DIA INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS-Nacions Unides: 10 DE DESEMBRE

El Bisbe de Roma, el Papa Francesc, ha fet un magnífic resum dels drets humans tenint en compte el sistema capitalista que impera al món. Faig un extracte i reconverteixo el que diu el Papa en drets fonamentals.

EXHORTACIÓ APOSTÒLICA

EVANGELII  GAUDIUM

FRANCESC, BISBE DE ROMA

53. Davant una “economia que mata” dret a no ser exclòs i a l’equitat. L’ésser humà no és un bé de consum. Té dret a estar inserit permanentment en la societat.

54. S’ha desenvolupat una “globalització de la indiferència”. És fals que la llibertat de mercat comporti més equitat i inclusió social. No és veritat la suposada bonesa dels qui tenen el poder econòmic. Davant la situació actual, dret dels exclosos a no seguir esperant a tenir una vida millor.

55. Davant la idolatria del diner la primacia de l’ésser humà.

56. Davant la divinització del mercat i dels beneficis, dret a un medi ambient net, a la transparència i a què no hagi corrupció. Dret a què el diner estigui al servei de la humanitat.

57. Dret a una ètica que condemna “la manipulació i la degradació de la persona”. Déu està fora de les categories del mercat. Dret dels pobres a participar dels béns de la terra.

58. Dret a una reforma financera. “El diner ha de servir, no governar”. Retorn de l’economia i les finances a una ètica en favor de l’ésser humà.

59. Dret a la igualtat d’oportunitats per eradicar la violència. Pobles expulsats a la perifèria del sistema són llavors de futurs conflictes.

60. Dret a una educació que no domestiqui. Dret a poder conèixer la corrupció dels governs.

61. Dret a la llibertat religiosa. A no ser perseguits amb odi i violència com està succeint amb els cristians de moltes regions del món.

62. Dret a una globalització que respecti totes les cultures. Els pobles del Nord no respecten als del Sud i posen en perill valors tradicionals.

63. Dret a tenir pastors més que administradors. Dret a una religió no fonamentalista. No als fonamentalismes que guanyen terreny entre els pobles de la perifèria aprofitant-se de la poca formació de la població.

64. Dret a una educació que ensenyi a pensar críticament i no relativitzi valors morals.

En els articles posteriors una crida a valorar la dignitat humana i la vida en família.

88. Dret a la revolució de la tendresa a què invita el Fill de Déu amb la seva encarnació.

288. Que Maria “ajudi l’Església a ser una casa per molts, una mare per a to“Maria... Que va enderrocar del tron als potentats i acomiadà buits els rics... Estel de la nova evangelització, ajuda’ns a resplendir en el testimoni de la comunió, del servei, de la fe ardent ts els pobles, i faci possible el naixement d’un món nou”.

i generosa de la justícia i l’amor als pobres, per a què l’alegria de l’evangeli arribi fins els confins de la terra i cap perifèria estigui privada de la seva llum.

Mare de l’Evangeli vivent, font d’alegria dels petits, prega per nosaltres.

Amen. Al·leluia.”

FRANCISCUS

Per molts aquests drets seran utopies. També era una utopia que un negre empresonat durant 27 anys arribés a ser president de Sud-àfrica i Nelson Mandela va convertir la utopia en realitat. Sense acritud i amb una eina principal: el PERDÓ. Si tots els cristians en posem a fer feina ho aconseguirem.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya 

DIA DEL VOLUNTARIAT DE NACIONS UNIDES: 5 DE DESEMBRE

Nacions Unides celebra el 5 de desembre el dia del voluntariat. Mai com ara ha estat imprescindible la col·laboració altruista de persones que donen temps, esforç i coneixements a associacions de tot tipus, en especial les dedicades al tercer sector, a tenir cura dels que necessiten una especial atenció, no sols alimentària, també afectiva, i a tenir cura també dels que es troben molt més lluny, a països on la majoria de la població es troba en situació de precarietat per no dir de pobresa, una pobresa que fereix la sensibilitat dels qui la sofreixen i del qui la contemplem i que demana a crits canviar les perverses estructures econòmiques del nostre món. Ho acaba de recordar el Papa Francesc, el capitalisme és una estructura de pecat, un sistema econòmic que mata.

Ara, com mai, cal la mobilització de les societats benestants d’Europa a favor dels desvalguts d’aquí i dels d’allà. Ara que les ajudes públiques, què lluny queda aquella aspiració del 0’7 % del pressupost dels estats dedicat a cooperació, han quedat reduïdes a quantitats simbòliques o simplement han estat suprimides. La famosa frase de Kennedy: “No preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t que pots fer tu pel teu país”, la podríem ampliar a escala planetària. Què pots fer tu pels pobres del món, pel teu planeta?.

Les ONGD no podrien existir sense el concurs dels voluntaris que supleixen, amb molt bona voluntat, la manca de recursos. Hem de recordar que els voluntaris poden fer tot tipus de tasques, des de tasques administratives fins tasques de sensibilització, mobilització social, recollida de signatures, recollida de fons, d’aliments,... el llistat és interminable.

A més a més, ser voluntari proporciona una satisfacció moral. Som nosaltres els que hem de donar gràcies, tal com fan els hindús, per poder ajudar altres persones que no estan en la nostra situació. Des d’aquí una invitació a la participació, ja que a les nostres societats podem dedicar temps als altres perquè tenim les necessitats bàsiques cobertes. Als països del Sud poc voluntariat pot haver-hi ja que la majoria de la població prou feina té per poder subsistir.

Entre tots podem fer un món més just i més humà.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

Campanya per aconseguir fons per a les escoles FE Y ALEGRIA de Paraguai

Cooperant a Santiago de los Caballeros, República Dominicana

ANTROPOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT

Orígens

La nostra visió del desenvolupament i del subdesenvolupament és estrictament occidental i, a més d’occidental, avui és una mirada que no pot amagar l’herència derivada de la colonització britànica i francesa. Hem passat de discutir si els indígenes tenien ànima, com va fer l’Espanya dels inicis de la colonització americana, o el parlament britànic del segle XIX, a tractar les poblacions no europees ni nord-americanes com menors d’edat, amb un paternalisme, en el millor dels casos, que impedeix un tracte de tu a tu, entre iguals. Ja en el segle XXI, Gran Bretanya i els Estats Units, és a dir, colonitzadors i neocolonialistes han imposat la seva visió. És possible que la crisi actual obligui a replantejar-se moltes qüestions que semblaven intocables. On és la suposada superioritat de la raça blanca i, en especial anglosaxona i blanca, davant els països emergents asiàtics?

Primer els missioners, després antropòlegs, sociòlegs, alguns polítics,... parlaven en nom dels pobles “nadius”. La pròpia expressió “nadius” té unes connotacions pejoratives, quan tots som nadius d’algun territori. Avui els “nadius” poden comptar amb veus pròpies. Fins i tot un continent tan problemàtic com Àfrica subsahariana va comptar amb defensors de la negritud com el senegalès L.S. Senghor o el ghanès Nkrumah.

Podem afirmar amb Paula Colmegna (2002) que avui hi ha dues formes de plantejar l’antropologia del desenvolupament: 

1. La que es planteja el desenvolupament de comunitats locals, vulnerables, tradicionals, sense replantejar-se críticament nocions i conceptes involucrats ens els projectes de desenvolupament. 
2. L’antropologia que se centra en l’anàlisi crítica dels conceptes i pràctiques que s’utilitzen en les polítiques de desenvolupament. 

Si el segle XIX tot girava al voltant del colonialisme, el XX va sorgir una antropologia del desenvolupament crítica amb el concepte de desenvolupament que segueix exclusivament uns paràmetres occidentals, euro cèntrics, que identifiquen desenvolupament amb creixement econòmic posant com exemples els països desenvolupats d’Europa Occidental, amb el rerefons, fins la crisi actual intocable, de creixement indefinit, en el context d'una globalització regida per aquest paràmetre.

Segons David Shelton, 2002, pels EEUU una major producció és clau per a la prosperitat i la pau i per a produir més cal coneixement tècnic i ciència.

Aquestes idees aplicades a l’Amèrica Llatina varen portar al “desarrollismo” dels anys 50. Els 70, l’esquerra llatinoamericana qüestionava el model Estat-Nació, principal genocida de pobles indígenes, i entenia la condició indígena com un estat transitori cap a la proletarització. Totes aquestes posicions varen fracassar. Des dels mateixos anys 70 va entrar en crisi el discurs habitual sobre el desenvolupament. El Club de Roma amb el famós Informe Meadows plantejava el Creixement Zero. Les conferències d’Estocolm (1972), Río (1992) i Kioto (1997) consideraven insostenible un desenvolupament basat en l’espoli del Planeta i la contaminació. A l’ensems, s’anaven articulant a l’Amèrica Llatina moviments indigenistes que reivindicaven els seus drets (Moviment Zapatista, líders polítics com Evo Morales,...) I allà on es parlava de pobres i indis calia parlar de desigualtat, injustícia social i racisme.

La dècada dels 90 es plantejava una línia única de desenvolupament per a tota la humanitat. Els anomenats “indis” no tan sols no havien desaparegut barrejats amb la resta del proletariat, havien cobrat més consciència dels seus drets i denunciaven genocidis comesos pels estats. Coincidint amb l’actuació de les ONG en aquests àmbits, a països com Brasil, Bolívia, Paraguai, Argentina,.... s’incrementen les demandes indígenes en defensa dels seus drets. Podem citar dos jesuïtes grans investigadors de les llengües indígenes i per tant defensors de les ètnies corresponents. El català Xavier Albó a Bolívia i el mallorquí Bartomeu Melià a Paraguai. Tot plegat ha ajudat a adequar els plans de desenvolupament al “punt de vista dels nadius”.

No vull oblidar la Conferència de Bandung que tot i ser molt anterior, 1955, es va celebrar a Indonèsia amb la presència de líders asiàtics i africans com Nerhu, Sukarno o Zu en Lai, i que representà la presa de consciència dels pobles “subdesenvolupats” del dret a ser tractats igual que els estats econòmicament més avançats. 

Antropologia pel desenvolupament davant l’emergència de l’etnicitat

Des dels 90 es comença a considerar els pobles indígenes en tant que subjectes polítics conscients i agents del seu destí i no tan sols receptors d’un destí imposat. La col·laboració entre indígenes i antropòlegs ha donat l’emergència de l’etnicitat. Aquesta autoafirmació dels pobles s’ha pogut constatar en els fòrums internacionals i a nivell d’estats. Canvis constitucionals a diversos estats donen fe de la nova situació a la qual els indígenes són subjectes de dret.

Brasil, Argentina i Paraguai han vist incrementar la població indígena en els últims censos, segurament no únicament perquè realment hagin augmentat en nombre, també perquè ara hi ha més orgull de ser indígena. Però les elits dels països tenen més orgull de l’indígena històric que de l’indígena real, el qual se segueix menyspreant. Així, a l’Argentina els propis mestres no tenien cap interès en descobrir l’origen indígena dels alumnes.

Qüestions al voltant de l’emergència ètnica

1. Distància entre discurs oficial i realitat. Molts dels drets constitucionals no es fan efectius. 
2. S’ha de tenir més en compte les limitacions econòmiques i polítiques. Sota la invocació de diferències culturals entre els indígenes i la resta de la població, les desigualtats socio-econòmiques poden quedar amagades. 
3. Perill de confondre el tracte i reconeixement a la qüestió ètnica al Canadà i a Austràlia amb la situació d’altres pobles indígenes a països no tan desenvolupats econòmicament o gens desenvolupats. 
4. Els diversos organismes públics o privats que tracten amb els indígenes sovint no consulten amb els interessats. 
5. Molts antropòlegs consideren exòtiques i benèfiques les pràctiques indígenes i s’allunyen de la realitat, sense entrar a la complexa trama de relacions que impliquen indígenes, professionals i institucions. 

Desenvolupament sostenible: TERCERA VIA

Si el concepte “desenvolupament” venia sent qüestionat des dels anys 70, va ser un any després del desastre nuclear de Txernobil quan es va publicar, 1987, un informe de la Comissió Mundial pel Medi Ambient i el Desenvolupament: “El nostre futur comú”, el Brundtland Report. Exposava la necessitat d’un desenvolupament sostenible, o etnodesenvolupament, on qüestionava la injustícia que representa l’acaparament del Nord davant la misèria del Sud. Plantejava en lloc d’un progrés lineal, l’habitual, igual per a tots, un desenvolupament en múltiples direccions segons les necessitats socials. S’havia de conciliar biodiversitat amb diversitat cultural, el que s’acabarà treballant a les Agendes 21 de la Conferència del Clima de Río de Janeiro, l’any 92. Es considerava que les poblacions nadiues tenien uns drets intel·lectuals sobre la seva biodiversitat. L’organisme de Nacions Unides, Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, així ho reconeixia però va topar amb els interessos de l’Organització Mundial de Comerç.

Aquest corrent considera que els indígenes són els que més bé gestionen el seu medi i que els seus coneixements tenen lliure circulació, mentre que el Nord tot ho sotmet al benefici, a obtenir més capital. La indústria farmacèutica, per exemple, no estaria disposada a perdre una part dels seus beneficis i compartir-los amb els indígenes que aportarien el que saben, que és molt, l’Amazònia exemplifica aquesta situació.

S’hauria de patentar el coneixement indígena? No sabem les conseqüències econòmiques, polítiques o culturals que podria tenir aquesta acció.

Reflexions finals i punts de controvèrsia

• Els últims 30 anys s’ha anat passant d’intervencions en projectes de desenvolupament que eren verticalistes i economicistes a un model més participatiu de gestió que ha desembocat en un etnodesenvolupament o desenvolupament sostenible.
• Avui es té molt en compte el punt de vista dels nadius. Fins i tot el Banc Mundial en els seus programes.
• Encara veiem dues línies diferenciades en les accions pel desenvolupament:
1. Transició cap a una economia moderna, industrial i capitalista.
2. Identificació del desenvolupament amb millora de qualitat de vida, eradicació de la pobresa i millors indicadors de benestar material.
• Ha primat el primer model i seguim tenint pobles marginats.
• S’ha imposat l’euro centrisme i el model capitalista o model occidental.
• La globalització accentua les diferències.
• El consum del Nord va lligat a la pobresa del Sud. Un bon exemple són les conseqüències del canvi climàtic.
• La ideologia del desenvolupament constitueix tota una visió del món en tant en quant pressuposa una determinada concepció de la història de la humanitat i de les relacions de l’home amb la natura i assumeix un model de societat considerat universalment vàlid i desitjable: l’occidental. La fe en la ciència, que ho solucionarà tot ha dut a un enfocament tecnocràtic dels problemes socials. Considera inevitable la pèrdua de la diversitat cultural al mateix ritme que els pobles es vagin desenvolupant segons el model occidental.
• Hi ha hagut millores a escala mundial en termes percentuals, no en quantitats absolutes, però la diferència Nord-Sud s’ha anat ampliant, ja que els benestants cada dia viuen millor que els qui no ho són. Ho demostra l’informe anual del PNUD de NNUU.
• L’AOD, Ajuda Oficial al Desenvolupament, ha estat un fracàs. És una ajuda interessada. Diners a canvi del que interessa al donant.
• Les ONG han d’actuar de forma que no reprodueixin el sistema econòmic global, si no fos així perpetuarien la situació de dependència.
• El treball de la cooperació ha de fer evident la perversitat del sistema.
• Creixement no és igual a desenvolupament. El desenvolupament no necessàriament implica creixement.

Tots hem de treballar pel respecte a les poblacions del Sud i pel desenvolupament integral de les seves gents tenint en compte la cultura de la qual formen part. 

Perquè un món millor és possible.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya

Dia de la Tolerància de Nacions Unides (16 de novembre)

Sempre hi ha hagut moviments intolerants, països intolerants, persones intolerants, … Donava la sensació que avançar en civilització i modernitat ens faria diferents. Més comprensius, oberts als altres, en definitiva, éssers amb capacitat de diàleg. Hem anomenat “Primavera àrab” un moviment islàmic que ha mostrat un grau de virulència contra els cristians que té molt de tempestuós i molt poc de primaveral.

Avui els cristians són perseguits a Àfrica, Nigèria o Egipte, i al Pròxim Orient, Iraq o Síria, com mai havia succeït anteriorment. Caldeus, armenis, siríacs, coptes, ... s’han hagut d’exiliar.

El soldà de Brunei acaba d’imposar la llei islàmica, la shària, pel habitants de religió islàmica del seu petit estat. Els altres es regiran per les lleis heretades dels anglesos.

Països com Estats Units conserven una fòbia contra la negritud inexplicable i inacceptable. Tribunals formats per blancs no tenen gaires problemes per condemnar ciutadans de raça negra.

Intolerància entre ètnies. Hutus i tutsis a Burundi i Ruanda, entre diversos grups al Sudan, a Sri Lanka, ...

Els immigrants maltractats, no considerats com a iguals, a Alemanya fa anys que es produeixen atemptats contra edificis on resideixen turcs, els partits xenòfobs guanyen terreny a Europa.

Entre nosaltres, espanyols-catalans, estem veient els problemes per arribar a acords que en democràcia no haurien de presentar dificultats.

Realment estem més desenvolupats avui que fa dos mil anys? O tan sols és un vernís que es dissol amb suma facilitat?

Fem entre tots un món on les relacions humanes siguin realment humanes.

Joaquim Alsina

Permament de FISC-Catalunya

DIA INTERNACIONAL DE LA NO VIOLÈNCIA

El 2 d’octubre se celebra el Dia Internacional de la No Violència. Quan els telenotícies ens parlen diàriament de la violència de gènere o dels crims contra la humanitat que tenen lloc a diferents punts del planeta, recordem Síria, Egipte, R. D. Congo,... i a més a més la persecució a què són sotmesos els cristians a molts països, com és el cas dels caldeus a l’Iraq, els coptes a Egipte o protestants i catòlics al nord de Nigèria, la celebració d’aquest dia per NNUU esdevé imprescindible per tal de prendre consciència de la situació en què es troba el món actual, que no és gaire diferent a altres èpoques en quant a la persecució de determinats grups ètnics, socials o religiosos. 

És evident que si la justícia social imperés en els països amb problemes i llurs poblacions visquessin més bé no hi hauria lloc per tanta violència. Per tant hem de relacionar la manca de benestar amb l’ús de la força i abús de la força a determinats territoris. Els fanatismes neixen sovint de la incultura, no sempre però quasi sempre, i entre fanatisme i ambició per posseir més és evident que es produeix un cocktail que provoca mort i assassinats a molts territoris del món. Cal seguir les paraules del bisbe de Roma, Francesc, a favor de la pau i seguir camins de pau per solucionar els conflictes.

Solidàrium’13

El passat dissabte 19 d’octubre va tenir lloc la fira de les entitats solidàries, Solidàrium’13.

El repte d’aquesta edició, ha anat més enllà de la lluita contra les desigualtats, enguany s'ha volgut treballar entorn a l’Any internacional de la cooperació en l’esfera de l’aigua i aprofundir en l’objectiu de desenvolupament del mil·lenni núm. 7, per tal d’aconseguir un medi ambient més saludable tant a escala local com planetària.

Com cada any, es van aplegar moltes de les entitats solidàries més importants entre les quals gràcies a la col·laboració del Col·legi Lestonnac de Lleida, ens hi fem un lloc.

El dia, va estar ben entretingut i animat. Es va poder gaudir de les activitats organitzades i emmarcades per la solidaritat: mercat de l’intercanvi de jocs i joguines, teatre i actuacions multiculturals així com d’altres més activitats.

Heus aquí una petita mostra fotogràfica.

EL DIA DE LA NENA I DE LA DONA RURAL

El dia 11 d’octubre és el dia de la nena i el dia 15 el dia de la dona rural. Per què NNUU dedica una jornada a nenes i dones rurals? Perquè cal vetllar pels drets de les nenes i dones, sobre tot si tenim en compte que de cada 10 persones pobres en el món, 7 són dones, i entre aquestes una alta proporció de nenes i dones rurals. Són elles les que van a buscar l’aigua a un pou en les regions més remotes o no tant d’Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina. Els nens van a escola, les nenes arriben tard i el mestre ja no les deixa entrar a l’aula. O són elles les que romanen a casa ajudant la mare en les tasques de la llar i a tenir curar dels germanets petits.

Sempre sentim parlar de violació en femení, de maltracta en femení per qui rep i en masculí per qui colpeja o assassina. És evident qui té les de perdre. També és evident que si volem que els països del Sud surtin del subdesenvolupament cal educar i preparar les nenes que després seran dones. Quan visitem un país del Sud, ens adonem de seguida que és la dona la que sustenta la família i la que vertebra la societat, d’aquí la importància de preparar-la bé. Cal que la dona assumeixi que ella té, com a mínim, els mateixos drets que l’home. Totes les ONG pel desenvolupament ens preocupem d’apoderar les dones per tal que ocupin el lloc que els correspon a la societat civil. 

També constatem les ONG, com succeeix amb FISC, que les dones responen a la confiança que es diposita en elles. En situacions extremes, com ara camps de refugiats, es prepara les dones per ensenyar la gent del camp formes de comportament higiènic, com millorar els conreus o com tractar el ramat per tal que no s’escampin malalties. Sempre s’obté un resultat magnífic, tal com ha succeït als camps de refugiats del Txad al costat de la frontera amb Sudan.  

Des d’aquí podem exigir als nostres polítics i a les diverses organitzacions que posin especial interès en potenciar el paper de la dona. Si sovint critiquem que al nostra país els salaris de les dones són inferiors als del homes ens podem imaginar el que passa a altres continents.

Joaquim Alsina Cardiel – Setembre 2013

AMÈRICA LLATINA 1810-2007 (Ponent: Luís de Sebastián)

Luís de Sebastián, va ser fa uns anys vicerector de la Universitat Centreamericana de San Salvador i es pot afirma que ha estat anant a Amèrica Llatina a dictar cursos des de fa 40 anys ja sigui vivint a la universitat o en estades d’un mes. Això ens parla del grau de coneixement que té de la realitat llatinoamericana.

El 2.010 es commemorarà el 200 aniversari de l’inici de les independències del subcontinent americà. Països molt diferents entre sí que tenen en comú el passat colonial espanyol i la imposició d’una llengua sobre les llengües indígenes. Amb una societat jeràrquica amb classes socials molt diferenciades i a la qual els pobres s’han hagut de resignar a suportar les seves penúries econòmiques perquè “Déu així ho havia volgut”.

Espanya portà la intransigència: la Inquisició, una institució medieval.

Els anglesos als EEUU, els Pares Fundadors o Pilgrims Fathers, uns protestants puritans, que fugien dels anglicans, religió oficial d’Anglaterra el segle XVII, van fer una cosa nova, diferent: Tolerància religiosa, diferents classes socials, govern democràtic.

A l’Amèrica hispànica es varen formar latifundis. Arriba un moment que els colons volen decidir sobre si mateixos tant econòmicament com políticament. Passen a lluitar per la independència. No va ser una revolució social. La societat va seguir igual amb altres líders, sempre blancs i rics. Els criolls. És un problema que Llatinoamèrica arrossega fins avui. Se segueix explotant la població.

A Mèxic hi ha la persona més rica del món: Carlos Slim. 60.000 milions de $, un 6,60 % del PIB mexicà, mentre els indígenes malviuen a Tabasco, Chiapas o en coves al nord de l’Estat.

CEMEX, Cementos Mexicanos, han comprat cimenteres a Espanya i a Austràlia. I ara és la segona cimentera del món.

Aquests països es varen distanciar d’Espanya econòmicament, socialment, políticament, ...i van buscar aliances amb França, Anglaterra i Alemanya.

Varen quedar despenjats del món a mitjans del XIX.

Necessiten importar manufactures i exportar primeres matèries: cacau, canya de sucre, plantes medicinals, ...

Varen quedar apartats de la Revolució Industrial europea i de la nord-americana. Va començar a arribar capital anglès que va desenvolupar indústries càrniques a Argentina i varen fer ports, frigorífics i ferrocarril en funció dels seus interessos comercials.

Els anglesos porten i fomenten el conreu del cafè a Costa Rica, Hondures, El Salvador, Guatemala i després es va estendre cap a Brasil i Colòmbia. Això va produir molt capital però la riquesa es va distribuir molt malament.

Així es varen anar integrant en l’economia mundial. Arribaren molts emigrants europeus i asiàtics. Es construïren grans ciutats, es portaren teatres d’òpera (Manaus a l’Amazònia del Brasil), ...

Amb la I Guerra Mundial proveeixen a Europa de minerals, energia, aliments,... el que és bo per la macroeconomia, pels Estats, però els pobres seguiran igual de marginats.

Els anys 20 els llatinoamericans rics venien a Europa, no a Espanya, considerat país de segona, i anaven als EEUU, on portaven una vida ampul·losa de gran luxe.

Arriba la Crisi del 29 i dels anys 30 i es redueix l’exportació. Una gran crisi i empobriment. S’inicia un període de substitució d’importacions. No tenien divises i a Brasil, Argentina, Mèxic i Colòmbia comencen a muntar indústries. Avui hi ha grans complexos industrials. Això comportarà problemes socials. Per exemple, 32.000 camperols seran assassinats a El Salvador.

Amb la II Guerra Mundial es va exportar molt mineral, energia i alimentació. Per la perillositat dels mars, guerra submarina, han de seguir industrialitzant-se.

El 1945 són considerats països rics en el món: els EEUU, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Argentina, Brasil, Mèxic i fins i tot Cuba. Es vivia millor a molts països llatinoamericans que a Alemanya i a Europa en general.

L’aparició de nous productes, anys 60, fa créixer l’economia. Tots els països progressen. També les ex-colònies.

Durant la Guerra Freda, el comunisme va ser una alternativa al capitalisme. Els responsables del capitalisme varen haver de cedir i millorar la situació de les classes socials pobres per tal que no es passessin al comunisme.

El 1989, quan va caure el mur de Berlín vàrem veure que els països de l’Est tenien necessitats bàsiques resoltes però tot estava molt endarrerit.

I Amèrica Llatina i els EEUU?

Els EEUU consideraven Amèrica Llatina el seu “patio trasero”. Un bon exemple serà la construcció del Canal de Panamà, que primer s’havia intentat obrir per Nicaragua i després els nord-americans decidiren fer-lo a la part de Colòmbia que correspon a l’actual Panamà. Territori que es farà independent perquè EEUU esperona als treballadors del ferrocarril per a què demanin la independència. Un cop construït el canal estarà a mans nord-americanes fins finals del segle XX, incloent-hi la famosa Escola de les Amèriques on s’ensenyava a torturar a les policies i exèrcits del centre i sud d’Amèrica i d’on varen sorgir molts futurs dictadors.

EEUU es preocupa per Europa i menys per Amèrica Llatina fins que arriba Castro a Cuba el 1959. Es fica de ple per por al socialisme. Rockefeller ha d’anar a veure que passa als països del sud de Río Grande.

L’Alianza para el Progreso de Kennedy volia millorar l’economia amb reformes agrícoles, l’educació, ... el que no va agradar als rics ni als militars.

Els exèrcits varen ser reforçats amb armes ja en dessús als EEUU i que procedien de la Guerra de Corea i d’altres guerres.

El que interessava per sobre de tot als EEUU era lluitar contra la subversió, els comunistes. Tots els que protestaven eren considerats comunistes al que equivalia a condemna a mort. D’aquí l’existència de l’Escola de les Amèriques.

A EEUU sorgeix el Neoliberalisme: Retirada de l’Estat del camp de l’economia. Reagan considera que l’Estat és el problema. Tot es deixa a mans del mercat. Quan cau el mur de Berlín representa el triomf del mercat, final de la història , segons alguns pensadors. Però surt la Yihad, les torres de l’11 de setembre, Lula a Brasil o la Xina.

Amèrica Llatina va tenir un gran problema amb el Deute Extern. No podia pagar. Això arruïnaria molts bancs del Nord. S’ha d’aplicar polítiques econòmiques d’ajustament estructural. Privatització de totes les empreses. Espanya compra empreses a les seves excolònies.

La dècada dels 80 és la dècada perduda. La dècada dels 90, anys millors. Pugen alguns preus de les primeres matèries, s’acaben els cops d’Estat,... però segueix la desigualtat. Hi ha plutocràcia més que democràcia.

Cal estendre el sistema fiscal a tots els països. Tan sols Brasil se sembla una mica a Europa i distribueix riquesa mitjançant un sistema impositiu més just. Els impostos representen el 30% d’un salari, mentre que a Mèxic tan sols el 10%.

Aquesta situació a produït emigració cap als EEUU i ara cap a Espanya, de tal manera que les remeses d’emigrants representa la principal riquesa de molts estats del centre i sud d’Amèrica.