GÈNESI DE LA CRISI ACTUAL I POSSIBLES SOLUCIONS

ARCADI OLIVERES, professor d’Economia Aplicada de l’Autònoma de Barcelona. Les seves activitats són múltiples en els camps de cooperació, denúncia social, tercer sector, ... en tot el que tingui a veure amb la dignitat de les persones i la denúncia de les injustícies. Membre molt actiu de Justícia i Pau ha participat en diversos fòrums socials mundials i els seus llibres denuncien el que no funciona en el nostre món com a cristià compromès amb la societat del seu temps.

Heus ací un resum de la seva visió sobre la crisi.

Vivim una crisi molt dura, posterior a altres crisis del capitalisme, com les del 1929 (crac de la Borsa de Nova York), 1973 i 1979 (crisis del petroli). Fa un repàs de l’aplicació de les teories de J. M. Keynes als EEUU de Roosevelt amb la intervenció de l’Estat en l’economia per millorar la situació de l’home de la base social. Contraposa aquest capitalisme amb rostre humà al neoliberalisme de Milton Friedman i l’Escola de Chicago, el que varen aplicar R. Reagan i M. Thatcher. Un tipus de capitalisme salvatge que ens ha dut a la situació actual.

Si la crisi del 29 va esdevenir-se per l’esclat d’una bombolla borsària, l’actual ha estat causada per una bombolla immobiliària. En aquests moments a Espanya hi ha 3.5 milions de pisos buits, molts a mans dels bancs, i 350.000 desnonaments. Els bancs varen resultar molt afectats per tota una sèrie de moviments especulatius. Els fons sobirans que emeten els estats, es troben a mans d’uns 12 països, els productors de petroli del Golf Pèrsic, i Xina, Japó o Alemanya. Paquets de bons dels estats varen anar canviant de mans i varen anar a parar, en part, a diversos bancs. També els bancs varen fer múltiples préstecs i al final ni cobraven els interessos, ni les hipoteques, ni dividends de les accions ja que les borses, des del 2008, s’havien enfonsat.

La crisi bancària es transformà en crisi global des del 15 de setembre de 2008, quan Lehman Brothers es declarà en fallida. L’entitat financera nord-americana arrossegà tot el sistema financer mundial. Els bancs de molts països del món van demanar rescat: 4.6 bilions de dòlars. Poc abans, Nacions Unides havia demanat 50.000 milions de dòlars anuals per acabar amb la pobresa. Els països rics varen contestar que no hi havia diners.

Una crisi bancària es transforma en crisi generalitzada perquè no hi ha crèdit per les empreses. Si no hi ha crèdit el venedor no ven i el comprador no compra. Resultat: ERO, acomiadaments. I algunes empreses aprofiten per acomiadar part del seu personal per acumular més beneficis. Telefònica guanya 5.000 milions d’euros a l’any i acomiada personal.

La solució a la crisi passa per repartir el treball. Cal reduir la jornada laboral i passar de 8 hores a 4 o 5 hores.

També cal tenir en compte les dones que tenen cura de nens o persones grans i que haurien de cobrar un salari com al nord d’Europa. A Espanya s’havia de fer la llei de la dependència i amb l’excusa de la crisi no s’ha dut a terme. FALLA L’ESTAT DEL BENESTAR.

Cal cobrar els impostos que generen les activitats econòmiques. El frau fiscal a Espanya es calcula en 93.000 milions d’euros anuals. Una quarta part del frau correspon a la població en general. La resta es reparteix entre bancs, com el Santander i el Bilbao, grans empreses, com Google, Amazon o Samsung, i grans fortunes com Amancio Ortega. Molts capitals van a parar a paradisos fiscals.

Hi ha despeses perfectament suprimibles, com ara la dedicada a l’exèrcit, no té sentit en època de pau, o al rescat bancari, ja que els particulars tenen garantits els 100.000 primers euros dipositats a cada banc.

Les solucions passarien per agafar els aspectes que es puguin salvar del capitalisme i del socialisme. Un sistema d’autogestió com el que havia a l’antiga Iugoslàvia podria ser un exemple.

Entre les solucions podem destacar:

• L’Estat hauria de crear una banca pública i nosaltres fer operacions a través de la banca pública i a través de la banca ètica.

• Accés a la informació. Persones ben informades per actuar correctament.

• Desaparició de paradisos fiscals.

• Repartiment del treball.

• Cal agrupar-se per assolir canvis importants.

• S’ha de perdre la por a actuar.

• S’ha de participar en ONG.

• Cal ser consumidors responsables i boicotejar aquelles empreses que maltracten els seus treballadors o presenten qualsevol altre aspecte immoral.

Amb aquestes receptes, marcant vies de possibles solucions, acaba la xerrada, com sempre explícita i encomiable, Arcadi Oliveres.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya