DIA MUNDIAL DE LA POBLACIÓ

Un dia del mes de juliol, Nacions Unides al dedica a la població. Des de fa molts anys la població és una de les obsessions de l’organisme internacional. I no sense raó. Si el segle XVIII, amb la Revolució Industrial, i el segle XIX es parlava de revolució demogràfica, els segles XX i XXI s’ha parlat d’explosió demogràfica. Si la població havia anat creixent fins l’aparició de la indústria molt lentament i, de vegades, fins i tot havia decrescut, des del 1780 a Gran Bretanya i Holanda i després a altres països es va registrar un creixement demogràfic important, però assumible en relació als recursos. En passar al segle XX, països com l’Índia, Xina, Pakistan, Nigèria, ...varen viure una autèntica explosió demogràfica, un creixement exponencial de la població.

S’ha de dir que les previsions demogràfiques no sempre es compleixen. Tot i l’increment del que estem parlant, al 2000 es va arribar amb menys habitants dels que s’havien previst, per sort!. El tema és molt complex i no hi ha receptes màgiques. Quan el 1972 es va publicar l’Informe Meadows, encarregat pel Club de Roma, es va fer la proposta del Creixement Zero: la indústria, l’explotació de minerals i fonts d’energia i la població no havien de créixer més. El planeta no podia seguir incrementant recursos i dilapidant el que la natura ha trigat milions d’anys a crear. L’informe deixava molts interrogants oberts, com ara: Es podia demanar als països del Sud o subdesenvolupats que aturessin el seu desenvolupament? Què passaria amb un planeta de població envellida? Estarien disposats els països més industrialitzats i les grans multinacionals a disminuir la seva taxa de beneficis?

Dennis Meadows

Que el tema és complex ho demostra, també, el cas de la Xina. La política del fill únic que va aplicar el règim comunista ha donat com a resultat que l’explosió demogràfica s’hagi aturat. Però al mateix temps han pujat nens molt mimats i no educats en la cultura de l’esforç. Fins el 2030 la mà d’obra augmentarà però a partir d’aquesta data s’estancarà. A més a més, hi ha el problema del desequilibri entre nombre de població masculina i nombre de població femenina (ja que les famílies s’estimaven més tenir un nen i les nenes es feien desaparèixer). És evident que la política de natalitat del govern xinès haurà d’anar canviant. Com es pot veure a la gràfica, la situació el 2050 serà insostenible. Si la base de la piràmide s’aprima extraordinàriament tota l’estructura social es ressent. A la Unió Europea pot passar quelcom semblant. Els immigrants que ara fan nosa, d’aquí un anys poden ser reclamats per tal de solventar el problema de l’escassa mà d’obra europea. 

També s’han carregat les culpes de la pobresa, des del món occidental, sobre els propis pobres per reproduir-se sense control. Ens podríem remuntar fins J. S. Mill i arribar a Milton Friedman de la Universitat de Chicago i principal mentor de les polítiques de R. Reagan. Quan s’han fet aquestes afirmacions, s’ha volgut ignorar que Àfrica, i en especial l’Àfrica subsahariana, és la regió del món amb un índex de pobresa més elevat. I Àfrica és el continent menys poblat. Per tant, no s’ha de culpabilitzar als pobres de la seva pobresa sinó més aviat a la mala distribució dels recursos i a la injustícia. Aquesta és l’autèntica causa de la pobresa, encara que cal admetre que una situació d’explosió demogràfica agreuja el problema. 

Nacions Unides, els demògrafs i tots els estudiosos de la qüestió coincideixen en què el sostre del planeta és 10.000 milions d'habitants. Fins aquesta quantitat la terra por alimentar i mantenir a la població amb unes condicions de vida dignes per a tothom. Això tenint en compte que uns hauríem de reduir el nostre nivell de benestar per tal que d’altres poguessin viure més o menys com a occident.

A una entrevista el 2012 al diari Le Monde, Meadows carregava contra els polítics dels països desenvolupats per preocupar-se tan sols dels resultats immediats i no preveure que passarà d'aquí 30 o 40 anys. Els acusa de basar-se en el creixement constant i compara aquesta política amb el que succeeix amb el deute. Un estat té deutes per millorar la seva situació en el present sense preguntar-se si després podrà pagar aquest deute. Qui tindrà el problema? El polític que vingui al darrera. Doncs igual passa amb el planeta. Es tracta d’acontentar el teu electorat per a què et voti. No importa res més. 

Cal mantenir un delicat equilibri entre població i recursos del planeta tenint sempre en compte que tothom, tothom, té dret a una vida digna. 

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya

Juny-2015