El mes de desembre Nacions Unides celebra el dia dels migrants. El tema no és fácil de tractar. No és fàcil de tractar quan els estats anomenats rics posen els seus interessos econòmics i socials per sobre del dret a la vida, i no a una vida qualsevol, el dret a una vida digna. Perquè la dignitat de l’ésser humà, de tots els éssers humans, hauria de ser el centre d’actuació dels governs tant de països del Nord com de països del Sud. Però la política ens té acostumats a la immediatesa, als resultats a curt termini, ja que un determinat partit polític ha de guanyar les properes eleccions. I estem veient com els partits, en el cas d’Europa, més euro escèptics i més egocèntrics es dediquen a vendre odi als immigrants i postulen tancar fronteres. I aquests partits estan creixent en intenció de vot i en vot real de forma exponencial, com hem vist recentment a la Gran Bretanya i anteriorment a Grècia, Dinamarca, i molts altres estats de la vella Europa.
No sols Europa intenta fortificar-se. Estats Units també es resisteix a obrir les seves fronteres. Tan sols cal veure els problemes que està tenint el president Obama amb la Cambra de Representants i el Senat per a dur a terme una reforma que permeti legalitzar immigrants que es troben en situació irregular.
Espanya ha construït una tanca, cada cop més alta, per evitar l’arribada d’africans per Ceuta i Melilla. Se succeeixen les imatges on veiem guàrdies civils lluitant amb els qui intenten saltar la tanca. De vegades, hem vist escenes d’extrema violència per part de les “forces de seguretat”. Com sempre, seguretat segons per a qui. També tenim centres d’internament d’immigrants on no es facilita la tasca d’entitats humanitàries que vetllen per una cosa tan elemental com els drets de les persones.
La memòria és feble. Europa es va edificar els segles XVIII, XIX i XX, gràcies als minerals, molt or i plata entre d’altres, als productes de plantació, com el cacau, sucre, cafè,…, i la mà d’obra barata americana. Gràcies també a l’ignominiós tràfic d’esclaus africans que eren enviats a Amèrica a treballar a les plantacions de cotó, tabac o sucre, principalment, constituint encara una mà d’obra més barata que la indígena, que havia anat desapareixent, delmada per epidèmies i treballs forçats. Era l’anomenat comerç triangular (Europa-Àfrica-Amèrica). I molts europeus varen emigrar cap Amèrica, Àfrica i Oceania, Austràlia. Fronteres obertes a l’espoli i fronteres obertes a la immigració.
Luís de Sebastián al seu llibre “África, pecado de Europa”, de recomanable lectura, acusa Europa de l’explotació sistemàtica del continent africà, de les seves riqueses i de la seva població a mans dels europeus. Europa va acabar amb l’agricultura tradicional africana, amb l’artesania, amb l’estructura social, amb … I va obligar a plantar productes de plantació i a importar, molt cars, cereals i altres aliments.
Si els tres segles anteriors van ser d’una dominació clara, ocupació, exèrcit, administració europea, ara és més subtil. Són les multinacionals les que exploten el petroli, l’alumini, el coltan, el coure, el cacau o els cacauets, i una gran diversitat de productes. Tal és l’explotació que les poblacions autòctones, empobrides des de l’exterior per empreses transnacionals i des de l’interior per elits corruptes, no tenen més remei que abandonar la seva terra per cercar mitjans de subsistència.
Si observem un mapa de fluxos de les migracions actuals veurem que aquests fluxos surten d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia en direcció als països del Nord, en especial Estats Units i Canadà i Unió Europea. Els mapes de fluxos dels segles anteriors, coincidint amb l’època del gran colonialisme, els fluxos, milions d’irlandesos, espanyols, italians, alemanys, ... es dirigeixen en sentit contrari. Els emigrants eren els europeus, fins i tot des dels estats anomenats “rics”. La memòria és feble.
El Papa Francesc denuncia la implacable llei del capital. L’inconfessable esperit de cobdícia del món desenvolupat. I a Lampedusa, illa que rep allaus d’immigrants del continent africà, i molts d’ells moren en l’intent de saltar a Europa, Francesc diu: "Qui és el responsable de la sang d'aquests germans i germanes? Ningú. Tots responem: jo no he sigut, jo no hi tinc res a veure, deuen ser altres, però jo no. Avui ningú se'n sent responsable, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna, hem caigut en el comportament hipòcrita". Francesc va encunyar a Lampedusa una frase que sintetitza el que ell pensa sobre la forma de tractar la migració a escala mundial. S’ha produït, va dir, una globalització de la indiferència.
Ens hem de preguntar per què uns vivim bé mentre altres malviuen. La resposta la tenim en el que he exposat anteriorment: L’explotació dels més forts sobre els febles. Hem de sentir-nos tots habitants d’un sol país: el planeta Terra. És un deure de justícia construir una societat mundial constituïda per persones que veuen respectada la seva dignitat humana. Com estableix la Doctrina Social de l’Església, els béns són de tots, estan al servei de tots i ningú no pot tenir el monopoli de la riquesa, ja sigui en forma de minerals, de productes agrícoles, de treball o de capital.
Joaquim Alsina
Permanent FISC-Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada