dilluns, 17 de juny de 2019

BENESTAR PÚBLIC O BENEFICI PRIVAT (Resum de l’Informe d’Oxfam Intermón)

Fonts: Forbes. (2018)
El nombre de milmilionaris (la majoria homes) s’ha multiplicat (quasi per 2) des de l’inici de la crisi i les seves fortunes creixen a un ritme de 2.500 milions $ diaris. Però cada vegada paguen menys impostos. Aquesta situació repercuteix en els sectors sanitaris i educatius, i dins d’aquests, d’una forma especial, sobre les dones. 
Jeff Bezos, fundador d’Amazon, és l’home més ric del món, segons la llista Forbes de 2018, amb una fortuna de 112.000 milions de $. 
Les últimes dècades ha disminuït el nombre de persones en situació de pobresa extrema, per sota d’1.9 $/dia. Però des de 2013 s’està reduint la taxa de reducció a la meitat. I a l’Àfrica subsahariana la pobresa extrema s’està incrementant. 
3.400 milions de persones, una mica per sota del 50 % de la població mundial, viu amb menys de 5.5 $ diaris.
Entre 1980 i 2016, la meitat més pobre de la població mundial tan sols va rebre 12 centaus per cada dòlar de creixement, en front del 27 centaus de l’1 % més ric.
Foto: un jet privat a St. Moritz, a Suïssa

La riquesa es troba cada cop més concentrada: 26 persones posseïen el 2018 la mateixa riquesa que els 3.800 milions de persones més pobres. La meitat de la població mundial. 
Tan sols 4 centaus de cada dòlar recaptat s’obté mitjançant impostos sobre la riquesa. 
Les grans fortunes amaguen al fisc 7,6 bilions de $. El que suposa que els països en vies de desenvolupament veuen volar 170.000 milions de $ anuals que servirien per garantir salut i educació.

Ingressos fiscals (Les xifres arrodonides impliquen que no sumin 100) (Font: Càlculs d’Oxfam bastos en los dades disponibles a l’OCDE per a 35 països de l’OCDE i 43 països no OCDE per a l’any 2015)



Els països amb més desigualtat tenen més delinqüència i més malalties mentals. I la desigualtat entre homes i dones és molt més gran que en els països amb major igualtat. 
Les oportunitats educatives estan condicionades pel nivell de riquesa i no pel talent. I el mateix passa amb la salut i esperança de vida, molt inferior entre les classes socials més baixes, fins a 25 anys menys de vida. 
Millors serveis públics com una bona educació i una bona sanitat per a tota la població igualen la societat i fan més lliures les persones. A major nivell educatiu més llibertat i participació en la vida pública. També ajuden a reduir les diferències entre homes i dones. 
Des de 1990, 2.600 milions de persones han accedit a l’aigua potable, l’educació primària és pràcticament universal i la mortalitat de menors de 5 anys s’ha reduït a la meitat. Però encara segueixen morint 3,6 milions de persones per manca de sanitat i milions de nenes i nens no acaben l’escolarització.


ELS IMPOSTOS HAN DE RECAURE SOBRE QUI ESTÀ EN MILLORS CONDICIONS DE PAGAR-LOS.

Els més rics i les grans empreses tributen per sota del que haurien de tributar. Els governs han anat disminuint els tipus màxims tant sobre la renda personal com sobre la renda empresarial. A EEUU, els impostos sobre la renda personal ha baixat, els últims 40 anys, del 70% al 37%. I a Amèrica Llatina, les persones amb més ingressos tributen tan sols el 4,8%. I l’elusió fiscal agreuja el problema. 
A l’Àfrica, el 30% de riquesa privada es troba fora dels països dels països dels seus propietaris, el que produeix que els governs africans disposin de 15.000 milions de dòlars menys. Els països en vies de desenvolupament deixen de recaptar 100.000 milions de dòlars.

Cursa a la baixa en la fiscalitat de les grans fortunes i empreses (Fonts: Scheve i Stasavage (2016) per les dades sobre l’impost sobre la renda i l’impost sobre successions i Tax Foundation per les dades sobre l’impost sobre la renda empresarial. Nota: mostra de 20 països rics.)



ESCOLLIR EL BENESTAR PÚBLIC, NO TAN SOLS EL BENEFICI PRIVAT
La desigualtat i la pobresa no són fruit de la casualitat, sinó d’eleccions polítiques i econòmiques. Tots els governs haurien de comprometre’s a fer plans d’acció d’acord amb l’Objectiu 10 sobre desigualtat en el marc dels ODS.

1. Universalitzar la provisió gratuïta de serveis públics com sanitat i educació.
2. Alliberar les dones reduint els milions d’hores que dediquen a família i llar.
3. Posar fi a la cursa a la baixa en la tributació de les persones més riques i les grans empreses.

1. LA DESIGUALTAT ESTÀ FORA DE CONTROL
ELS NOSTRES LÍDERS NO ABORDEN LA CREIXENT BRETXA ENTRE RICS I POBRES
Segons enquesta d’Oxfam a 70.000 persones de 10 països, dues terceres parts dels enquestats consideraven que és urgent abordar la bretxa entre rics i pobres.

UN ALTRE GRAN ANY PELS MILMILIONARIS
Durant els 10 anys posteriors a la crisi, el nombre de milmilionaris quasi s’ha duplicat.
La riquesa dels milmilionaris s’ha incrementat en 900.000 milions de dòlars. Mai havien sigut tan rics.
Una riquesa molt concentrada en poques mans.
Si una única empresa fes els treballs no remunerats que fan les dones de tot el món, la seva facturació anual ascendiria a 10 bilions de dòlars, 43 vegades més que Apple.
A molts països, els súper rics viuen en una bombolla, apartats de la resta de la població, aïllats per guàrdies de seguretat i tanques elèctriques. Es mouen en helicòpters i els fills i filles van a col·legis exclusius.

NO TRIBUTEN EL QUE ELS CORRESPON

Les grans fortunes tributen menys als seus països i desvien capitals, 7,6 bilions de dòlars, eludint pagar 200.000 milions en concepte d’impostos. De Trump va escriure el New York Times que havia fet la seva fortuna a base d’elusió fiscal.
Fins i tot el FMI i The Economist han afirmat que existeix un ampli marge per a incrementar la tributació dels més rics, imprescindible, diuen, per a reduir la desigualtat.

UN MAL ANY PER A LA REDUCCIÓ DE LA POBRESA

LA REDUCCIÓ DE LA POBRESA ES RALENTITZA

Ha disminuït el nombre de pobres en els últims 30 anys, de 1.900 milions a 736.
El Banc Mundial ha determinat que ara es considera pobre el qui està per sota de 3,2 $ diaris en països de renda baixa, i per sota de 5,5 $ en països de renda mitja. Quasi la meitat de la població mundial viu amb menys de 5,5 $ diaris.
Els més pobres incrementen molt poc els seus ingressos, a diferència dels més rics.

LA DESIGUALTAT ECONÒMICA I LA BRETXA ENTRE DONES I HOMES



Font M Chang (2015)

A nivell mundial, les dones guanyen un 23 % menys que els homes. 

El 40 % de la riquesa està a mans de dones. 

Dones i nenes assumeixen molt més treball no remunerat que homes i nens.

PER QUÈ LA BRETXA ENTRE RICS I POBRES ÉS IMPORTANT? 
Els últims anys s’ha incrementat l’autoritarisme dels governs a molts països amb retrocés de democràcia i llibertat d’expressió. Increment de les idees racistes, sexistes i extremistes. Molts relacionen aquestes tendències amb la desigualtat. Desigualtat que afebleix les nostres societats. I que incrementa la delinqüència. 
Els més rics contaminen molt més que els més pobres. 
L’esperança de vida dels més pobres és molt inferior a la dels més rics. 

EL TALENT ÉS A TOTES PARTS, LES OPORTUNITATS NO 
L’educació a regions amb rendes baixes està evolucionant molt lentament. I l’educació de qualitat tan sols està a l’abast de les persones benestants o riques. Moltes nenes i nens amb talent però pobres no poden desenvolupar les seves capacitats. 

LA LONGEVITAT EN VENDA 
Una nena o nen de classe social pobre té entre dues i tres vegades més possibilitats de morir que un altre de classes benestants. A major riquesa més longevitat. Dins d’una mateixa ciutat pot variar molt l’esperança de vida, tal com mostra Sao Paulo, entre els 54 anys i els 79, segons barris. 

2. DESIGUALTAT ECONÒMICA I DESIGUALTAT DE GÈNERE 
Les societats més igualitàries econòmicament gaudeixen de més equitat entre dones i homes. 
Les decisions econòmiques dels governs tenen un gran impacte en la desigualtat de gènere. 
És necessari abordar el temps que les dones dediquen a tasques domèstiques i tenir cura d’altres persones sense remuneració. 

LES POLÍTIQUES ECONÒMIQUES I EL SEU IMPACTE EN LES DONES I ELS HOMES 
Quan s’han implementat polítiques d’austeritat, les dones han estat molt més afectades que els homes. Per exemple, el sector públic en àmbits d’educació i sanitat, professions majoritàriament femenines. 

LES DONES I LA DESPESA PÚBLICA 
Serveis públics de qualitat en sanitat, educació i abastiment d’aigua tenen un efecte multiplicador en la reducció de les desigualtats de gènere. 

LES DONES I EL SISTEMA TRIBUTARI 
Reduccions d’impostos beneficien molt els homes perquè són els que tenen més patrimoni i guanyen més. Increments sobre l’IVA perjudiquen molt més a les dones, que són més pobres. 

DESIGUALTAT I TREBALL DE TENIR CURA DE LA FAMÍLIA NO REMUNERAT 
Es calcula el treball de les dones no remunerat en 10 bilions de dòlars. Hi ha països que les dones arriben a fer 14 hores diàries en aquests treballs. El que repercuteix sobre la seva salut i limita la possibilitat de tenir un treball en condicions dignes. 

Cal invertir en serveis públics gratuïts i universals que recolzin les tasques de les dones, en quant a tenir cura de la família, el que milloraria molt la situació de les dones pobres. Les dones han de ser consultades pels governs a l’hora de decidir el pressupost, disseny i gestió d’aquests serveis. Desigualtat de gènere i desigualtat econòmica estan íntimament relacionades.


3. COM ELS SERVEIS PÚBLICS I LA PROTECCIÓ SOCIAL PODEN CONTRIBUIR A LA REDUCCIÓ DE LA DESIGUALTAT.
Serveis públics, com la salut i l’educació, així com les ajudes a la infància, les pensions i altres decisions en protecció social, tenen un gran impacte en quant a la reducció de la desigualtat. Han de ser de qualitat, universals, públics i gratuïts i promoure la igualtat de gènere.

PRODUIR UN MIRACLE DIARI
Cap país no ha pogut desenvolupar-se sense uns bons serveis públics. Aquests poden reduir la desigualtat en un 20%. El FMI està absolutament d’acord amb aquesta afirmació. Un recent estudi de 13 països en vies de desenvolupament demostra que la despesa en educació i sanitat és responsable de reduir la desigualtat en un 69%.
Les persones, en especial dones i nens, dediquen 125 milions d’hores a anar a recollir aigua. Nens i nenes perden cada any l’equivalent a 443 milions de dies de classe per malalties relacionades amb l’aigua.

AVENÇOS, PERÒ IRREGULARS I DESIGUALS
Des de 1990, 2.600 milions de persones han aconseguit tenir accés a l’aigua potable. I l’escolarització és pràcticament universal. La mortalitat infantil s’ha reduït a la meitat entre els menors de 5 anys.
Però la meitat de la població mundial no rep l’assistència sanitària que necessita, encara més de 260 milions de nens i nenes no poden anar a escola i dels escolaritzats, més de la meitat, no arriben a aconseguir un nivell bàsic de lectura. 844 milions encara segueixen sense tenir abastiment d’aigua potable.
ELS SERVEIS PÚBLICS DE BAIXA QUALITAT GENEREN DESIGUALTAT A MOLTS PAÏSOS Molts dels serveis públics a gran part de països són de baixa qualitat. Això ho podem observar en quant a l’educació que rarament és de qualitat. També les dificultats són notables en quant a l’accés a l’aigua potable, ja que moltes famílies l’han de comprar a preus elevats.
A molts llocs, els serveis públics estan privatitzats i fragmentats i beneficien els rics. Especialment greu és el preu dels medicaments.

COM PODEN ELS SERVEIS PÚBLICS I LA PROTECCIÓ SOCIAL REDUIR LA DESIGUALTAT?
REDUINT LES DESPESSES EN QUÈ INCORREN LES PERSONES EN SITUACIÓ DE POBRESA La despesa dels governs en serveis públics beneficia especialment els sectors socials més pobres, que són els que no poden pagar-se uns serveis de qualitat. És com si cobressin més, ja que no han de pagar, per exemple, per educació i sanitat. Per a una mare soltera amb 2 fills a primària, la despesa pública en l’escolarització dels seus fills supera 3 vegades l’ingrés familiar, i més del doble a països com Brasil, Letònia, Senegal i Romania.
A Papua Nova Guinea el cost de l’aigua representa el 54 % del salari d’una persona pobre. Reduir el cost de l’aigua representa reduir el nivell de pobresa. Als països rics els serveis públics equivalen al 76 % dels ingressos de les persones més pobres i sols al 14 % dels més rics.
IMPACTE SOBRE LES DONES
Dones i nenes són, entre els pobres, les més beneficiades per serveis públics i protecció social d’alta qualitat, universals i equitatius.
A tot el món, les dones que han acabat la secundària guanyen el doble que les dones sense estudis.
L’atenció mèdica gratuïta i de bona qualitat és essencial per a que les dones i les nenes puguin prendre decisions sobre les seves vides i ser membres actius i productius de les seves famílies i comunitats.

FOMENTANT LA COHESIÓ SOCIAL
Escoles, hospitals, habitatge i abastiment d’aigua de caràcter públic estan a l’abast dels governs i poden tenir un gran impacte igualador en la societat. Persones de qualsevol nivell econòmic i de diferents entorns socials poden coincidir en escoles, parcs o centres sanitaris. Així es relaciones persones de diverses classes socials.
Si els serveis estan adreçats tan sols a determinats grups, poden alimentar divisions i conflictes.
Quan els rics es poden pagar serveis privats, poden perdre interès pels serveis públics, minant la cohesió social, la confiança i la solidaritat.

IMPULSANT PER A LA MOBILITAT SOCIAL Uns bons serveis públics i una bona protecció social permeten incrementar la mobilitat social. En especial l’educació.

ALLIBERAMENT I LLIBERTAT 
Encara que es visqui en llibertat, la major part de la població viu presonera de la pobresa, les malalties i la ignorància. Una bona educació ens fa lliures. Les persones qüestionen els seus líders i exigeixen justícia.

QUIN TIPUS DE SERVEIS PÚBLICS I PROTECCIÓ SOCIAL TENEN MAJOR IMPACTE EN LA REDUCCIÓ DE LA DESIGUALTAT?

Sanitat, educació i pensions ajuden a reduir la desigualtat. En especial quan són de qualitat. 

COBERTURA UNIVERSAL
Cobertura universal i concebuts els serveis públics com un dret per a la ciutadania. 
Després de la II Guerra Mundial, molts estats introduïren l’Estat del Benestar. El que va durar sense problemes fins el 1980, aproximadament. Però el pensament neoliberal i moments de crisi varen influir en un afebliment de l’Estat de Benestar. 
Dirigir les ajudes a les persones més pobres, com han predicat el Banc Mundial i el FMI, pot tenir sentit aparent però sovint no és viable. Els sistemes de focalització son ineficaços, cars i estan plagats d’errors en ambdues direccions: exclouen aquelles persones a les que estan destinats a beneficiar i beneficien a qui no ho necessita. Sovint, la focalització precedeix una retalla de prestacions perquè afebleix el recolzament polític a la redistribució d’ingressos. Cal recolzament de les classes mitjanes a les polítiques socials dels governs. 

ELS SERVEIS PÚBLICS HAURIEN DE SER GRATUÏTS. 
Si no són gratuïts, els qui més sofreixen són els més pobres. A major aportació pròpia més mortalitat prematura. 
Més de la quarta part de països no ofereix cap tipus d’educació secundària gratuïta. Encara que sigui considerada gratuïta, cal pagar taxes d’escolarització, uniformes, menjador, transport o llibres. 
En el cas de l’aigua, a diferència dels dos serveis anteriors, cal paga alguna quantitat per promoure un ús sostenible d’un recurs que és finit. 

SERVEIS PÚBLICS, NO PRIVATS 

Percentatge de parts exitosos de dones pertanyents al 20% més pobre, assistides per una llevadora o professional de la salut en centres públics i privats – dades de 61 països de renda baixa i mitjana. 
Font: P. Espinoza Revollo et al. (2019). ¿Bienestar público o beneficio privado?    

El mercat, per sí mateix, no proporciona serveis a les persones més pobres. Es busca un benefici privat i no es proporciona resa qui no pot pagar. Ni els serveis privats, ni els que són públics i privats a l’hora són viables. I els actors de la societat civil com ONG o religions poden proporcionar serveis però acostumen a ser fragmentaris. 


RENDICIÓ DE COMPTES 
Els serveis públics han de retre comptes i adaptar-se a la ciutadania. 

SENSIBLES A LES DIFERENTS NECESSITATS DE DONES I HOMES 
Cal tenir en compte el gènere a l’hora de prestar serveis. Han d’estar ben dissenyats per a ser capaços de fer front als estereotips sobre el rol de les dones i el rol dels homes, en lloc de reforçar-los, per tal de contribuir a una major igualtat. 

CONTRACTAR SUFICIENTS DOCENTS I PROFESSIONALS DE LA SALUT 
Si hi ha pocs educadors i pocs treballadors de la sanitat, els professionals no poden fer bé el seu treball. 
El món necessita 17 milions més de professionals de la sanitat i 69 milions més de docents. 

4. FINANCIACIÓ DE SERVEIS PÚBLICS I PROTECCIÓ SOCIAL UNIVERSALS 
Ens podem permetre uns serveis públics i una protecció social universals per a totes les persones. 
Per a contribuir a finançar-los, les persones i empreses més riques han de tributar el que els correspon. A l’actualitat, no ho estan fent. 
Lluitar contra la corrupció, fer front al creixent deute públic i augmentar l’ajuda de qualitat són elements essencials per a fer-ho possible. 
Complir els ODS suposaria anualment 1,4 bilions de dòlars, per tal de garantir sanitat, educació, aigua potable i protecció social. Es podria pagar recaptant més fiscalment tant de les persones riques com de les empreses que han de tributar el que els correspon, lluitant contra la corrupció, garantint que l’ajuda internacional tingui el paper que ha de tenir i evitant que el deute públic posi en risc el finançament de serveis públics universals. 

LES GRANS FORTUNES I EMPRESES HAN DE TRIBUTAR EL QUE ELS CORRESPON


Reducció dels tipus impositius que graven les grans fortunes i empreses 
Font: Scheve y Stasavage (2016). Nota: Mostra de 20 països rics.

Que rics i empreses no tributin el que els correspon impedeix reduir la desigualtat i obliga els governs a imposar més càrregues a la resta de la societat. I també incrementar un impost sobre el consum com l’IVA i els impostos sobre les rendes del treball.


Variacions en els ingressos fiscals 2007–2015 (% PIB) 
Font: Càlculs efectuats per Oxfam a partir de les dades disponibles de l’OCDE sobre 35 països membres de l’OCDE i 43 països no membres. 
A la majoria de països, els amos de la riquesa també obtenen més rendiments que els treballadors i les treballadores. Els rics influeixen sobre les polítiques públiques per tal d’enriquir-se més.

GRAVAR LA RIQUESA 
La desigualtat en termes de riquesa és molt superior a la desigualtat en termes d’ingressos. 
Incrementar un 1% l’impost que grava el patrimoni dels milmilionaris representaria recaptar 100.000 milions de dòlars més anualment. Part d’aquests ingressos es redistribuirien, mitjançant l’ajuda oficial al desenvolupament, entre els més pobres de les zones més empobrides del planeta. 

PUJAR ELS IMPOSTOS ALS MÉS RICS, FRENARIA EL CREIXEMENT ECONÒMIC? 
Estudis del FMI demostren que la redistribució és beneficiosa pel creixement econòmic i que encara hi ha molts països on es pot elevar l’impost sobre les grans fortunes. Segons Piketty el tipus màxim òptim en l’impost sobre la renda personal podria arribar al 83 % quan la mitjana mundial es troba en el 31 %. 

LLUITA CONTRA L’EVASIÓ I L’ELUSIÓ FISCAL
FONT: G. Zucman. (2015), i la nota metodològica de l’informe de Oxfam sobre Davos de 2018 
Hi ha indicis que al G20 de 2019 s'iniciarà un nou procés per acabar amb l’evasió i l’elusió, la qual cosa és una bona notícia. Això no obstant, qualsevol nou procés que es posi en marxa ha de tractar veritablement de dur a terme reformes fonamentals que reverteixin la "carrera a la baixa" en la tributació empresarial, en lloc de limitar-se simplement a ratificar l'statu quo. La majoria de governs tendeix a reduir impostos i a concedir exempcions fiscals per tal d’atreure empreses. Però també molts governs estan lluitant contra el secret bancari i les societats instrumentals anònimes.

COM LES POLÍTIQUES FISCALS PODEN REDUIR LA DESIGUALTAT DE GÈNERE 
L'actual sistema tributari està traslladant la càrrega fiscal cap a les persones i famílies més pobres. Les principals afectades són les dones, ja que amb prou feines tenen oportunitats per influir en les polítiques fiscals o exigir comptes als seus governs. Els homes controlen més del 86% de les empreses del món, posseeixen més recursos que les dones, tenen més probabilitats d'estar al cim de l'escala de distribució dels ingressos i tenen més riquesa que les dones. L'IVA suposa un major percentatge dels ingressos d'aquelles persones que estan en pitjors condicions de pagar-lo, normalment les dones i les famílies encapçalades per dones, especialment en aquells països on els aliments bàsics no estan exempts del pagament d'aquest impost. Certs productes d'higiene constitueixen una necessitat bàsica per a les dones i les nenes, amb el que la situació s’agreuja. 

LA LLUITA CONTRA LA CORRUPCIÓ 
Els rics escapen de pagar suborns ja que tenen més poder. 
Les dones tenen molt menys poder i no poden exigir rendició de comptes. 
El que causa major impacte és la gran corrupció, és a dir, el saqueig a gran escala de recursos públics. Els paradisos fiscals faciliten la corrupció. El ciutadà mitjà, quan s’adona d’aquesta gran corrupció, és veu menys incentivat a pagar impostos. El saqueig il·legal impedeix als estats pagar serveis bàsics. 

EL PAPER DE L’AJUDA INTERNACIONAL 
Hi ha 48 països que, fins i tot en cas d'experimentar un fort creixement econòmic i millorar la seva recaptació fiscal, no tindrien recursos públics suficients per finançar serveis universals de sanitat, educació i de protecció social, ja que necessitarien 150.000 milions de dòlars addicionals per satisfer aquestes necessitats. 
En un món d'abundància, en què els països de l'OCDE compten amb un ingrés per càpita 52 vegades superior al dels països de renda baixa, l'ajuda funciona com un mecanisme de redistribució immediata de recursos dels països més rics als més pobres. L'ajuda no és caritat, sinó justícia: la riquesa dels països més rics neix de l'explotació, històrica i actual, del món en desenvolupament. Així mateix, l'ajuda és també una manifestació de solidaritat que transcendeix fronteres. 
Els països donants de l'OCDE destinen, de mitjana, un 0,31% de la seva renda nacional bruta (RNB) als països pobres (147.000 milions de dòlars en 2017), un percentatge molt inferior al 0,7% que van prometre fa 50 anys. Tan sols cinc països estan complint amb aquest compromís. Si la resta de països donants de l'OCDE seguís el seu exemple, seria possible destinar 1,5 bilions de dòlars addicionals a l'ajuda al desenvolupament en 2030. Els països rics no només haurien d'incrementar la seva ajuda, sinó dirigir-la millor cap a aquells països amb menys recursos per així lluitar contra la pobresa extrema. 
Un increment addicional dels ingressos fiscals i altres ingressos domèstics per valor d'un 2% del PIB per al 2020 permetria aportar a les arques dels països de renda mitjana i baixa 144.000 milions de dòlars addicionals, una xifra que equival a l'ajuda total desemborsada pels donants el 2017. 
L'ajuda destinada a les organitzacions en defensa dels drets de les dones segueix sent molt insuficient. De mitjana, entre 2015 i 2016 tan sols es van destinar 225 milions de dòlars anuals a aquest tipus d'organitzacions, i tan sols 38 milions van anar a parar directament a organitzacions amb seu a països en desenvolupament. 

L’AMENAÇA DEL DEUTE 
Cada vegada més països s'enfronten al ràpid increment dels seus nivells de deute públic, especialment a l'Àfrica. Nombrosos Governs de països en desenvolupament han sol·licitat préstecs per a finançar el seu desenvolupament. Kenya, per exemple, dedica a la actualitat gairebé el 50% dels seus ingressos a la devolució de deute. En els últims sis anys, els governs dels països de l'Àfrica subsahariana han emès bons per valor de 81.000 milions de dòlars a inversors àvids de grans rendibilitats. 
A això cal sumar els préstecs bilaterals, molt més opacs, de Governs com els de la Xina o l'Índia, així com els préstecs comercials privats de proveïdors amb seu a països de l'OCDE. 
Encara hi ha massa països que segueixen intentant mantenir l'equilibri dels seus comptes en detriment de les dones i homes en situació de pobresa, la qual cosa debilita la capacitat d'aquests països per fer front a la desigualtat. Cal crear un mecanisme independent d'arbitratge i reestructuració del deute que ofereixi un espai de negociació neutral i segur que protegeixi els sectors pobres de la ciutadania dels països deutors. 

5. LLUITANT PER UN MÓN MÉS JUST 
• Tan sols el poder de les persones pot obligar als nostres líders a reduir la bretxa entre rics i pobres. 
• Un nou i creixent moviment global, Fight Inequality Alliance (Aliança per a la lluita contra la desigualtat), s'està unint a les lluites contra la desigualtat arreu del món. 
Els líders polítics escolten les elits, i no les demandes de la ciutadania del carrer. Com més organitzada estigui aquesta ciutadania i més se l'escolti, majors seran les oportunitats de canviar la situació. En la dècada de 2000, Amèrica Llatina va experimentar una dràstica reducció de la desigualtat d'ingressos, gràcies a mesures com la pujada d'impostos als més rics, l'augment dels salaris mínims i la inversió en sanitat, educació i altres serveis públics. 
Aquesta tendència cap a l'increment de l'activisme es veu reflectida en l'enfortiment del moviment feminista, com s'ha pogut veure en les iniciatives del #MeToo i la Marxa de les Dones al març. A Amèrica Llatina, això ha portat a l'acció a milers de dones, especialment sota el lema Ni Una Menys. 

ELS GOVERNS HAURIEN DE PRENDRE MESURES PER A LLUITAR CONTRA LA DESIGUALTAT 
Tots els governs haurien d'establir una sèrie de metes i plans d'acció concrets i subjectes a terminis definits, com a part dels compromisos adquirits en virtut de l'Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS), 10 sobre desigualtat. Aquests plans haurien d'incloure mesures en els següents àmbits: 
1. Universalitzar la provisió gratuïta de serveis públics com la salut i l'educació que funcionin també per a les dones i les nenes. 
2. Alliberar temps a les dones reduint els milions d'hores no remunerades que dediquen cada dia a la cura de les seves famílies i les seves llars. 
3. Posar fi a la carrera a la baixa en la tributació de les persones més riques i les grans empreses. Gravar la riquesa i el capital a nivells més justos. Posar fi a la carrera a la baixa en els impostos sobre la renda empresarial i de les persones físiques. Acabar amb l'evasió i l'elusió fiscal de les grans empreses i fortunes. Consensuar un nou conjunt de normes i institucions a nivell mundial que permetin redissenyar el sistema tributari perquè sigui just, en un procés en el qual els països en desenvolupament participin en peu d'igualtat. 

Joaquim Alsina 
FISC-Catalunya 

dijous, 28 de març de 2019

Oeconomicae et pecuniariae quaestiones.

Consideracions per a un discerniment ètic sobre alguns aspectes de l’actual sistema econòmic i financer, 17.05.2018


En les següents línies podreu llegir una part de les consideracions ètiques de l'actual sistema econòmic, elaborades des del Vaticà. A diferència del que hem fet en ocasions anteriors, reproduïm els paràgrafs sense cap comentari afegit, ja que són molt eloqüents per si mateixos. Els Cardenals Ladaria, de Manacor (Mallorca) i Turkson, de Ghana, juntament amb el bisbe Morandi, de Mòdena, i el P. Duffé, de Lió, han confeccionat un extraordinari document en què tracten les qüestions més problemàtiques del sistema capitalista actual demostrant un profund coneixement sobre el tema.

Ladaria                                  Turkson              Morandi                             Duffé

I. Introducció
1. Les qüestions econòmiques i financeres, mai com avui, atreuen la nostra atenció, a causa de la creixent influència dels mercats sobre el benestar material de la major part de la humanitat. Això exigeix, d'una banda, una regulació adequada de les seves dinàmiques i, de l'altra, un fonament ètic clar, que garanteixi al benestar assolit aquesta qualitat humana de relacions que els mecanismes econòmics, per si sols, no poden produir...

5. Si bé és cert que el benestar econòmic global ha augmentat en la segona meitat del segle XX, en mesura i rapidesa mai abans experimentades, cal assenyalar que al mateix temps han augmentat les desigualtats entre els diferents països i dins d'ells. [9] El nombre de persones que viuen en pobresa extrema segueix sent enorme.

La recent crisi financera era una oportunitat per desenvolupar una nova economia més atenta als principis ètics i a la nova regulació de l'activitat financera, neutralitzant els aspectes depredadors i especulatius i donant valor al servei a l'economia real. Encara que sí s'han realitzat molts esforços positius, en diversos nivells, que es reconeixen i aprecien, no hi ha hagut cap reacció que hagi dut a repensar els criteris obsolets que continuen governant el món. [10] Per contra, de vegades sembla tornar a estar en auge un egoisme miop i limitat a curt termini, el qual, prescindint del bé comú, exclou del seu horitzó la preocupació, no només de crear, sinó també de difondre riquesa i eliminar les desigualtats, avui tan pronunciades.

6. Està en joc el veritable benestar de la majoria dels homes i dones del nostre planeta, que corren el risc de veure’s confinats cada vegada més als marges, quan no de ser «exclosos i descartats» [11] del progrés i el benestar real , mentre algunes minories exploten i reserven en el seu propi benefici vastos recursos i riqueses, romanent indiferents a la condició de la majoria ...; per tant, si volem el bé real de l'home veritable per als homes, «el diner ha de servir i no governar!».

II. Consideracions bàsiques de fons
8. .. la mateixa economia, com qualsevol altra esfera humana, «té necessitat de l'ètica per al seu correcte funcionament; no d'una ètica qualsevol, sinó d'una ètica amiga de la persona». [14]

10. ... Aquesta antropologia relacional ajuda també a l'home a reconèixer la validesa de les estratègies econòmiques dirigides principalment a la qualitat global de vida, abans que al creixement indiscriminat dels guanys; a un benestar que ha de ser sempre integral, de tot l'home i de tots els homes. Cap benefici és legítim, en efecte, quan es perd l'horitzó de la promoció integral de la persona humana, la destinació universal dels béns i l'opció preferencial pels pobres. [19] Aquests tres principis s'impliquen i exigeixen necessàriament l'un a l'altre en la perspectiva de la construcció d'un món més just i solidari.

..., és desitjable que, sobretot les universitats i les escoles d'economia, en els seus programes d'estudis, de manera no marginal o accessòria, sinó fonamental, proporcionin cursos de capacitació que eduquin a entendre l'economia i les finances a la llum d'una visió completa de l'home, no limitada a algunes de les seves dimensions, i d'una ètica que l’expressi. Una gran ajuda, en aquest sentit, l'ofereix la Doctrina social de l'Església.

11. Per tant, el benestar s'ha d'avaluar amb criteris molt més amplis que el producte interior brut (PIB) d'un país, tenint més aviat en compte altres paràmetres, com la seguretat, la salut, el creixement del "capital humà", la qualitat de la vida social i del treball.

12. Cap activitat econòmica pot sostenir-se durant molt temps si no es realitza en un clima de saludable llibertat d'iniciativa. [23] És així mateix evident que la llibertat de què gaudeixen, avui dia, els agents econòmics, entesa de forma absoluta i separada de la seva intrínseca referència a la veritat i al bé, tendeix a generar centres de supremacia i a inclinar-se cap a formes d'oligarquia, que en última instància perjudiquen l'eficiència mateixa del sistema econòmic. [24]

 13. ... No obstant això, és així mateix evident que aquest potent propulsor de l'economia que són els mercats és incapaç de regular-se per si mateix: [28] de fet, aquests no són capaços de generar els fonaments que els permetin funcionar regularment (cohesió social, honestedat , confiança, seguretat, lleis ...), ni de corregir els efectes externs negatius (diseconomy) per a la societat humana (desigualtats, asimetries, degradació ambiental, inseguretat social, frau ...).

14. ... en el món econòmic i financer es donen casos en els quals alguns dels mitjans utilitzats pels mercats, encara que no siguin en si mateixos inacceptables des d'un punt de vista ètic, constitueixen però casos d'immoralitat propera, és a dir, ocasions en les quals amb molta facilitat es generen abusos i fraus, especialment en perjudici de la contrapart en desavantatge. Per exemple, comercialitzar alguns productes financers, en si mateixos lícits, en situació d'asimetria, aprofitant les llacunes informatives o la debilitat contractual d'una de les parts, constitueix una violació de la deguda honestedat relacional i és una greu infracció des del punt ètic. ... -que posa als compradors en una posició d'inferioritat en relació als que els comercialitzen-...

15. ... El que havia estat tristament vaticinat fa més d'un segle, per desgràcia, ara s'ha fet realitat: el rendiment del capital amenaça de suplantar la renda del treball, confinat sovint al marge dels principals interessos del sistema econòmic. En conseqüència, el treball mateix, amb la seva dignitat, no només es converteix en una realitat cada vegada més en perill, sinó que perd també la seva condició de "bé" per a l'home, [30] convertint-se en un simple mitjà d'intercanvi dins de relacions socials asimètriques.

Precisament en aquesta inversió d'ordre entre mitjans i fins, en virtut del qual el treball, de bé, es converteix en "instrument" i els diners, de medi, es converteix en "fi", troba terreny fèrtil aquesta "cultura del descart", temerària i amoral, que ha marginat a grans masses de població, privant-los de treball decent i convertint-los en subjectes "sense horitzons, sense sortida": «Ja no es tracta simplement del fenomen de l'explotació i de l'opressió, sinó d'una cosa nova : amb l'exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en què es viu, perquè ja no s'està en ella a baix, a la perifèria, o sense poder, sinó que s'està fora. Els exclosos no són «explotats» sinó deixalles, "sobrants"». [31]

16. A aquest propòsit, com no pensar en la funció social insubstituïble del crèdit, la responsabilitat incumbeix principalment a intermediaris financers qualificats i fiables. En aquest context, resulta clar que l'aplicació de taxes d'interès excessivament altes, que de fet no són sostenibles pels prestataris, representa una operació no només il·legítima sota el perfil ètic sinó també disfuncional per a la salut del sistema econòmic. Des de sempre, semblants pràctiques, així com els comportaments efectivament usuraris, han estat percebuts per la consciència humana com pèrfids i pel sistema econòmic com contraris al seu correcte funcionament.

..., són molt positives i han de ser encoratjades realitats com el crèdit cooperatiu, el microcrèdit, així com el crèdit públic al servei de les famílies, les empreses, les comunitats locals i el crèdit per a l'ajuda als països en desenvolupament.

17. ... La finalitat especulativa, especialment en el camp econòmic financer, amenaça avui amb suplantar a tots els altres objectius principals en què es concreta la llibertat humana. Aquest fet està deteriorant l'immens patrimoni de valors que fa de la nostra societat civil un lloc de coexistència pacífica, de trobada, de solidaritat, de reciprocitat regeneradora i de responsabilitat pel bé comú. En aquest context, paraules com "eficiència", "competència", "lideratge", "mèrit" tendeixen a ocupar tot l'espai de la nostra cultura civil.

Això requereix abans de res que s'emprengui una reconquesta de l'humà, per reobrir els horitzons a la sobreabundància de valors, que és l'única que permet a l'home trobar-se a si mateix i construir societats que siguin acollidores i inclusives, on hi hagi espai per als més febles i on la riquesa s'utilitzi en benefici de tots. En resum, llocs on l'home li resulti bonic viure i fàcil esperar.

III. Algunes puntualitzacions en el context actual
19. El mercat, gràcies al progrés de la globalització i la digitalització, pot comparar-se amb un gran organisme, en les venes del qual corren, com limfa vital, immenses quantitats de capitals. Servint-nos d'aquesta analogia, podem per tant parlar també de la "salut" del mateix organisme, quan els seus mitjans i aparells procuren una bona funcionalitat del sistema, en el qual el creixement i la difusió de la riquesa van de comú acord. ... que siguin respectats i promoguts també la dignitat de l'home i el bé comú.

... Afavorir la salut i evitar la contaminació, fins i tot des del punt de vista econòmic, és un imperatiu moral ineludible per a tots els actors compromesos en els mercats. Aquesta exigència demostra així mateix la urgència d'una coordinació supranacional entre les diferents arquitectures dels sistemes financers locals. [36]

20. ... la cooperació realitza una funció singular en la tasca de produir de forma sana valor afegit en els mercats. Una lleial i intensa sinergia dels agents obté fàcilment aquest valor afegit que busca tota actuació econòmica. [37]

Quan l'home reconeix la solidaritat fonamental que el lliga a tots els altres homes, percep que no pot apropiar-se dels béns de què disposa. Quan s'habitua a la solidaritat, aquests béns són usats no només per  a les seves pròpies necessitats, i així es multipliquen, donant sovint també fruits inesperats per als altres. [38] ...

21. L'experiència de les últimes dècades ha demostrat amb evidència, d'una banda, com d’ingènua  és la confiança en una autosuficiència distributiva dels mercats, independent de tota ètica i, d'altra banda, la gran necessitat d'una adequada regulació, que conjugui al mateix temps llibertat i tutela de tots els subjectes que hi operen en règim d'una sana i correcta interacció, especialment dels més vulnerables. En aquest sentit, els poders polítics i econòmics i financers sempre han de mantenir-se diferents i autònoms i al mateix temps orientar-se, més enllà de tota complicitat nociva, a la realització d'un bé que és tendencialment comú i no reservat a pocs subjectes privilegiats. [40 ]

... els mercats necessiten orientacions sòlides i robustes, tant macroprudencials com normatives, el més participades i uniformes que sigui possible; així com regles, que cal actualitzar contínuament, perquè la realitat mateixa dels mercats està en continu moviment .... I quan la velocitat dels processos d'innovació produeix excessius riscos sistèmics, cal que els operadors econòmics acceptin els vincles i frens que exigeix el bé comú, sense tractar de burlar o disminuir-los.

En aquest sentit, tenint present l'actual globalització del sistema financer, és important mantenir una coordinació estable, clara i eficaç entre les diverses autoritats nacionals de regulació dels mercats, amb la possibilitat, i de vegades fins i tot la necessitat, de compartir amb promptitud decisions vinculants quan ho exigeixi el risc per al bé comú. Aquestes autoritats de regulació han de ser sempre independents i estar vinculades a les exigències de l'equitat i del bé comú. Les dificultats comprensibles, en aquest sentit, no han de descoratjar la recerca i actuació d'aquests sistemes normatius, que han de ser concertats entre els països i l'abast ha de ser igualment supranacional. [41]

Les regles han d'afavorir una completa transparència del que es negocia, per eliminar tota forma d'injusta desigualtat, garantint el més possible un equilibri en els intercanvis. Especialment tenint en compte que la concentració asimètrica d'informacions i poder tendeix a reforçar als subjectes econòmics més forts, creant hegemonies capaces d'influenciar unilateralment no només els mercats sinó fins i tot els mateixos sistemes polítics i normatius.

23. ..., l'Església recorda la importància d'una responsabilitat social de l'empresa [44], que s'explicita ad extra i ad intra de la mateixa.

... enormes remuneracions proporcionals als resultats immediats de la gestió (no equilibrades amb equivalents penalitzacions en cas de fracàs dels objectius), que, si bé a curt termini asseguren grans guanys als directius i accionistes, acaben per propiciar l'acceptació de riscos excessius i deixar a les empreses afeblides i empobrides de les energies econòmiques que els haurien assegurat perspectives adequades de futur.

29. ..., molts coincideixen a afirmar que l'existència d'aquests sistemes "ombra" és una de les principals concauses que han portat al desenvolupament i la difusió global de la recent crisi econòmica i financera que va començar als EUA amb la de les hipoteques subprime a l'estiu de 2007.

30. D'aquesta intenció especulativa es nodreix més el món de les finances offshore, que, tot i que també ofereix altres serveis legals, a través dels àmpliament difusos canals d'elusió fiscal - l'evasió i el rentat de diners bruts - constitueix una altra raó d'empobriment del sistema normal de producció i distribució de béns i serveis ...

Més encara, cada vegada resulta més clar que hi ha un grau de correlació apreciable entre el comportament no ètic dels operadors i la fallida del sistema en el seu conjunt: és ja innegable que les deficiències ètiques exacerben les imperfeccions dels mecanismes del mercat [46] .

..., cal assenyalar que, si bé la raó formal per legitimar la presència de seus offshore és la d'evitar que els inversors institucionals pateixin una doble taxació, primer al seu país de residència i després en el país en què estan domiciliats els fons, de fet, aquests llocs s'han convertit avui dia, en ocasió d'operacions financeres sovint al límit de la legalitat, quan no es "passen de la ratlla", tant des del punt de vista de la seva legalitat normativa, com des del punt de vista ètic, és a dir, d'una cultura econòmica sana i lliure del simple propòsit d'elusió fiscal.

En l'actualitat, més de la meitat del comerç mundial és duta a terme per grans subjectes, que redueixen dràsticament la seva càrrega fiscal transferint els ingressos d'un lloc a un altre, depenent del que els convingui, transferint els beneficis als paradisos fiscals i els costos als països amb alts impostos. És clar que això ha restat recursos decisius a l'economia real, i ha contribuït a la creació de sistemes econòmics basats en la desigualtat. D'altra banda, no és possible ignorar que aquestes seus offshore s'han convertit en llocs de rentat de diners "bruts", és a dir, fruit de guanys il·lícits (robatori, frau, corrupció, associació criminal, màfia, botí de guerra ... ).

31. ... és precisament l'elusió fiscal dels principals actors que es mouen en els mercats, especialment els grans intermediaris financers, la qual cosa representa una abominable sostracció de recursos a l'economia real i un dany per a tota la societat civil. Atesa la manca de transparència d'aquests sistemes és difícil determinar amb precisió la quantitat de capital que passa a través d'ells; però, s'ha calculat que n'hi hauria prou amb un impost mínim sobre les transaccions offshore per resoldre gran part del problema de la fam al món: per què no fer-ho amb valentia?

A més, s'ha demostrat que l'existència de seus offshore afavoreix així mateix enormes sortides de capital de molts països de baixos ingressos, generant nombroses crisis polítiques i econòmiques i impedint als mateixos embarcar finalment en el camí del creixement i del desenvolupament saludable.

.. Tot això, a la vegada que constitueix un greu perjudici al bon funcionament de l'economia real, representa una estructura que, tal com està configurada actualment, resulta totalment inacceptable des del punt de vista ètic. És, per tant, necessari i urgent que, a nivell internacional, s'apliquin els remeis apropiats a aquests sistemes inics; en primer lloc, practicant a tots els nivells la transparència financera (per exemple, amb l'obligació de rendició de comptes, per a les empreses multinacionals, de les seves respectives activitats i impostos pagats a cada país on operen a través de les seves filials); i també amb sancions incisives imposades als països que reiterin les pràctiques deshonestes (evasió i elusió d'impostos, rentat de diners bruts) esmentades anteriorment.

32. Especialment en els països amb economies menys desenvolupades, el sistema offshore ha empitjorat el deute públic. S'ha observat, en efecte, que la riquesa privada acumulada en els paradisos fiscals per algunes elits ha gairebé igualat el deute públic dels seus respectius països. ..., és ben sabut que importants subjectes econòmics tendeixen a buscar la socialització de les pèrdues, freqüentment, amb la connivència dels polítics.

No obstant això, és oportú assenyalar que el deute públic es genera, sovint, també per una gestió imprudent -quan no dolosa- del sistema d'administració pública. Aquest deute, és a dir, el conjunt de passius financers que pesen sobre els Estats, representa avui un dels majors obstacles per al bon funcionament i creixement de les diferents economies nacionals. Nombroses economies nacionals es veuen de fet aclaparades pel pagament dels interessos que provenen d'aquest deute i, per tant, es veuen en la necessitat de fer ajustaments estructurals amb aquest fi.

33. Tot el que s'ha dit fins ara no afecta només a entitats fora del nostre control, sinó que cau també dins de l'esfera de la nostra responsabilitat. Això vol dir que tenim a la nostra disposició eines importants per contribuir a resoldre molts problemes. Per exemple, els mercats viuen gràcies a la demanda i l'oferta de béns; en aquest sentit, cada un de nosaltres pot influir en manera decisiva, almenys, en la configuració d'aquesta demanda.

Per tant, és important un exercici crític i responsable del consum i de l'estalvi ...

Cal seleccionar aquells béns de consum darrere dels quals hi ha un procés èticament digne, ...

Les mateixes reflexions s'han de fer en relació a la gestió dels propis estalvis, dirigint-los, per exemple, cap a aquelles empreses que operen amb criteris clars, inspirats en una ètica respectuosa de l'home sencer i de tots els homes i en un horitzó de responsabilitat social ...

IV. Conclusió
34. Enfront de la immensitat i omnipresència dels actuals sistemes econòmic-financers, ens podem sentir temptats a resignar-nos al cinisme i a pensar que, amb les nostres pobres forces, no podem fer molt. En realitat, cada un de nosaltres pot fer molt, especialment si no es queda sol.

Moltes associacions amb origen en la societat civil són, en aquest sentit, una reserva de consciència i responsabilitat social, de la qual no podem prescindir. Avui més que mai, tots estem cridats a vigilar com sentinelles de la vida bona i a fer-nos intèrprets d'un nou protagonisme social, basant la nostra acció en la recerca del bé comú i fundant-la sobre sòlids principis de solidaritat i subsidiarietat.

...

Luis F. Ladaria, S.I., Arquebisbe titular de Thibica, Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe

Peter Card. Turkson, Prefecte del Dicasteri pel Servei del Desenvolupament Humà Integral

+ Giacomo Morandi, Arquebisbe titular de Cerveteri, Secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe

Bruno Marie Duffé, Secretari del Dicasteri pel Servei Desenvolupament Humà Integral

Joaquim Alsina
ONG FISC-Catalunya
Membre del SEDASE (Seminari de la Doctrina Social de l’Església)

dimarts, 22 de gener de 2019

DE LA POSTVERITAT A LA POSTDEMOCRÀCIA

Robert Fishman, doctor en sociologia per la Universitat de Yale i professor de Ciències Polítiques a la Universidad Carlos III de Madrid, i Neus Tomàs, subdirectora del digital eldiario.es i directora de Catalunya Plural, debaten sobre la postveritat i la postdemocràcia, moderats per Laura Aznar.
En una època de fake news, de killer facts o de postveritats que es fan virals i es divulguen amb una rapidesa mai coneguda, en què les mentides són “més creïbles” que les veritats, un tema com postveritat i postdemocràcia desperta un gran interès com demostra la gran quantitat de persones que varen assistir a la xerrada del 14 de gener a CiJ.
Per què hem passat de la democràcia a la postdemocràcia? Segons Fishman, ha finalitzat una Edat d’Or de la democràcia. La democràcia es veu qüestionada en molts països. A Europa i a Amèrica. Amb Trump, es produeix una “extensió de la mentida”.
No es pot oblidar que la democràcia es construeix al voltant d’uns ideals. Ideals que no aconsegueixen de forma plena la democràcia. Cal tenir democràcies autèntiques. Encara que un país sigui considerat democràtic no vol dir que ho sigui plenament. Assistim a una vulneració de drets dels ciutadans i a Espanya també. Cal veure com reduir les imperfeccions de la democràcia.
Com reduir els riscos de la democràcia? Els riscos aniran creixent. És imprescindible tenir pluralitat de fonts d’informació. Els estats no poden per sí sols garantir la democràcia. Hi ha vegades que les informacions que provenen de mitjans estatals no respecten els drets de les minories. Cal aconseguir la llibertat dels periodistes a l’hora d’informar.
Neus Tomàs considera que la definició d’Iñaki Gabilondo sobre postveritat seria la més correcta. “És la mentida de sempre, és la veritat a mitges, és la calumnia, la falsificació,...”. Per l’efectivitat de les xarxes, ara la mentida és molt més potent que abans.
Segons un estudi de l’Institut Tècnic de Massachusetts, a partir de 126.000 relats, difosos via twitter  entre 2006 i 2017, 4,5 milions de tweets, seguits per tres milions de persones, les notícies falses es difonen 6 vegades més ràpidament que les autèntiques. La mentida s’embolcalla i es formula de forma creïble. Segons Innerarity, per a estar ben informat cal una dieta informativa variada, el que t’ajuda a no viure en una bombolla. Segons qui signa una informació té més credibilitat que el propi mitjà.
Ens preguntem si ens hem fet tolerants amb les mentides. Per a Fishman la resposta és no. Posa l’exemple de Reagan. Va ser un president deshonest que danyava els febles mentre ell deia el contrari. Els estudiants fills de pares que havien mort van veure com la pensió que rebien per a poder seguir estudiant s’esfumava. I moltes més ajudes varen ser eliminades. També assegurava Reagan que la seva etapa va ser d’un creixement econòmic sostingut com mai no s’havia vist. Fals. L’etapa de creixement més llarga va ser sota els demòcrates els anys 60. Cal la mobilització política davant de les mentides. Tocqueville, el gran liberal, sempre havia defensat la necessitat de pluralitat de periòdics i en els periòdics. Això no és del tot cert. Poden haver molts periòdics però els seus redactors estar molt condicionats. Un país com Portugal ha demostrat que els seus periodistes tenen dret a dir el que pensen i no estan sotmesos a un director que decideix per ells el que han d’explicar, tal com succeeix a Espanya.
Espanya és el país d’Europa que més notícies falses rep i més les accepta. Segons Tomàs, hem mal acostumat al ciutadà a respostes fàcils per a problemes complexosEls missatges simplistes guanyen terreny davant tesis ben elaborades. Als programes dels mitjans de comunicació triomfa aquell que es mostra més cridaner i escandalós. Davant d’això cal reivindicar la figura de l’expert. Xavier Casals va dir que, davant de fenòmens com Vox, no n’hi ha prou amb estigmatitzar les formacions i els seus missatges, cal dades que els contradiguin i cal experts. Cal apostar per mitjans que es basin en la qualitat.
El que és positiu de la situació tecnològica actual és que disposem de moltes dades, de molta informació. El negatiu és la proliferació de mentides per les xarxes. Per a Neus Tomàs, el periodista ha de ser sobre tot honest, per sobre de si és objectiu o no. És molt difícil l’objectivitat i pot arribar a resultar immoral no mullar-se davant de les barbaritats que s’arriben a dir. Has de ser combatiu per desmuntar mentides. Un exemple de crispació, crits i mentides és el propi Congrés de Diputats, on últimament estem assistint a espectacles lamentables.
Fishman considera que a Espanya hi ha poca capacitat crítica. En la política espanyola hem assistit a la formulació de mentides constantment. Una de les més greus va ser la dels atemptats del març de 2004. Aquesta situació té a veure amb una concepció jeràrquica de la democràcia, com a conseqüència del tipus de transició que es va fer. Un director d’un mitjà de comunicació imposa als seus periodistes la línia a seguir. No hi ha llibertat al si d’aquests mitjans. Com hem dit abans, a Portugal això no passa, ja que hi ha molta més independència dels periodistes a l’hora de parlar o d’escriure.
La democràcia requereix tolerància a l’hora de tractar als adversaris. Però cal comptar amb unes mínimes regles de joc.
Per a Tomàs, cal uns mitjans forts. Cal llibertat. A més deutes té un mitjà menys fiable serà. La qualitat s’ha de pagar; del contrari, els mitjans viuen de les subvencions o dels grans anunciants que imposen la línia a seguir.
Per a combatre les fake news cal seleccionar els mitjans. Cal anar a periodistes fiables i a experts honestos. Compte amb els whatsapp. Bolsonaro va guanyar les eleccions amb la seva inestimable ajuda. El seu equip produïa 1.000 missatges diaris. Abascal amb Vox ha fet el mateix. Una campanya alternativa. Davant dels mitjans i les xarxes no hem de ser simples espectadors, cal ser actors políticsCal fer-se preguntes i qüestionar les informacions.
La democràcia tampoc és gratis. Cal defensar-la constantment.  Fishman creu que s’ha d’invertir temps a l’hora d’informar-se. Diversificar fonts i parlar amb els altres. Conversar amb qui no s’interessa per la veritatDesemmascarar els mitjans divulgadors de fake news, com la FOX. Aquesta emissora és la que tenen connectada a moltes sales d’espera als EEUU. Cal demanar que canviïn d’emissora. I això ho podem fer tots explicant perquè fem aquesta petició. A Portugal totes les emissores de TV varen informar, mentre tenien lloc els esdeveniments, sobre el desnonament d’immigrants dels habitatges que ocupaven i, a més a més, els entrevistaven. Els periodistes varen actuar honestament. Aquest és el món en el qual voldria viure. Un món on els periodistes tinguessin la llibertat d’informar. I on la gent més exclosa de la societat pogués arribar al gran públic, gràcies a uns periodistes compromesos amb la veritat.
S’han de veure les xarxes socials com una amenaça? Segons Tomàs, cal veure-les amb prevenció. La mateixa prevenció que tens quan obres un diari. Hi ha grups de whatsapp de 300.000 persones. Si la xarxa prové d’un partit polític cal sospitar. Cal jutjar allò que reps. I segons Fishman, les xarxes són tant una amenaça com un instrument per a combatre-la. Cal combatre-les de forma digital i cal alertar aquells que callen. Cal tenir en compte que hi ha gent amb poca ètica. Cal lluitar contra aquestes persones. Davant les mentides de Vox cal emetre fórmules que convencin a la gent. Vox per “aquells que no volen pensions en el futur”, per exemple.   Tomàs va denunciar el mal exemple de Bou, alcaldable pel PP, al qual es va haver d’enfrontar al programa Preguntes freqüents davant les mentides que escampava en aquells moments i per les xarxes sobre violència de gènere. No es pot tolerar la mentida.
Contestant a les preguntes del públic, els ponents posaren de relleu la importància de transmetre per televisió el judici els polítics catalans, encara que cal tenir en compte que també serà un altaveu per a Vox. De totes formes és un tema del que cal parlar amb calma. Varen condemnar el relativisme i varen recordar que Max Weber distingia entre temes objectius i temes que no ho eren. Tothom hauria de constatar la veracitat d’una notícia. No és tan difícil saber si és veritat o no una determinada notícia. Quan les qüestions són subjectives les respostes ja no poden ser tan clares. Per exemple, capitalisme-socialisme, llei de l’esforç?, i sobre el procés a Catalunya passa el mateix. Weber considerava que una pregunta reflecteix els valors de qui la fa. I hi ha preguntes que porten incorporada la resposta.
Cal millorar l’educació i cal educar la capacitat crítica dels estudiants. S’ha fet bastant a Catalunya i molt menys a l’estat espanyol. No s’acaba de tenir clar.
Segons una dels assistents, el compromís per la veritat no el tenen sols els periodistes. El tenim tots. És una obligació moral combatre per la veritat. Hi ha una veritat que és objectiva, com és la veritat dels DDHH.
Fishman afirma que tenir democràcia és un treball de tots.
Podem ser optimistes? La gent és contradictòria. Hi ha vegades que passa, però hi ha d’altres que se’n preocupa. Sempre cal tenir esperança, malgrat que el mal treballa molt bé.
Joaquim Alsina
FISC-Catalunya
Cristianisme i Justícia

divendres, 23 de novembre de 2018

DESMUNTANT LA CUIRASSA EUROPEA I NORD-AMERICANA ANTIINMIGRATORIA

En els diversos articles que hem escrit sobre immigració i refugiats sempre hem dit que la història de la humanitat és la història de les migracions i que fins al primer terç del segle XX eren els europeus els que emigraven cap a altres continents. Després de la II Guerra Mundial, els fluxos migratoris es van invertir. Van ser els habitants de les antigues colònies els que arribaven a les seves metròpolis per guanyar-se la vida. I les últimes dècades han arribat més, empesos per la guerra i la persecució religiosa i política.

Els primers responsables de la fugida d'una bona part de la població de Síria, Iraq, Afganistan o Líbia són Estats Units, Gran Bretanya i França amb les seves intervencions armades i els seus bombardejos. Això va provocar que moviments com Al-Qaida, els talibans o el mortífer Estat Islàmic o Daeix incrementaran el nombre de seguidors i els seus atacs contra població civil, tant cristiana com musulmana. Centenars de milers van començar a abandonar la terra que els va veure néixer. Entre desplaçats i refugiats i demandants d'asil sumen aquest 2018 més de 68 milions. Alemanya ha rebut més d'un milió d'aquests refugiats, el que ha tingut un elevat preu per a la cancellera de la CDU, Angela Merkel, en forma de pèrdua de vots. Mentre Espanya tan sols rebia el 10% dels més de 17.000 a què s'havia compromès rebre abans d'octubre de 2017. I a tot això, els vaixells de salvament de diverses ONG s'han fet famosos salvant vides i sent acusats de mafiosos per les autoritats de diversos països, especialment Itàlia.

Alep- Síria. Destrucció i fugida
(foto: P. Tosco)
Han sorgit moviments populistes, nacionalistes d'estat i racistes i xenòfobs clamant contra l'arribada i l'acollida de nous immigrants i refugiats. I aquests moviments han aconseguit molts més vots fent propaganda per restringir les arribades o simplement acabant amb elles: Hongria, Polònia, Àustria, ... i últimament Itàlia. En  uns moments en que el nombre de persones arribades a les costes europees ha disminuït considerablement.


Frontera serbo-croata (Foto: P.Tosco)
Res a veure amb el milió arribat, fonamentalment travessant Grècia, el 2015. Des del 2016 el nombre ha anat baixant constantment, en bona part per l’inadmissible acord amb Turquia. Les últimes onades d'immigrants han  triat el nord d'Àfrica, especialment Líbia, per saltar a les costes europees. I aquest és el motiu pel qual fins i tot s'ha arribat a proposar crear camps de concentració que acumulin, a Líbia, els migrants que arriben al seu territori, per tal de separar-los entre immigrants econòmics i refugiats per la guerra. Segons el ministre de l'interior italià, Salvini, "carn humana" (sic). I això és el que veiem per les televisions. Molts dels migrants creuen, des de l'Àfrica subsahariana, el desert del Sàhara, morint una bona part d'ells en l'intent d'arribar a Algèria o Líbia. És aquest un periple duríssim, per les circumstàncies climatològiques, la delinqüència i les màfies que enganyen aquells que intenten el viatge. Però si aconsegueixen arribar a Algèria són retornats a la frontera sud d'aquest país i tornen a enfrontar-se amb el desert, on els espera una mort segura.      

Nigèria. Jakana, localitat on s’acumulen milers 
de persones que fugen de Boko Haram. (Foto: P. Tosco)
Estem parlant de l'arribada de persones a un continent envellit, l'europeu, que no té els 2,1 fills per parella, de mitjana, imprescindible per a mantenir estable la població. Abans o després, Europa necessitarà fomentar fluxos migratoris cap a ella o simplement desapareixerà, condemnada a l'extinció. I encara que a Estats Units el problema demogràfic no és tan greu, porten camí de veure immersos en la mateixa situació. Japó ja s'està trobant amb una població molt envellida i Amèrica Llatina coneixerà aquest problema d'aquí a pocs anys. Segons el Centre per al Desenvolupament Global de Washington, si s'incrementa la força laboral en un 1%, els guanys superaran tota l'ajuda al desenvolupament. Fonamentalment per les remeses de divises, que envien els emigrants a les seves famílies. 524.000 milions de dòlars el 2016, segons el Banc Mundial.

Bria, República Centreafricana, atacada per la guerrilla
Seleka, integrada per isilmans que ataquen cristians.
(Foto: P. Tosco)
Què podem esperar si l'Àfrica arriba a tenir el 2050 la quarta part de la població del planeta, uns 2.000 milions de persones? On aniran aquests nous africans, especialment els subsaharians, si no poden guanyar-se la vida al continent on han nascut? Fa poc, els diaris informaven que l'Àfrica produeix el 60% del cobalt mundial. I també, diamants, or, urani, columbita i tantalita, bauxita (alumini), ... Ens hem preguntat com és possible que un continent tan ric en minerals visqui en la pobresa? La resposta és clara. Cal fer una pregunta perillosa: qui explota els minerals i on van a parar els beneficis obtinguts de la seva explotació? S'ha dit sovint que la desgràcia d'Àfrica és ser tan rica en matèries primeres.

Aigües de Lesbos, Grècia. (Foto: P. Tosco)
Només es llancen al Mediterrani disposats a perdre la vida els que es troben en condicions vitals duríssimes. Hem vist imatges de nens de mesos i de pocs anys ofegats. És possible que ni aquestes imatges commoguin l'opulenta societat europea? És possible que la Unió Europea romangui impassible davant tantes víctimes, víctimes que ho són per haver nascut en el lloc equivocat? Una Europa que sempre ha presumit dels seus valors i que, fins i tot, els ha volgut exportar? Els drets humans transcendeixen les fronteres dels estats nació, encara més sent aquest un concepte, el d'estat-nació, propi de segles passats i no d'un món globalitzat i digitalitzat. I el primer dels drets és el dret a la vida i una vida digna!

Joaquim Alsina
FISC-Catalunya
Oxfam Intermón