ANTROPOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT

Orígens

La nostra visió del desenvolupament i del subdesenvolupament és estrictament occidental i, a més d’occidental, avui és una mirada que no pot amagar l’herència derivada de la colonització britànica i francesa. Hem passat de discutir si els indígenes tenien ànima, com va fer l’Espanya dels inicis de la colonització americana, o el parlament britànic del segle XIX, a tractar les poblacions no europees ni nord-americanes com menors d’edat, amb un paternalisme, en el millor dels casos, que impedeix un tracte de tu a tu, entre iguals. Ja en el segle XXI, Gran Bretanya i els Estats Units, és a dir, colonitzadors i neocolonialistes han imposat la seva visió. És possible que la crisi actual obligui a replantejar-se moltes qüestions que semblaven intocables. On és la suposada superioritat de la raça blanca i, en especial anglosaxona i blanca, davant els països emergents asiàtics?

Primer els missioners, després antropòlegs, sociòlegs, alguns polítics,... parlaven en nom dels pobles “nadius”. La pròpia expressió “nadius” té unes connotacions pejoratives, quan tots som nadius d’algun territori. Avui els “nadius” poden comptar amb veus pròpies. Fins i tot un continent tan problemàtic com Àfrica subsahariana va comptar amb defensors de la negritud com el senegalès L.S. Senghor o el ghanès Nkrumah.

Podem afirmar amb Paula Colmegna (2002) que avui hi ha dues formes de plantejar l’antropologia del desenvolupament: 

1. La que es planteja el desenvolupament de comunitats locals, vulnerables, tradicionals, sense replantejar-se críticament nocions i conceptes involucrats ens els projectes de desenvolupament. 
2. L’antropologia que se centra en l’anàlisi crítica dels conceptes i pràctiques que s’utilitzen en les polítiques de desenvolupament. 

Si el segle XIX tot girava al voltant del colonialisme, el XX va sorgir una antropologia del desenvolupament crítica amb el concepte de desenvolupament que segueix exclusivament uns paràmetres occidentals, euro cèntrics, que identifiquen desenvolupament amb creixement econòmic posant com exemples els països desenvolupats d’Europa Occidental, amb el rerefons, fins la crisi actual intocable, de creixement indefinit, en el context d'una globalització regida per aquest paràmetre.

Segons David Shelton, 2002, pels EEUU una major producció és clau per a la prosperitat i la pau i per a produir més cal coneixement tècnic i ciència.

Aquestes idees aplicades a l’Amèrica Llatina varen portar al “desarrollismo” dels anys 50. Els 70, l’esquerra llatinoamericana qüestionava el model Estat-Nació, principal genocida de pobles indígenes, i entenia la condició indígena com un estat transitori cap a la proletarització. Totes aquestes posicions varen fracassar. Des dels mateixos anys 70 va entrar en crisi el discurs habitual sobre el desenvolupament. El Club de Roma amb el famós Informe Meadows plantejava el Creixement Zero. Les conferències d’Estocolm (1972), Río (1992) i Kioto (1997) consideraven insostenible un desenvolupament basat en l’espoli del Planeta i la contaminació. A l’ensems, s’anaven articulant a l’Amèrica Llatina moviments indigenistes que reivindicaven els seus drets (Moviment Zapatista, líders polítics com Evo Morales,...) I allà on es parlava de pobres i indis calia parlar de desigualtat, injustícia social i racisme.

La dècada dels 90 es plantejava una línia única de desenvolupament per a tota la humanitat. Els anomenats “indis” no tan sols no havien desaparegut barrejats amb la resta del proletariat, havien cobrat més consciència dels seus drets i denunciaven genocidis comesos pels estats. Coincidint amb l’actuació de les ONG en aquests àmbits, a països com Brasil, Bolívia, Paraguai, Argentina,.... s’incrementen les demandes indígenes en defensa dels seus drets. Podem citar dos jesuïtes grans investigadors de les llengües indígenes i per tant defensors de les ètnies corresponents. El català Xavier Albó a Bolívia i el mallorquí Bartomeu Melià a Paraguai. Tot plegat ha ajudat a adequar els plans de desenvolupament al “punt de vista dels nadius”.

No vull oblidar la Conferència de Bandung que tot i ser molt anterior, 1955, es va celebrar a Indonèsia amb la presència de líders asiàtics i africans com Nerhu, Sukarno o Zu en Lai, i que representà la presa de consciència dels pobles “subdesenvolupats” del dret a ser tractats igual que els estats econòmicament més avançats. 

Antropologia pel desenvolupament davant l’emergència de l’etnicitat

Des dels 90 es comença a considerar els pobles indígenes en tant que subjectes polítics conscients i agents del seu destí i no tan sols receptors d’un destí imposat. La col·laboració entre indígenes i antropòlegs ha donat l’emergència de l’etnicitat. Aquesta autoafirmació dels pobles s’ha pogut constatar en els fòrums internacionals i a nivell d’estats. Canvis constitucionals a diversos estats donen fe de la nova situació a la qual els indígenes són subjectes de dret.

Brasil, Argentina i Paraguai han vist incrementar la població indígena en els últims censos, segurament no únicament perquè realment hagin augmentat en nombre, també perquè ara hi ha més orgull de ser indígena. Però les elits dels països tenen més orgull de l’indígena històric que de l’indígena real, el qual se segueix menyspreant. Així, a l’Argentina els propis mestres no tenien cap interès en descobrir l’origen indígena dels alumnes.

Qüestions al voltant de l’emergència ètnica

1. Distància entre discurs oficial i realitat. Molts dels drets constitucionals no es fan efectius. 
2. S’ha de tenir més en compte les limitacions econòmiques i polítiques. Sota la invocació de diferències culturals entre els indígenes i la resta de la població, les desigualtats socio-econòmiques poden quedar amagades. 
3. Perill de confondre el tracte i reconeixement a la qüestió ètnica al Canadà i a Austràlia amb la situació d’altres pobles indígenes a països no tan desenvolupats econòmicament o gens desenvolupats. 
4. Els diversos organismes públics o privats que tracten amb els indígenes sovint no consulten amb els interessats. 
5. Molts antropòlegs consideren exòtiques i benèfiques les pràctiques indígenes i s’allunyen de la realitat, sense entrar a la complexa trama de relacions que impliquen indígenes, professionals i institucions. 

Desenvolupament sostenible: TERCERA VIA

Si el concepte “desenvolupament” venia sent qüestionat des dels anys 70, va ser un any després del desastre nuclear de Txernobil quan es va publicar, 1987, un informe de la Comissió Mundial pel Medi Ambient i el Desenvolupament: “El nostre futur comú”, el Brundtland Report. Exposava la necessitat d’un desenvolupament sostenible, o etnodesenvolupament, on qüestionava la injustícia que representa l’acaparament del Nord davant la misèria del Sud. Plantejava en lloc d’un progrés lineal, l’habitual, igual per a tots, un desenvolupament en múltiples direccions segons les necessitats socials. S’havia de conciliar biodiversitat amb diversitat cultural, el que s’acabarà treballant a les Agendes 21 de la Conferència del Clima de Río de Janeiro, l’any 92. Es considerava que les poblacions nadiues tenien uns drets intel·lectuals sobre la seva biodiversitat. L’organisme de Nacions Unides, Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, així ho reconeixia però va topar amb els interessos de l’Organització Mundial de Comerç.

Aquest corrent considera que els indígenes són els que més bé gestionen el seu medi i que els seus coneixements tenen lliure circulació, mentre que el Nord tot ho sotmet al benefici, a obtenir més capital. La indústria farmacèutica, per exemple, no estaria disposada a perdre una part dels seus beneficis i compartir-los amb els indígenes que aportarien el que saben, que és molt, l’Amazònia exemplifica aquesta situació.

S’hauria de patentar el coneixement indígena? No sabem les conseqüències econòmiques, polítiques o culturals que podria tenir aquesta acció.

Reflexions finals i punts de controvèrsia

• Els últims 30 anys s’ha anat passant d’intervencions en projectes de desenvolupament que eren verticalistes i economicistes a un model més participatiu de gestió que ha desembocat en un etnodesenvolupament o desenvolupament sostenible.
• Avui es té molt en compte el punt de vista dels nadius. Fins i tot el Banc Mundial en els seus programes.
• Encara veiem dues línies diferenciades en les accions pel desenvolupament:
1. Transició cap a una economia moderna, industrial i capitalista.
2. Identificació del desenvolupament amb millora de qualitat de vida, eradicació de la pobresa i millors indicadors de benestar material.
• Ha primat el primer model i seguim tenint pobles marginats.
• S’ha imposat l’euro centrisme i el model capitalista o model occidental.
• La globalització accentua les diferències.
• El consum del Nord va lligat a la pobresa del Sud. Un bon exemple són les conseqüències del canvi climàtic.
• La ideologia del desenvolupament constitueix tota una visió del món en tant en quant pressuposa una determinada concepció de la història de la humanitat i de les relacions de l’home amb la natura i assumeix un model de societat considerat universalment vàlid i desitjable: l’occidental. La fe en la ciència, que ho solucionarà tot ha dut a un enfocament tecnocràtic dels problemes socials. Considera inevitable la pèrdua de la diversitat cultural al mateix ritme que els pobles es vagin desenvolupant segons el model occidental.
• Hi ha hagut millores a escala mundial en termes percentuals, no en quantitats absolutes, però la diferència Nord-Sud s’ha anat ampliant, ja que els benestants cada dia viuen millor que els qui no ho són. Ho demostra l’informe anual del PNUD de NNUU.
• L’AOD, Ajuda Oficial al Desenvolupament, ha estat un fracàs. És una ajuda interessada. Diners a canvi del que interessa al donant.
• Les ONG han d’actuar de forma que no reprodueixin el sistema econòmic global, si no fos així perpetuarien la situació de dependència.
• El treball de la cooperació ha de fer evident la perversitat del sistema.
• Creixement no és igual a desenvolupament. El desenvolupament no necessàriament implica creixement.

Tots hem de treballar pel respecte a les poblacions del Sud i pel desenvolupament integral de les seves gents tenint en compte la cultura de la qual formen part. 

Perquè un món millor és possible.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya