NADAL

Arriba el Nadal, puntualment, com cada any. Festa que ens fa a tots més sensibles, una mica més bons, més donats a col·laborar amb institucions benèfiques, ONG, hospitals, ... però també més abocats al consum i al consumisme. Els familiars, potser especialment els avis, rivalitzen per oferir els millors regals als nens, als néts. Que no els falti res en aquestes dates tan assenyalades. Amb això creem de vegades petits tirans que es consideren el centre de la humanitat i creuen que el món és un conte de fades en el qual es poden realitzar tots els desitjos.

Amb el Nadal sorgeix en les nostres ments una sèrie de preguntes inquietants: ¿Quantes persones podran celebrar el naixement de Jesús en un ambient digne, quantes seguiran immerses en la pobresa, en la guerra, en la marginació, ..., quantes seguiran submergides en la crisi econòmica que ha empobrit un segment considerable de les classes mitjanes i encara més de les classes baixes ?

Al nostre país hem iniciat el temps d'Advent amb una gran mobilització per recollir aliments en benefici de totes aquelles famílies o persones que viuen soles i no disposen de recursos per arribar a final de mes, algunes d'elles ni tan sols passar els primers dies de mes. Cal constatar que, un cop més, la ciutadania ha donat resposta a aquesta crida a la solidaritat i ha estat generosa. Tones i tones d'aliments proporcionats no únicament per persones en bona situació econòmica. S'han repetit les històries emocionants dels que, sense poder, han col·laborat fent un gran sacrifici. Són aquests exemples els que ens permeten mantenir la confiança en el gènere humà. Com la Comunitat de Sant Egidi que celebra cada any el Nadal amb persones que viuen soles, en situació de penúria extrema, i que tenen la possibilitat de menjar dignament un dia tan assenyalat.

Nadal és també un temps de reflexió. Ens dol que alguns municipis de les nostres contrades vulguin ignorar, deliberadament, l'origen cristià de la festa, transformant el 25 de desembre en les festes del solstici d'hivern o felicitant només l'Any Nou. Nosaltres anem arraconant els nostres símbols i les nostres tradicions deixant espai a altres que aprofitaran per anar situat els seus símbols i les seves tradicions. És evident que hi ha d'haver un respecte i una convivència entre les múltiples tradicions i creences d'una societat plural com la nostra, però això no vol dir renunciar a les pròpies arrels, ja que qui perd les seves arrels i oblida la seva història i el seu passat abandona una part remarcable del seu ésser. El Papa emèrit Benet XVI declarava als periodistes a l'avió que el conduïa a Munic que el seu cor bategava en bavarès i convidava a no oblidar les arrels. Però un potent laïcisme està envaint la societat en què vivim i tot el que fa referència al món religiós pateix el rebuig de les administracions, administracions que han de vetllar per totes les cultures i encara més per les que són "natives".

Cal celebrar la festa, però sense excessos de consumisme. Un cert consum és bo, sobretot en època de crisi, perquè ajuda a reactivar la producció, evita el tancament de botigues, millora el comerç, més persones podran treballar i accedir a un salari. Així que està bé comprar, però amb mesura. Ni que sigui per respecte als que no tindran les mateixes oportunitats. I si impera la compra austera, una part dels diners no gastats estaria bé emprar-la en benefici dels desposseïts.

Celebrem la festa de Nadal i Reis. Si volem combinar-lo amb el Pare Noel perfecte, sempre que siguem conscients que no és un invent de la Coca-cola. Sapiguem que prové de Sant Nicolau o Santa Claus. Nascut a Lícia, Turquia, al segle IV, que als 19 anys va repartir la seva fortuna entre els pobres i que es va convertir en sant patró de Turquia, Grècia i Rússia. Com que va morir un 6 de desembre, segons la llegenda, d'aquí el costum de commemorar la seva figura uns dies abans de Nadal i, ja que va regalar la seva fortuna, convidar-nos a fer regals a les persones que estimem. I no per això l’elevarem a patró de comerciants i consumidors.

Celebrem l'essència del Nadal. El goig de tenir un Nen entre nosaltres, Jesús encarnat en la humanitat, en l'esdevenir històric dels pobles, per portar esperança, amor i reconciliació. I no deixem de banda la representació tan bonica del Pessebre, Jesús, Maria i Josep, el bou i la mula, els pastors i els Mags, tots, en actitud humil, celebren el naixement i adoren el Nen.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

LAUDATO SI II (Capítols 4 a 6 i conclusió)

Seguim, tal com vam fer en el primer article, exposant els aspectes més importants de l'encíclica Laudato Si del Papa Francesc. Rica en contingut i clara mostra del que pensa el Bisbe de Roma sobre el tema. Sense aturar-nos capítol a capítol, ja que tots els apartats estan interrelacionats .

Barrio del Estero-Guayaquil-Ecuador

Una ecologia integral. És imprescindible buscar solucions integrals que considerin les interaccions dels sistemes naturals entre si i amb els sistemes socials. Hi ha una única crisi socioambiental. Les solucions requereixen aproximació integral per combatre la pobresa, per tornar la dignitat als exclosos i simultàniament per cuidar la naturalesa. 

Casa indígena-Orinoco-Venezuela

Cal una ecologia econòmica perquè la protecció del medi ambient haurà de constituir part integrant del procés de desenvolupament. I una ecologia social, necessàriament institucional, que arriba a la família, la comunitat local, la nació i la vida internacional. Tot el que faci malbé, en aquests nivells, les relacions humanes comporta efectes nocius, com la pèrdua de la llibertat, la injustícia i la violència.

Cultura Maya-Tikal-Guatemala

Una ecologia cultural. Amenaçat el patrimoni natura , també està amenaçat el patrimoni històric, artístic i cultural. Parteix de la identitat comuna d'un lloc i una base per construir una ciutat habitable. No es pot millorar el medi destruint comunitats i cultures locals. Cal incorporar la història, la cultura i l'arquitectura d'un lloc, mantenint la seva identitat original. Ecologia suposa tenir cura de les cultures locals, en el seu sentit viu, dinàmic i participatiu, no alterar la forma de relacionar l'ésser humà amb el medi. El perill de perdre cultures existeix a causa d'una economia globalitzada que tendeix a homogeneïtzar totes les cultures i a afeblir la immensa varietat cultural, tresor de la humanitat. Cal incorporar els drets dels pobles i han de ser aquests pobles, segons la seva pròpia cultura, els agents per millorar la seva qualitat de vida. La qualitat de vida no es pot imposar des de fora. La desaparició d'una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d'una espècie vegetal o animal. Imposar un estil de vida hegemònic basat en una forma de producció pot ser tan perjudicial com l'alteració dels ecosistemes. Per als aborígens la terra no és un bé econòmic, és un do de Déu i dels avantpassats. Intolerables les pressions per fer-los abandonar les seves terres en benefici de grans projectes extractius i agropecuaris que degraden la cultura i la natura.

Barri suburbial-Santiago de Chile

La població tendeix a concentrar-se en grans nuclis urbans que només poden funcionar bé si es desenvolupen relacions humanes properes i càlides. Però sovint, les mancances extremes suposen comportaments inhumans, anonimat social, sensació de desarrelament que afavoreix conductes antisocials i violència. Cal tenir cura dels llocs comuns, així tindrem el sentiment de ser-hi a casa. La possessió de l'habitatge té molt a veure amb la dignitat de les persones. No es tracta d'eradicar i expulsar, es tracta d'urbanitzar barris. Si a les ciutats es viuen moltes situacions dramàtiques, no ho són menys les que es viuen en zones rurals, sense serveis essencials i de vegades en condicions d'esclavitud, sense drets.

Per sobre de tot, el principi del bé comú que mira pel desenvolupament integral de la persona i aplica el principi de subsidiarietat. Davant de tanta iniquitat, el principi del bé comú implica el destí comú dels béns, tan present en la Doctrina Social de l'Església. La terra ha d'estar a mans d'aquells que la treballen i l'han de deixar en herència als que vindran. Està en joc la nostra dignitat. L'herència no pot estar constituïda per runa, deserts i brutícia. El planeta no pot assumir més deixalles causades pel consum extrem. Cal posar-hi remei ara. Cal pensar en els pobres del futur i en els pobres actuals.

Bananos, mangos,...-R. DOminicana

La interdependència ens obliga a pensar en un sol món, un poble que habita la casa de tots, ens obliga a pensar en un projecte comú. És imprescindible un consens mundial per programar una agricultura sostenible i diversificada, per desenvolupar formes renovables d'energia, per fomentar major eficiència energètica, per promoure una gestió més adequada dels recursos forestals i marins i per a assegurar a tothom l'accés a l'aigua potable. Però tant la política com l'empresa reaccionen lentament. Les cimeres de la terra no han aconseguit veure complerts els seus propòsits. Països amb escassos recursos ja s'estan veient afectats pels incompliments de les conferències mundials. Els països del Sud han de prioritzar el desenvolupament social dels seus habitants i analitzar l'escandalós consumisme de sectors privilegiats de la seva població, han de contaminar menys, amb ajudes de l'exterior, i tenir accés a transferència de tecnologia i transferència de recursos financers. Per abordar els problemes i donar solucions convincents és imprescindible una governança mundial. És una idea que els Papes, des de Joan XXIII, vénen repetint .

L'encíclica posa en relleu la importància de les cooperatives, ja siguin per a produir aliments o proporcionar energia, molt més àgils que els organismes mundials. La població ha d'exercir pressió sobre els polítics perquè actuïn en benefici del planeta i es deixin d'inútils promeses. Les discussions han de tenir com a protagonistes habitants locals, ja que els seus fins transcendeixen l'interès econòmic immediat.

Llac Ypacaraí secant-se

La política no s'ha de sotmetre a l'economia i aquesta no s'ha de sotmetre als dictàmens i al paradigma eficientista de la tecnocràcia. Política i economia han d'estar al servei de la vida humana, davant el domini absolut de les finances. La biodiversitat no pot ser vista com un dipòsit de recursos. Cal repensar els criteris obsolets que segueixen regint al món. La protecció ambiental no pot assegurar-se només sobre la base del càlcul financer de costos i beneficis. Desaccelerar el ritme de producció i consum pot donar lloc a una altra manera de progrés i desenvolupament. A alguns llocs del món és imprescindible cert decreixement per permetre créixer als qui no poden viure d'acord amb la seva dignitat humana . 

El consumisme obsessiu és el reflex subjectiu del paradigma tecnoeconòmic. Fa creure als consumidors que comprar els fa lliures, llibertat que només afecta els que tenen mitjans econòmics, suposant que això sigui llibertat. Els éssers humans, capaços de degradar-se fins a l'extrem, també poden regenerar-se iniciant camins de veritable llibertat. El consumidor ha de ser selectiu i castigar les empreses que danyen el medi ambient. Comprar és sempre un acte moral, i no només econòmic.

Nova Zelanda, exemple de paisatge no degradat

L'educació ambiental tendeix, ara, a incloure una crítica dels "mites" de la modernitat: Individualisme, progrés indefinit, competència, consumisme, mercat sense regles i tendeix també a recuperar els diferents nivells de l'equilibri ecològic: l'intern amb un mateix, el solidari amb els altres, el natural amb tots els éssers vius, l'espiritual amb Déu. L'educació ha de motivar petites accions quotidianes com cuinar només el que es menjarà, evitar plàstics, reduir consum d'aigua, tractar amb cura als éssers vius, utilitzar transport públic, plantar arbres, apagar llums innecessàries... Aquesta educació sorgeix espontàniament a la família, tenir cura de la vida contra la cultura de la mort. Educar en la contemplació de la bellesa, per a què després, el món no sigui destruït.

És necessària una conversió íntegra de la persona. Implica la consciència de no estar desconnectats de les altres criatures, de formar amb tots els éssers de l'univers una preciosa comunió universal. L'espiritualitat cristiana proposa un creixement amb sobrietat i una capacitat de gaudir amb poc, valorant el que és petit. La sobrietat que es viu amb llibertat i consciència és alliberadora. El desig de domini, la manca d'humilitat porta a danyar la societat i el medi ambient. Cal tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres.

L'Eucaristia és un acte d'amor còsmic. Uneix el cel i la terra i penetra tota la creació. El món que va sortir de les mans de Déu torna a Ell en feliç i plena adoració.

Es tanca l'encíclica amb una oració de la qual podem destacar :

"... Déu dels pobres, / ajuda'ns a rescatar els abandonats i oblidats d'aquesta terra / que tant valen als teus ulls. / Sana nostres vides, / perquè siguem protectors del món/i no depredadors, / perquè sembrem bellesa / i no contaminació i destrucció. / Toca els cors dels que busquen només beneficis / a costa dels pobres i de la terra / Ensenya'ns a descobrir el valor de cada cosa, / a contemplar admirats, / a reconèixer que estem profundament units / amb totes les criatures / en el nostre camí cap a la teva llum infinita. / ... / Encoratja'ns, si us plau, en la nostra lluita / per la justícia, l'amor i la pau. / ... / Il·lumina als amos del poder i dels diners / perquè es guardin del pecat de la indiferència, / estimin el bé comú, promoguin els febles, / i tinguin cura d’aquest món que habitem. / ... / Lloat siguis. Amén ."

Per a finalitzar, algunes frases especialment significatives de Laudato si:

• "La terra és la casa comuna"
• "El gemec de la terra s'uneix al gemec dels abandonats del món"
• "La cultura del descart... que causa escombraries i contaminació"
• "L'interès econòmic preval sobre el bé comú"
• "No podem deixar a les properes generacions runa, deserts i brutícia"
• "Tots els éssers de l'univers estem units per llaços invisibles i conformem una família universal"
• "Cal incorporar la història, la cultura i l'arquitectura d'un lloc, mantenint la seva identitat original... les cultures locals"
• "Davant la iniquitat el principi del bé comú"

Així acabem aquesta síntesi de l'encíclica que toca gran part dels problemes del món. Li devem al Bisbe de Roma enorme gratitud per haver sistematitzat els mals que pateix el planeta, analitzat quines són les causes, determinat qui paga les conseqüències i què hem de fer per solucionar el problema. Laudato si, Francesc.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

LAUDATO SI-LLOAT SIGUEU-I (Capítols 1 a 3)

Lloat sigueu, Senyor meu. Així inicia el seu càntic Sant Francesc d'Assís i així inicia la seva encíclica el Papa Francesc. La Terra és la nostra casa comuna, la nostra germana i la mare que ens acull entre els seus braços. Una mare Terra que clama pel dany que li provoquem. Francesc dirigeix l'encíclica a tots els habitants del món, creients o no, recordant que Joan XXIII va fer el mateix amb Pacem in terris. 

Recorda que els Papes que l'han precedit han tractat el tema basant-se en dades científiques. Fins i tot recorda les paraules del Patriarca de Constantinoble, Bartomeu, recomanant penediment davant les ferides que causem al planeta.

Després d'unes referències a Francesc d'Assís, adverteix que l'encíclica està en línia amb la Doctrina Social de l'Església. I sense abandonar aquest àmbit torna a una de les seves expressions més habituals: la cultura del descart. Un descart que causa escombraries i contaminació. Les coses les convertim ràpidament en escombraries i les persones excloses del sistema també. El clima, l'aigua, la biodiversitat, les selves i els oceans paguen les conseqüències. I amb ells nosaltres, produint un deteriorament de la vida humana i una degradació social.

Especial referència del Bisbe de Roma a la privatització dels espais que ha provocat que les belleses naturals siguin gaudides pels que més tenen. Fins i tot en el gaudi dels paisatges es dóna una iniquitat planetària. Iniquitat que es repeteix en els mals causats pel canvi climàtic, que afecta els que menys tenen, els pescadors per exemple. No es pot culpar de la situació a l'augment de la població en lloc de culpar al consumisme extrem i selectiu. Les exportacions d'algunes matèries primeres per satisfer els mercats al Nord han produït danys locals com la contaminació amb mercuri o amb diòxid de sofre. L'escalfament originat pel consum desmesurat té repercussions en els més pobres. Així Àfrica viu períodes de sequera més llargs i pateix la contaminació de les empreses que envien allà i a altres zones del Sud residus sòlids i líquids.

La terra dels pobres del Sud és rica, però la propietat els està vedada per un sistema de relacions de comerç i de propietat estructuralment pervers. Els bisbes d'Estats Units, recordant que en el canvi climàtic hi ha responsabilitats diversificades, van posar de manifest que el debat ecològic està dominat per interessos poderosos que ignoren als pobres, febles i vulnerables.

Les cimeres mundials del clima han fracassat. S'ha produït la submissió de la política a la tecnologia i les finances. L'interès econòmic preval sobre el bé comú i s'arriba a manipular la informació per no perjudicar els projectes dels grups dominants. El concepte de bé comú és habitual en la Doctrina Social, ja des dels Pares de l'Església dels primers segles. Ells denuncien l'acumulació en mans d'uns pocs. El que prima és una especulació que tendeix a ignorar tot context i els efectes sobre la dignitat humana i el medi ambient. Degradació ambiental i degradació ètica i humana estan íntimament unides. Qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat, convertits en regla absoluta.

Els dissenys polítics no solen tenir amplitud de mires, només els interessa el curt termini per guanyar unes eleccions. S'ignora la contaminació per seguir amb els nostres estils de vida, de producció i de consum. És el mite del progrés continu. S’argüeix que la tècnica solucionarà tots els problemes, sense fer consideracions ètiques. Però l'ésser humà ha estat creat per a estimar i per fer brollar gestos de generositat i solidaritat. Aquesta és la nostra esperança.

El Bisbe de Roma posa èmfasi en la necessitat de no renunciar a cap forma de saviesa per a millorar la salut del planeta. En aquest sentit, cal acudir a les diverses riqueses culturals dels pobles, a l'art i a la poesia, a la vida interior i espiritual. Cada persona humana no només és alguna cosa, és algú, algú capaç de donar-se lliurement a altres persones. Cada algú, des de la seva pròpia cultura, pot prendre el que necessita de la terra, però ha de protegir i garantir la seva fertilitat per generacions futures. El regal de la terra, amb els seus fruits, pertany a tot el poble. Els fruits cal compartir-los.

En el nº 83 de l'encíclica, Francesc fa seves les paraules de Teilhard de Chardin, aquell jesuïta antropòleg a la Xina, castigat i obligat a no publicar les seves obres, va ser després de la seva mort, 1955, quan van veure la llum gran part dels seus estudis i reflexions, especialment El fenomen humà. Si Teilhard parlava d'un Punt Omega cap al qual convergeix la creació, Francesc escriu: "La finalitat última de les altres criatures no som nosaltres. Però totes avancen, juntament amb nosaltres i a través de nosaltres, cap al terme comú que és Déu, en una plenitud transcendent on Crist ressuscitat abraça i il·lumina tot. Perquè l'ésser humà,... està cridat a reconduir totes les criatures al seu creador". 

Subtil reconeixement i rehabilitació d'un gran pensador, deixant en evidència organismes inquisitorials. Al final del capítol II afirma que les criatures d'aquest món ja no se'ns presenten com una realitat merament natural, perquè el Ressuscitat les envolta misteriosament i les orienta a una destinació de plenitud. Podríem considerar que Francesc d'Assís està en la mateixa línia quan escriu el seu càntic de les criatures i afirma que cap criatura es basta a si mateixa, que no existeixen sinó en dependència unes de les altres,... Tots els éssers de l'univers estem units per llaços invisibles i conformem una mena de família universal. Podem lamentar l'extinció d'una espècie com si fos una mutilació.

Ressalta el Papa que la mateixa misèria que porta a maltractar un animal no triga a manifestar-se en la relació amb les altres persones. Recorda les paraules profètiques, que podem llegir en el camp de concentració de Dachau, del poeta romàntic H. Heine, jueu, "Aquí on cremen llibres s'acaba també cremant éssers humans". Acarnissar-se contra qualsevol criatura és contrari a la dignitat humana. Pau, justícia i conservació de la creació són temes absolutament lligats.

La tradició cristiana mai va reconèixer com absolut o intocable el dret a la propietat privada. No seria digne de l'home un tipus de desenvolupament que no respectés i promogués els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les nacions i dels pobles (Joan Pau II).

Tot camperol té dret a un lot de terra on establir la seva llar i treballar. No es pot acceptar que un 20% de la humanitat consumeixi recursos que roba a les nacions empobrides i a les futures generacions el que necessiten per sobreviure (Bisbes de Nova Zelanda).

Mai com al segle XXI, els que tenen el coneixement, i sobretot el poder econòmic per utilitzar-lo, han gaudit d'un domini tan impressionant sobre el conjunt de la humanitat. L'immens creixement tecnològic no ha anat acompanyat d'un creixement en responsabilitat, valors i consciència. Creença cega en què es pot explotar el planeta i els seus béns en nom d'un creixement infinit, el que porta a "esprémer fins al límit i més enllà del límit", com si l'energia i els recursos fossin inesgotables. La tècnica no es dirigeix ni a la utilitat ni al benestar, sinó al domini. I l'economia assumeix el desenvolupament tecnològic en funció del rèdit.

El concepte de l'ésser humà com a senyor de l'univers consisteix a entendre’l com a administrador responsable. No hi ha ecologia sense una adequada antropologia. No hi haurà una nova relació amb la natura sense un nou ésser humà. No es pot exigir a l'ésser humà un compromís respecte al món si no es reconeixen les seves capacitats peculiars de coneixement, voluntat, llibertat i responsabilitat.

Les economies d'escala, típicament capitalistes, basades en el constant creixement, forcen als petits agricultors a vendre les seves terres o a abandonar els seus cultius tradicionals. En canvi, els pagesos que produeixen a petita escala utilitzen poca terra, poca aigua i produeixen pocs residus. El Papa denuncia l'expropiació a què es veuen sotmesos bona part dels pagesos del món. Com ha succeït recentment a Guatemala i Paraguai. Denuncia la introducció de transgènics, el que redueix la diversitat productiva i desplaça camperols a zones suburbials urbanes. Les seves terres van caient inexorablement a mans d'oligopolis. No la cita però és el que està succeint amb la multinacional Monsanto.

Fins aquí els tres primers capítols de Laudato Si. En un proper article seguirem amb altres capítols de l'encíclica, tan rica en matisos i tan clara postulant els drets del planeta i dels pobres i exclosos especialment.

Joaquim Alsina 

Permanent FISC-Catalunya

ELS CONFLICTES ARMATS

Malgrat els avenços que ha experimentat el nostre món, la civilització no ha aconseguit eradicar la violència i les guerres segueixen tenint un lloc de privilegi en els mitjans informatius.

Podem definir conflicte armat com violència exercida de formes molt diverses. Pot ser violència directa, amb armes, violència estructural, permet la pobresa i la manca d’accés a les necessitats bàsiques com educació i sanitat, a una vida digna, i la violència cultural exercida contra grups ètnics de cultura diferent a aquells que estan en el govern.

Els conflictes actuals són a l’interior d’un estat o regionals, és a dir, afecten a territoris al voltant d’aquell estat que viu el conflicte. És el que passa a Síria o a la R. D. del Congo.

Quines són les causes dels conflictes? 

• Domini dels recursos econòmics 
• Enfrontament entre identitats culturals diferents 
• Democràcies imperfectes o manca de democràcia i lluita pel poder 
• Multinacionals i/o estats que intervenen en tercers països 
• Proliferació d’armes i fàcil accés a elles 
• Cultura de l’odi i la violència

ALGUNS CONFLICTES IMPORTANTS

COLÒMBIA

Guerrilles, narcotraficants, militars i paramilitars s’han enfrontat des de fa molts anys per causes molt diverses, des de millorar el rendiment dels seus negocis a intentar assolir un nivell de vida digne, passant pel manteniment de la situació d’injustícia (exèrcit i paramilitars).

REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO

Viu en situació d’extrema violència des de l’època del colonialisme fins avui. Primer va ser el rei belga Leopold, després el dictador Mobutu i finalment els enfrontaments ètnics que tenien al darrere Bèlgica, França, EEUU i diversos estats de la regió. El anys 90 dels segle XX varen causar més de 4.000.000 de morts. Causa: Or, diamants, coltan,...

ISRAEL-PALESTINA

La proclamació dels Estats d’Israel i de Palestina el 1947, per Nacions Unides, va iniciar el conflicte. Primer entre països del Pròxim Orient més Egipte contra Israel. Després dels acords de pau entre Egipte i Israel, entre palestins i jueus. Fins que els palestins no tinguin un estat propi serà difícil donar per acabat l’enfrontament. El mur que ha edificat Israel per a separar les dues comunitats empitjora la situació.

CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA 

Són moltes , totes negatives que porten a la destrucció i la mort. Per citar-ne algunes: morts, mutilats, violacions, desplaçats, refugiats, nens soldats que arriben a ser obligats a matar els propis pares, destrucció de les ciutats ... i greus problemes psicològics. 

CAL TREBALLAR PER LA CULTURA DE LA PAU 

Si a nivell global la pau depèn dels acords, convenis i tractats entre les Grans Potències, a nivell més local i proper, aquesta és possible mitjançant un sistema social just, el que implica que totes les persones poden accedir a una vida digna, a l’educació i a la sanitat, i que tothom veu respectada la seva cultura i la seva identitat.

Joaquim Alsina 

Permanent FISC-Catalunya

REFUGIATS, ACOLLIDA i XENOFÒBIA

(II part de l'article "Els refugiats criden a les portes i al cor d'Europa")

En els últims mesos s'han succeït les imatges de persones que han fugit dels seus països, especialment Síria, Afganistan, l'Iraq, Ucraïna o Eritrea, i a la seva arribada a Europa han estat ben rebudes i obsequiades amb aliments, roba, centres en què podien rentar-se, ... mostres d'afecte que s'han vist entelades per altres imatges. Les que han protagonitzat alguns governs, com l'hongarès, posant traves als refugiats, traves molt dures, tal com podíem apreciar a la televisió autonòmica de Catalunya: La presentadora es posava uns guants gruixuts per agafar un tros de filferro, del filat que protegeix Hongria de l'entrada de refugiats, que tallava, però que a més a més tenia de tram en tram unes fulles especialment dissenyades per ocasionar el major dany possible.

