dijous, 9 de març de 2017

AGRICULTURA-2050

Tenir accés a l’alimentació ha estat un dels mals de cap més notables de la humanitat des que aquesta existeix. Sabem que fa uns 10.000 anys, hi ha qui considera que fa uns 12.000, va tenir lloc un esdeveniment cabdal per a la història de l’espècie humana. El sorgiment de l’agricultura i la ramaderia. Hi ha dubtes si primer va aparèixer la ramaderia i després l’agricultura. La Bíblia és un dels llibres més antics on es parla d’aquestes qüestions. Tots els autors d’història econòmica la citen en els seus assajos. Tan sols cal recordar la història d’Abraham, al llarg de la qual se’ns parla de societats nòmades i sedentàries. En arribar a Canaan, el clan format per Abraham i la seva família es va tornar sedentari. Treballaren terres i tingueren, o seguiren tenint, ramats. Agricultura, ramaderia i esclaus. Aquestes eren les seves possessions. Amb l’agricultura quedà instituïda la propietat privada. Que incloïa fins i tot les persones, els esclaus.
El Chaco, Paraguai

L’aliment estava pràcticament garantit des de l’aparició de l’agricultura. Així han anat passant els segles i els mil·lennis fins arribar a avui. Un llarg pelegrinatge al llarg del qual s’han esdevingut avenços importants. Amèrica va aportar, des del segle XVI, nous conreus a Europa (patata, blat de moro, tomàquet,...), i Europa a Amèrica. El món es va anar globalitzant i els productes no tingueren fronteres. La patata es convertiria en l’aliment de la població que treballava a les fàbriques des de finals del segle XVIII, juntament amb el blat de moro a països humits. El segle XX ha vist la Revolució Verda, amb un increment impressionant de la producció, però amb tants entusiastes seguidors com detractors. Una cosa semblant al que succeeix amb els aliments transgènics. El rendiment del blat s’ha incrementat un 400 % els últims 70 anys del segle passat. Alimentar-se, tot i la fam que assola algunes regions, com l’Àfrica subsahariana, ja no és un problema. 

Kyondo, R.D. del Congo
La FAO, Organització de Nacions Unides per a l’agricultura i l’alimentació amb seu a Roma, en el seu últim informe, afirma que hi ha 795 milions de persones subalimentades en el món. Una quantitat que ha disminuït en aquelles regions on hi ha hagut creixement econòmic, sempre i quan aquest creixement hagi beneficiat a la població en general i a les classes populars en particular. Ha estat possible sempre que els agricultors han millorat la productivitat i els seus ingressos. És un dels Objectius del Mil·lenni que s’han assolit parcialment. 

Mai com avui, els nostres supermercats havien estat tan ben proveïts d’una extraordinària diversitat de productes procedents de tot el món. 
La Vanguardia publicava unes dades molt interessants sobre l’alimentació.
Calories: A França es va passar de 1.650, l’any 1700, a 2.840, a mitjans del XIX, i a més de 3.500 el 2009.
Més alts: A Espanya s’ha passat de 162 cms. els homes, el 1914, a 176, el 2014, i les dones de 151 a 163.
Èpoques de gran fam, com la que va conèixer la Irlanda del XIX o alguns països, entre ells Etiòpia, els anys 60 i 70 del segle passat ja no s’han tornat a produir, malgrat que segueixi havent regions on alimentar-se encara és un problema. 
I ara ens enfrontem a un nou repte. Si les previsions demogràfiques no erren, el que parlant de demografia acostuma a succeir, cap al 2.050 hi haurà al planeta uns 10.000 milions d’habitants,
Sololà, Guatemala
pràcticament una tercera part més dels que hi ha actualment. Aquest repte serà possible afrontar-lo amb èxit si el rendiment per ha cultivada millora a tot el món. Però ha de ser a tot el món. Encara avui, la diferència entre regions europees i americanes del nord i regions africanes és abismal. Així, Estats Units, primer exportador de cereals del món, produeix 8 vegades més de cereals per ha cultivada que Àfrica. La tecnologia podrà ajudar, mitjançant enginyeria genètica els Estats Units han desenvolupat un tipus de patata que triga molt més a podrir-se, però la tecnologia no podrà solucionar tots els problemes, tal com adverteix el Papa Francesc a Laudato Si. 

Un paper fonamental el jugarà l’aigua. L’agricultura consumeix un 70 % de l’aigua potable que gastem. En el futur hi ha el perill que moltes guerres tinguin lloc per culpa del líquid element. Podria ser bastant previsible al Pròxim Orient. Avui, un 37 % de la superfície de terres es dedica a l’agricultura. 

I dit això, ens queda el mar. No podem seguir pescant indiscriminadament perquè estem acabant amb quantitat d’espècies, més aviat es tractaria de potenciar l’aqüicultura.
Salahonda, Colòmbia
Una activitat que compte amb poca experiència ja que es ve desenvolupant des de fa uns 30 anys. Es tracta de “cultivar” el mar i de diversificar els tipus d’aliments. Cal potenciar espècies més petites, que no pas grans, com una tonyina per exemple, o herbívores, de forma que sigui una activitat sostenible. Una altra font d’aliments que està guanyant terreny són les algues. Aporten importants nutrients i generen beneficis mediambientals ja que absorbeixen nitrats i fosfats i contribueixen a netejar la costa, retornant oxigen a l’aigua. 

És imprescindible que cada país tingui sobirania alimentària. És a dir, que no depengui de les importacions per poder alimentar els seus habitants, amb el cost econòmic, social i polític que això implica. Les formes d’alimentar-nos i d’obtenció dels aliments estan en relació amb mantenir un sistema de vida que a la llarga sigui sostenible. Aquest és un compromís que les ONGD tenim molt en compte. Els nostres projectes tenen sempre en compte que la seva realització s’ha de fer en el marc d’un desenvolupament sostenible.

En el camp de l’alimentació, com en molts altres, és bo recordar que el planeta, les seves riqueses, i les possibilitats que ens ofereix, són de tota la humanitat i no tan sols d’uns quants privilegiats. 

Joaquim Alsina
FISC-Catalunya

dilluns, 12 de desembre de 2016

LES REDUCCIONS JESUÍTIQUES

Exemple de societat comunitària.

A principis del segle XVI, Tomàs Moro, publicava un cèlebre llibre, “Utopia”. Mostrava una societat ideal, on tots els utopistes vivien en comunitat i ho tenien tot en comú. Els jesuïtes que varen anar a l’Amèrica Llatina a principis del XVII varen dur a terme una experiència semblant. Una mena de col·lectivitat agrària. Una societat sense rics ni pobres, propera al cristianisme primitiu. 

Normes missionals de la Companyia de Jesús.
La Companyia de Jesús tenia, des de la seva fundació, tres normes missionals: Mobilitat apostòlica, adaptació i inculturació i promoció humana dels pobles indígenes. Sense aquestes tres normes seria difícil explicar una experiència tan extraordinària com la de les reduccions. Es tractava de defensar la població indígena, en especial dels “bandeirantes” que provenien del Brasil portuguès, i implantar un règim social cristià i just, davant les “encomiendas” o “la mita”, treball agrícola i treball a les mines, on els indígenes eren maltractats fent-los treballar fins l’extenuació i la mort. 

Una mica d’història

Ja el 1.587 havien arribat a Asunción des de la província jesuítica de Brasil, tres jesuïtes: el portuguès Ortega, el català Saloni i l’irlandès Fields. Fundaren un col·legi i varen ser els primers a endinsar-se a l’est d’Asunción. Varen tenir bones relacions amb els indígenes i els parlaven en guaraní, i no tan bones relacions amb els governadors castellans a causa del treball forçat a què eren sotmesos els indígenes. Després de molts problemes amb els representants de la Corona Espanyola, el prepòsit general, P. Acquaviva, determinà que hi hauria una nova província dels jesuïtes que comprendria Paraguai, Bolívia, Argentina, Xile, Uruguai i part del Brasil. El territori dependria directament de la Corona. Es prohibia als espanyols anar als territoris jesuítics a reclutar indis.   L’any 1609, els jesuïtes fundaren a l’anomenada república dels guaranís que comprenia territoris del sud de Brasil, nord d’Argentina i el Paraguai, la primera de les reduccions, San Ignacio Guazú.
En aquests territoris es varen fundar una trentena de “Reducciones”. El nom prové de reduir pobles nòmades a la condició de sedentaris. També algunes reduccions  s’instal·laren a l’orient de Bolívia, principalment entre Moxos i Chiquitos. I encara podríem trobar altres fundacions a diversos països d’Amèrica del Sud. Però ens referirem en especial a les més conegudes, las dels guaranís i les de l’orient bolivià.
El film “La missió” ens pot donar una idea del que varen ser les reduccions, com es varen crear, com i en què es treballava, quines dificultats tenien i com es varen quasi extingir amb l’expulsió dels jesuïtes per Carles III.

Els indígenes tenen dignitat humana.

Davant els que pensaven que els indis eren com animals, l’Església, el Papa Pau III el 1537, considerà que els autòctons americans eren de condició humana. Uns indis que, en general, varen rebre bé als jesuïtes i que anaven despullats, practicaven la poligàmia i el canibalisme. Els “padres” varen decidir fer-se bàrbars amb els bàrbars. Suportaren malalties tropicals, vestiren robes esparracades, s’alimentaren de mandioca i blat de moro i, el més important, aprengueren la llengua guaraní. Varen escriure gramàtiques, vocabularis i catecismes i feien les homilies en guaraní en lloc d’imposar el castellà. 
Les “reducciones” reconduïren els indis a la fe cristiana i a la vida civilitzada, en termes de l’època. El portuguès P. Antonio de Vieira consagrà tota la seva vida, va morir de 89 anys, a defensar durant el segle XVII els “seus indis” de l’esclavatge i de les extorsions. No glorificava els indígenes però proposava la igualtat de les ànimes davant Déu. 



Organització i treball a les “reducciones”
D’entrada, cal dir-ho, va ser un gran encert separar els indígenes dels espanyols. Totes les seves autoritats, cabildo o govern, corregidors o batlles, serien indígenes, al costat d’un o dos jesuïtes. Era habitual que a cada reducció, amb entre 500 i 5.000 indígenes, no hi hagués més de dos jesuïtes. Els ajudaven a produir millor i a fer tasques que desconeixien totalment. Tasques que podem veure a les fotografies del museu de San Ignacio Miní al nord de l’Argentina. Va ser especialment remarcable la introducció de la metal·lúrgia del ferro i de la ramaderia ovina i bovina, per tal de no dependre sols de la caça. Varen arribar a tenir més d’1 milió de caps de boví, 300.000 d’oví i 100.000 cavalls. 

Els xamans veien en els jesuïtes uns competidors. Pugnaren per assassinar-los i cremar esglésies. Aquesta actitud va canviar quan varen veure com els jesuïtes els defensaven de les incursions dels “bandeirantes” portuguesos que els volien esclavitzar. Varen aconseguir armes i formaren milícies que els conduïren a la victòria en diverses ocasions.  En realitat les reduccions havien estat declarades inviolables i tan sols havien d’obeir al rei i al Papa.                         
Cada reducció tenia una plaça central, presidida per una creu davant del temple. Als costats del temple, les cases dels jesuïtes, de les vídues i solteres, l’escola i l’hospital i, també, el cementiri. Hi havia clavegueram, pous, conduccions d’aigua,... A més a més, comptaven amb un cor i una orquestra amb instruments fabricats hàbilment pels propis indígenes. Oboès, violins, clavicèmbals, maraques, flautes,... I fins i tot, va haver un jesuïta que va compondre peces musicals per a les reduccions, Domenico Zipoli (1688-1726). 


La jornada començava a les 4 de la matinada. El porter feia sonar la campana i despertava als “padres” i a tota la població. Els “padres” o país, en guaraní, anaven d’immediat a l’església a pregar durant una hora. Els alcaldes portaven nens i adolescents al temple amb catequistes indis que els jesuïtes observaven per comprovar que el que explicaven era encertat. Acabaven  amb càntics. 

El menjar el repartien cada dia als caps de família, així com el mate. La chicha es preparava amb molt poca graduació alcohòlica. Finalitzava la jornada amb el toc de queda i, per tant, ningú no podia sortir de la seva llar.

Aquest paradís pels indígenes s’acabà quan Carles III decidí expulsar d’Espanya i de les seves colònies els jesuïtes, 1.767, en bona part, seguint la política del portuguès Marqués de Pombal, qui no va parar fins que va aconseguir la seva expulsió de Portugal i, fins i tot, la dissolució de la Companyia de Jesús pel Papa Climent XIV. Corria l’any de 1.773.
La Companyia no seria restaurada fins transcorreguts 40 anys. De l’expulsió i dissolució es ressentiria l’educació dels nens i joves i, fonamentalment, la població indígena, que passaria a ser mà d’obra pràcticament esclava. S’ha de tenir en compte que, des de l’arribada dels europeus, la població indígena havia quedat delmada per les malalties provinents d’Europa i pels treballs forçats a què eren sotmesos. Pocs europeus es varen convertir en els seus defensors. Sols alguns teòlegs, el dominic Frai Bartolomé de las Casas va ser el més destacable, i en quant a territoris, les reduccions. 
Es va salvar del desastre la llengua guaraní, patrimoni cultural del poble indígena del Paraguai. 
Avui, Amèrica Llatina és el continent o subcontinent amb més desigualtat social del món. Molt possiblement, si les reduccions haguessin seguit el seu camí i el seu exemple s’hagués estès a altres comunitats, la situació actual seria molt millor.
Els indígenes sempre han estat els grans perdedors. Quan el segle XIX varen arribar les independències, ells es varen quedar igual. La independència va ser dels criolls descendents d’espanyols i en benefici dels criolls. I la situació no ha variat durant el segle XX i em temo que tampoc està canviant durant el XXI, per molt que intentin fer sentir les seves protestes. L’esperança radica en el fet que diverses societats indígenes per fi protesten i que diverses ONG estan intervenint activament per canviar radicalment la seva situació i acabar amb la seva explotació.

Joaquim Alsina
FISC-Catalunya


divendres, 28 d’octubre de 2016

BOLÍVIA, una gran experiència

Títol curt per a una realitat molt complexa, tot i ser un país amb poc més de deu milions d’habitants, però amb una superfície de més d’un milió de quilòmetres quadrats.
El doble d’Espanya. La meitat, Andes, poblacions entre els 2.000 i els 4.000 metres. Com Cochabamba, Sucre, Oruro i La Paz. L’altra meitat, al nivell del mar. En bona part selva. Amb la capital econòmica del país, Santa Cruz. D’una pluralitat ètnica considerable, tan sols cal dir que es parlen unes 38 llengües, segons el més destacat estudiós del tema, el jesuïta Xavier Albó. Lògicament es parla el castellà, però són molts els bolivians que tenen com a llengua materna una altra i desconeixen la llengua castellana o tenen un vocabulari molt reduït. La més divulgada és el quítxua, 28% de la població, seguida de l’aimara, amb un 18%, i, a molta distància, altres com el guaraní, o les que es parlen a la zona selvàtica banyada per afluents de l’Amazones, com el Mamoré. Major part de la població indígena o mestissa. El governants sempre blancs fins arribar a Evo Morales. 
Un poble acostumat a sofrir i a rebel·lar-se. Un poble que ha patit més de 180 cops d’Estat en 160 anys, des de la independència el 1.825, independència signada a la capella dels jesuïtes de Sucre, la capital constitucional. Són molts els bolivians que viuen en una pobresa insultant. Les riques regions mineres, de las que s’obtenia primer plata i després estany, han deixat de ser tan fructíferes. Oruro, gran centre miner, està en franca decadència. Igual que Potosí (recordem en castellà “Vales un Potosí”). El seu monument a l’explotació colonial, Cerro Rico, foradat per tot arreu, amb 11 pisos de galeries, és un record constant de qui es va beneficiar dels minerals. Primer va ser Espanya, després un magnat bolivià, Patiño, que va viure bona part de la seva vida a l’estranger i que va domiciliar empreses a Delaware, Estats Units, per tal d’evadir impostos. Els nord-americans, sempre tan pragmàtics, varen proposar volar Cerro Rico i així acabar d’extreure el mineral que quedava a les seves parets, però els bolivians s’hi negaren. S’estimaren més conservar-lo com a record de l’explotació a que varen ser sotmesos.
Per la situació de pobresa en què viu la població, ha estat habitual que en els últims 30 anys hagin sovintejat vagues i manifestacions. La forma més habitual de protesta són el “bloqueos”. Carreteres tallades durant dies per camperols i tot tipus de treballadors. Últimament hem assistit a escenes d’una gran violència en ser assassinat un membre del govern bolivià. Tot és conseqüència del mal repartiment de la terra, dels baixos salaris i de les mancances del sistema educatiu. En definitiva, de la pobresa.
M’agradaria compartir amb el lector algunes situacions viscudes personalment i que em varen marcar d’una forma molt significativa. Posaré exemples de diversos llocs del país. Cal dir abans que vaig tenir la gran sort de ser-hi al país convivint a comunitats de jesuïtes, catalans majoritàriament, que sempre amb varen tractar com un més. Això durant dos estius allunyats en el temps. Entre mig, també convivint amb comunitats jesuïtes, a l’Equador i tres estius de col·laboració amb Fe y Alegría a Paraguai. Veiem inoblidables vivències bolivianes. 

Oruro. Una illa, una “cuadra”, on hi ha una parròquia dels jesuïtes, una escola de Fe y Alegría, una escola de Formació Professional i la residència dels “padrecitos” jesuïtes. Dia de “Santiago Apóstol”.
7.30 del matí. Víctor Codina celebra l’eucaristia. Els habitants del barri, molts indígenes, han posat imatges del sant als peus de l’altar. Ells fan un sincretisme en què es barregen elements de la cultura cristiana i elements de les antigues creences dels pobles que integraven l’Imperi Inca. Santiago “Hijo del Trueno”. Una “cholita” ha estat seguint l’eucaristia dreta, recolzada en una de les parets del temple. Finalitza l’eucaristia. La cholita, segueix Víctor Codina a la sagristia. Com totes les cholitas porta un aguayo o manta multicolor que serveix per portar un infant o qualsevol objecte. Ella porta un nen, una “guagüita”. El nen és mort. Ha mort durant la nit i la cholita demana al capellà que li faci una benedicció abans d’anar-lo a enterrar.
Els signes són molt preuats pels pobles llatinoamericans. Vaig quedar petrificat davant la dignitat d’aquella mare i davant la tragèdia a la que estava assistint. En aquell barri, on els taxistes no volien anar, s’havia arribat a passar dels 200 infants morts a l’any per cada mil nascuts. Podíem veure com els nens, de bon matí, rosegaven gel que havia als carrers. Oruro està a 4.000 metres i la temperatura arriba als 12 graus sota zero. Aquell gel provenia dels detritus que s’havien llançat des de les vivendes del barri per falta de clavegueram. 

La Paz. “Comedor San Calixto”. Un menjador popular on, per uns pocs cèntims, es podia menjar. Unes 3.000 persones hi passaven diàriament. El control el portaven nois de “medio”, batxillerat, del Colegio San Calixto, dels jesuïtes.
Homes i dones, nens i nenes amb vestits esparracats, despentinats, més o menys bruts. Fins i tot algun “varita”, guàrdia de trànsit. Tres nens, asseguts junts, mengen un bol ple de sopa amb quinoa i algun trosset de pollastre. Acaben. Els dits circulen per l’interior del bol escurant les restes. Després, uns quants nois del San Calixto portaran a una presó de preventius unes olles i una vintena de bols que aniran passant d’uns empresonats a uns altres. Avui, el menjador està tancat. 

Cochabamba. Als afores de la ciutat, l’únic internat de les escoles “Fe y Alegría” que hi ha a Bolívia.
“Fe y Alegría empieza donde acaba el asfalto”. Aquest eslògan és molt real. Són unes escoles que es troben allà on l’Estat no hi arriba. Afores de les poblacions i zones rurals. L’internat “Juan XXIII” o el Juancho, com és conegut col·loquialment. Quasi 200 nois i noies dels cinc últims cursos abans de la universitat. Són de tot el país. Tenen dues qualitats: ser molt pobres i molt intel·ligents. Els fan tests psicotècnics per comprovar el nivell intel·lectual. La intenció és que ajudin a desenvolupar les seves regions d’origen quan acabin els estudis. Són afortunats.
El centre està dirigit directament per jesuïtes i tenen un bon equip d’educadors. Bon nivell, a diferència de la major part de les escoles bolivianes, i bona alimentació. Ells es troben feliços. Els tres cursos més grans estudien i treballen en el propi centre. Hi ha gallines, chanchos o porcs, vaques, forn de pa, terreny agrícola i col·laboren amb el cuiner. Tots passen per tots els treballs. S’organitzen com una comuna amb president i ministres. Es respecten molt quan els càrrecs fan algun advertiment. 10 dies entre ells. Fent alguna classe. Després d’hora i mitja de Revolució Russa, a la classe dels grans, el president de la comuna ve a donar-me les gràcies. Aquí no hi estem acostumats. “Joaquín, una fotito”. Quan deixo l’escola, les llàgrimes llisquen com sortint d’un brollador. Part del cor es queda en el Juancho. 

Sucre. A no gaires quilòmetres de la capital constitucional del país, però a més de cinc hores de jeep per camins que no ho semblen, arribem a una Yachai huasi, o Casa del saber en quitxua.
Als Andes bolivians n’hi ha més de 40. Acullen entre 50 i 90 nens que viuen molt lluny de les escoles i que d’altra forma no podrien assistir a classe. Així que cada diumenge al vespre, després d’haver caminat no sé quantes hores, arriben a la yachai fins el divendres que tornen amb les seves famílies. Ells s’estimarien més quedar-se en el centre tota la setmana. Allà als parlen en quítxua i a l’escola fiscal, de l’estat, situada al costat, als fan les classes en castellà.
Tot i que l’alimentació i les condicions de la casa són precàries s’hi troben molt millor que a les seves llars. Els portem bananes, el fruit per a ells i les peles pels chanchos. I una emissora de ràdio per a què es puguin comunicar amb Sucre. De tornada recollim un home que estava disposat a caminar el que el jeep fa en cinc hores fins arribar a la capital per canviar una gallina que porta a l’aguallo o manta, lligada a l’esquena, per un quilo de sucre. Sense paraules. 

San Ignacio de Moxos. Al mig de la selva boliviana. Hi anem dos jesuïtes, P. Morera i P. Zayas, i jo. En camionetes, asseguts a l’exterior, en el millor dels casos, o de peu. Travessem rius, el més important, Mamoré, afluent de l’Amazones, en piragua, altres dos, més estrets, sobre un taula flotant que fan córrer amb un sistema de cordes. Rudimentari però segur. Arribem a San Ignacio.
El poble està format per cabanes i alguns edificis fets amb maons, pocs. Arribem a la parròquia. Al costat, la casa dels jesuïtes. Celebrarem el 31 de juliol, festivitat de Sant Ignasi de Loiola. Des de l’expulsió per Carles III, els jesuïtes no havien tornat a la població. Ara porten uns mesos i ja comencen a parlar en ignasià a la població. Al vespre anem caminant mitja hora a la Llacuna Isirene. Poc aconsellable.

Posta del sol, mosquits. Si alguna cosa està molt desenvolupada en el país són els insectes. Vaig tenir la mala sort que em piqués un i fes un bony considerable. Per sort no era la temible vinchuca. Aquest pica durant la nit. Si qui està dormint sent la molèstia es grata i es fa sang és possible que la vinchuca dipositi els ous sobre la ferida. Si l’afectat no s’adona, morirà irremeiablement quan hagin transcorregut 25 anys. Té cura si l’atenen al moment en un hospital. Arriba el dia de Sant Ignasi. Fan una processó amb els “armados” i San Ignacio.
La imatge del sant té un cos que és comú als personatges de totes les processons. Tan sols es canvia el cap.
Si fos setmana santa portaria el cap de Jesús. Pobresa obliga. Mentre això s’està esdevenint, s’apropen algunes persones i em confonen amb un jesuïta. Com que porto barbeta i una creu de plata em confonen amb un “padrecito” i em fan un petó a la mà. Una altra vegada la importància de signes i símbols. Pel carrer, molts bolivians deien als jesuïtes: “Padresito una bendisión”. La creu m’ha salvat de mals majors en algunes ocasions, una creu regal del P. Martínez Soria quan era Llacuna Isirene. Per exemple, en passar la duana, jo sempre portava medicaments pels jesuïtes malalts i torrons per a tots, torrons que els hi encanten perquè allí no coneixen aquests luxes. Jo em treia la creu per sobre de la camisa i el policia de torn preguntava què era allò que portava a la bossa i, indefectiblement, jo contestava: “Cosas para mis hermanos jesuitas”.

Passant per “padresito” no es quedaran res a la duana. La primera vegada d’anar a Bolívia, baixant en taxi des de l’aeroport, a 4.000 m. , vaig oblidar la bossa amb els regals al taxi. No cal dir que, a 4.000 m. i amb un viatge tan llarg des de Barcelona, no tens els sentits en plenitud. Em vaig estirar al llit de la meva habitació, al San Calixto, i al moment amb ve al cap la bossa. Va transcórrer poc temps abans el taxista la va tornar. 

Després de la missa major, presidida pel bisbe de la regió, un franciscà basc, dinàrem tots junts, amb les Ursulines. Posteriorment una fira, paradetes, algun bou en una plaça,... Al cap de poc temps, ja a Barcelona, veig que a Santa Maria del Mar cantarà un grup constituït a les antigues “Reducciones jesuíticas de Moxos”. Em va impressionar perquè semblava impossible que d’un poblet així pogués sorgir un cor tan ben conjuntat. Els homes que vaig sentir tocar en el cor de l’església durant l’eucaristia el dia de Sant Ignasi no ho feien gaire bé. Però la intenció és el que compte. Tornem a La Paz. 

Titicaca. Una visita al Llac Titicaca, el més gran del món a 4.000 metres. Compartit per Bolívia i Perú. Bolívia no té sortida al mar, però té marina de guerra a causa d’aquesta gran superfície d’aigua dolça. Una nit dormint a la casa d’un pobre camperol, indescriptible tan l’exterior com l’interior, i visita ràpida a les restes de temples inques que hi ha a les illes del Sol i de la Lluna. Em tornen en barca i arribo desfet a Copacabana, on hi ha la famosa Verge del mateix nom, amb el temps just per agafar el bus que em portarà a La Paz.
La Paz. Llar infantil d’unes religioses espanyoles. “Hogar de Santa Ana”. Els hi porten nens que han trobat a abocadors d’escombraries o que els hi han deixat al torn, o...
Entrem a la “Sala de lactantes”. Són les 9 del vespre i els nens estan dormint. Però n’hi ha un que està dret i s’aguanta amb les mans a les baranes del seu llitet. És el Pablito. Al voltant d’un any. Vicenta, d’Intermón, i jo ens apropem. Ens agafa a cada u d’una mà i no ens deixa anar. La necessitat d’afectivitat!. No portava la càmera. Hi tornaré demà a primera hora, després sortim cap a Barcelona, per fer una foto al Pablito. 

No vull oblidar el seu rostre ni la seva afectivitat. Com no vull oblidar el nen de Kharuro, centre on s’atén a nens i nois enllustradors de sabates amb menjador, metge i odontòleg, “ropero” i ajuda escolar, pujat sobre la caixa de treball, fregant-se les mans brutes de betum sobre una pedra a l’efecte, caixa amb la qual guanyarà uns pocs “bolivianos” per ajudar a mantenir la família.
L’experiència boliviana va representar un abans i un després en la meva vida. Quantes vegades no vaig pensar: Tant de bo que els meus alumnes passessin ni que fos tan sols una setmana a Bolívia per adonar-se de com vivim a Barcelona, de com vivim a Catalunya, a quines coses donem importància habitualment i a quines no. I què és allò que realment hauríem d’apreciar.

Vaig tenir problemes per adaptar-me una altra vegada a la vida a Barcelona, al tràfec escolar i a escoltar i intentar comprendre els “problemes” que m’explicaven alumnes, amics o familiars. Bolívia va deixar de ser un simple lloc en el mapa sud-americà. Bolivians, sempre en el cor.

Bolivians, sempre en el cor.

Joaquim Alsina
Permanent de la  FISC-Catalunya

dilluns, 30 de maig de 2016

MÉS PARADISOS: MENYS BENESTAR SOCIAL

Acabada la II Guerra Mundial es van viure les dues dècades de major igualtat social, però aquesta situació va durar poc temps. Ja portem unes quantes dècades en què societats de tot el món assisteixen atònites a l'increment de la desigualtat entre les capes socials més altes i les que podem considerar classe mitjana i classe baixa. Els paradisos fiscals segueixen sent forats negres, pous sense fons, que engoleixen capitals per a uns pocs i van desproveint dels serveis necessaris als més. L'evasió i l'elusió fiscal posa en perill l'estat de benestar, en uns casos, i la sortida de la pobresa en uns altres. Institucions internacionals , governs i líders mundials han d'actuar per, no només frenar, acabar amb aquest procés de creixement exponencial de la desigualtat a escala mundial.

Un paradís fiscal es caracteritza per:
  • No facilitar informació de les empreses que s'instal·len en ell, nul·la transparència, total opacitat.
  • Servir de refugi als capitals que, evadits d'altres latituds, legalment o no, però gairebé sempre immoralment, eviten pagar impostos.
  • I una última consideració destacable, com no es pregunta ni d'on procedeixen ni de quin tipus d'activitats, són lloc idoni per camuflar capitals del narcotràfic, de la venda d'armes, del contraban, del crim, de la prostitució infantil, ... 
Bergen, Noruega. Societat del benestar…





… societat de la pobresa. Andes bolivians.

Aquest article segueix el camí que vaig marcar en un altre de març del 2015 i es basa fonamentalment en l'informe Oxfam Intermón, "Beneficis per a qui", presentat al maig de 2016.

Mentre 62 persones acumulen la mateixa quantitat de riquesa que 3.600 milions de persones, la meitat de la població mundial, els seus capitals i els capitals d'altres també extremadament rics i els beneficis de les grans empreses, moltes d'elles multinacionals, es desvien cap a paradisos fiscals per no haver de pagar impostos. És una descapitalització que s'està produint en tots els estats del món i que, recentment, un sol despatx d'un sol país, Panamà, amb l'aflorament de 11 milions de documents, ha posat de manifest. Imaginem quants milions més de documents podrien aflorar dels múltiples despatxos dels entre 30 i 50 paradisos fiscals, segons quines fonts se citin. 
Per Joe Biden, vicepresident dels Estats Units: "La desigualtat es deu en gran part a l'elusió fiscal i els paradisos fiscals. Això no només afecta a l'equitat tributària, sinó també al creixement econòmic... suposa un robatori als vostres països d'origen ". I Piketty afegeix: "Hi ha una raó perquè els governs no hagin impulsat una agenda sobre paradisos fiscals. Es deu al fet que vivien en la il·lusió que no hi havia necessitat d'actuar ". I per al ministre alemany de Desenvolupament i Cooperació Econòmica: "Hi ha prou diners al món per acabar amb la fam d'una vegada per totes". Com no ens cansarem de repetir, és qüestió de voluntat política acabar amb les males pràctiques en el camp de la fiscalitat. Imprescindible acords mundials que posin fi a l'evasió, l'elusió i els paradisos fiscals.

NIVELL MUNDIAL

L'economia dels paradisos fiscals creix a doble velocitat que l'economia productiva mundial. A les Illes Verges Britàniques hi ha més de 830.000 societats offshore (fora del nostre abast, no visibles). Unes 5.500 per habitant. Les Illes Caiman van rebre el 2015 una inversió mundial que va triplicar la que va rebre la Xina i va septuplicar la rebuda pel Brasil, dos colossos econòmics.

La premsa internacional s'ha fet ressò de conegudes empreses que, a força d'enginyeria fiscal i artificis comptables, han aconseguit pagar gairebé res o res en els països on desenvolupaven la seva activitat. Noms tan coneguts com Google, Apple, Starbucks, McDonnals, Fiat o Ikea.
Les 50 principals multinacionals nord-americanes emmagatzemen a paradisos fiscals 1,4 bilions de dòlars. En una sola planta de l'1209 Orange Street, Wilmington, New Castle, al petit estat nord-americà de Delaware, hi ha domiciliades 285.000 empreses. Què té Delaware per ser tan popular? Com és que hi ha més empreses que habitants? Obert 24 hores podent realitzar tràmits on line sense desplaçar-se, pagar 0 impostos per ingressos de patents, marques o propietat intel·lectual, exempció d'impostos per a empreses que no realitzen cap activitat als Estats Units, els comptes bancaris, immobles i activitats empresarials poden estar en qualsevol lloc del món, no és obligatori registrar nom de propietaris, poden ocultar activitats criminals. Interessant radicar l'empresa a Delaware, no?

Parlem d'un problema sistèmic, perquè afecta tot el complex sistema econòmic que mou el món, que encalla el desenvolupament de les classes populars i redueix la classe mitjana, en les regions en què aquesta existeix. No és possible que aquest tipus d'economia oculta s'hagi desenvolupat davant la ignorància dels governs i de les institucions internacionals. Mossack Fonseca , l'empresa de l'escàndol de Panamà, recentment descobert, va crear 13.000 empreses en paradisos fiscals, una cada 10 minuts. Més de 500 bancs han col·laborat amb aquest despatx panameny. Algunes vegades, sí que els governs han fet alguna cosa. El 2013, Crédit Suisse va ser multat per Estats Units, 2.800 milions de dòlars, per facilitar evasió fiscal, i UBS , un altre banc suís, va haver de pagar 780 milions .

L'aportació fiscal de les empreses s'ha d'entendre com una mesura de contribució al benestar comú i al desenvolupament en tots els països en els que duen a terme les seves activitats econòmiques.

NIVELL ESPANYOL (ESPANYA CAPITAL DELAWARE)

A Espanya es recapta, com sempre, poc i malament. Poc, perquè els ingressos tributaris estan 8 punts per sota de la mitjana europea, malament, perquè no es recapta de qui més té. La pressió fiscal segueix recaient sobre consum i treball, mentre la riquesa paga moltíssim menys del que li correspondria. El 86 % del recaptat el 2015 recau sobre les famílies a través de l'IRPF i l'IVA, mentre les grans empreses aporten el 4 %. A la ciutadania espanyola, el que evadeixen o eludeixen les grans empreses li suposa pagar entre 800 i 1000 € per persona i any.

El govern espanyol, 2003, deixava de considerar paradisos fiscals aquells territoris que signessin amb Espanya acords d'intercanvi d'informació. La llista de paradisos s'ha anat reduint a 33 territoris. Han deixat de ser-ho Hong Kong, Bermudes, Andorra, Bahames i Panamà. És sospitós que Panamà deixés de ser-ho, ja que potser alguna cosa té a veure que una empresa espanyola fos la contractada per ampliar el canal.
El 2014, els 35 empreses de l'IBEX tenien 891 filials en paradisos fiscals. D'elles, 417 a Delaware, 131 a Holanda, 65 a Irlanda, 55 a Luxemburg i 29 a Illes Caiman. Les empreses amb més filials eren Banc Santander ( 235 ), ACS ( 113 ), Iberdrola ( 69 ), Abengoa ( 67 ) i BBVA ( 52 ). La que segueix obrint més filials és Banco Santander. Les entitats bancàries faciliten l'evasió i l'elusió fiscal als seus clients, especialment els que posseeixen grans patrimonis.

Estudiada la contractació pública dels ajuntaments de Madrid i Barcelona , el resultat és que l'ajuntament de Madrid contracta el 45,5% amb empreses que tenen una àmplia presència en paradisos fiscals. El de Barcelona contracta el 22,3 %.

SOLUCIONS

Oxfam Intermón proposa:
  • Una llei contra l'evasió fiscal a Espanya per reduir al 50% en 5 anys l'evasió i l'elusió fiscal.
  • Elevar el tipus efectiu de les grans empreses.
  • Les grans empreses espanyoles han de pagar la part que els correspon a Espanya i fora de les fronteres espanyoles, especialment en els països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament.
  • Redefinir què s'entén per paradís fiscal.
  • Contractació pública lliure de paradisos fiscals.
  • Garantir la transparència i rendició de comptes.
  • Reforma del sistema fiscal internacional.

Diversos partits polítics han inclòs en els seus programes electorals mesures per posar límit a les inversions en els paradisos. Ja, per iniciativa del Parlament Europeu el 2013, totes les entitats financeres han de presentar informació anual sobre activitat econòmica i pagament d'impostos especificant país per país. Per tant major transparència.


Alguns ajuntaments ja han fet passos per evitar la contractació d'empreses amb filials en els paradisos . Així tenim Estrasburg, Grenoble, Hèlsinki, Palma de Mallorca, Tarragona, Barcelona , Vilanova i la Geltrú, Mataró, Sant Cugat del Vallès, Castelló i es troben en vies altres com París, Bordeus i Lille.



El proper govern espanyol ha d'impulsar en el marc del G-20 una reforma fiscal internacional més justa per posar fi a les pràctiques d'enginyeria fiscal de les grans empreses i es tributi allà on es genera l'activitat econòmica i allà on s'obtenen els beneficis.

A escala mundial, impost progressiu sobre les rendes i patrimonis, i sobre beneficis de les grans empreses, pagant impostos allà on es generen els beneficis i es realitzen les activitats econòmiques, prohibint activitats en paradisos fiscals i acabar amb aquests paradisos.

És qüestió de voluntat política internacional acabar amb els paradisos i aconseguir una redistribució de la riquesa a escala mundial, ja que el planeta no és d'uns pocs. Els béns del món han d'estar al servei de tota la humanitat. Perquè així sí que podrem afirmar: un món millor és possible.

Joaquim Alsina
Permanent FISC-Catalunya

Annex amb els paradisos fiscals. Tots els que apareixen a continuació, a les dues pàgines següents, encara que tan sols estiguin marcats per una creu, es caracteritzen per pagar pocs impostos, com és el cas de Luxemburg, on les grans empreses paguen entre 1 i 2 %.

















dijous, 28 d’abril de 2016

LA GLOBALITZACIÓ, DELS ORÍGENS AL QUESTIONAMENT ISLÀMIC

Fa 15 anys ningú hagués dubtat de l'amplitud del fenomen de la globalització i de la seva influència al món. De nord a sud i d'est a oest, res semblava escapar a un pensament únic global. Per situar-nos en el tema aniré desgranant els diferents aspectes que convergeixen en la globalització i per què a dia d'avui ens l'hem de qüestionar.

Entenem per globalització el procés d'interconnexió i interdependència financera, econòmica, política i cultural que comença, en la forma avui coneguda, amb la incorporació de noves tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC o TI) en un context dominat pel capitalisme, juntament amb una progressiva manca de capacitat de decisió dels estats sobre les seves economies, procés molt influït pels Estats Units. Domina aquest àmbit l'anglès i la cultura nord-americana, però al mateix temps, els Estats han perdut poder i protagonisme davant les grans empreses transnacionals.

La globalització és fonamentalment econòmica. Aquest procés és evident en la fusió dels mercats. Avui tenim un únic mercat global i una internacionalització de l'economia i una desintegració de la producció, ja que cada empresa es proveeix de mercats i serveis ubicats en diferents regions del planeta. Estats Units és el país amb més multinacionals. Algunes molt representatives com McDonalds, Coca-Cola, Apple, ..., el fast food, la Borsa de Nova York, la més important del món, la Borsa de Chicago decideix els preus agraris i de matèries primeres en general, màxim exportador de cereals amb el 50% del comerç mundial, nivell de R + D molt superior a altres estats, mitjans de comunicació molt influents i, especialment, internet, Hollywood, la gran indústria cinematogràfica, primera potència militar mundial amb més flotes i bases militars per tot el món que qualsevol altra potència, intervenció constant en molts conflictes del planeta, domina l'ONU ja que és l'Estat que més aporta econòmicament.

Es considera que els antecedents de la globalització els hem de cercar en època tan remota com la de les exploracions geogràfiques de les rutes africanes i americanes dels segles XV i XVI i també cap a l’Extrem Orient en aquestes mateixes dates. El món s'havia fet més o menys esfèric i abastable. Ho va demostrar l'expedició que, iniciada per Magalhaes, va culminar Juan Sebastián Elcano. El comerç es va globalitzar. Un bon exemple va ser el comerç mundial de cafè, des del segle XVII. Arribats al segle XX, la tecnologia ha avançat de tal manera que en 24 hores podem donar la volta al món, físicament, i pràcticament en un segon virtualment. Així doncs, la rapidesa dels mitjans de transport ha col·laborat a fer un món més accessible per a una part de la humanitat. Fins al descobriment del ferrocarril, els exèrcits s'havien desplaçat amb igual lentitud al llarg de la història. El que trigava un exèrcit de l'Imperi Romà a arribar a la Gran Bretanya, via terrestre i marítima, era el mateix temps que podia trigar un exèrcit napoleònic, vint segles després, a anar de Roma a les costes d'Escòcia. I si el ferrocarril va revolucionar els transports i el món de la indústria i l'economia en general, l'aparició de l'avió va representar el gran salt al món de la comunicació entre països. Amb l'adveniment d'internet i el mòbil res s'escapa al nostre coneixement a l'instant. L'aparició del microprocessador ha permès emmagatzemar, a baix cost, quantitat ingent d'informació. I permet també enviar-la a l'instant a qualsevol lloc del món, facilitant tasques de coordinació i control d'una producció global. Ni ningú ni res, positiu o negatiu, escapa a múltiples possibilitats de veure en lletra i imatge el que ha passat.

Yochai Benkler, israelita, director del centre d'internet de Harvard, declarava a La Vanguardia: Els segles XIX-XX ens preguntàvem qui era l'amo de la terra, de la fàbrica o del banc, avui ens preguntem qui és l'amo de les xarxes , qui controla el flux de dades, informació i coneixement i, per tant, els diners i el poder. Si deixem que els grans d'internet augmentin el seu poder, anirem cap a un món d'unes quantes megaempreses universals molt jerarquitzades per una elit, ben connectada amb alguns estats, que tindrà totes les nostres dades, és a dir, tot el control amb tecnologia big data (gestió , anàlisi i processament de gran volum de dades que no es poden tractar amb sistemes tradicionals). Hi haurà sensors que recopilaran dia i nit tot el que fem. Les mega corporacions podran reprogramar la nostra conducta. Tindran un poder total.

La globalització presenta considerables clar obscurs. Ha tingut aspectes positius com desenvolupar-se mentre el món registrava un creixement sense precedents tant a Occident com en alguns països d'Orient, i als Estats anomenats emergents. Ha generat més comerç i ha disminuït costos. I ha incentivat la innovació tecnològica. Però al mateix temps, presenta aspectes clarament negatius. Deslocalització d'empreses i fàbriques, atur, pèrdua de sobirania, sobretot dels Estats més febles, degradació del medi ambient i accelerat canvi climàtic, inestabilitat energètica, crisi d'aliments, ha estat incapaç d'acabar amb la pobresa i ha desencadenat successives crisis borsàries que han culminat en una crisi, originada a la gran súper potència, com no s'havia conegut des del crac del 1929. A tot això podríem afegir la frase popularitzada pel Papa Francesc: La globalització de la indiferència.

Alhora, la globalització ha suposat conviure amb riscos com la pèrdua d'identitat dels pobles de cultures més febles que l'anglosaxona, l'expansió d'epidèmies, com el paludisme, la transparència de la vida privada de les persones i poder caure sota les urpes d'una espècie de Gran Germà que ho domina tot, i el que mou a escriure aquestes línies, el risc principal: el ciberterrorisme.

Els mass media, incloent Internet, van criminalitzar durant anys el món islàmic. Semblava que tot el que sorgia d'aquest món era nefast. Primer amb ocasió de la formació de la República Islàmica de l'Iran, en els 80, després, en plena expansió del fenomen informàtic, les guerres del Golf i les intervencions occidentals, encapçalades pels Estats Units, en aquests conflictes, intervencions a l'Iraq i a l'Afganistan , ... i, en definitiva, l'auto convenciment occidental de tenir una cultura molt superior a la de tots els altres pobles del planeta i un sistema polític i econòmic que podia donar lliçons a qualsevol altre. És conegut de tots que el món islàmic ha seguit mantenint els seus propis paràmetres culturals, basats en gran part en la religió. Amb diferències entre països, són situacions diferents les de l'Aràbia Saudita, Turquia, Tunísia o Indonèsia. Cada un d'aquests estats presenta una situació diferenciada dels altres pel que fa a implantació o no de la xaria, quant a normes més estrictes o més laxes pel que fa a la dona o quant a sistemes més o menys democràtics, segons el que entenem a occident per democràcia. Sembla que l'Islam ha escapat a la influència de la globalització occidentalitzada. O no. L'ha percebuda i l'ha vista com un atemptat a la seva forma de vida i la seva cultura.

Una part de l'Islam, minoritària però desgraciadament molt activa, ha optat per utilitzar els instruments proporcionats per la globalització i, fonamentalment, les xarxes socials per estendre el terrorisme més despietat pel món. I els ha utilitzat amb gran habilitat. Ha plantejat idees i accions medievals a través d'un domini total d'internet amb webs magníficament dissenyades. Magníficament dissenyades i perversament dirigides a aquells que es troben en situacions difícils ja sigui psicològicament o socialment, tot i que no tots responen a aquest perfil, i estan més exposats a respondre a aberrants propostes. No hi ha continent que hagi pogut escapar a les conseqüències del ciberterrorisme. Tan sols hi ha subcontinents que han escapat a ell.

No sabem que ens depararà el futur, però cal tractar entre tots i, especialment, els que escriuen i manipulen, en el sentit correcte, major nombre de pàgines a internet, que són els de cultura anglòfona, de esforçar-se a respectar al màxim tots els pobles de la terra i les seves cultures i de mostrar la cara positiva de la realitat, sense faltar a la veritat. Com expressa aquest referent moral que és el Papa Francesc: un món que s'esforci per ser i es desprengui de la cobdícia del tenir, que es desprengui del diner idolatrat i després malbaratat. Un món en què els béns que produeix estiguin al servei de tota la humanitat. En el qual la tecnologia i els avenços científics contribueixin a la humanització.

Joaquim Alsina
Permanent FISC-Catalunya