies. Els avenços tecnològics van generar el creixement indefectible de la població, que exigia que els fruits que oferia el progrés es dividissin entre més boques cada vegada. La innovació va aportar la prosperitat econòmica per a unes quantes generacions, però al final, el creixement de la població tornava a situar les condicions de vida a nivell de subsistència.
Durant mil·lennis, les rodes del canvi –la interacció mútua entre el progrés tecnològic, el volum i la composició de la població humana- van anar girant, cada vegada amb més ímpetu, fins que van arribar a un punt de no retorn i van desfermar el ràpid progrés tecnològic de la revolució industrial. La demanda en augment de mà d’obra instruïda que sabés moure’s per aquest entorn tecnològic canviant, combinat amb la disminució de la bretxa salarial de gènere, va aportar als pares més incentius per invertir en l’educació dels fills que ja tenien, en comptes d’afegir-ne més a la família, i es va desencadenar el declivi de la fecunditat. La transició demogràfica va esclafar la trampa de la pobresa, el nivell de vida va pujar sense que el contrarestés immediatament una explosió demogràfica, i aleshores la prosperitat humana va començar a augmentar a llarg termini.
A part d’aquest progrés tecnològic i de la millora meteòrica del nivell de vida, l’espècie humana va viure grans catàstrofes: els efectes devastadors de la pandèmia de la grip espanyola, la Gran Depressió, l’extremisme polític i les atrocitats de la Primera i la Segona Guerra Mundial. Mentre aquests desastres abocaven un nombre ingent de persones a la destrucció, el nivell de vida de la humanitat en conjunt es va recuperar de seguida de cadascuna d’aquestes tragèdies. A curt termini, el procés de creixement ha estat molt vulnerable a les fortes variacions, tal com ha pogut comprovar el món no fa gaire amb la pandèmia de la covid-19. Però la història ens demostra que, per més devastadors i esfereïdors que hagin estat aquests fets, el seu impacte a llarg termini ha estat limitat en l’extens recorregut del desenvolupament humà. La marxa incansable de la humanitat ha estat, de moment, imparable.
En les últimes dècades, mentre amplis segments del món en desenvolupament s’han unit a aquesta era de creixement i milers de milions de persones s’han alliberat de la vulnerabilitat, la fam, les malalties i la inestabilitat, ha aparegut un nou perill a l’horitzó: l’escalfament global. ¿Aquest fenomen, encara que acabi sent devastador per a les generacions que el viuran, serà efímer també? O serà l’únic esdeveniment històric que aconseguirà fer descarrilar la humanitat del seu viatge i comportarà unes conseqüències catastròfiques, les més perdurables que s’hagin viscut mai?
La revolució industrial va crear el marc idoni per a què la humanitat tingués un impacte enormement negatiu en el medi ambient. Des dels seus inicis, la contaminació ha augmentat de forma alarmant a les principals ciutats industrialitzades, i ha alimentat la crisi climàtica amb què ara topem.
La ràpida baixada en el creixement demografic, l’augment de la formacio de capital humà i la capacitat d’innovar que ha estat impulsant el planeta l’últim segle ofereix motius per ser optimistes sobre la capacitat de la nostra espècie d’evitar les conseqüències més catastrofiques que es puguin esperar de l’escalfament global.
Posar de manifest l’increïble progrés dels últims dos segles no vol dir menystenir la misèria i la injustícia que continua afectant gran part de la humanitat, ni la responsabilitat que tenim d’abordar-les urgentment. La meva esperança és, precisament, que si entenem millor l’origen d’aquesta desigualtat tindrem més eines per elaborar plantejaments que ajudin més a reduir la pobresa i a contribuir a la prosperitat de tota la humanitat. Si reconeixem les nostres arrels podrem participar en el disseny dels nostres futurs. El fet de comprovar que les grans rodes de l’engranatge de la història de la humanitat no han deixat de girar frenèticament en les últimes dècades, sense parar de contribuir a la difusió global de la prosperitat econòmica, és encoratjador i hauria de despertar-nos encara més les ganes d’aprofitar les oportunitats que tenim a l’abast. Quan els humans han estat autoreflexius, els pensadors s’han qüestionat l’auge i la caiguda de les nacions i l’origen de la riquesa i la desigualtat. Ara, gracies a les perspectives a llarg termini que han nascut de dècades d’investigació, així com un marc d’anàlisi unificador de base empírica, tenim les eines per entendre el viatge de la humanitat íntegrament i resoldre’n els misteris principals. Oded Galor té l’esperança que entendre l’origen de la riquesa i la desigualtat global ens porti a dissenyar polítiques que facilitin la prosperitat al món i permetin als lectors imaginar-se i lluitar pel futur que ens espera, perquè encara és més fructífer. Mentrestant, l’espècie humana continua fent el seu viatge per territoris inexplorats.
Joaquim Alsina
FISC-Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada