Fa gairebé quatre segles, Joana de Lestonnac va tenir una intuïció profètica: obrir de bat a bat les portes de les aules perquè les seves alumnes sortissin en processó al carrer, oferint a la societat els primers fruits d'una obra que naixia com a signe d'esperança per a un futur nou. Aquesta imatge, que la Superiora General Mª Rita Calvo i l'Equip General recuperen en la Circular 114 amb motiu de la festa de la Presentació de Maria, ha ressonat en el meu interior amb una força especial després de quatre dies intensos de trobada, reflexió i vida compartida a Madrid primer entre les delegacions de la FISC i després amb els líders d'Educació Transformadora per a la Ciutadania Global (ETCG) dels col·legis de la Companyia de Maria.
En la seva carta, l'Equip General cita el filòsof Josep Maria Esquirol per comparar el món amb un poema inacabat, fet d'estrofes molt belles però també d'altres d'àrides i dissonants: guerres, desigualtats creixents, incertesa i una natura ferida. Davant d'aquesta realitat, la crida per a tota la família de la Companyia de Maria és clara: no negar les ombres, però comprometre'ns a descobrir i fer créixer els signes de llum, escrivint noves «estrofes belles» que aportin harmonia i esperança. I això és, precisament, el que hem estat assajant en aquestes dues trobades.
Mirar el món sense por ni indiferència
Els dos primers dies, en la trobada de delegacions de la FISC (14 i 15 de novembre), vam començar posant nom a aquestes estrofes àrides del nostre present. De la mà del sociòleg i filòsof Sebastián Mora, vam prendre consciència que habitem un terreny inestable, marcat per la incertesa i per una «rapidació» que ens accelera la vida i ens fa perdre el nord. En aquest context de polarització i por, ens enfrontem al risc greu de la deshumanització i de la «globalització de la indiferència»: convertir persones vulnerables en etiquetes sense ànima —com quan reduïm infants i joves migrants a les sigles MENES— o assumir que hi ha poblacions que simplement «sobren».
Davant d'un voluntariat superficial o purament individualista, la trobada ens va interpel·lar a viure un voluntariat transformador, compassiu, competent i arrelat en comunitat. Ho vam veure encarnat en els testimonis d'Haití, que ens recordaven que per transformar la realitat cal, abans que res, ser bona persona i estimar la gent, i en el batec de totes les delegacions de l'Estat —de Galícia a Andalusia, passant per Catalunya, Euskadi, Madrid o Cantàbria—, que amb creativitat, esforç i no poques dificultats teixeixen xarxa per fer present la solidaritat arreu.Com deia la cançó que obria la trobada, l'amor que no modifica la vida només és un discurs ben pronunciat.
Desmuntar l'«altrificació» des del cor de l'escola
Aquest fil conductor va enllaçar directament amb la trobada de líders d'ETCG dels col·legis de la Companyia de Maria. Acompanyats pel pas dels deixebles d'Emmaús i pels versos de Machado —caminante no hay camino, se hace camino al andar—, vam revisar la trajectòria recorreguda des de l'Educació per al Desenvolupament fins a l'actual enfocament ETCG. No es tracta d'una moda pedagògica, sinó d'infusionar una autèntica cultura de centre que sigui sostenible, coherent i capaç d'educar transformant i transformar educant.
Va ser la Lucila Bergareche qui va posar paraules al nucli de tot plegat amb una pregunta i una certesa: ¿Y tú me preguntas? Amor es la respuesta. En un món global i ferit, educar perquè el nostre alumnat sigui agent de transformació és, essencialment, un acte d'amor i d'esperança. Un amor que ens exigeix desmuntar l'«altrificació» —aquest mecanisme pel qual les zebres de ratlles blanques acaben odiant les de ratlles negres i decidim que l'altre és una amenaça—. Perquè, en realitat, no existeix l'altre: en el rostre del migrant, del vulnerable i de qui pateix és on Déu ens parla i on es renova la nostra esperança.
Aquesta mirada encarnada es va fer ben palpable a la tarda amb la visita a l'associació Barró, que la Blanca ens havia presentat al matí. Primer vam conèixer de prop la seva història i, tot seguit, vam participar en un taller dinàmic que ens va interpel·lar directament: amb un passaport simbòlic a la mà, vam anar recorrent quatre sales que vertebraven els eixos de la seva acció social, aprofundint en àmbits tan vitals com la mediació, el treball amb les persones migrants, la pobresa o l'equitat de gènere, entre d'altres. Aquesta experiència vivencial ens va confirmar que l'acció educativa i social transformadora neix de mirar cada persona als ulls, reconeixent-hi tota la seva dignitat i fent créixer signes de llum enmig de les ombres.De la taula rodona a l'andana d'un tren: l'amor com a condició de possibilitat
La segona jornada de l'ETCG ens va demostrar que aquest horitzó ja s'està fent carn a les nostres aules. La taula rodona de bones pràctiques amb les experiències dels col·legis de Bergara, Badalona, Valladolid i Santiago va ser la prova viva que el projecte arrela quan es comparteix i es cuida en equip. Malauradament, una vaga ferroviària em va obligar a avançar la tornada i pujar a un AVE abans d'hora, perdent-me la càpsula formativa final del Miguel. Aquest imprevist d'última hora, que em va deixar amb la mel als llavis d'aquella última sessió, em va semblar també una metàfora molt real del moment que vivim: un món imprevisible on no sempre podem controlar el final del guió ni tenir totes les respostes.Tanmateix, tornant en tren amb la motxilla plena de rostres, converses i aprenentatges d'aquests quatre dies, i llegint la Circular 114, tot encaixa amb una claredat meridiana. Les estrofes belles que som cridats a escriure s'escriuen sovint en silenci i sense protagonisme: en la paciència quotidiana d'un mestre, en l'acollida a qui se sent exclòs, en el gest tendre que alleuja el dolor o en l'esforç pacient per construir fraternitat superant desacords. Podem dissenyar els millors marcs pedagògics, enfortir les estructures de la FISC i multiplicar les iniciatives d'ETCG als nostres centres; però aquests quatre dies ens han recordat una veritat irreductible: si no hi ha amor, res és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada