DIA DE NACIONS UNIDES PER A L’ABOLICIÓ DE LA PENA DE MORT (1 de març)

Cada dia a cada indret del món hauria de ser una jornada en contra de la mort violenta en general i de la pena de mort en particular, i a favor de la vida. Costa molt salvar vides per causes de malaltia, accidents de trànsit, etc. per a què les vides siguin destruïdes en un moment, a més a més de forma, sovint, arbitrària.

Ens hem preguntat alguna vegada per què els condemnats a la pena capital són sempre de classe social baixa? Podem esgrimir molts arguments en contra de les execucions. Tot un decàleg.

1. És immoral posar-se al mateix nivell que els assassins.
2. La major part dels condemnats a mort han tingut poques possibilitats de defensar-se. Sovint han tingut un advocat d’ofici.
3. Els més rics s’envolten d’un meravellós equip d’advocats brillants, equip que pot fer miracles i que els acusats tinguin condemnes ridícules.
4. La pena de mort no és dissuasiva, no és exemple per no delinquir. La prova que es va realitzar a la Gran Bretanya a mitjans del segle XX deixant-la en suspensió durant uns anys va demostrar que no pel fet de no aplicar-la augmentava el nombre de delictes de sang.
5. La missió de la justícia no és la revenja, és inserir a la societat  el  delinqüent.
6. Als Estats Units d’Amèrica, on porten estadístiques de tot, s’ha demostrat que 1 de cada 5 executats era innocent.
7. La pena de mort s’executa amb absoluta fredor, i sovint transcorreguts molts anys des que va tenir lloc el delicte, per part de l’Estat. No és igual a matar amb ofuscació i sense capacitat de raonament.
8. Les circumstàncies vitals de bona part dels assassins i delinqüents acostumen a ser molt més dures que les de la resta dels ciutadans, pobresa, famílies des estructurades, mancances afectives durant els primers anys de vida,...
9. Els més grans criminals, aquells que no han mort 1, 5 o 20 persones, han mort milers o milions de persones per les seves decisions polítiques, no paguen mai, ans al contrari, són ben rebuts a qualsevol país del món. Com va dir un sociòleg: Els més grans criminals no són a les presons ja que ells tenen les claus.
10. Els més grans criminals, perquè acaparen terres i riqueses desposseint la majoria de la població, condemnant a la fam i a una vida indigna milers de milions de persones, són admirats al món global.

I pels cristians cal afegir-hi el mandat de Jesús. Perdonar. Perdó incompatible amb la radicalitat i irreversibilitat de les execucions.

Solució: Crear les condicions adients que permetin l’inseriment dels delinqüents.

No hi ha dubte que si el punt de partida dels més de 7.000 milions d’habitants del planeta for semblant, bona estructura familiar, afectiva, educativa, laboral,... el nombre de delictes disminuiria dràsticament.

Una societat injusta no pot aplicar penes injustes. La Llei del Talió té més de 2.500 anys. La civilització i la cultura han de servir per alguna cosa. Sí a la vida, sí a la vida digna. No cometrem la ingenuïtat de dir que no cal que hagi presons, però sí proposarem unes presons que ajudin a tornar a les persones la seva dignitat perduda. A aquells que, pel que sigui, han violat la seva pròpia dignitat i la dignitat dels altres.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya

Dia 20 de febrer, dia de Nacions Unides dedicat a la JUSTÍCIA SOCIAL

Etiòpia: Camp de conreu-Tècniques primitives

El 20 de febrer celebrem, amb NNUU, el dia mundial de la justícia social. Si se celebra una diada d’aquestes característiques és perquè no hi ha justícia social al món. Al contrari, el que impera és la desigualtat més extrema en un clima de total impunitat. Un dels primers teòrics del capitalisme, Malthus, feia recaure la pobresa sobre els propis pobres. Com que els pobres es multipliquen amb suma facilitat no tenen suficients mitjans per atendre totes les boques que han d’alimentar. Avui, els neomaltusians segueixen el mateix argument i, així, si hi ha pobres és per culpa d’ells mateixos, Escola de Chicago i Milton Friedman “dixit”. Per contra, el marxisme, el capitalisme social de mercat i l’Església Catòlica i altres esglésies cristianes estan d’acord en què la causa de la pobresa és la iniquitat. La desigual distribució de recursos a tot el món. Si la culpa fos de l’excés de població, ens preguntaríem com s’explica que Àfrica, el continent menys densament poblat, sigui el que té els índex de pobresa més alts.