Al costat d'aquestes males arts governamentals, han aparegut les típiques organitzacions d'ultra dreta, xenòfobes, clamant contra els refugiats i mobilitzant-se contra ells, incendiant centres d'acollida i intentant fer la vida impossible als peticionaris d'asil. Malauradament són molts els estats que compten amb organitzacions d'aquest tipus, de vegades amb el vistiplau dels governs, o que compten amb partits que aspiren a ocupar el poder des de plantejaments inhumans. Perquè la xenofòbia no mereix altre qualificatiu que el de crim de lesa humanitat.

El professor d'història de la Universitat de Princeton, Gross, d'origen polonès, critica al seu país, Polònia, per la intolerància i la xenofòbia i recorda als seus compatriotes que abans d'ingressar a la UE pregonaven compartir els seus valors. Ells, que han rebut enormes transferències de fons estructurals i de cohesió europeus, es neguen a acceptar refugiats. Gross recorda que totes les societats ocupades per Hitler van ser còmplices dels esforços nazis per eliminar jueus, encara que va haver persones que es van jugar la vida ajudant-los. Però no va ser el més habitual. Alemanya no va tenir més remei que superar el seu passat assassí. I ha aportat molt a la reconstrucció d'Europa i al seu benestar després de reconèixer que va ser, en gran part, culpable del que va succeir durant la II Guerra Mundial. L'Europa de l'Est encara no ha acceptat el seu passat. Quan ho faci, conclou Gross, podrà reconèixer l'obligació moral que té de rescatar els que fugen del mal.

També és veritat que els refugiats prefereixen països d'Europa occidental, sobretot Alemanya, perquè l'idioma no és tan complicat com l'hongarès, el polonès o el txec, i tenen més possibilitats de trobar feina i accedir a ajudes socials. 

En un article anterior comentàvem que hi ha imatges que valen per mil imatges, referint-nos a la del nen sirià Aylan ofegat en una platja turca. I al voltant d'aquest fet l'eterna polèmica sobre si determinades imatges han d'aparèixer en els mitjans de comunicació. És cert que són molt dures, però l'experiència ensenya que mostrar-les commou l'opinió pública i produeix onades de solidaritat. S'ha acusat el govern del Canadà d'haver rebutjat la petició d'asil de la família de Aylan. 

Un programa de la BBC que corre per internet narra l'epopeia que viu una família siriana que ha fugit de Damasc. Ha mal venut la casa per 20.000 $. Arriben al Líban. Somien estar segurs a Europa. S'han d'arriscar a ser traficats. Primer dilema: Via Turquia o via Egipte. Sols o amb la família ... Si us interessa us recomano entrar a la següent adreça electrònica i interactuar clicant primer bbc .... i després a buscar escriure Interactiu: ¿... 

http://www.bbc.com/mundo/noticias/2015/04/150401_smj?ocid=socialflow_facebook

Interactiu: com t’enfrontaries al perillós viatge d’un refugiat sirià?

Potser arribarà un dia, quan la població europea hagi disminuït tant que ja no quedin braços per treballar ni salaris que ajudin a pagar les pensions de les persones d'edat avançada, en què no únicament es retiraran els obstacles que ara impedeixen l'entrada a alguns països sinó que es demanarà obertament que vinguin d'altres regions a ocupar els llocs vacants per envelliment de la població.

Es calcula que d'aquí al 2.050 pot incrementar-se la població mundial en 1.000 milions de persones més, dels quals 700 a l'Àfrica. D'aquests 700 milions, probablement, uns 200 arribaran a Europa. La reacció d'Europa dependrà, en molts casos, de les seves necessitats demogràfiques i laborals.

El Papa Francesc denunciava a NNUU la situació a l'Orient Mitjà: "... la dolorosa situació de tot l'Orient Mitjà, del nord d'Àfrica i d'altres països africans, on els cristians, juntament amb altres grups culturals o ètnics i fins i tot juntament amb aquella part dels membres de la religió majoritària que no vol deixar-se envoltar per l'odi i la bogeria, han estat obligats a ser testimonis de la destrucció dels seus llocs de culte, del seu patrimoni cultural i religiós, de les seves cases i havers i han estat posats en la disjuntiva de fugir o de pagar la seva adhesió al bé i a la pau amb la pròpia vida o amb l'esclavitud. Aquestes realitats han de constituir una seriosa crida a un examen de consciència ... hi ha éssers humans singulars, germans i germanes nostres, homes i dones, joves i ancians, nens i nenes, que ploren, pateixen i moren. Éssers humans que esdevenen material de descart quan l'activitat consisteix només en enumerar problemes, estratègies i discussions. "

Mn. Agrelo, franciscà, arquebisbe de Tànger, en la inauguració de Curs de Cristianisme i Justícia a Barcelona, es va expressar amb absoluta llibertat: "M'indigna tenir un govern que considera que la seva política de fronteres és perfecta. Totes les fronteres són vexatòries. Encara pitjor si exerceixen violència. Els que estan en boscos propers a Ceuta i Melilla estan pitjor que gossos abandonats perquè viuen acorralats. Fronteres, immigrants, indiferència. Per veure i sentir els cristians no ens cal càmeres i tècnica, necessitem ulls i compassió. Déu s'ha revelat sense fronteres".

No al descart. No són productes, són persones.

Joaquim Alsina 

Permanente FISC-Cataluña

ELS REFUGIATS TRUQUEN A LES PORTES I AL COR D’EUROPA

Fa uns deu anys, preparant un power point sobre camps de refugiats, les xifres que es donaven eren entre 13 i 14 milions de refugiats al món. Una bona part a l'Àfrica pels conflictes habituals a la regió dels Grans Llacs. Avui hem de sumar uns 20 milions més. Segons ACNUR, l'organisme de Nacions Unides per als refugiats, hi ha uns 34 milions de refugiats sense comptar altres tants milions de desplaçats. Cada dia cal sumar més de 42.000 refugiats.

En la categoria de refugiats entren tots aquells que creuen la frontera del seu país i demanen asil a un altre país. Els desplaçats són els que es traslladen dins de les pròpies fronteres fugint dels conflictes, habitualment, bèl·lics.

Si un emigrant per causes econòmiques, com a ésser humà que és, mereix ser acollit, un emigrant per causes polítiques, un refugiat, té el dret, dret internacional i dret humà, a ser acceptat a l'estat al qual s'ha dirigit. Perquè és una persona que ha vist perillar la seva vida i les vides dels seus parents i amics. Si és rebutjat, quina solució li queda?. Segons la Convenció de Ginebra de les Nacions Unides adoptada el 1951, tota persona que per causes polítiques, religioses, bèl·liques sol·liciti asil a un estat ha de ser acollida.

Instal·lació d’un camp de refugiats d’Acnur per siris al nord d’Iraq (Fotografia de NNUU)

Estem assistint al terrible drama de l'Orient Mitjà. Molts cristians i musulmans estan sent massacrats per l'integrisme islàmic i per governs dictatorials. Les persones i les seves cultures mil·lenàries en procés de desaparició. Les televisions ens mostren sirians, afganesos, iraquians, ... que han hagut de fugir, pagant sovint suculentes quantitats a màfies que es dediquen al tràfic d'éssers humans. En el cas de Síria són fonamentalment persones de classe mitjana, moltes amb títols universitaris, les que han d'abandonar el seu país. Uns 8 milions de sirians han abandonat la seva llar i, d'aquests, 4 milions han fugit a altres estats. La seva ruta habitual és Líban, Turquia, pastera, illa grega, continent europeu. I malgrat el Calvari que han patit i segueixen patint diran: Gràcies a Déu nosaltres hem salvat la vida.

Refugiats siris

I, com reacciona Europa?. En molts casos d'una manera lamentable. D'entrada no podem obviar que els estats sobre els quals recau, proporcionalment, la major quantitat de refugiats són estats poc poblats, com el Líban, 25% de la seva població són refugiats, o Jordània. També, però amb molta més població, Turquia i l'Iran han assumit importants contingents de refugiats. Més de 1.600.000 en el primer cas i gairebé un milió en el segon. Es considera que el 86% dels refugiats es troben en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. No hi ha dubte que a Europa l'estat que assumeix una major quota de refugiats és Alemanya. S'estima que aquest any seran més de 800.000 els acollits. Suècia també està disposada a seguir obrint les seves portes. Altres estats com Gran Bretanya i Espanya juguen un paper menor. Quan escric aquestes línies, arriba la notícia que la Gran Bretanya i Espanya acceptaran les quotes que imposi la UE. 15.000 aniran a Espanya en lloc dels 1.500 a què s'havia compromès.

Resulta una enorme contradicció que el govern espanyol presumeixi d'haver superat la crisi i en canvi afirmi no tenir mitjans per acollir més refugiats. També sorprèn, per la manca d'escrúpols, l'actitud d'Hongria, Eslovàquia o Txèquia. La canceller Merkel, sovint tan maltracta per alguns mitjans, cal reconèixer que ha jugat un important paper en el tema. I el ministre francès d'Afers Estrangers, L. Fabius, ha criticat que es parli dels refugiats com si fossin mercaderia.

Estació de Budapest (Agència EFE)

En els últims temps, les imatges se succeeixen. Hem vist milers de persones intentant accedir als trens que des de Budapest els han de traslladar a Berlín. O cadàvers de nens que han arribat a les platges de la Mediterrània oriental després d'haver naufragat. O dormint a les cunetes de carreteres i camins a Europa central. En el cas del nen ofegat a les platges de Turquia podem afirmar que una imatge val per mil imatges.

Europa ha de fer un exercici de memòria històrica. Recordar els milions de desplaçats i refugiats per les seves dues guerres mundials. I Europa i el món han de recordar que, en bona part, el que ara està passant és conseqüència de guerres declarades en el seu dia per les grans potències: Estats Units i la Gran Bretanya quan van decidir la invasió de l'Iraq i l'Afganistan.

Per la meva cara, i segur que per la dels lectors, ha lliscat més d'una llàgrima. Especialment quan vam veure nens morts i vam posar nom a les víctimes. I així milers de persones amb un rostre, nom i cognoms. Ara cal passar de la compassió a l'acció. Una part d'Europa ho està fent. Exemplar l'actitud de molts alemanys i austríacs en rebre als refugiats. Per deure humanitari i per haver contribuït a radicalitzar extremismes al Pròxim Orient, és urgent una resposta al drama humà que s'està produint a les nostres portes en aquest món globalitzat. Com va dir i repeteix el Papa Francesc, NO A LA GLOBALITZACIÓ DE LA INDIFERÈNCIA, SÍ A LA GLOBALITZACIÓ DE LA SOLIDARITAT.

Joaquim Alsina

Permanent FISC- Catalunya

ELS POBLES INDÍGENES

Un dia del mes d’agost Nacions Unides el dedica a recordar els pobles indígenes i els maltractes a què han estat sotmesos. Hauríem de començar per dir que indígenes som tots els habitants originaris d’un territori. Hi ha paraules que s’han convertit quasi bé en un insult, com indígena o aborigen. La blanca Europa ha arribat a posar en dubte que els habitants d’altres continents fossin éssers intel·ligents. Als segles XV i XIX es preguntaven si tenien ànima. Donant per suposat que els europeus sí que en tenien. Tenir ànima no vol dir tenir consciència. 

Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania han patit el domini d’Europa. Uns més que altres. Així Amèrica, en ser totalment ocupada per colonitzadors, tan sols alguns territoris de l’Amazònia varen quedar inexplorats, va veure reduïda la seva població entre el XVI i el XVII a una desena part. Els maltractes, el treball forçat i les malalties desconegudes varen produir aquesta davallada demogràfica. Àfrica va patir l’espoli dels seus homes més forts i Àsia es va veure menys afectada en no ser sotmesos més que alguns territoris. A més a més, en tenir cultures riques i mil·lenàries els va ser molt difícil als europeus imposar-se i assimilar les poblacions asiàtiques a la cultura europea. Oceania presentava unes característiques molt diferents a les d’Àsia. Poca població i fàcil de dominar.

Als Estats Units i Canadà, els nens indígenes eren portats a internats de mala fama i se’ls obligava a parlar anglès i a oblidar la seva llengua, cultura i creences. Als pares, si els reclamaven, se’ls deia que havien mort. Avui el Canadà assigna al cap de l’alcoholitzada i depauperada població indígena un sou semblant al del primer ministre canadenc. A l’Amèrica central el cas més emblemàtic és el de Guatemala. Durant la colònia la selva guatemalenca va preservar la vida dels indígenes que l’habitaven. Avui es calcula que hi ha uns 12.000.000. Durant successives dictadures, en especial la del General Ríos Montt, entre 1982 i 1983, varen morir més de 200.000 indígenes. L’exèrcit entrava a sang i foc a poblacions rurals on torturava i assassinava sense contemplacions. Durant aquest any 2015, Ríos Montt serà jutjat per genocidi. Ja el 1979, l’ambaixada d’Espanya va ser assaltada per l’exèrcit i moriren cremats els camperols que havien demanat ajuda a l’ambaixador, Máximo Cajal. Entre els morts el pare de Rigoberta Menchú.

Guatemala

Als Andes queden molts indígenes, especialment quítxues i aimares, perquè vivien a regions més inaccessibles i això els va permetre sobreviure a la colònia i salvar la seva llengua. El cas dels guaranís és l’excepció, ja que els jesuïtes els varen tractar bé, varen aprendre la llengua, en lloc d’imposar el castellà, i varen ajudar a salvar la seva cultura. Així avui al Paraguai el guaraní és parlat per la majoria de la població. 

Àfrica va sofrir situacions de violència extrema, com el Congo sota el rei dels belgues, Leopold. La població autòctona va ser desproveïda de les seves terres i sotmesa a treballs forçats, tortures, segrestos i assassinats. Segons alguns autors en 40 anys es passaria de 20 a 10 milions d’habitants. Cautxú, marfil, tot tipus de minerals de l’altiplà de Katanga. Leopold es va convertir en pocs anys en un del homes més rics del planeta.

El Congo del rei Leopold

Temple Hindú

Àsia, com he comentat anteriorment, tenia molta població. Això feia difícil convertir els seus habitants a la cultura europea. L’Índia és el cas més emblemàtic. Ocupada pels britànics, els indis varen ser obligats a treballar en plantacions de te, cotó, jute, ... i a abandonar els seus conreus tradicionals i els treballs artesanals.

Rickshow: Senyors i servidors

L’anglès es va convertir en llengua de comunicació però la població va seguir practicant els seus costums i les seves religions, algunes mil·lenàries com hinduisme i budisme. Situacions semblants es donaren a Indonèsia, Malàisia, Indoxina, ... i on hi havia poca població, com ara l’Afganistan, els britànics no varen poder ocupar-lo de forma efectiva. Tan sols per breus períodes.

Plantació de te

Aborígens australians

Oceania, un continent insular format per multitud d’illes, la més gran Austràlia, té una extensió una mica inferior a Europa. Continent poc poblat, el que va permetre dominar-lo totalment. El cas dels aborígens australians és ben conegut. Els nens petits, sobre tot els mestissos, eren distribuïts entre famílies d’origen europeu i institucions per a què oblidessin la seva cultura, així es practicava una curiosa forma de genocidi cultural, amb molts casos de pederàstia. Varen ser denominats la generació perduda. Avui tan sols queden uns 50.000 aborígens.

 J. Cook, explorador 
de les terres australs

Fa pocs anys que el primer ministre va demanar perdó per la forma d’actuar dels europeus i els seus descendents.

Cal mantenir viva la memòria del que va succeir per tal que mai més es tornin a donar situacions com les descrites. Per desgràcia el món no aprèn del passat i avui encara vivim situacions de força injustícia. El que abans eren imperis avui són multinacionals. El que abans eren colonitzadors avui són elits dels propis pobles del Sud les que dominen i roben els seus habitants. Cal denunciar-ho per assolir un món més just.

Joaquim Alsina

Permanent FISC- Catalunya