LA GLOBALITZACIÓ, DELS ORÍGENS AL QUESTIONAMENT ISLÀMIC

Fa 15 anys ningú hagués dubtat de l'amplitud del fenomen de la globalització i de la seva influència al món. De nord a sud i d'est a oest, res semblava escapar a un pensament únic global. Per situar-nos en el tema aniré desgranant els diferents aspectes que convergeixen en la globalització i per què a dia d'avui ens l'hem de qüestionar.

Entenem per globalització el procés d'interconnexió i interdependència financera, econòmica, política i cultural que comença, en la forma avui coneguda, amb la incorporació de noves tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC o TI) en un context dominat pel capitalisme, juntament amb una progressiva manca de capacitat de decisió dels estats sobre les seves economies, procés molt influït pels Estats Units. Domina aquest àmbit l'anglès i la cultura nord-americana, però al mateix temps, els Estats han perdut poder i protagonisme davant les grans empreses transnacionals.

La globalització és fonamentalment econòmica. Aquest procés és evident en la fusió dels mercats. Avui tenim un únic mercat global i una internacionalització de l'economia i una desintegració de la producció, ja que cada empresa es proveeix de mercats i serveis ubicats en diferents regions del planeta. Estats Units és el país amb més multinacionals. Algunes molt representatives com McDonalds, Coca-Cola, Apple, ..., el fast food, la Borsa de Nova York, la més important del món, la Borsa de Chicago decideix els preus agraris i de matèries primeres en general, màxim exportador de cereals amb el 50% del comerç mundial, nivell de R + D molt superior a altres estats, mitjans de comunicació molt influents i, especialment, internet, Hollywood, la gran indústria cinematogràfica, primera potència militar mundial amb més flotes i bases militars per tot el món que qualsevol altra potència, intervenció constant en molts conflictes del planeta, domina l'ONU ja que és l'Estat que més aporta econòmicament.

Es considera que els antecedents de la globalització els hem de cercar en època tan remota com la de les exploracions geogràfiques de les rutes africanes i americanes dels segles XV i XVI i també cap a l’Extrem Orient en aquestes mateixes dates. El món s'havia fet més o menys esfèric i abastable. Ho va demostrar l'expedició que, iniciada per Magalhaes, va culminar Juan Sebastián Elcano. El comerç es va globalitzar. Un bon exemple va ser el comerç mundial de cafè, des del segle XVII. Arribats al segle XX, la tecnologia ha avançat de tal manera que en 24 hores podem donar la volta al món, físicament, i pràcticament en un segon virtualment. Així doncs, la rapidesa dels mitjans de transport ha col·laborat a fer un món més accessible per a una part de la humanitat. Fins al descobriment del ferrocarril, els exèrcits s'havien desplaçat amb igual lentitud al llarg de la història. El que trigava un exèrcit de l'Imperi Romà a arribar a la Gran Bretanya, via terrestre i marítima, era el mateix temps que podia trigar un exèrcit napoleònic, vint segles després, a anar de Roma a les costes d'Escòcia. I si el ferrocarril va revolucionar els transports i el món de la indústria i l'economia en general, l'aparició de l'avió va representar el gran salt al món de la comunicació entre països. Amb l'adveniment d'internet i el mòbil res s'escapa al nostre coneixement a l'instant. L'aparició del microprocessador ha permès emmagatzemar, a baix cost, quantitat ingent d'informació. I permet també enviar-la a l'instant a qualsevol lloc del món, facilitant tasques de coordinació i control d'una producció global. Ni ningú ni res, positiu o negatiu, escapa a múltiples possibilitats de veure en lletra i imatge el que ha passat.

Yochai Benkler, israelita, director del centre d'internet de Harvard, declarava a La Vanguardia: Els segles XIX-XX ens preguntàvem qui era l'amo de la terra, de la fàbrica o del banc, avui ens preguntem qui és l'amo de les xarxes , qui controla el flux de dades, informació i coneixement i, per tant, els diners i el poder. Si deixem que els grans d'internet augmentin el seu poder, anirem cap a un món d'unes quantes megaempreses universals molt jerarquitzades per una elit, ben connectada amb alguns estats, que tindrà totes les nostres dades, és a dir, tot el control amb tecnologia big data (gestió , anàlisi i processament de gran volum de dades que no es poden tractar amb sistemes tradicionals). Hi haurà sensors que recopilaran dia i nit tot el que fem. Les mega corporacions podran reprogramar la nostra conducta. Tindran un poder total.

La globalització presenta considerables clar obscurs. Ha tingut aspectes positius com desenvolupar-se mentre el món registrava un creixement sense precedents tant a Occident com en alguns països d'Orient, i als Estats anomenats emergents. Ha generat més comerç i ha disminuït costos. I ha incentivat la innovació tecnològica. Però al mateix temps, presenta aspectes clarament negatius. Deslocalització d'empreses i fàbriques, atur, pèrdua de sobirania, sobretot dels Estats més febles, degradació del medi ambient i accelerat canvi climàtic, inestabilitat energètica, crisi d'aliments, ha estat incapaç d'acabar amb la pobresa i ha desencadenat successives crisis borsàries que han culminat en una crisi, originada a la gran súper potència, com no s'havia conegut des del crac del 1929. A tot això podríem afegir la frase popularitzada pel Papa Francesc: La globalització de la indiferència.

Alhora, la globalització ha suposat conviure amb riscos com la pèrdua d'identitat dels pobles de cultures més febles que l'anglosaxona, l'expansió d'epidèmies, com el paludisme, la transparència de la vida privada de les persones i poder caure sota les urpes d'una espècie de Gran Germà que ho domina tot, i el que mou a escriure aquestes línies, el risc principal: el ciberterrorisme.

Els mass media, incloent Internet, van criminalitzar durant anys el món islàmic. Semblava que tot el que sorgia d'aquest món era nefast. Primer amb ocasió de la formació de la República Islàmica de l'Iran, en els 80, després, en plena expansió del fenomen informàtic, les guerres del Golf i les intervencions occidentals, encapçalades pels Estats Units, en aquests conflictes, intervencions a l'Iraq i a l'Afganistan , ... i, en definitiva, l'auto convenciment occidental de tenir una cultura molt superior a la de tots els altres pobles del planeta i un sistema polític i econòmic que podia donar lliçons a qualsevol altre. És conegut de tots que el món islàmic ha seguit mantenint els seus propis paràmetres culturals, basats en gran part en la religió. Amb diferències entre països, són situacions diferents les de l'Aràbia Saudita, Turquia, Tunísia o Indonèsia. Cada un d'aquests estats presenta una situació diferenciada dels altres pel que fa a implantació o no de la xaria, quant a normes més estrictes o més laxes pel que fa a la dona o quant a sistemes més o menys democràtics, segons el que entenem a occident per democràcia. Sembla que l'Islam ha escapat a la influència de la globalització occidentalitzada. O no. L'ha percebuda i l'ha vista com un atemptat a la seva forma de vida i la seva cultura.