Com indica la Doctrina Social de l’Església, mitjançant encícliques socials de diversos Papes, les riqueses s’han de distribuir equitativament, perquè per sobre del dret a la propietat privada hi ha el BÉ COMÚ. Les riqueses del planeta han d’estar al servei dels habitants del planeta, no al servei d’uns pocs.

Hem de treballar per tal que totes les persones tinguin les mateixes oportunitats i, un cop desenvolupades les seves capacitats, posin al servei de la humanitat totes les seves facultats.

Com diu la Mafalda: “Nadie puede amasar una fortuna sin hacer puré a los demás”. I avui podem afegir: Ningú no pot guanyar una fortuna anual, fins a un bilió de les antigues pessetes, sense deixar el camí ple de víctimes.

Àfrica central: Carregant llenya

Perquè hi ha injustícia social hi ha nens soldats, tal com recorda cada any NNUU el 12 de febrer, nens que han estat iniciats en la violència matant fins i tot als propis pares. És evident que a la societat europea això seria inimaginable. La pobresa familiar, educativa, intel·lectual, … porta a situacions de violència extrema. S’ha de sortir d’aquest cercle viciós, violència genera violència, i retornar la dignitat pròpia de l’ésser humà a totes i cadascuna de les persones que integren el nostre món.

Perquè una societat més igualitària és possible.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

GÈNESI DE LA CRISI ACTUAL I POSSIBLES SOLUCIONS

ARCADI OLIVERES, professor d’Economia Aplicada de l’Autònoma de Barcelona. Les seves activitats són múltiples en els camps de cooperació, denúncia social, tercer sector, ... en tot el que tingui a veure amb la dignitat de les persones i la denúncia de les injustícies. Membre molt actiu de Justícia i Pau ha participat en diversos fòrums socials mundials i els seus llibres denuncien el que no funciona en el nostre món com a cristià compromès amb la societat del seu temps.

Heus ací un resum de la seva visió sobre la crisi.

Vivim una crisi molt dura, posterior a altres crisis del capitalisme, com les del 1929 (crac de la Borsa de Nova York), 1973 i 1979 (crisis del petroli). Fa un repàs de l’aplicació de les teories de J. M. Keynes als EEUU de Roosevelt amb la intervenció de l’Estat en l’economia per millorar la situació de l’home de la base social. Contraposa aquest capitalisme amb rostre humà al neoliberalisme de Milton Friedman i l’Escola de Chicago, el que varen aplicar R. Reagan i M. Thatcher. Un tipus de capitalisme salvatge que ens ha dut a la situació actual.

Si la crisi del 29 va esdevenir-se per l’esclat d’una bombolla borsària, l’actual ha estat causada per una bombolla immobiliària. En aquests moments a Espanya hi ha 3.5 milions de pisos buits, molts a mans dels bancs, i 350.000 desnonaments. Els bancs varen resultar molt afectats per tota una sèrie de moviments especulatius. Els fons sobirans que emeten els estats, es troben a mans d’uns 12 països, els productors de petroli del Golf Pèrsic, i Xina, Japó o Alemanya. Paquets de bons dels estats varen anar canviant de mans i varen anar a parar, en part, a diversos bancs. També els bancs varen fer múltiples préstecs i al final ni cobraven els interessos, ni les hipoteques, ni dividends de les accions ja que les borses, des del 2008, s’havien enfonsat.

La crisi bancària es transformà en crisi global des del 15 de setembre de 2008, quan Lehman Brothers es declarà en fallida. L’entitat financera nord-americana arrossegà tot el sistema financer mundial. Els bancs de molts països del món van demanar rescat: 4.6 bilions de dòlars. Poc abans, Nacions Unides havia demanat 50.000 milions de dòlars anuals per acabar amb la pobresa. Els països rics varen contestar que no hi havia diners.

Una crisi bancària es transforma en crisi generalitzada perquè no hi ha crèdit per les empreses. Si no hi ha crèdit el venedor no ven i el comprador no compra. Resultat: ERO, acomiadaments. I algunes empreses aprofiten per acomiadar part del seu personal per acumular més beneficis. Telefònica guanya 5.000 milions d’euros a l’any i acomiada personal.

La solució a la crisi passa per repartir el treball. Cal reduir la jornada laboral i passar de 8 hores a 4 o 5 hores.

També cal tenir en compte les dones que tenen cura de nens o persones grans i que haurien de cobrar un salari com al nord d’Europa. A Espanya s’havia de fer la llei de la dependència i amb l’excusa de la crisi no s’ha dut a terme. FALLA L’ESTAT DEL BENESTAR.

Cal cobrar els impostos que generen les activitats econòmiques. El frau fiscal a Espanya es calcula en 93.000 milions d’euros anuals. Una quarta part del frau correspon a la població en general. La resta es reparteix entre bancs, com el Santander i el Bilbao, grans empreses, com Google, Amazon o Samsung, i grans fortunes com Amancio Ortega. Molts capitals van a parar a paradisos fiscals.

Hi ha despeses perfectament suprimibles, com ara la dedicada a l’exèrcit, no té sentit en època de pau, o al rescat bancari, ja que els particulars tenen garantits els 100.000 primers euros dipositats a cada banc.

Les solucions passarien per agafar els aspectes que es puguin salvar del capitalisme i del socialisme. Un sistema d’autogestió com el que havia a l’antiga Iugoslàvia podria ser un exemple.

Entre les solucions podem destacar:

• L’Estat hauria de crear una banca pública i nosaltres fer operacions a través de la banca pública i a través de la banca ètica.

• Accés a la informació. Persones ben informades per actuar correctament.

• Desaparició de paradisos fiscals.

• Repartiment del treball.

• Cal agrupar-se per assolir canvis importants.

• S’ha de perdre la por a actuar.

• S’ha de participar en ONG.

• Cal ser consumidors responsables i boicotejar aquelles empreses que maltracten els seus treballadors o presenten qualsevol altre aspecte immoral.

Amb aquestes receptes, marcant vies de possibles solucions, acaba la xerrada, com sempre explícita i encomiable, Arcadi Oliveres.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya

DIA DE NACIONS UNIDES DEDICAT AL DIÀLEG ENTRE RELIGIONS

Al llarg de la història hem assistit a moments de violència i a èpocas de pau en el si de les societats en quant als practicants de religions no majoritàries. Els cristians no som innocents ja que segles passats hem assistit a persecucions i expulsions de jueus o musulmans i, en aquest sentit, tan sols cal recordar l’expulsió de jueus sota els Reis Catòlics el 1492 i l’expulsió de musulmans per Felip III el 1609. Cal fer un acte de penediment i demanar perdó com de fet ja ha succeït. Fins i tot hem assistit a depuracions per diverses qüestions dins del propi catolicisme, com va ser la supressió de la Companyia de Jesús a finals del segle XVIII i la manca de comprensió davant bisbes i religiosos com Monsenyor Romero i el bisbe Pere Casaldàliga el segle XX.

Dit això, no ens podem quedar en el passat, hem de mirar que passa en el present i quines relacions s’ han de mantenir amb altres credos religiosos avui i en el futur. És evident que, en aquests moments, són els practicants de religions cristianes els més perseguits a societats africanes i asiàtiques, per part de grups extremistes i integristes afins a Al-Qaida o moviments semblants. Posarem els exemples de Síria i Nigèria, dos dels molts països que estan vivint i patint aquesta violència. Síria té un govern corrupte però l’alternativa podria passar per grups armats integristes islàmics que s’han distingit aquests últims temps per ocasionar massacres entre la població cristiana siríaca en les seves versions ortodoxes i catòliques. Si aquests arribessin a governar que passaria amb aquestes comunitats cristianes? Ja són molts els que han abandonat el país. A nivell de Nigèria succeeix el mateix tant amb protestants com amb catòlics en aquelles regions de majoria islàmica.

Com indica la bona intenció de Nacions Unides per l’1 de febrer, cal establir diàleg i ponts o restablir-los si s’han trencat amb aquells grups que es neguen a acceptar els diferents en el si de les seves societats. És difícil però no impossible. Podria el Vaticà emprendre algun tipus d’acció per tal de millorar la situació? Podria ser la Comunitat de Sant Egidi, la que ho fes? Si més no, el que hem d’intentar des d’occident és no criminalitzar tots els integrants d’una religió i mantenir el màxim respecte envers els altres. El 2001, atemptat a les torres bessones, vaig escriure que els grups que varen instigar l’atemptat no existirien si no s’haguessin criminalitzat sobre tot des de l’administració Bush.

DIÀLEG, fàcil i difícil. Tant de bo que, també des de Nacions Unides, ja que hi són representades totes les nacions del món, no sols es parli i es tinguin bons desitjos, que s’actuï en ares a assolir el clima de pau al que tenim dret tot els habitants del planeta, independentment de la religió que es practiqui. Esperem que millorant el nivell cultural de determinats pobles ajudi, també, a millorar la situació. Perquè seguim creient que un món millor és possible.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya