Camí a la utopia

James Bradford DeLong (24 de juny de 1960). Es va graduar summa cum laude a la Universitat de Harvard el 1982, seguit per un Magíster i Doctorat en Economia el 1985 i 1987, respectivament, també de la Universitat de Harvard. Després d'obtenir el seu Doctorat, va ensenyar economia al MIT, la Universitat de Boston i la Universitat de Harvard, del 1987 al 1993. És professor d'Economia a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. DeLong ha servit com a Secretari General Adjunt del Departament del Tresor a l'Administració de Clinton.

    

DeLong es refereix sempre al segle XX començant-ho el 1870 i finalitzant-ho a principis del XXI.

El mosquet i la caravel·la van donar origen a l'era imperial-comercial, en què els imperis de la pólvora van tenir una posició de predomini. Tot i això, el saldo final va ser més aviat discret, ja que no va arribar a donar-se un enlairament capaç de potenciar un nou paradigma de creixement sostingut. Els arnesos aplicats als cavalls i l'arada pesant van desplaçar la vida socioeconòmica d'Europa cap al nord del continent, però no van millorar radicalment la vida de la classe treballadora.

El que va canviar a partir del 1870 va ser que les economies més avançades de l'Atlàntic Nord havien inventat la invenció. 

Del 1870 al 1914 es van desplegar noves i millors tecnologies industrials que naixien dels laboratoris de recerca industrial.

El 1870 un home ric posseïa les mateixes coses que tenia al seu abast un home acabalat d'un segle abans, el 1770. Els rics del 1870 podrien haver tingut més cases, més roba, més cavalls, més mobles… També podrien haver exhibit el número de servents que tenien a la seva disposició, ja que aquesta era una altra manera tradicional de demostrar poder econòmic, més reputada fins i tot que la mera presentació de les comoditats que gaudia cadascun. Però des de la dècada del 1870, la situació va començar a canviar. La fabricació de nous productes bàsics va alterar la conversa i els rics van començar a accedir a telèfons, gramòfons, màquines d'escriure, càmeres, automòbils, etc. El procés, en aparença interminable, va continuar al segle XX amb noves incorporacions, com els avions, les ràdios, les neveres, les rentadores, els televisors o els vaixells d'esbarjo. 

1870 va suposar l'alba d'alguna cosa nova al món, ja que durant dècades cada aspecte de la vida va experimentar una revolució. Arribat l'any 1929, les zones urbanes dels Estats Units tenien electricitat, gas natural, telèfons i aigua corrent i neta. El 1870, el ferrocarril i les acereries; el 1903, la dinamo i els automòbils; el 1936, la cadena de muntatge i els avions; el 1969, els televisors i els coets militars i lunars. El 2002, el microprocessador i la World Wibe Web (un sistema interconnectat de pàgines web públiques accessibles a través d'Internet)… la revolució tecnològica es va desenvolupar més ràpid i amb més intensitat que en qualsevol època anterior.

El 1889, en ocasió del centenari de la Revolució Francesa, en el marc de la celebració de l'exposició universal de París, es va inaugurar la torre dissenyada per Eiffel. A l'altra banda de l'oceà Atlàntic, al port de la ciutat de Nova York, s'elevava una estructura d'acer recoberta de coure, també de Gustave Eiffel, anomenada Estàtua de la Llibertat.

El món que sorgeix després de l'any 1870 estava més globalitzat que mai abans. Però quines implicacions tenia aquest procés? És evident que la globalització va ser més que el mer desenvolupament d'infraestructures de telecomunicacions i de transport capaces de creuar el planeta i connectar idees i persones més ràpid que mai abans. Per entendre millor què va significar la globalització ens podem fixar en la història personal del president Herbert Hoover, prototip del “somni americà”.

Va néixer el 1874 a Iowa. El seu pare, un ferrer, va morir el 1880, quan Herbert tenia tot just 10 anys. El 1885 va posar rumb a l'oest i es va traslladar a Oregon per viure amb els seus oncles. Més endavant, el 1891, va fer de nou les maletes i es va mudar a Califòrnia. Sempre va afirmar que havia estat el primer estudiant que va assistir a la Universitat de Stanford i és veritat, va arribar al centre un dia abans de la seva inauguració i va convèncer el personal perquè li permetessin dormir al campus. Va estudiar per convertir-se en enginyer de mines i es va graduar el 1895, quan encara se sentien les seqüeles de l'anomenat pànic del 1893. 

El primer treball de Hoover va ser com a peó en una mina ubicada a Grass Valley, Califòrnia. Guanyava 600 dòlars a l'any. La seva següent ocupació va ser com a aprenent i assistent especial d'un enginyer de mines, cosa que li reportava uns ingressos de 2.400 dòlars per curs. Però va tornar a fer les maletes, i el 1897 va creuar el Pacífic rumb a Austràlia. Allà va treballar per a l'empresa minera Bewick Moreing amb un salari de 7.000 dòlars. Posteriorment es va traslladar a la Xina, on els seus ingressos van saltar a 20.000 dòlars. Va ser allà on va començar a forjar la seva fortuna. Des del 1901 fins al 1917, Hoover va viure a Londres, treballant com a enginyer consultor i inversor. A més del seu país natal, els Estats Units, els seus treballs i les seves inversions es repartien per Austràlia, la Xina, Rússia, Birmània o Amèrica Central. El 1917 va tornar a sòl nord-americà, i el 1925 va ser nomenat secretari de Comerç. Tres anys després, el 1928, va ser elegit president. El fill del ferrer del poble va aconseguir llicenciar-se a la universitat, es va fer milionari treballant com a consultor i va acabar a la Casa Blanca.

Unir el món i crear un sol mercat ajudava a guanyar diners i generar un nou sistema. “El mercat dóna, el mercat treu; beneït sigui el mercat”, segons Hayek. Des de l'altre front, escoltem més aviat que el procés va ser intencional i fins i tot comprensible, però en qualsevol cas lamentable. "El mercat va ser fet per a l'home, no pas l'home per al mercat", en línia amb el pensament de Polany. Unir el món i crear un sol mercat ajudava a guanyar diners i a generar un nou sistema. 

Al voltant del 1870, en termes tecnològics, organitzatius i polítics, la diferència de poder entre la metròpoli imperial i la colònia sotmesa s'havia tornat immensa.

    A ciutats alemanyes tecnològicament avançades, com Hamburg i Essen, els empresaris industrials i els comerciants estaven desesperats per reclutar treballadors. Aviat van descobrir que molts empleats potencials estaven ocupats en treballs agrícoles a Pomerània o Prussià. Per tant, es van ocupar de reclutar aquests treballadors a base d'oferir un sou més alt i una vida millor als que es traslladessin a les seves demarcacions. La proposta en va seduir molts i els terratinents de l'est d'Alemanya van reemplaçar aquells assalariats amb nous empleats arribats de les terres poloneses de la vall del Vístula. També els oferien un sou més alt i una vida millor.

Els terratinents de parla alemanya estaven feliços. Ara podien vendre els seus productes primaris a un preu més alt, ja que els territoris de la franja oest d'Alemanya eren cada cop més pròspers i els nous treballadors arribats de l'est permetien un abaratiment dels costos laborals. Alhora, els grans industrials i comerciants del flanc occidental es felicitaven pel menor cost de la nova mà d'obra. I els aristòcrates que dirigien el país es donaven per satisfets ja que aquestes dinàmiques afavorien una economia més forta, uns ingressos tributaris cada cop més alts, menys pobresa i un menor grau d'agitació democràtica de tall igualitari-socialista.

Potser algú podia estar descontent? Aparentment sí. Tant Max Weber com qualsevol altre nacionalista alemany es mostraven preocupats per l'evolució del seu país. Val la pena considerar que, a l'Alemanya anterior a la Primera Guerra Mundial, Weber se situava políticament en una posició de centreesquerra. No era socialista, però sí que es mostrava partidari de més democràcia política, més educació per a les masses, més prosperitat econòmica compartida… En la mateixa línia, criticava les aristocràcies parasitàries i carregava contra un ordre social que considerava excessivament rígid. 

El més esfereïdor de tot és que a l'Europa dels anys previs a la Primera Guerra Mundial, el nacionalisme alemany no era una cosa excepcional. Més aviat, aquesta posició era gairebé la norma. En general, s’estenia la idea que el guanyador d'una eventual guerra en sortiria beneficiat, de manera que la contesa es podia veure no com una catàstrofe, sinó més aviat com una oportunitat per a l'afirmació nacional, la mobilització del país i la creació de una identitat patriòtica més àmplia i forta, a més de la possibilitat de fer-se amb un gran botí. 

Durant la Primera Guerra Mundial, i després del conflicte, s'havia vist sacsejada la delicada i complexa organització de la producció i la feina. Aquest sistema havia quedat trencat per la guerra i amb l'esclat de la Gran Depressió va acabar destrossat. Recordem les paraules de Keynes: va advertir de com la destrucció de la confiança estava fent impossible la continuació de l'ordre social i econòmic del segle XIX, i va alertar que mentre aquest paradigma col·lapsava, els líders europeus no semblaven tenir cap pla per reemplaçar-lo. L'economista britànic va advertir que les conseqüències podrien ser nefastes.

El que va fer que la Gran Depressió fos tan dolorosa va ser que, a més de ser profunda, la crisi va ser molt llarga. Hi va haver diverses raons per les quals la seva durada es va estendre en el temps, encara que em permeto destacar-ne tres.

La primera raó per la qual la depressió es va prolongar durant tant de temps va ser la manca de voluntat dels treballadors per assumir riscos. La por de viure un període de desocupació llarga i dolorosa actua com una ombra que paralitza el mercat laboral.

Una segona raó va ser el record del patró or i la creença que les economies havien de tornar a aquell sistema. Això va dissuadir molts governs de prendre les mesures per impulsar la producció i l'ocupació. El que acostumaven a fer era depreciar la moneda per poder exportar-ne més.

La tercera raó que explica els terminis dilatadíssims de la Gran Depressió va ser la manca d'una potència hegemònica capaç de guiar l'acció coordinada en matèria d'assumptes monetaris internacionals. Això va impedir la presa de decisions de manera més o menys concertada davant d'una crisi global. 

Estats Units i Alemanya no van abandonar el patró or fins al 1933. Hitler tenia una visió econòmica més clara que Roosevelt: l'èxit econòmic i la sortida de la crisi passava per posar tota la població a treballar. Roosevelt va avançar en aquesta línia més tard, intentant tota mena de fórmules de promoció pública de l'ocupació a través del New Deal. Segons Roosevelt, semblava que hi havia un consens al voltant de la idea que els oligarques i els plutòcrates financers necessitaven ser derrocats i deixar d'ocupar els seients més alts del temple de la nostra civilització. La Gran Depressió va convèncer el sector privat que requeria l'ajuda d'un govern més actiu per administrar l'economia per assolir un nivell d'ocupació proper a la plena ocupació. I la crisi va convèncer la classe mitjana que tenia poderosos interessos en comú amb la classe treballadora, i a partir d'aquell moment tots dos exigirien a la classe política una xarxa de Seguretat Social i un mercat laboral capaç d'oferir plena ocupació.

Escandinàvia. En el període d'entreguerres, els socialistes que governaven als països escandinaus van aconseguir vots suficients per prendre mesures eficaces des del poder. Hi havia un contrast marcat respecte a les seves contraparts a Gran Bretanya i França, que no semblaven capaços d'exercir el poder des de veritables posicions d'esquerres. Així, els socialistes escandinaus van aprovar nous subsidis per afavorir l'accés a l'habitatge, van introduir les vacances pagades i diferents ajudes associades a la maternitat, van expandir la feina al sector públic, van facilitar préstecs als nouvinguts, etc. Els socialistes es van convertir en socialdemòcrates, cosa que implicava renunciar a la revolució marxista, acceptar la propietat privada i la democràcia liberal. 

També al Japó, que va abandonar l'ortodòxia fiscal i la insistència a l'equilibri pressupostari a partir del 1931, l'impacte de la crisi va ser més lleu. De fet, la Gran Depressió va arribar al final el 1932. Va devaluar la moneda i la seva indústria d'exportació era hipercompetitiva. Es va embarcar en un programa massiu de fabricació d'armament, vaixells de guerra, avions, motors, ràdios, tancs i metralladores, que li va servir, posteriorment, per lliurar primer una guerra terrestre a Àsia i, més endavant, diferents atacs contra les dues principals superpotències del món, Gran Bretanya i Estats Units. Els nord-americans van bloquejar els actius que el Japó tenia als Estats Units, de manera que impedia la compra de petroli als japonesos, cosa que va portar aquests a atacar Pearl Harbor el desembre de 1941.

A Alemanya la depressió va ser molt dura, cosa que va facilitar l'arribada de Hitler al poder. Va activar un gran programa d'obres públiques i un fort repunt de la despesa militar. Durant la dècada de 1930, la desocupació va caure amb rapidesa. Hitler es va centrar a fomentar l'ocupació i la indústria armamentista sense tenir tanta cura d’augmentar la capacitat industrial o millorar la riquesa nacional.  

Alemanya i l'URSS van signar un pacte de no agressió. Stalin es va equivocar. Aquest pacte va permetre a Alemanya avançar en diversos fronts. L'URSS seria atacada posteriorment per Alemanya i, si va acabar triomfant, va ser gràcies als Estats Units que els va brindar suport logístic, aliments i recursos de tota mena. Sempre ha estat difícil entendre Stalin. Churchill ho va descriure com “una endevinalla embolicada en un misteri dins d'un enigma”. 

Després de l'atac a Pearl Harbor, els nord-americans eren partidaris de brindar a Gran Bretanya i als soviètics suficients armes per lluitar contra Hitler, però mantenint els soldats nord-americans fora de la topada. Les despeses militars van arribar a sumar al voltant del 40% del PIB dels Estats Units. A Gran Bretanya, el percentatge va arribar a ser del 60%. 

Després de la II Guerra Mundial o, per ser més precisos, de 1938 a 1973, Amèrica del Nord va tornar a estar a El Dorado. A Europa Occidental va passar una cosa semblant des del 1945 al 1973. El camí a la utopia es desenvolupava amb més rapidesa que mai abans. Per als més pobres, el desenvolupament va alleujar les necessitats extremes i va facilitar l'accés a una major quantitat de béns i condicions bàsiques per a la vida. Per als més rics, l'avenç econòmic va suposar accedir a una cornucòpia d'abundància material. La socialdemocràcia estava complint el seu propòsit.   

El compromís d'Europa Occidental amb la socialdemocràcia va valer la pena, ja que als anys cinquanta i seixanta del segle XX les economies del Vell Continent van florir. Després de la II Guerra Mundial, n'hi va haver prou amb sis anys per aconseguir el que havia costat setze anys aconseguir després de la I Guerra Mundial. La taxa de creixement del PIB europeu es va accelerar fins a assolir, entre 1953 i 1973, un sorprenent 4,8% anual. El creixement va ser impulsat per la inversió i el bon comportament del mercat laboral, plena ocupació.

El racisme i el sexisme, van cedir terreny. Aquest progrés va replantejar la velocitat amb què la humanitat va considerar que havia d'avançar cap a la utopia. Com es reconciliarien aquells que perdien els seus privilegis de gènere, etnicitat i casta amb els beneficiaris del nou marc? Al Nord Global, a la primera generació després de la II Guerra Mundial, gràcies a una mobilitat social ascendent sense precedents, aquesta reconciliació va ser possible en observar-se un ràpid creixement dels ingressos i les oportunitats.

Durant la dècada de 1980, després de les dues crisis del petroli del 1973 i del 1979, es va produir un canvi radical que queda personificat en l'economista dretà de Chicago, Milton Friedman, que es va veure a si mateix com l'apòstol del lliure mercat. Consideraven que la Gran Depressió havia estat causada per la interferència del govern a l'economia.

L'únic continent, Àfrica, on els agricultors encara constituïen una part majoritària de la mà d'obra va acabar dedicant una part cada vegada més gran dels seus ingressos per exportacions a importar aliments.

El 1950, més de la meitat de la població mundial vivia encara en la pobresa extrema; és a dir, amb un nivell de vida propi dels nostres avantpassats preindustrials. Arribat el 1990, aquest percentatge s'havia reduït a la quarta part de la població global. I el 2010 aquesta taxa era de menys del 12%. D'altra banda, la major part de la pobresa extrema observada el 1950 s'estenia per tot el Sud Global, mentre que actualment s'ha reduït a bona part del món i es concentra principalment a Àfrica, on el 2010 vivien les tres cinquenes parts de les persones considerades extremadament pobres.

Aquesta concentració de la pobresa en una sola regió resulta xocant, ja que en els temps tardans de la colonització hi havia importants nivells d'exportacions de molts productes de la regió, cas de l'oli de palma, el cacauet, el cotó i el cacau. En aquell temps, Zàmbia estava més industrialitzada i era gairebé tan rica com Portugal. Tot i això, l'Àfrica subsahariana es va anar convertint en una zona cada vegada més endarrerida i allunyada dels nivells de vida del Nord Global i, fins i tot, de la resta del Sud Global. Entre el 1950 i el 2000, Etiòpia, Ghana i Zàmbia només van créixer al 0,3 % anual.

Un país va destacar: Botswana. De 900 $ de RPC el 1960 va passar a 14.000 el 2010, malgrat la sida i no tenir sortida al mar. Va imposar un sistema judicial independent. Per fomentar la transferència de tecnologia no es van aplicar aranzels sobre les importacions de maquinària. El sistema bancari va fomentar l’estalvi. El govern va invertir en infraestructures productives. I va negociar amb De Beers una participació del 50% a l'empresa minera que operava al país. Si Botswana ho va poder fer, altres països també podrien fer-ho.

A Àsia Oriental el desenvolupament va ser ràpid. L'objectiu no era forjar un camí econòmic nou; l'objectiu era posar-se al dia. Era vital exportar. El cas de Corea del Sud ho evidencia. Allotja un dels complexos de fàbriques de construcció de microprocessadors d'alta tecnologia més eficients del món, propietat de Samsung.

La primera prioritat dels governs és evitar disturbis i violència, sobretot a la capital del país. Un règim governa de forma pacífica quan controla qualsevol esclat de caos al centre neuràlgic de la nació. D'aquí que aquestes urbs estiguin marcades per la presència de centres que visibilitzen la sobirania. Si un motí urbà envaeix el palau presidencial, els ministeris o els estudis de la televisió pública, el poder del govern està en perill greu. Per contra, quan a la ciutat hi ha una força policial que manté la pau i permet que el poble estigui centrat en el pa i el circ, la situació és més favorable per apuntalar el règim. Per això, una altra prioritat del govern és mantenir l'exèrcit ben alimentat, finançat i equipat. Els governants només poden governar mentre l'exèrcit els tolera. Una altra prioritat és mantenir contents els buròcrates i els operadors polítics i contenir l'oposició, tranquil·la o desorganitzada. Tot dirigent polític està convençut que ell mateix i els seus associats són les millors persones per exercir la feina de governar. Els seus rivals són incompetents i corruptes. Creixement i desenvolupament del país queden en un segon pla.

L'augment de la prosperitat pot ser una poderosa font d'estabilitat i seguretat. Però, doncs, per què els empresaris que potencialment es beneficiarien més de les polítiques favorables al desenvolupament i les empreses del quals sortirien tan ben parades no s'uneixen per enderrocar els règims dominants que impedeixen i bloquegen el creixement i el desenvolupament? Es van llançar als braços del neoliberalisme. A la pràctica això implica assumir l'objectiu de separar l'economia de l'acció del govern, entès com una mena de depredador que ha de ser controlat perquè no pugui deformar la distribució d'ingrés a favor de grups amb influència o poder polític.

A partir de la dècada del 1980, les esperances dels països que buscaven el desenvolupament van canviar en aquesta direcció i van abraçar el neoliberalisme. Semblava que les intervencions de l'Estat tenien més probabilitats de resultar destructives que de generar dinàmiques constructives, de manera que ments considerades sàvies van entendre que era millor limitar l'acció de l'Estat a l'economia. Cras error.

Des que Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials als Estats Units, va quedar clar que no seria possible restaurar cap dels fets centrals que van definir el llarg segle XX. El creixement econòmic a l'Atlàntic Nord s'havia reduït substancialment, i encara que no vàrem tornar als nivells previs al 1870, sí que vàrem revertir part del camí recorregut. La globalització va començar a replegar-se, i en ser qüestionada va resultar tenir pocs defensors públics i molts enemics.    

La resta del món ja no veia els Estats Units com un país excepcional ni un líder fiable capaç de liderar l'escenari mundial. Aquests judicis es van disparar amb la mort de més de 345.000 nord-americans per la Covid. Trump va demostrar ser inepte tractant el problema en no arribar a temps de vacunar per evitar que la pandèmia s'estengués àmpliament.

La confiança en el futur es veu afeblida per l'escalfament global. L'únic lloc del món on la confiança en el futur es manté forta és la Xina, on els alts quadres del Partit Comunista es veuen a si mateixos conduint la humanitat cap endavant. Però per a tots els de fora, el seu model sembla més aviat una mena de capitalisme corrupte i autoritari, implementat en una mena d'Estat policial que, encara que sigui només amb la boca petita, parla d'aspiracions igualitàries utòpiques i de prosperitat comuna. Per a la resta del món, l'apogeu de la Xina no sembla prometre nous avenços en el camí a la utopia.

A les dècades properes a l'any 2000, hi va haver quatre desenvolupaments que en conjunt van posar fi al model que es desenvolupava durant el llarg segle XX. De fet, podria ser que aquests desenvolupaments hagin posat en dubte l'avenç cap a la utopia. El primer es va produir el 1990, quan les indústries altament innovadores i productives d'Alemanya o el Japó van desafiar amb èxit l'avantatge tecnològic dels Estats Units, soscavant els fonaments de l'excepcionalisme nord-americà. El segon desenvolupament es va donar el 2001, quan van ressorgir formes de violència i fanatisme religiós que tots crèiem que feia segles que eren en retirada. Els experts van parlar d'una guerra de civilitzacions, encara que no hi va haver res. El tercer va ser la Gran Recessió, que va començar el 2008. Va quedar clar que havíem oblidat les lliçons keynesianes de la dècada del 1930 i mancàvem de la capacitat, o de la voluntat, per fer el que calia davant la crisi. El quart desenvolupament ha estat el fracàs internacional a l'hora de bregar amb l'escalfament global. Sobre això, la ciència va començar a resultar clara al voltant de 1989. Així, la confluència d'aquests desenvolupaments fa que el futur sembli més incert.

Després del 2010, el que va passar va ser que els Estats Units van triar com a president Donald Trump i Europa Occidental no ho va fer gaire millor, de manera que va arribar al final la possibilitat de revitalitzar els seus sistemes. No sabem quina serà la gran narrativa que expliqui el que ha de venir. El que sí que sabem és que ha començat una nova història.

Joaquim Alsina

FISC-Catalunya