Una part de l'Islam, minoritària però desgraciadament molt activa, ha optat per utilitzar els instruments proporcionats per la globalització i, fonamentalment, les xarxes socials per estendre el terrorisme més despietat pel món. I els ha utilitzat amb gran habilitat. Ha plantejat idees i accions medievals a través d'un domini total d'internet amb webs magníficament dissenyades. Magníficament dissenyades i perversament dirigides a aquells que es troben en situacions difícils ja sigui psicològicament o socialment, tot i que no tots responen a aquest perfil, i estan més exposats a respondre a aberrants propostes. No hi ha continent que hagi pogut escapar a les conseqüències del ciberterrorisme. Tan sols hi ha subcontinents que han escapat a ell.

No sabem que ens depararà el futur, però cal tractar entre tots i, especialment, els que escriuen i manipulen, en el sentit correcte, major nombre de pàgines a internet, que són els de cultura anglòfona, de esforçar-se a respectar al màxim tots els pobles de la terra i les seves cultures i de mostrar la cara positiva de la realitat, sense faltar a la veritat. Com expressa aquest referent moral que és el Papa Francesc: un món que s'esforci per ser i es desprengui de la cobdícia del tenir, que es desprengui del diner idolatrat i després malbaratat. Un món en què els béns que produeix estiguin al servei de tota la humanitat. En el qual la tecnologia i els avenços científics contribueixin a la humanització.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

LA GRAN BRETXA, SEGONS STIGLITZ

Joseph Stiglitz, premi Nobel d'Economia el 2001, catedràtic de la Universitat de Columbia, després de publicar el 2012 "El preu de la desigualtat", un títol ben suggerent per al tema que ens ocupa, va publicar el 2015 "La gran bretxa". Recull en aquest últim llibre els articles que han anat apareixent en diversos mitjans de comunicació, com Time, Vanity Fair, The New York Times, The Washington Post, entre d’altres, articles que tenen l'objectiu de mostrar que les desigualtats no són inevitables ni conseqüència de lleis inexorables de l'economia. És qüestió de polítiques i d'estratègies.

En aquest article, presentarem, per temes, les tesis més remarcables exposades per Stiglitz. Així com el que passa a Estats Units. Bona part de la informació proporcionada pel llibre es refereix a aquest país i és extrapolable a molts altres que segueixen el seu mal exemple. També hi haurà alguns casos específics: Illes Maurici i Singapur.

1. Com funciona el sistema econòmic

A més a més de la llei d’oferta i demanda, la competència, etc., hi ha un altre aspecte que Stiglitz remarca especialment: La confiança és el que fa possible els contractes, els plans i les transaccions quotidianes; possibilita el procés democràtic, des del vot a la formulació de lleis, i és necessària per a l'estabilitat social. És fonamental per a les nostres vides. És la confiança, més que els diners, la que regeix el món. Les inversions en confiança no són menys importants que les inversions en capital humà o maquinària. Malauradament, però, la confiança s'està convertint en una víctima més de la sorprenent desigualtat dels Estats Units i d'altres països: a mesura que s'aprofundeix l'abisme entre els nord-americans, els vincles que mantenen unida la nostra societat es debiliten. 

Rockefeller 

Al llarg de les dues últimes dècades, els grups de pressió s'han esforçat per harmonitzar i reforçar un règim de propietat industrial molt més estricte i aplicable a escala global. En conseqüència, en l'actualitat hi ha a disposició de les companyies farmacèutiques moltes legislacions de protecció que se solapen, i que a la majoria de països en vies de desenvolupament els resulta molt difícil impugnar. Segons el Tribunal Suprem de l'Índia, la seva llei de patents esmenada segueix fent més èmfasi en objectius socials que els Estats Units i altres nacions: els criteris de no obvietat i novetat requerits per obtenir una patent són més estrictes (especialment les referides a medicaments) i no es permet la "perennització" de les patents existents. Així doncs, el tribunal ha reafirmat el compromís prioritari de l'Índia amb la protecció de les vides i la salut dels seus ciutadans. Estats Units i les farmacèutiques intenten prohibir a les autoritats reguladores nacionals aprovar medicaments genèrics fins que les patents hagin expirat. 

2. Les diferències i desigualtats entre classes socials i entre països 

Els que pertanyen a l'1% més ric i, molt més, els que pertanyen al 0,1% superior d'aquest 1%, parlen de quin tipus d'avió es van a comprar, quina és la millor manera de protegir els seus diners dels impostos, què passarà si els Estats Units obliga a Suïssa a acabar amb el secret bancari, les Illes Caiman seran les següents, és Andorra segura?. Recordant la cèlebre frase de W. Churchill en agraïment als pilots anglesos que van salvar la Gran Bretanya dels atacs alemanys a la II Guerra Mundial: "Mai tants van deure tant a tan pocs", Stiglitz escriu: "Mai tan pocs van arrabassar tant a tants".

La Ronda de Doha va ser torpedinada per la negativa dels EUA a eliminar les subvencions agrícoles, condició sine qua non per a qualsevol ronda de desenvolupament autèntica, atès que el 70% dels habitants del món en vies de desenvolupament depenen directament o indirectament de l'agricultura. La postura nord-americana va ser realment colpidora, atès que l'OMC ja havia declarat que les subvencions d'Estats Units a la producció cotonera, atorgada a menys de 25.000 agricultors acabalats, eren il·legals. La resposta nord-americana va consistir en subornar al Brasil, que havia presentat la protesta, perquè no insistís més sobre el particular, i deixar així tirats a milions de cultivadors pobres de cotó de l'Àfrica subsahariana i de l'Índia, que pateixen per la depressió dels preus a causa de les donacions dels EUA als seus agricultors adinerats.

Contrastos: Newport - Harlem

Una desigualtat cada vegada més gran, amb una distribució dels ingressos excessiva en els escalafons superiors, redueix la demanda agregada (els rics tendeixen a gastar una proporció menor dels seus ingressos que els pobres, ja que disposen de molts més capital), la qual cosa pot alentir el creixement econòmic. Investigacions recents de l'FMI mostren que un elevat nivell de desigualtat està lligat a cicles de creixement més curts. Potser la pitjor dimensió de la desigualtat sigui la desigualtat d'oportunitats, que és tant la causa com la conseqüència de la desigualtat dels resultats, i causa ineficàcia econòmica i disminució del desenvolupament, ja que gran nombre d'individus no aconsegueix fer realitat les seves expectatives. Els països amb una elevada desigualtat tendeixen a invertir menys en béns públics com a infraestructura, tecnologia i ensenyament, que contribueixen a la prosperitat i el creixement econòmics a llarg termini. Reduir la desigualtat té, d'altra banda, clars avantatges econòmiques i socials. Enforteix la impressió de la gent de viure en una societat justa; millora la cohesió i la mobilitat socials, en incrementar les possibilitats que les persones facin realitat les seves expectatives, i amplia el suport a les iniciatives de creixement.

Quan els pobres pertanyen a un grup racial, ètnia, religió, o regió, i els rics a un altre, sol fer la seva aparició una dinàmica letal i desestabilitzadora. Les disparitats regionals de riquesa guarden correlació amb un risc especialment elevat d'esclat de conflictes a l'Àfrica subsahariana.

No sembla que els països escandinaus pateixin les càrregues associades a la desigualtat extrema. Més encara, d'acord amb alguns informes, sembla que es beneficien d'un "multiplicador d'igualtat" que abasta els diversos aspectes del seu desenvolupament socioeconòmic i que fa que, a més de equitatius i estables, siguin eficients i flexibles.

La desigualtat debilita l'economia, soscava la democràcia i divideix la societat. La desigualtat mina el rendiment econòmic, redueix la demanda i augmenta la inestabilitat. 

3. Causes de la desigualtat

Bush, d'acord amb Thatcher, va reduir impostos massivament als rics. Les persones amb ingressos superiors a un milió de dòlars van obtenir una reducció fiscal de 18.000 $, més de 30 vegades superior a la rebaixa obtinguda pel ciutadà mitjà. Les desigualtats es van agreujar amb una segona reducció, encara més esbiaixada a favor dels rics.

Un directiu d'una empresa minera en un país en desenvolupament va fer un comentari que va captar l'esperit de canvi que s'està produint a nivell d'opinió pública global. Davant la sincera desesperació d'un expert en desenvolupament pel fet que els tractats injustos i les promeses d'ajuda no satisfetes han despullat als països avançats de la seva autoritat moral, l'executiu va respondre: "Occident mai va tenir cap autoritat moral". El colonialisme, l'esclavitud, la divisió d'Àfrica en multitud de països petits i la llarga història d'explotació dels recursos poden ser qüestions d'un passat llunyà per als autors de tots aquests actes, però no per als que van patir les conseqüències.

Als EUA es gasta més en l'educació dels alumnes rics que en la dels pobres. Com a conseqüència, el país està desaprofitant els seus actius més valuosos, i molts joves, desproveïts de formació, es dediquen a activitats disfuncionals. Estats com Califòrnia dediquen tants diners a les presons com a l'ensenyament superior, i de vegades més. Sense unes mesures de compensació, que incloguin educació preescolar, si pot ser des de molt d'hora, la manca d'igualtat d'oportunitats es tradueix en resultats desiguals per a tota la vida ja des que els nens compleixen cinc anys. Això hauria de ser un motiu per prendre mesures.

Times Square

El problema de l'evasió fiscal per part de les empreses multinacionals és de major calat i requereix reformes més a fons, entre elles batallar amb els paradisos fiscals que reben aquests diners i faciliten el seu blanqueig. Google i Apple contracten als millors advocats, que saben com evadir impostos sense saltar-se la llei. Aquest sistema no va sorgir per si sol. Empreses com General Electric van pressionar per a obtenir, i van obtenir, disposicions que els van permetre eludir encara més impostos. Van pressionar per a obtenir, i van obtenir, clàusules d'amnistia que els van permetre portar de nou els seus diners als Estats Units a una taxa reduïda especial, amb la promesa d'invertir els diners al país, i se les van enginyar per esbrinar com ajustar-se a la lletra de la llei alhora que eludien el seu esperit i la seva intenció.

4. Dificultats de recuperació davant la crisi

Desigualtat i lentitud en recuperar-se de la crisi van relacionades. Hi ha 4 grans raons per les que la desigualtat està ofegant la recuperació:

1. La classe mitjana és massa feble per mantenir la despesa en consum. L'1% amb més diners es va emportar el 93% de l'increment d'ingressos el 2010. El creixement anterior a la crisi es basava en el fet que el 80% de la part inferior de la piràmide social consumís al voltant d'un 110% dels seus ingressos. 
2. Encongiment de la classe mitjana des de 1970 i impossibilitat d’invertir en formació pel seu  futur.
3. La debilitat de la classe mitjana pesa sobre la recaptació fiscal, en particular perquè els que estan al cim de la piràmide social són molt hàbils a l'hora d'evitar pagar impostos. Els guanys per especulació a Wall Street es graven amb tipus molt més baixos que altres formes d'ingressos.
4. La desigualtat està lligada a cicles de prosperitat i depressió més freqüents i més severs que fan que la nostra economia sigui més volàtil i vulnerable.

Les immenses rebaixes fiscals del president G. Bush en 2001 i 2003 i les seves guerres multibilionàries a l'Iraq i l'Afganistan van buidar la guardiola alhora que exacerbaven la gran bretxa. El que cal és una resposta global que hauria d'incloure, si més no, inversions significatives en ensenyament, un sistema fiscal més progressiu i un impost sobre l'especulació financera. Alleujar la desigualtat i fomentar el creixement són dues metes estretament relacionades i complementàries.

5. Com evitar les desigualtats

La conclusió a què va arribar Piketty, a El capital al segle XXI, era natural: el capitalisme es caracteritza per un alt grau de desigualtat. La seva recomanació principal, un impost global sobre el capital, semblava impossible d'aconseguir a curt (o fins i tot a llarg) termini. Significava això que havíem d'acceptar unes desigualtats que no deixessin d'augmentar? NO. Les desigualtats no eren inevitables. Els rics gasten en l'educació dels seus fills més del que es gasta en l'educació dels pobres. Aquí tenim una de les causes fonamentals per entendre el progrés d'uns i l'estancament d'altres. Un altre aspecte destacable és que bona part de l'increment de capital es basa en plusvàlues. Una cosa poden o han de fer els estats. Si gravéssim  les rendes del capital amb els mateixos impostos que paguen les rendes del treball, podríem recaptar, només als Estats Units, dos bilions de dòlars en deu anys. Les errades del nostre sistema tributari són autèntics forats. Les empreses nord-americanes paguen un 13% d'impostos i empreses com Apple, Google i General Electric no només investiguen com produir millors productes, també investiguen com pagar menys impostos. 

Wall Street

Piketty ofereix la següent perspectiva sobre els 30 anys que van seguir a la Gran Depressió i la Segona Guerra Mundial: considera aquest període una anomalia històrica, deguda potser a l'extraordinària cohesió social que un cataclisme és capaç de fomentar. En aquella era de ràpid creixement, la prosperitat estava molt estesa i tots els grups socials van progressar, però els que més van guanyar van ser, proporcionalment, els de la franja inferior. Piketty també llança nova llum sobre les "reformes" que Ronald Reagan i Margaret Thatcher van vendre en els anys vuitanta com a elements que anaven a estimular el creixement i beneficiar a tot el món. Després de les seves reformes van arribar un creixement més lent i una major inestabilitat, i l'escàs creixement que hi va haver va beneficiar sobretot als més rics. Piketty anuncia majors nivells de desigualtat en el futur i no per unes lleis inexorables de l'economia. Uns simples canvis, més impostos sobre la plusvàlua i les transmissions, més despesa per assegurar l'accés a l'educació, una imposició més estricta de les lleis antimonopoli, reformes en el govern corporatiu que limitin la remuneració dels directius i regulacions financeres que restringeixin la capacitat dels bancs d'explotar a la resta de la societat-reduirien les desigualtats i augmentarien notablement la igualtat d'oportunitats.

Els 400 contribuents més rics, amb uns ingressos mitjans de més de 200 milions de dòlars, paguen menys del 20 per cent de la seva renda en impostos, molt menys que els que són simplement milionaris, que paguen al voltant del 25%, i més o menys el mateix que els que només guanyen entre 200.000 i 500.000 dòlars. El 2009, 116 dels 400 més rics, gairebé la tercera part, van pagar menys del 15% de la seva renda en impostos. També és veritat que, com les rendes dels més rics han crescut de forma increïble en els últims anys, els seus impostos totals també s'han disparat. Passaria fins i tot encara hi hagués un tipus fiscal pla per a tothom. El que hauria d'escandalitzar i indignar-nos és que, a mesura que l'1% més ric s'ha anat enriquint cada vegada més, els tipus fiscals que paguen en la pràctica, han disminuït enormement. L'equitat fiscal ha empitjorat molt en els trenta anys transcorreguts des de la "revolució" de Reagan als anys vuitanta. Quan recordem que l'1% més ric dels nord-americans posseeix al voltant del 40% de la riquesa del país, la situació és encara més inquietant. General Electric s'ha convertit en el símbol de les empreses multinacionals amb seu a Estats Units que gairebé no paguen impostos, inferior al 2% entre 2002-2012, igual que Mitt Romney, el candidat republicà a la presidència de 2012, es va convertir en símbol dels rics que no paga el que els correspon quan va reconèixer que no havia pagat més que el 14% d'impostos sobre la renda el 2011, al mateix temps que es queixava que el 47% dels nord-americans eren uns aprofitats. Ni General Electric ni Romney han infringit cap llei fiscal, però els impostos que han pagat ofenen el més elemental sentit de la justícia de qualsevol nord-americà. També hi ha molts que s'aprofiten de les Illes Caiman o d'altres paradisos fiscals per eludir impostos (poden estar segurs que no és pel bon temps).

Seguint el que diu Piketty, Stiglitz considera que les desigualtats es poden corregir: 

Garantir un ensenyament de qualitat per a tothom. També, crear bones normatives financeres, millors sistemes de governança corporativa i lleis que posessin límit a majors discriminacions i pràctiques de préstec predatòries són coses que ajudarien. Un lloc senzill per on començar és la pròpia fiscalitat: el sistema actual grava els guanys de capital, que poden ser beneficis procedents de l'especulació, amb uns tipus molt més baixos que els salaris. No només no hi ha cap bona raó per fer això, sinó que aquestes polítiques fiscals distorsionen l'economia i augmenten la inestabilitat. Els rics no haurien d'estar pagant una proporció més petita dels seus ingressos en impostos que la classe mitjana, perquè això agreuja la desigualtat, distorsiona més encara la nostra vida política i dificulta encara més el restabliment de la salut fiscal del país. A més, aquest increment en els ingressos fiscals podria contribuir a finançar les necessàries inversions públiques en infraestructura, ensenyament i investigació que tornaran a encarrilar l'economia i que, si estiguessin ben dissenyades, també augmentarien tant la igualtat com la igualtat d'oportunitats.

Dos exemples

Maurici. Com un país relativament pobre aconseguia proporcionar a tots els seus habitants atenció sanitària i educació universitària gratuïtes, quan els Estats Units no s’ho pot permetre. Fins i tot proporciona transport gratuït a la joventut i als ancians: als primers perquè són el futur del país i als segons pel que han fet per la societat. La clau està en l'elecció de prioritats. Maurici demostra que invertir en les persones és rendible. Ha passat de RPC de 400 $ el 1968 a $ 7000 a l'actualitat. El país ha progressat des del monocultiu de canya de sucre a una economia diversificada que inclou el turisme, les finances, la indústria tèxtil i la tecnologia avançada. Els ciutadans han optat per un camí que condueix a nivells més alts de cohesió social, benestar i creixement econòmic, així com a un menor nivell de desigualtat. Considera les despeses militars un malbaratament. Un país amb grans diferències religioses, ètniques i polítiques ha aconseguit mitjançant l'educació que aquestes diferències no siguin importants. La desigualtat era reduïda i invertien en educació femenina. 

A Singapur, els més rics havien de sufragar les inversions públiques i se'ls va demanar que contribuïssin encara més per assistir als més necessitats. L'Estat va intervenir en la distribució dels ingressos bruts per ajudar els que es troben a la part inferior de la piràmide social. I, primordial, es va adonar que no només els fills dels rics havien d'accedir al millor ensenyament. Però en l'última dècada s'està produint una creixent desigualtat d'ingressos, el que ha portat als habitants de Singapur a un intens debat sobre el problema.

Epíleg

A tot el món s'està lliurant una batalla entre els que intenten construir una societat més igualitària i els que s'oposen a aquesta possibilitat, entre els que consideren imprescindible la intervenció de l'Estat per regular els mercats i els que consideren que els mercats ja s'autoregulen sols. Ni el sistema capitalista en general, ni el sistema financer en particular, es regulen sols. L'experiència ho demostra. Quan va esclatar la bombolla, es van dissenyar plans que afavorien l'1% més ric. 

Es van rescatar bancs i banquers i no aquells que tenien la seva casa hipotecada. El suec Therborn titulava el seu últim llibre "La desigualtat mata", i el Papa Francesc ha repetit fins a la sacietat que tenim un sistema econòmic que mata. Recordant la paràbola evangèlica del Bon Samarità, és imprescindible que algú s'ocupi d'alleujar les ferides causades en els cossos i en els esperits de gran part de la població mundial. I no només per caritat, per la dignitat dels éssers humans, per justícia amarada d'amor. Alguna cosa hauran de dir Nacions Unides i les institucions internacionals i la Unió Europea.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya

Març-2016

L'HOSPITALITAT, EN TEMPS DE REFUGIATS

Arribada de refugiats. Majoria de Pròxim Orient

A principis del 2016, la televisió autonòmica de Catalunya, TV3, emetia un documental extraordinari, impressionant i commovedor, sobre l'arribada de refugiats a l'illa grega de Lesbos, concretament a To Kyma, refugiats que arribaven travessant la Mediterrània oriental. 

Illa de Lesbos

Impressionant pel que pateixen els emigrants durant el trajecte i impressionant pel treball abnegat dut a terme per l'ONG que els rebia, no en terra, sinó sortint a la seva trobada en alta mar. Es tracta de Proactiva Open Arms, amb seu a Badalona, ciutat que limita amb Barcelona. El seu director, Oscar Camps explica: "Tot va començar amb unes fotos, que van aparèixer en xarxes socials, de quatre nens ofegats en una platja. Vam arribar aquí amb 15.000 € de les nostres butxaques, sense ajuts públics. Els hem invertit en costejar els treballs de salvament d'un mes. Així hem aconseguit que trepitgin terra de manera més segura unes 20 embarcacions al dia, amb unes 50 persones en cadascuna d'elles, incloent gent gran i nens. En total arriben a les nostres platges unes 1.000 persones diàries."

Oscar Camps, de Proactiva Open Arms. Membres de l’ONG salvant nàufrags

Argentins, catalans i d'altres llocs, diferents accents, un gran cor. Van començar ajudant refugiats amb el poc que tenien. Sense rebre cap ajuda oficial. Gràcies a aportacions de particulars, ara disposen d'equip adequat, des de vestits impermeables a motos aquàtiques, passant per les imprescindibles llanxes. Tots mostraven una empatia total amb els rescatats. Riuen amb ells i pateixen amb ells. Especialment commovedor veure'ls sanglotar quan se'ls va morir, per hipotèrmia, un home entre els braços.

 Shiraz, Irán.
Glorficació de “màrtirs” del 'Islam

Per què hi ha tantes reticències o fins i tot oposició frontal a rebre refugiats a Europa i han aparegut grups, de vegades violents, en contra, com PEGIDA (Patriotes europeus contra la islamització d'Occident) a Dresden? Moltes vegades veiem a l'altre com algú que limita la meva llibertat i que no em deixa ser. És tot el contrari. L'altre no em limita, m'ajuda a ser més. Cada persona és cent per cent individual i cent per cent social. La por a la diferència porta a veure l'altre com un agressor. 

Malula, población de
Siria de lengua aramea

Una por que condueix a negar la humanitat de l'altre i a la violència. La realitat és que l'altre m'aporta la seva riquesa cultural. L'altre no em nega sinó que m'ajuda a ser en plenitud. Hem sotmès tota la realitat a les lleis de l'utilitarisme més salvatge. Només importa l'altre si puc treure profit d'ell. Ja no estic fet per a l'altre, em serveixo de l'altre. Un plantejament així aboca a un món en permanent conflictivitat.

És en aquest marc que considero oportú transcriure, al costat de les meves pròpies reflexions, algunes de les que es van sentir durant la conferència de Miguel González, del Servei Jesuïta als Refugiats de Bilbao, a la seu de Migra Studium de Barcelona.

Control militar al Líban,
país amb major proporció de refugiats 

Per què parlar avui d'hospitalitat? Perquè creix l'hostilitat i el tancat de fronteres a Europa. Hi ha empreses que es lucren venent tanques a l'engròs. La frontera d'Europa amb Àfrica cada vegada queda més al sud. A hores d'ara el Marroc fa de frontera entre els emigrants africans i Espanya. Turquia rep fons de la UE per a controlar l'entrada d'emigrants. Es produeix una interiorització de les fronteres. Malauradament, molts cors han instal·lat les seves pròpies fronteres. No està de més recordar que la història de la humanitat és la història de les migracions. Des que existeixen l'home i la dona sobre la faç de la terra, les poblacions s'han desplaçat buscant aigua i menjar, en definitiva, intentant millorar la seva situació econòmica i social. Desesperats unes vegades, altres no tant. Com sabem, en el cas de l'Orient Mitjà, la causa fonamental és la guerra i la barbàrie ocasionada per grups i estats que estan en la ment de tots. 

Fortalesa d’Alep,
avui ciutat destruïda 

Un Orient Mitjà que ha estat sempre una terra hospitalària. En una de les fotos que apareixen en aquest article, es pot veure una tenda de beduïns del desert del Sinaí. El matrimoni està preparant el menjar. És proverbial la capacitat d'acollida dels pobles nòmades del Pròxim Orient. En canvi, aquests últims anys hem assistit a persecucions de cristians, musulmans sunnites i xiïtes que no combreguen amb els preceptes de l'islamisme radical, salafista en bona part, i la persecució d'aquells que s'oposen a determinats règims polítics. 

Terres que fa uns anys vivien en una relativa pau, s'han convertit avui en un vesper. I les que es trobaven sota cruels dictadures, com la de Saddam a l'Iraq, es troben avui en el caos i submergides en una guerra amb múltiples antagonistes. Cas semblant al de Síria.

L'hospitalitat és vista, sovint, com una actitud privada. L'hospitalitat és privada i és pública. En els últims anys l'hospitalitat ha tornat al primer pla de l'actualitat.

1. L'hospitalitat connecta amb éssers vulnerables
2. L'hospitalitat connecta amb les arrels cristianes i els mites que van fundar Europa
3. L'hospitalitat s'estén del que és privat a l'esfera pública (lleis, tractats, ...)

Península del Sinaí-Beduins,
de proverbial hospitalitat

L'hospitalitat és obrir les portes de les nostres cases a l'estrany i fer-ho part del nostre món. De manera especial quan aquest estrany, que té un rostre i un nom, és vulnerable. Es tracta d'acollir bé. Que l'altre se senti a gust. Que trobi aliment, llit, aixopluc, però també empatia i escolta. L'altre es converteix en proïsme. Quan parteixi, ha d'haver deixat alguna cosa en la nostra ànima i en el nostre cor. La persona acollida porta aires nous i temes nous, perspectives diferents des de les quals mirar la vida.

Construir un mar Mediterrani
de pau i trobada

L'hospitalitat trenca l'espai privat de la casa i l'espai públic de fora. Primer s'és hoste, després ciutadà, subjecte a deures i a drets. En els relats d'hospitalitat, primer irromp l'hoste en l'espai públic. En els primers instants hi ha ignorància del que succeeix. Després un ciutadà s’adona i surt a rebre. Segueix l'acollida. L'amfitrió cobreix les necessitats de l'hoste. Segueix la conversa. Aquí passa alguna cosa. Hi ha connexió entre els que parlen. I un comiat i un ajut per al camí. Camí que avui consistiria en convertir-se en ciutadà, persona amb drets.

L'hospitalitat connecta amb el més profund de la condició humana i amb el més profund de la nostra fe. Es passa d'estrany a ciutadà. Quines qualitats són imprescindibles per ser un bon amfitrió i per estar capacitat per rebre l'altre? Dit esquemàticament: Disponibilitat, despreniment, acollida, empatia, previsió de futur, reciprocitat. Estar disposats a passar d’"ells" a "nosaltres". Tots som éssers humans. Compartim una mateixa dignitat. "Ells" ens ho fan veure.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya

XINA-RÚSSIA DESPRÉS DE LA CAIGUDA DEL MUR, EN UN NOU ORDRE MUNDIAL (S’accentuen les desigualtats)

Quan va caure el mur de Berlín el 1989 tot el món va viure una mena de tsunami d’una gran magnitud. S’havien acabat els enemics ancestrals. El socialisme real havia desaparegut per sempre. Tan sols alguns països, com ara la Xina, Corea del Nord o Cuba seguien sota règims comunistes. Però Xina era un cas especial, ja que regida pel Partit Comunista xinès seguia un sistema econòmic semblant al capitalista. Les trajectòries d’ambdós estats va ser molt diferent. Analitzem-les breument.

Ciutat prohibida. Retrat de Mao Ze dong

L’any 1978, Deng Xiao Ping arribava al poder. Des d’aquella data la Xina va començar a canviar el sistema econòmic i va anar obrint-se al capitalisme sense obrir-se a la democràcia ni millorar la situació dels drets humans. Es faria famosa la frase: “No importa de quin color és el gat, l’important és que caci ratolins”. O una altra no menys significativa: “Enriquir-se és gloriós”. L’important és l’eficàcia. Així, a poc a poc, va anar millorant el sistema macroeconòmic i les últimes dècades la Xina va assolir creixements de fins el 15 % anual.

Constrast ciutat rica-pobra

Rússia va seguir un camí molt diferent. Després d’uns primers anys molt convulsos: sota Gorbatxov (amb la perestroika, política de reformes, i la glasnot, transparència), Ieltsin i finalment Putin, Rússia va passar de ser un estat socialista, on tot ho determinava el PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica), a ser un estat capitalista, però d’un capitalisme salvatge, sense cap intervenció estatal i tot fiat al lliure mercat. Les conseqüències varen ser dramàtiques. 

Metro de Moscou: un palau de treballadors

No es podia passar d’un estat interventor en tot a la desregulació total. L’esperança de vida va baixar en quasi 10 anys, els nivells de pobresa i alcoholisme, mal endèmic del país, van créixer exponencialment. A la desintegració de l’URSS havia succeït la desintegració del sistema social, de la sanitat, de l’esport, de la percepció d’unes rendes baixes però garantides. 

Centre de conveccions del PCUS

De tal forma que al cap d’un temps es va haver de canviar el rumb i es va produir una tímida intervenció de l’estat per intentar corregir la situació i Putin es va convertir en el nou tsar. Varen sorgir màfies econòmiques i la lluita pel poder a la cúpula de l’estat es va intensificar. Alguns periodistes que denunciaven greus fets que s’estaven produint varen morir en estranyes circumstàncies. 

Ens assalta una pregunta: 

Per què Xina va progressar tant i Rússia es va quedar estancada o en regressió?

Shangai, centre econòmic

Hi ha diversos factors que explicarien aquestes diferències entre els dos estats. Xina iniciava un camí no viciat. És a dir, mentre l’ex URSS tenia molta indústria però obsoleta, requeria posar-se al dia des de feia molts anys, i tenia greus defectes en la forma de conduir les empreses estatals i manca d’incentius evidents, Xina començava a crear la seva indústria, el que li permetia partir de zero, sense defectes de funcionament i sense maquinària envellida i amb nous caps que s’havien d’anar formant. A aquesta diferència fonamental, s’afegia una altra. El món està ple de xinesos, molt emprenedors, que allà on s’instal·len creen comerços i petites o grans empreses. Aquests xinesos enviaven capitals al seu país i així ajudaven a constituir noves empreses. Russos a l’exterior es podrien comptar amb els dits d’una mà i per tant no existia la possibilitat de rebre capitals externs. També hi ha qui considera que, per ser Xina un règim dictatorial, la situació política ha ajudat a que l’economia tiri endavant. Aquest és un aspecte opinable, però és cert que comparat amb altres països podria tenir certa versemblança. 

Hi ha una altra raó per a entendre el desmesurat creixement xinès. Tractant-se d’un país molt endarrerit tenia molt més camí a recórrer que Rússia, que era un país industrial, encara que la indústria estigués antiquada. Això li permetia a la Xina tenir un creixement entre el 7% i el 15 % anual. Quan un país ja està desenvolupat, com ara Alemanya, el màxim que pot avançar és entre un 2% i un 4 %. 

Abans m’he referit a la macroeconomia però què passa amb la microeconomia? Què passa amb el nivell de vida de les famílies? Si a Rússia s’havia produït una davallada dels estàndards de vida que després s’ha anat corregint, a Xina se ha constituït una classe mitjana d’entre 300 i 400 milions de persones sobre els més de 1.300 milions que habiten el país. Aquests són els que poden viatjar, poden donar-se alguns capricis. Alhora s’ha constituït una classe alta molt rica que no dubte a lluir la seva capacitat econòmica, a fer-se veure i aparentar el que és: un nou ric. Al costat d’aquestes realitats sobreviviu amb moltes dificultats una classe baixa que ha estat desplaçada del camp, perquè aquest s’ha urbanitzat, nous habitants de les ciutats que intenten aconseguir feina, no sempre amb èxit, i també persones empobrides que abans havien tingut un treball assalariat i segur i que ara l’han perdut. 

Tibet, Potala

La nova Xina té molts reptes: donar feina a tots els seus potencials treballadors no és el menor. Els desequilibris entre zones rurals i zones urbanes. Els desequilibris entre l’interior i la costa. Els problemes amb les ètnies minoritàries, com ara els tibetans o els uigurs. La democratització, ineludible si s’avança econòmicament. Tothom recorda que l’any 1989 es van reprimir molt durament les protestes de Tian an Men. I es va fer famós un desconegut davant dels tancs impedint la seva progressió per la plaça més gran del món. El medi ambient constitueix un dels problemes més greus, sobre tot per l’ús de carbó, abundant en el país, i la combustió d’altres combustibles fòssils. L’envelliment de la població, en bona part conseqüència de la política de fill únic, i el major nombre d’homes degut a l’infanticidi femení. El que pot anar acompanyat de nens consentits que no tinguin la capacitat d’esforç i de sacrifici dels seus pares. Grans extensions desèrtiques i la mala distribució de l’aigua, el que ha portat a construir la presa de les Tres Gorges, la més gran del món, amb el que això ha representat de desplaçament de milions de persones. La sanitat, encara insuficient, li queda molt camí per recórrer per a arribar a ser universal i gratuïta. I des del punt de vista exterior, Taiwan, antiga illa de Formosa i ex Xina nacionalista, reclamada per la Xina continental com a part integrant del seu territori. 

Protesta a Tian An Men - 1989

La reclamació de territoris insulars i la “creació” d’illes artificials. Fora injust no posar a l’haver de l’estat xinès els avenços científics i tecnològics i els espectaculars èxits esportius, sovint a base de sotmetre a grans sacrificis, inhumans, a les seves estrelles. Xina s’ha convertit en la segona potència industrial del món, en el gran exportador, i en el país reclamat a Àfrica i Amèrica per a fer amb rapidesa obres públiques. Intervenint també en l’explotació de mines o en la compra de terrenys. 

En aquests moments el creixement ha disminuït i això està provocant greus conseqüències a les borses mundials. Rússia va incrementar el PIB el 2015 en un 0.6 %, mentre Xina ho feia en un 6.9 i per aquest any es preveu un increment d’un 6.3%.

Conrreu d'arròs al sudest de la Xina

Estem parlant de dues grans potències. Respectades pel potencial que tenen, però no precisament per respectar els drets humans o per fomentar la igualtat entre els seus ciutadans. Sotmesos els xinesos al PC xinès i els russos al despotisme d’un règim personal sota Vladimir Putin. No n’hi ha prou amb el creixement econòmic dels estats, cal que les seves poblacions percebin, en el dia a dia, les millores econòmiques que pregonen els seus dirigents. És imprescindible que la gran bretxa (com l'anomena el premi nobel d'economia Stiglitz) existent entre els que més tenen i els que menys tenen vagi minvant.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

NADAL

Arriba el Nadal, puntualment, com cada any. Festa que ens fa a tots més sensibles, una mica més bons, més donats a col·laborar amb institucions benèfiques, ONG, hospitals, ... però també més abocats al consum i al consumisme. Els familiars, potser especialment els avis, rivalitzen per oferir els millors regals als nens, als néts. Que no els falti res en aquestes dates tan assenyalades. Amb això creem de vegades petits tirans que es consideren el centre de la humanitat i creuen que el món és un conte de fades en el qual es poden realitzar tots els desitjos.

Amb el Nadal sorgeix en les nostres ments una sèrie de preguntes inquietants: ¿Quantes persones podran celebrar el naixement de Jesús en un ambient digne, quantes seguiran immerses en la pobresa, en la guerra, en la marginació, ..., quantes seguiran submergides en la crisi econòmica que ha empobrit un segment considerable de les classes mitjanes i encara més de les classes baixes ?

Al nostre país hem iniciat el temps d'Advent amb una gran mobilització per recollir aliments en benefici de totes aquelles famílies o persones que viuen soles i no disposen de recursos per arribar a final de mes, algunes d'elles ni tan sols passar els primers dies de mes. Cal constatar que, un cop més, la ciutadania ha donat resposta a aquesta crida a la solidaritat i ha estat generosa. Tones i tones d'aliments proporcionats no únicament per persones en bona situació econòmica. S'han repetit les històries emocionants dels que, sense poder, han col·laborat fent un gran sacrifici. Són aquests exemples els que ens permeten mantenir la confiança en el gènere humà. Com la Comunitat de Sant Egidi que celebra cada any el Nadal amb persones que viuen soles, en situació de penúria extrema, i que tenen la possibilitat de menjar dignament un dia tan assenyalat.

Nadal és també un temps de reflexió. Ens dol que alguns municipis de les nostres contrades vulguin ignorar, deliberadament, l'origen cristià de la festa, transformant el 25 de desembre en les festes del solstici d'hivern o felicitant només l'Any Nou. Nosaltres anem arraconant els nostres símbols i les nostres tradicions deixant espai a altres que aprofitaran per anar situat els seus símbols i les seves tradicions. És evident que hi ha d'haver un respecte i una convivència entre les múltiples tradicions i creences d'una societat plural com la nostra, però això no vol dir renunciar a les pròpies arrels, ja que qui perd les seves arrels i oblida la seva història i el seu passat abandona una part remarcable del seu ésser. El Papa emèrit Benet XVI declarava als periodistes a l'avió que el conduïa a Munic que el seu cor bategava en bavarès i convidava a no oblidar les arrels. Però un potent laïcisme està envaint la societat en què vivim i tot el que fa referència al món religiós pateix el rebuig de les administracions, administracions que han de vetllar per totes les cultures i encara més per les que són "natives".

Cal celebrar la festa, però sense excessos de consumisme. Un cert consum és bo, sobretot en època de crisi, perquè ajuda a reactivar la producció, evita el tancament de botigues, millora el comerç, més persones podran treballar i accedir a un salari. Així que està bé comprar, però amb mesura. Ni que sigui per respecte als que no tindran les mateixes oportunitats. I si impera la compra austera, una part dels diners no gastats estaria bé emprar-la en benefici dels desposseïts.

Celebrem la festa de Nadal i Reis. Si volem combinar-lo amb el Pare Noel perfecte, sempre que siguem conscients que no és un invent de la Coca-cola. Sapiguem que prové de Sant Nicolau o Santa Claus. Nascut a Lícia, Turquia, al segle IV, que als 19 anys va repartir la seva fortuna entre els pobres i que es va convertir en sant patró de Turquia, Grècia i Rússia. Com que va morir un 6 de desembre, segons la llegenda, d'aquí el costum de commemorar la seva figura uns dies abans de Nadal i, ja que va regalar la seva fortuna, convidar-nos a fer regals a les persones que estimem. I no per això l’elevarem a patró de comerciants i consumidors.

Celebrem l'essència del Nadal. El goig de tenir un Nen entre nosaltres, Jesús encarnat en la humanitat, en l'esdevenir històric dels pobles, per portar esperança, amor i reconciliació. I no deixem de banda la representació tan bonica del Pessebre, Jesús, Maria i Josep, el bou i la mula, els pastors i els Mags, tots, en actitud humil, celebren el naixement i adoren el Nen.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

LAUDATO SI II (Capítols 4 a 6 i conclusió)

Seguim, tal com vam fer en el primer article, exposant els aspectes més importants de l'encíclica Laudato Si del Papa Francesc. Rica en contingut i clara mostra del que pensa el Bisbe de Roma sobre el tema. Sense aturar-nos capítol a capítol, ja que tots els apartats estan interrelacionats .

Barrio del Estero-Guayaquil-Ecuador

Una ecologia integral. És imprescindible buscar solucions integrals que considerin les interaccions dels sistemes naturals entre si i amb els sistemes socials. Hi ha una única crisi socioambiental. Les solucions requereixen aproximació integral per combatre la pobresa, per tornar la dignitat als exclosos i simultàniament per cuidar la naturalesa. 

Casa indígena-Orinoco-Venezuela

Cal una ecologia econòmica perquè la protecció del medi ambient haurà de constituir part integrant del procés de desenvolupament. I una ecologia social, necessàriament institucional, que arriba a la família, la comunitat local, la nació i la vida internacional. Tot el que faci malbé, en aquests nivells, les relacions humanes comporta efectes nocius, com la pèrdua de la llibertat, la injustícia i la violència.

Cultura Maya-Tikal-Guatemala

Una ecologia cultural. Amenaçat el patrimoni natura , també està amenaçat el patrimoni històric, artístic i cultural. Parteix de la identitat comuna d'un lloc i una base per construir una ciutat habitable. No es pot millorar el medi destruint comunitats i cultures locals. Cal incorporar la història, la cultura i l'arquitectura d'un lloc, mantenint la seva identitat original. Ecologia suposa tenir cura de les cultures locals, en el seu sentit viu, dinàmic i participatiu, no alterar la forma de relacionar l'ésser humà amb el medi. El perill de perdre cultures existeix a causa d'una economia globalitzada que tendeix a homogeneïtzar totes les cultures i a afeblir la immensa varietat cultural, tresor de la humanitat. Cal incorporar els drets dels pobles i han de ser aquests pobles, segons la seva pròpia cultura, els agents per millorar la seva qualitat de vida. La qualitat de vida no es pot imposar des de fora. La desaparició d'una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d'una espècie vegetal o animal. Imposar un estil de vida hegemònic basat en una forma de producció pot ser tan perjudicial com l'alteració dels ecosistemes. Per als aborígens la terra no és un bé econòmic, és un do de Déu i dels avantpassats. Intolerables les pressions per fer-los abandonar les seves terres en benefici de grans projectes extractius i agropecuaris que degraden la cultura i la natura.

Barri suburbial-Santiago de Chile

La població tendeix a concentrar-se en grans nuclis urbans que només poden funcionar bé si es desenvolupen relacions humanes properes i càlides. Però sovint, les mancances extremes suposen comportaments inhumans, anonimat social, sensació de desarrelament que afavoreix conductes antisocials i violència. Cal tenir cura dels llocs comuns, així tindrem el sentiment de ser-hi a casa. La possessió de l'habitatge té molt a veure amb la dignitat de les persones. No es tracta d'eradicar i expulsar, es tracta d'urbanitzar barris. Si a les ciutats es viuen moltes situacions dramàtiques, no ho són menys les que es viuen en zones rurals, sense serveis essencials i de vegades en condicions d'esclavitud, sense drets.

Per sobre de tot, el principi del bé comú que mira pel desenvolupament integral de la persona i aplica el principi de subsidiarietat. Davant de tanta iniquitat, el principi del bé comú implica el destí comú dels béns, tan present en la Doctrina Social de l'Església. La terra ha d'estar a mans d'aquells que la treballen i l'han de deixar en herència als que vindran. Està en joc la nostra dignitat. L'herència no pot estar constituïda per runa, deserts i brutícia. El planeta no pot assumir més deixalles causades pel consum extrem. Cal posar-hi remei ara. Cal pensar en els pobres del futur i en els pobres actuals.

Bananos, mangos,...-R. DOminicana

La interdependència ens obliga a pensar en un sol món, un poble que habita la casa de tots, ens obliga a pensar en un projecte comú. És imprescindible un consens mundial per programar una agricultura sostenible i diversificada, per desenvolupar formes renovables d'energia, per fomentar major eficiència energètica, per promoure una gestió més adequada dels recursos forestals i marins i per a assegurar a tothom l'accés a l'aigua potable. Però tant la política com l'empresa reaccionen lentament. Les cimeres de la terra no han aconseguit veure complerts els seus propòsits. Països amb escassos recursos ja s'estan veient afectats pels incompliments de les conferències mundials. Els països del Sud han de prioritzar el desenvolupament social dels seus habitants i analitzar l'escandalós consumisme de sectors privilegiats de la seva població, han de contaminar menys, amb ajudes de l'exterior, i tenir accés a transferència de tecnologia i transferència de recursos financers. Per abordar els problemes i donar solucions convincents és imprescindible una governança mundial. És una idea que els Papes, des de Joan XXIII, vénen repetint .

L'encíclica posa en relleu la importància de les cooperatives, ja siguin per a produir aliments o proporcionar energia, molt més àgils que els organismes mundials. La població ha d'exercir pressió sobre els polítics perquè actuïn en benefici del planeta i es deixin d'inútils promeses. Les discussions han de tenir com a protagonistes habitants locals, ja que els seus fins transcendeixen l'interès econòmic immediat.

Llac Ypacaraí secant-se

La política no s'ha de sotmetre a l'economia i aquesta no s'ha de sotmetre als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia. Política i economia han d'estar al servei de la vida humana, davant el domini absolut de les finances. La biodiversitat no pot ser vista com un dipòsit de recursos. Cal repensar els criteris obsolets que segueixen regint al món. La protecció ambiental no pot assegurar-se només sobre la base del càlcul financer de costos i beneficis. Desaccelerar el ritme de producció i consum pot donar lloc a una altra manera de progrés i desenvolupament. A alguns llocs del món és imprescindible cert decreixement per permetre créixer als qui no poden viure d'acord amb la seva dignitat humana . 

El consumisme obsessiu és el reflex subjectiu del paradigma tecnoeconòmic. Fa creure als consumidors que comprar els fa lliures, llibertat que només afecta els que tenen mitjans econòmics, suposant que això sigui llibertat. Els éssers humans, capaços de degradar-se fins a l'extrem, també poden regenerar-se iniciant camins de veritable llibertat. El consumidor ha de ser selectiu i castigar les empreses que danyen el medi ambient. Comprar és sempre un acte moral, i no només econòmic.

Nova Zelanda, exemple de paisatge no degradat

L'educació ambiental tendeix, ara, a incloure una crítica dels "mites" de la modernitat: Individualisme, progrés indefinit, competència, consumisme, mercat sense regles i tendeix també a recuperar els diferents nivells de l'equilibri ecològic: l'intern amb un mateix, el solidari amb els altres, el natural amb tots els éssers vius, l'espiritual amb Déu. L'educació ha de motivar petites accions quotidianes com cuinar només el que es menjarà, evitar plàstics, reduir consum d'aigua, tractar amb cura als éssers vius, utilitzar transport públic, plantar arbres, apagar llums innecessàries... Aquesta educació sorgeix espontàniament a la família, tenir cura de la vida contra la cultura de la mort. Educar en la contemplació de la bellesa, per a què després, el món no sigui destruït.

És necessària una conversió íntegra de la persona. Implica la consciència de no estar desconnectats de les altres criatures, de formar amb tots els éssers de l'univers una preciosa comunió universal. L'espiritualitat cristiana proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc, valorant el que és petit. La sobrietat que es viu amb llibertat i consciència és alliberadora. El desig de domini, la manca d'humilitat porta a danyar la societat i el medi ambient. Cal tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres.

L'Eucaristia és un acte d'amor còsmic. Uneix el cel i la terra i penetra tota la creació. El món que va sortir de les mans de Déu torna a Ell en feliç i plena adoració.

Es tanca l'encíclica amb una oració de la qual podem destacar :

"... Déu dels pobres, / ajuda'ns a rescatar els abandonats i oblidats d'aquesta terra / que tant valen als teus ulls. / Sana nostres vides, / perquè siguem protectors del món/i no depredadors, / perquè sembrem bellesa / i no contaminació i destrucció. / Toca els cors dels que busquen només beneficis / a costa dels pobres i de la terra / Ensenya'ns a descobrir el valor de cada cosa, / a contemplar admirats, / a reconèixer que estem profundament units / amb totes les criatures / en el nostre camí cap a la teva llum infinita. / ... / Encoratja'ns, si us plau, en la nostra lluita / per la justícia, l'amor i la pau. / ... / Il·lumina als amos del poder i dels diners / perquè es guardin del pecat de la indiferència, / estimin el bé comú, promoguin els febles, / i tinguin cura d’aquest món que habitem. / ... / Lloat siguis. Amén ."

Per a finalitzar, algunes frases especialment significatives de Laudato si:

• "La terra és la casa comuna"
• "El gemec de la terra s'uneix al gemec dels abandonats del món"
• "La cultura del descart... que causa escombraries i contaminació"
• "L'interès econòmic preval sobre el bé comú"
• "No podem deixar a les properes generacions runa, deserts i brutícia"
• "Tots els éssers de l'univers estem units per llaços invisibles i conformem una família universal"
• "Cal incorporar la història, la cultura i l'arquitectura d'un lloc, mantenint la seva identitat original... les cultures locals"
• "Davant la iniquitat el principi del bé comú"

Així acabem aquesta síntesi de l'encíclica que toca gran part dels problemes del món. Li devem al Bisbe de Roma enorme gratitud per haver sistematitzat els mals que pateix el planeta, analitzat quines són les causes, determinat qui paga les conseqüències i què hem de fer per solucionar el problema. Laudato si, Francesc.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya