ÀFRICA

A finals de maig, Nacions Unides dedica una jornada a recordar el continent africà. El món i, en especial Europa, té un gran deute contret durant segles amb aquest continent. L’espoli econòmic i la sagnia demogràfica ocasionada pel negoci de l’esclavitud van causar ferides difícils de guarir.

Al mateix ritme que els indígenes americans, del nord i del sud, anaven desapareixent, en una autèntica hecatombe, fins arribar a l’extrem que a principis del segle XVII tan sols quedava un 10 % de la població indígena que havia a l’arribada de Colom, aquest buit demogràfic era omplert per esclaus provinents de l’Àfrica negra. Des de l’illa de Goré, davant de les costes senegaleses, sortien cap Amèrica milions d’homes, dones i nens, sempre els més forts, i tot i sent els més forts eren molts els que morien durant la travessia de l’Atlàntic. Les terres subsaharianes quedaven privades de la seva millor saba.

Arribaria després el moment àlgid de la colonització. Al llarg del segle XIX i principis del XX s’intensificà un procés que ja havien iniciat els segles XV i XVI els portuguesos. Totes les potències europees varen ficar les seves mans en el continent africà per extreure les immenses riqueses que atresoraven alguns dels seus territoris. Des de l’alumini i el níquel, passant per l’ivori i els productes de plantació com el cacauet, fins arribar a l’explotació d’or i diamants.

L’altiplà de Katanga, al Congo belga, propietat personal del rei Leopold, o Johannesburg i Kimberley a Sud-àfrica, amb el predomini de la Companyia De Beers, de Cecil Rhodes, es convertiren en paradigma de riquesa. Avui Àfrica té les reserves més importants del món en platí, cromita, roca fosfàtica, cobalt i bauxita. I per si amb l’explotació del subsòl per les potències no hi hagués prou, des de fa 15 anys, estats occidentals, Xina, Índia, Corea del Sud o Aràbia Saudita entre d’altres estats han comprat més de 2.000.000 de quilòmetres quadrats de terres per a les seves futures necessitats.

Quants africans varen perdre la vida en l’explotació de les mines, sovint havent de baixar a grans profunditats? A quin preu es varen enriquir els europeus? L’actuació despietada del rei Leopold ha merescut ser recordada en un llibre que porta el títol significatiu d’El fantasma del Rei Leopold. Des de tallar peus i mans a totes les bestialitats que ens puguem imaginar. Tan terrible va ser que, finalment, Bèlgica decidí treure-li les terres del Congo, cinc vegades la superfície d’Espanya, al seu rei per posar-les sota l’estat belga.

Un altre autor, Luís de Sebastián, publicà “África, pecado de Europa”. El títol no pot ser més explícit. Narra quins varen ser els pecats comesos pels europeus al continent africà i quin és el deute que Europa té amb Àfrica.

Avui segueixen actuant els antics imperis, al costat de les noves potències econòmiques. Xina ha irromput amb força. Els països africans estan encantats amb aquest país que en temps rècord construeix un aeroport, planifica una carretera, edifica una terminal marítima, ... I ho fa a canvi de matèries primeres i/o de terres. Sami Naïr, francès d’origen algerià, ha retret als xinesos que, quan fan obres a l’Àfrica, ja ho duen tot, materials i operaris, i a més a més no es relacionen amb els africans. Per tant, el continent es beneficia de l’obra terminada però no de la seva construcció. L’Índia també està començant a participar del pastís africà.



Àfrica necessita emprenedors que sorgeixin dels seus propis homes i dones, necessita netejar de corruptes les seves institucions, necessita que els seus caps no s’aliïn amb empresaris i polítics dels països desenvolupats, necessita explotar les seves riqueses i no que se les explotin, però per això últim li cal tecnologia. Del contrari es donarà la paradoxa que ja té lloc a Guinea Equatorial, antiga colònia espanyola, amb una de les RPC més altes del món i amb una de les poblacions més empobrides del món. La causa: Empreses multinacionals exploten el petroli en aigües de Guinea i els beneficis van a les multinacionals i al dictador Teodoro Obiang Nguema. El poble rep les engrunes, i amb prou feines.

Boom petrolier a Guinea Equatorial

Els últims anys Àfrica, i Àfrica subsahariana en particular, ha crescut amb índex bastant elevats (5,7 anual entre 2000-2010, tot el continent). Segons l’FMI, els països que més van créixer van ser Angola, Etiòpia, Nigèria, Txad, Moçambic i Ruanda. Però com que la regió té un endarreriment molt acusat la població segueix vivint sota mínims. I és evident que el creixement no repercuteix per igual en tots els sectors socials.

La maledicció del petroli: Pobresa

Esperem que al costat de la macroeconomia, la microeconomia, la de la butxaca de les famílies, vagi millorant. Això no es produirà per les pròpies dinàmiques dels mercats, caldrà esforçar-se per tal que es produeixi una justa redistribució de la riquesa i per a què aquells que més ingressen paguin els seus impostos, tant empreses com grans fortunes, així com que es produeixi una distribució de la riquesa abans d’impostos mitjançant salaris dignes per a tots els treballadors.

Cal que tots aportem el nostre granet de sorra per tal que un Àfrica i un món millor siguin possibles.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya