SER RIC SURT MOLT BARAT

FISCALITAT I DESIGUALTAT A ESPANYA I AL MÓN

El mes de febrer, Oxfam va presentar un nou informe sobre les causes de la desigualtat. En aquesta ocasió feia referència a les empreses de l’ÍBEX 35 i els paradisos fiscals, l’enginyeria empresarial per tal d’evitar pagar impostos i l’evasió i elusió fiscal. Sota el títol “La il·lusió fiscal”, l’informe denuncia que cada any el frau fiscal representa per a Espanya la pèrdua de 59.000 milions d’euros, dels quals el 72 % correspon a les grans empreses i a les grans fortunes. Aquesta quantitat repercuteix en els serveis socials, sanitat i educació principalment, que l’Estat del benestar es compromet a prestar als seus ciutadans.

Borsa de Madrid

Les grans empreses de la Borsa espanyola tributen tan sols un 5.3 % dels seus beneficis en lloc del 30 % que els correspondria. Com aconsegueixen pagar tan poc? La resposta es troba en el desviament de capitals a paradisos fiscals com ara Delaware, als EEUU, amb 352 filials espanyoles ubicades que escamotegen a l’estat el corresponent pagament  d’impostos, Holanda, amb 122, Luxemburg, amb 62, Irlanda, amb 56, Suïssa, amb 25, Hong-Kong, amb 24, Illes Caiman, al Carib, amb 22, i un llarg etcètera que va de Puerto Rico a Dubai passant per Sud-àfrica. 

Cal tenir en compte que tan sols en un any, entre el 2012 i el 2013, es varen incrementar les filials a paradisos fiscals en un 44 %, passant de 561 a 810. I la inversió espanyola en aquests territoris va augmentar en un 25 %. Quines empreses es troben al capdavant? : Banc Santander, ACS, IBERDROLA, ABENGOA, BBVA, REPSOL, Ferrovial, ...

Per declarar menys beneficis les grans empreses fan autèntiques meravelles d’enginyeria financera. Utilitzen empreses pantalla, tot sense caure en la il·legalitat. Un exemple d’empresa pantalla: Una empresa espanyola vol vendre Kiwis de Nova Zelanda a Espanya. El normal seria que l'empresa comprés els kiwis directament al país d'origen i al vendre'ls a Espanya pagués pels beneficis obtinguts l'impost de societats, és a dir, si els compra a 50 i els ven a 200, que pagués impostos pels 150 de benefici. Ara, per pagar menys impostos, el que fa és constituir una societat, en un lloc on no es tributi, o es tributi molt poc, per les operacions que s'han dut a terme fora del país.  La societat pantalla, p. ex. constituïda a l'illa de Man, Gran Bretanya, compra kiwis a 50 a Nova Zelanda i se'ls ven a 190 a una filial seva a l’illa de Man, aquesta obté un benefici de 140 pel qual no tributarà res o molt poc, i seguidament l'empresa espanyola compra els kiwis a la societat pantalla, la filial, a 190 i els ven a Espanya a 200, de manera que només pagarà impostos sobre 10. Tot molt legal però molt inmoral.

Zucman 

Segons Zucman, els paradisos fiscals es troben al centre de la crisi financera. Remarca aquest economista que acabar amb els paradisos, i acabar amb la pobresa i la desigualtat a escala mundial, depèn de decisions polítiques. L’evasió i l’elusió fiscal té un cost en vides humanes molt alt.  La UE deixa de recaptar cada any un bilió d’euros per les causes esmentades i els països en vies de desenvolupament 100.000 milions de dòlars. Amb aquestes quantitats es podrien solucionar molts dels problemes que avui tenallen la humanitat. 

Illes Verges, un “autèntic paradís”

Un exemple escandalós pot ser, entre molts d’altres, Sierra Leone: Els incentius fiscals atorgats pel govern de l’Estat a sis grans empreses, el 2012, equivalien al 59 % del pressupost total del país. Són diners que deixa de recaptar l’Estat i que no van a sanitat o educació. I dos anys més tard, arriba l’ebola i no hi ha diners per a eradicar l’epidèmia, amb 11.000 casos detectats i de moment 3.500 morts.

Empreses com Google, Apple, Disney, Starbucks, Pepsi, Amazon, HSBC s’han vist esquitxades per notícies d’evasió fiscal. No estem parlant de cometre delictes, perquè moltes d’aquestes pràctiques, incomprensiblement, són legals. Per aquest motiu, cal prendre decisions polítiques per acabar amb aquesta situació. Oxfam ha fet una proposta de reunió a Addis-Abeba, Etiòpia, a escala mundial, per a arribar a acords per acabar amb els paradisos fiscals i amb totes les possibilitats legals que tenen les empreses, enginyeria fiscal, per a no pagar el que correspon pels seus beneficis. Una reforma del sistema fiscal internacional. 

Tots podem signar una petició al web d’Oxfam-Intermón per canviar la situació. Perquè és possible un món just, on la pobresa sigui definitivament eradicada, ja que el planeta disposa dels recursos necessaris. Cal voluntat política. I no oblidem que si les grans multinacionals són les que dominen el món, l’opinió pública es considera com el segon poder, ja que ni a grans empreses ni als estats, i als partits que els governen, els interessa posar-se en contra la població, en definitiva depenen de les seves compres i dels seus vots.

Joaquim Alsina 

Permanent de FISC-Catalunya

NENS SOLDAT

NENS SOLDAT

El mes de febrer Nacions Unides dedica un dia a recordar la utilització de nens soldat. És evident que cap Estat no pot utilitzar nens soldat. Però sí és possible que siguin utilitzats per organitzacions que estan en connivència amb els Estats.

El més habitual és reclutar nens per part de guerrilles, organitzacions terroristes, que els obliguen a fer autèntiques barbaritats. El que s’explica d’Àfrica, a països com Libèria, Sierra Leone, Costa d’Ivori, R.D. del Congo, Rwanda,..., fa que ens avergonyim de pertànyer al gènere humà. S’ha arribat a obligar als nens a assassinar familiars, de vegades els propis pares, perquè després ja no dubtaran a l’hora de mutilar o matar qualsevol altra persona. I no podran retornar amb la seva família, si és que tenen temptacions de fer-ho. També s’explica que se’ls practica una incisió a la pell i se’ls posa droga per tal d’embogir-los encara més i fer-los més violents. El que tantes vegades s’ha dit i ha popularitzat una pel·lícula: Diamants de sang.

Les nenes sovint són convertides en esclaves sexuals. A saber què estarà passant amb les 200 nenes segrestades per Boko Haram, guerrilla islamista integrista, al nord de Nigèria i amb altres segrestats posteriorment.

Se’ls roba la infància i se’ls trastorna per sempre. Ho constaten les institucions que tenen els javerians i que intenten reinserir als nens o nois a la societat. Alguns d’aquests nois han arribat a atacar als religiosos que són els seus protectors.

Missions javerianes 

L’ésser humà està capacitat per a dur a terme les tasques més sublims, però també les més inversemblants i demoníaques. Ara assistim al terrible drama que està protagonitzant l’Estat Islàmic al Pròxim Orient. Al bell mig d’una autèntica orgia de sang i sadisme, està preparant infants per tal que, carregats d’explosius, esclatin allà on puguin fer més mal. Se’ls roba la infància, la consciència, la vida.

El món ha de reaccionar davant la barbàrie. Ens mobilitzem quan afecta a occident. El cas de la revista Charlie Hebdo ho demostra. Ha servit per adonar-nos del que està passant a diverses regions del món. La matança de cristians, i també musulmans, a Iraq i Síria ja fa anys que s’està produint. Milers de decapitats i crucificats, centenars de milers de refugiats a altres països, caldeus, siríacs, xiïtes, yazidites ... Ha hagut de succeir l’atemptat de París per a què la comunitat internacional obri els ulls.

Prou matar i morir en nom de Déu. Ni Jahvè, ni Al·là, ni Déu Pare, Fill o Esperit Sant, cap Déu demana sang. El que és propi de les religions és la misericòrdia, és a dir, compartir el cor amb el proïsme. Compartir la vida, no la mort.

Mai més, ni en nom de Déu, ni en nom de l’ésser humà!

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

Febrer-2015 

LA PAU

El Papa Pau VI, aquell gran pontífex que va saber donar un cop de timó al Concili Vaticà II per tal que l’Església s’obrís al món modern i declarés una “opció preferencial pels pobres”, va instituir l’1 de gener de 1968 com Dia Mundial de la Pau. Després es va promoure el 30 de gener dia de la pau i la no violència fent-lo coincidir amb l’assassinat de Gandhi a mans d’un fanàtic hindú.

 Gandhi i Pau VI units per l’anhel de pau a l’Índia i al món  

I, què és la pau?

No hi ha pau quan regna la injustícia, quan l’explotació dels treballadors, amb jornades extenuants i salaris vergonyants, impera al món, quan les persones no tenen llibertat d’expressió, de reunió, de sindicació, quan no hi ha accés a l’educació ni al treball, quan les dones són marginades i supeditades a l’home i no poden desenvolupar les seves potencialitats com sí ho fan els homes, no hi ha pau si la fam afecta a àmplies capes socials o a una sola persona, la fam és la pitjor de les violències, causa malalties i mort sense que, aparentment, hi hagi culpables, no hi ha pau si sortir al carrer es converteix en un suplici per por a ser atracats, violats o assassinats a mans de delinqüents, i no hi ha pau si l’existència d’aquests delinqüents s’origina en les desigualtats socials, no hi ha pau si les persones són perseguides per causa de la seva raça, ètnia o religió, com succeeix amb els cristians en aquests moments a tantes regions d’Àsia i Àfrica, terrorisme i segrestos imperen a molts llocs del món pels motius esmentats o simplement per aconseguir diners, no hi ha pau si hi ha guerra. I no hi ha pau si en els nostres cors regna el fanatisme, l’odi i la rancúnia.

Tan sols podem construir una societat pacífica des del nostre equilibri emocional, sentint-nos bé amb nosaltres mateixos, sentint el cap i el cor serens, reconciliats i estimant al proïsme. En definitiva, la pau és filla de l’amor. Si les nostres societats es regissin per l’amor no hi hauria lloc a la discriminació, la desigualtat, la violència i la injustícia.

El Papa Francesc en el Missatge de la Pau adreçat aquest 2015 al món en general i als cristians en particular, recorda que el desig d’una vida plena forma part d’un anhel indeleble de fraternitat, que ens invita a la comunió amb els altres, en qui trobem no enemics o contrincants, sinó germans i germanes a qui acollir i estimar. La fraternitat expressa la multiplicitat i la diferència que hi ha entre els germans, però tots compartint el mateix origen, naturalesa i dignitat. La persona tractada com a un objecte, reduïda a ser propietat d’un altre, és tractada com un mitjà i no com un fi. Sotmesa al déu diner per la seva dignitat humana.

El Papa invita a cadascú, segons la seva posició i responsabilitats, a fer gestos de fraternitat amb aquells que es trobin en un estat de sotmetiment. I, en aquest sentit, demana no comprar béns materials que hagin estat produïts amb explotació laboral. No podem ser còmplices del mal, ni els governants ni la ciutadania. Per derrotar el mal cal una mobilització d’una dimensió comparable a la del mateix fenomen.

Torna el Papa Francesc a recordar el que va dir a Lampedusa amb motiu de la mort de molts africans immigrants, “la globalització de la indiferència, que ara afecta la vida de tants germans i germanes, ens demana que siguem artífexs d’una globalització de la solidaritat i de la fraternitat, que els doni esperança i els faci refer amb ànim el camí, a través dels problemes de nostre temps i de les noves perspectives que comporta, i que Déu posa a les nostres mans”.

Tu i jo, tots som cridats a construir la pau dia a dia en un clima d’autèntica llibertat, respecte i amor al proïsme.

Joaquim Alsina

Permanent de la  FISC de  Catalunya

MIGRANTS

El mes de desembre Nacions Unides celebra el dia dels migrants. El tema no és fácil de tractar. No és fàcil de tractar quan els estats anomenats rics posen els seus interessos econòmics i socials per sobre del dret a la vida, i no a una vida qualsevol, el dret a una vida digna. Perquè la dignitat de l’ésser humà, de tots els éssers humans, hauria de ser el centre d’actuació dels governs tant de països del Nord com de països del Sud. Però la política ens té acostumats a la immediatesa, als resultats a curt termini, ja que un determinat partit polític ha de guanyar les properes eleccions. I estem veient com els partits, en el cas d’Europa, més euro escèptics i més egocèntrics es dediquen a vendre odi als immigrants i postulen tancar fronteres. I aquests partits estan creixent en intenció de vot i en vot real de forma exponencial, com hem vist recentment a la Gran Bretanya i anteriorment a Grècia, Dinamarca, i molts altres estats de la vella Europa.

No sols Europa intenta fortificar-se. Estats Units també es resisteix a obrir les seves fronteres. Tan sols cal veure els problemes que està tenint el president Obama amb la Cambra de Representants i el Senat per a dur a terme una reforma que permeti legalitzar immigrants que es troben en situació irregular.

Espanya ha construït una tanca, cada cop més alta, per evitar l’arribada d’africans per Ceuta i Melilla. Se succeeixen les imatges on veiem guàrdies civils lluitant amb els qui intenten saltar la tanca. De vegades, hem vist escenes d’extrema violència per part de les “forces de seguretat”. Com sempre, seguretat segons per a qui. També tenim centres d’internament d’immigrants on no es facilita la tasca d’entitats humanitàries que vetllen per una cosa tan elemental com els drets de les persones.

La memòria és feble. Europa es va edificar els segles XVIII, XIX i XX, gràcies als minerals, molt or i plata entre d’altres, als productes de plantació, com el cacau, sucre, cafè,…, i la mà d’obra barata americana. Gràcies també a l’ignominiós tràfic d’esclaus africans que eren enviats a Amèrica a treballar a les plantacions de cotó, tabac o sucre, principalment, constituint encara una mà d’obra més barata que la indígena, que havia anat desapareixent, delmada per epidèmies i treballs forçats. Era l’anomenat comerç triangular (Europa-Àfrica-Amèrica). I molts europeus varen emigrar cap Amèrica, Àfrica i Oceania, Austràlia. Fronteres obertes a l’espoli i fronteres obertes a la immigració. 

Luís de Sebastián al seu llibre “África, pecado de Europa”, de recomanable lectura, acusa Europa de l’explotació sistemàtica del continent africà, de les seves riqueses i de la seva població a mans dels europeus. Europa va acabar amb l’agricultura tradicional africana, amb l’artesania, amb l’estructura social, amb … I va obligar a plantar productes de plantació i a importar, molt cars, cereals i altres aliments.

Si els tres segles anteriors van ser d’una dominació clara, ocupació, exèrcit, administració europea, ara és més subtil. Són les multinacionals les que exploten el petroli, l’alumini, el coltan, el coure, el cacau o els cacauets, i una gran diversitat de productes. Tal és l’explotació que les poblacions autòctones, empobrides des de l’exterior per empreses transnacionals i des de l’interior per elits corruptes, no tenen més remei que abandonar la seva terra per cercar mitjans de subsistència. 

Si observem un mapa de fluxos de les migracions actuals veurem que aquests fluxos surten d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia en direcció als països del Nord, en especial Estats Units i Canadà i Unió Europea. Els mapes de fluxos dels segles anteriors, coincidint amb l’època del gran colonialisme, els fluxos, milions d’irlandesos, espanyols, italians, alemanys, ... es dirigeixen en sentit contrari. Els emigrants eren els europeus, fins i tot des dels estats anomenats “rics”. La memòria és feble. 

El Papa Francesc denuncia la implacable llei del capital. L’inconfessable esperit de cobdícia del món desenvolupat. I a Lampedusa, illa que rep allaus d’immigrants del continent africà, i molts d’ells moren en l’intent de saltar a Europa, Francesc diu: "Qui és el responsable de la sang d'aquests germans i germanes? Ningú. Tots responem: jo no he sigut, jo no hi tinc res a veure, deuen ser altres, però jo no. Avui ningú se'n sent responsable, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna, hem caigut en el comportament hipòcrita". Francesc va encunyar a Lampedusa una frase que sintetitza el que ell pensa sobre la forma de tractar la migració a escala mundial. S’ha produït, va dir, una globalització de la indiferència. 

Ens hem de preguntar per què uns vivim bé mentre altres malviuen. La resposta la tenim en el que he exposat anteriorment: L’explotació dels més forts sobre els febles. Hem de sentir-nos tots habitants d’un sol país: el planeta Terra. És un deure de justícia construir una societat mundial constituïda per persones que veuen respectada la seva dignitat humana. Com estableix la Doctrina Social de l’Església, els béns són de tots, estan al servei de tots i ningú no pot tenir el monopoli de la riquesa, ja sigui en forma de minerals, de productes agrícoles, de treball o de capital. 

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

INFÀNCIA I DESIGUALTAT

Etíopia: carregant aigua

Nacions Unides dedica un dia del mes de novembre al nen. Al món hi ha molts infants que pateixen les conseqüències de la desigualtat social. Si entre els adults la dona és la més afectada per la pobresa, 7 de cada 10 pobres són dones, entre els infants la nena es veu més afectada que el nen. Així, més que dir el dia del nen hauríem de dir el dia de la nena, i també del nen. A l’Àfrica és molt habitual que les nenes vagin a buscar aigua a quilòmetres del poblat i com que arriben tard a l’escola no se les permet entrar-hi, en canvi els nens van a l’escola habitualment, és el que sol passar a un país com Etiòpia.

Camí del poblat.

A finals d’octubre, Òxfam Intermón va publicar un informe sobre desigualtat a Espanya i al món, informe que ha merescut algunes pàgines als diaris i alguns espais a les televisions. Entre altres coses, l’informe fa afirmacions com les següents:

1. Les 67 persones més riques del món acumulen el mateix que els 3.500 milions de persones més pobres del planeta.

2. Els 20 espanyols més rics acumulen una quantitat equivalent al que tenen els 9 milions d’espanyols més pobres.

Amancio Ortega

3. Amèrica Llatina és el continent amb més desigualtat i, d’aquí, els nivells de delinqüència tan alts que hi ha a les societats llatinoamericanes.

4. En relació amb el punt anterior, 40 de les 50 ciutats més violentes del planeta estan situades a Amèrica central i del sud.

5. Espanya és el país amb més desigualtat de la Unió Europea després de Letònia.
6. A nivell mundial, els fills viuran pitjor que els seus pares.

 

Treballador del tèxtil

7. En canvi, en època de crisi, els més rics han acumulat molta més riquesa, mentre les classes mitjanes s’estan pauperitzant.

8. No és que els més pobres no millorin, milloren una mica, però els més rics milloren exponencialment.

9. Les grans fortunes evadeixen impostos a paradisos fiscals o aprofiten el que les respectives legislacions nacionals els permeten fer.
10. Les grans empreses poden arribar a pagar tan sols un 1% i un 3% d’impostos. Fa poc s’ha fet públic que a Luxemburg han donat moltes facilitats a grans empreses per a què radiquin al país, pagant tan sols un 1% d’impostos.

Escola de Zimbabwe      

Davant aquesta situació no és estrany que una bona part d’infants del món, al voltant de 500 milions, tan sols sobrevisquin. No n’hi ha prou amb la creació de fundacions per part de grans magnats, cal justícia.

Que tothom pagui el que li correspon. És absurd que un assalariat pagui un 22% i una gran empresa un 1%. Cal que tota la població tingui accés a l’educació i a una bona educació primària, secundària i universitària. Perquè a aquests nivells és on s’inicia

la discriminació i la impossibilitat de que l’ascensor social funcioni. Tan sols així no caldrà fer informes sobre desigualtat.

Cal canviar la situació per assolir un món millor.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

NACIONS UNIDES

El 24 de octubre Nacions Unides celebra el seu dia, ja que va ser la data en que es va fundar a partir de la Carta de San Francisco. En els seus inicis el nombre d’estats que la integraven era de 51. Després de les descolonitzacions sumen quasi 200 estats membres.

És un bon moment per a preguntar-nos si cal una organització que aplegui tots els estats del món. Moltes vegades hem sentit dir que si NNUU no existís caldria inventar-la. Va néixer per preservar la pau al món i després va afegir la preocupació per la salut, OMS, l’alimentació, FAO, la infància, UNICEF, el treball, OIT, el desenvolupament, PNUD, la cultura, UNESCO, els refugiats, ACNUR, ...

Cal un fòrum on els estats puguin expressar les seves opinions tot intentant resoldre els problemes i conflictes que el món té plantejats i donar resposta als reptes del planeta, com la qüestió del medi ambient i l’escalfament global o efecte hivernacle.

Dit això, és evident que l’organització és necessària i de fet ha ajudat a resoldre situacions d’extrema violència a determinades regions del món com ara El Salvador, Guatemala, Afganistan sota l’URSS, ... però també és veritat que ha fracassat estrepitosament en altres situacions, una de les més sagnants a la R. D. del Congo. És evident que cal reformar el funcionament de NNUU. Arrossega defectes que es troben en el seu ADN, ja que, des del seu naixement, va quedar instituït que hi hauria cinc estats membres amb dret a vet. Els cinc estats considerats guanyadors de la II Guerra Mundial, EEUU, URSS-Rússia, Xina, Gran Bretanya i França són membres permanents del Consell de Seguretat, juntament amb altres deu estats, renovables de cinc en cinc cada quatre anys. Qualsevol dels cinc permanents poden vetar una resolució si afecta als seus interessos. Aquesta situació provoca que l’organisme més decisiu de NNUU sigui sovint inoperant i sigui acusat de poc democràtic. 

Desapareguda la Unió Soviètica, els EEUU s’han erigit en potència única i en clar dominador de l’ONU i de les seves agències. Perquè és la súper potència militar, política i cultural, i econòmica juntament amb la Xina, i perquè és qui més aporta al pressupost de NNUU amb un 22% del total. La seva capacitat d’influència és considerable. Tan sols cal recordar que quan la UNESCO va fer una política pro africana i a favor de les cultures més discriminades, EEUU va retirar la seva contribució a aquest organisme, ja que considerava que s’estava duent a terme una política d’esquerres.

Quan recentment s’ha parlat de constituir un govern mundial s`ha pensat en NNUU, però amb la situació actual és inviable ja que no seria de rebut que un sol país imposés la seva política. Per tant, la possibilitat d’una “governança” mundial queda aparcada fins que NNUU no reformi els mecanismes de funcionament. No n’hi ha prou amb que el Secretari General hagi estat històricament d’un país considerat neutral o/i no pertànyer a una de les grans potències.

Els 193 estats, després de l’adhesió de Sudan del Sud sumen aquesta quantitat, tenen feina garantida. Al planeta segueixen havent moltes regions “calentes”: Àfrica oriental, Pròxim Orient, amb l’afegit últimament de l’anomenat estat islàmic que tantes tortures i morts està ocasionant, suposadament en nom d’Alà, Corea del Nord, 

Kurdistan turc,... Tant de bo que els Drets Humans, declaració de NNUU del 1948, i la pau siguin preservats per sempre en un marc de tolerància a escala mundial. I que els Objectius del Mil·lenni per eradicar la pobresa al món es facin realitat.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

DEMOCRÀCIA?

A mitjans de setembre, Nacions Unides celebra el dia de la Democràcia. En veure-ho, el primer que em va venir al cap va ser una tira de la Mafalda on, la petita revolucionària, cerca el significat de democràcia i quan el troba, poder a mans del poble o sobirania del poble, des que es lleva fins que se’n va a dormir persisteix en un riure compulsiu, davant l’estupefacció dels pares. La ironia és evident.

Ens hauríem de posar d’acord sobre què és democràcia. 

Durant la Guerra Freda s’entenia de forma molt diferent a cada un dels blocs:

Els països capitalistes, USA i Europa occidental sobre tot, l’entenien com poder anar a votar. Era suficient fer unes eleccions més o menys correctes per qualificar un Estat com democràtic. Per tant, es considera la democràcia des del punt de vista polític i de les llibertats formals, sense tenir en compte la situació de la població econòmicament i socialment. També cal dir que, sovint protegides per les democràcies nord-americana i europees, els anys 60, 70 i 80 del segle XX proliferaven les dictadures, sovint sagnants, a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Els països socialistes, encapçalats per l’URSS i després tota l’Europa de l’Est posaven l’accent en l’economia. Es considerava que un Estat era democràtic si la riquesa estava repartida equitativament. El que no evitava que alguns membres dels partits comunistes s’enriquissin. És veritat que tothom tenia treball i no havia misèria, ni tantes desigualtats com a occident, encara que les condicions de vida eren bastant dures. I per descomptat eren règims de partit únic, amb una greu manca de llibertats.

És evident que la democràcia ha de recollir els aspectes positius de les dues posicions: Llibertats individuals i formals, expressió, reunió, associació, premsa, garanties judicials, ... i llibertats polítiques, i també cal garantir que tots els habitants d’un poble tinguin les mateixes possibilitats, punts de partida semblants. No m’atreveixo a dir iguals perquè sóc conscient que això seria molt utòpic, però sí que tothom tingui accés a l’estudi i per tant a la universitat o una bona formació professional. Tot i així, mai no serà igual la situació d’aquell que pot accedir a Harvard que la del que s’ha de conformar amb un centre de menys categoria.

Per a què la democràcia sigui autèntica és imprescindible que els homes i dones d’un país estiguin formats. Un poble amb manca de formació es fàcilment manipulable. Per això, es posa d’exemple els països nòrdics. Noruega, Suècia, Dinamarca i Finlàndia són estats amb mínimes desigualtats gràcies a l’alt grau de formació dels seus ciutadans. És conseqüència dels impostos que reverteixen en els ciutadans equitativament, amb bons sistemes da salut i educatius. L’Estat, com afirmava Keynes, redistribueix la riquesa. És aquest anomenat Estat del Benestar on podem assegurar que regna la democràcia.

Drets polítics i drets socials, equitat i no desigualtat, és la fórmula de la DEMOCRÀCIA en majúscules, democràcia i ètica. 

Un món millor és possible partint dels autèntics ideals democràtics i valors morals.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya