LLIBERTAT DE PREMSA

Llegim a La Vanguardia del 16 d’abril l’experiència de Cyril Moulin Fournier, dos mesos segrestat a Nigèria, per Boko Haram, amb el seu germà, cunyada i els quatre fills de la parella: “...En aquests temps de por al futur, crisi i incertesa ens oblidem que som actors: aprofitem la nostra vida i capacitats per millorar la de tots, valorem la llibertat conquerida i estimem sense condicions.(...) No és la crueltat el que mata, el que mata és la ignorància. (...) Avui intento utilitzar la informació contra la ignorància. (...) oferir a aquests països l’accés al coneixement és clau.”

Entre els molts dies que Nacions Unides dedica als drets humans hi ha el dedicat a la llibertat de premsa, inseparable d’altres llibertats. Com remarca Cyril Moulin, el coneixement és clau per tal que les persones actuïn rectament. I en l’àmbit del coneixement juga un paper determinant la informació. És evident que al món actual qui domina, sigui persona, empresa o país, és aquell que domina el món de la informació i que sap tot el que succeeix a l’instant. Els més ben informats són els nous senyors del món. D’aquí que el primer que fan els estats quan ja tenen un cert grau de desenvolupament és posar en òrbita satèl·lits de comunicació. Tan sols cal veure el que han fet Xina, Índia o Brasil.

Històricament coneixem societats on, malgrat estar sota un règim dictatorial, com les d’Amèrica Central, hi ha hagut una certa llibertat de premsa. Possiblement perquè els únics que sabien llegir i podien comprar diaris eren la classe social adinerada que, a l’hora, era la propietària dels mitjans de comunicació. També és veritat que quan algun mitjà s’extralimitava les conseqüències podien ser sagnants. Recordem la mort a mans de la Guàrdia Nacional de Nicaragua de l’empresari Pedro Joaquín Chamorro, propietari del diari La Prensa. Assassinat per denunciar el règim corrupte dels Somoza, la seva mort va posar tot el país contra el dictador. Anastasio Somoza va caure un any després per la lluita del Frente Sandinista i de bona part de la població, inclosa Violeta Barrios de Chamorro, onze anys més tard presidenta del país.

Una forma de saber l’estat de salut d’una democràcia és verificar si els mitjans de comunicació escrits, radiofònics, televisius o virtuals funcionen amb total llibertat o no. I veure també si hi ha autèntica pluralitat o bé es troben concentrats a poques mans i es fa prevaler els interessos empresarials i ideològics sobre la fiabilitat i la veracitat de la informació. 

Les grans agències informatives internacionals, AP, Reuters, Agència France Press,..., d’EEUU, Gran Bretanya, França, informen del que consideren oportú. Tenint en compte que Reuters i France Press són les úniques que tenen corresponsals a algunes de les seves excolònies, britàniques i franceses, pot ser que ens assabentin o no del que succeeixi en elles segons interessos nacionals. La nostra esperança d’estar ben informats radica en el fet que, a diferència d’èpoques anteriors, avui res no escapa a l’objectiu d’una càmera o d’un mòbil. És molt difícil amagar el que està succeint a qualsevol indret del món. 

Avui qualsevol persona o entitat pot tenir els seus mitjans, des d’una petita emissora de ràdio o televisió a un web per divulgar el seu treball o la seva ideologia. Però també és evident que per tenir influència social cal invertir una quantitat de capital que pocs tenen al seu abast. 

Per tant, sí que a una societat democràtica poden haver mitjans lliures però una altra cosa és que realment puguem accedir a tota la informació que es produeix en el planeta o que puguem influir sobre l’opinió pública. Hi ha empresaris en el món de la informació, com R. Murdoch, que dominen cadenes de televisió i una gran quantitat de diaris i revistes, des d’Austràlia als EEUU, passant per Anglaterra, amb l’influent Times de Londres i la ultra conservadora FOX nord-americana.

Segur que mai com ara hi ha hagut tanta llibertat de premsa i tanta informació. El que hem de veure és el nivell de qualitat d’aquesta llibertat. Estar ben informats ens fa més crítics i una ciutadania crítica impulsa democràcies més sanes.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

DISCRIMINACIÓ RACIAL

Nacions Unides recorda cada any la discriminació de les persones per causes racials. De fet, el terme raça hauria de relegar-se a l’oblit. En lloc de races hi ha persones de diversos colors. “Raça” porta una càrrega històrica terriblement pejorativa. A les últimes dècades hem assistit a inqüestionables avenços en la igualtat entre persones blanques i negres, o entre persones d’altres colors. Però segueixen existint diferències de tracte i diferències d’oportunitats.

El segle XVIII, Rousseau introdueix la imatge del bon salvatge. Aquell que viu innocent i feliç a la natura. Per contra, la civilització i la cultura han comportat la injustícia i la desigualtat. Cal dir que Rousseau va ser l’excepció entre els pensadors de la Il·lustració, ja que altres teòrics tinguts per revolucionaris eren molt classistes. Tot i així, a la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà es posava de relleu fraternitat i igualtat.

La Declaració Universal de Drets Humans de 1948 establí que “Tots els homes neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comporta-se fraternalment els uns amb els altres.” Malgrat tan bons desitjos és evident les dificultats per complir-los.

Cal recordar quina era la situació a Sud-àfrica abans de l’excarceració de Nelson Mandela? O quina era la situació als EEUU fins als anys 60, amb la lluita del reverend Martin Luther King?. Com a mínim, la llei reconeix la igualtat entre persones, independentment del color. Queden lluny les èpoques en què els negres havien de cedir els seients dels autobusos als blancs. El març de 1965, l’actuació policial contra una marxa a Alabama a favor del vot dels negres va causar 50 ferits. Passaria a la història amb el nom de “Bloody Sunday” o diumenge sagnant. El mateix any, les protestes per la detenció d’un automobilista negre a Los Ángeles varen causar 34 morts, 1.000 ferits i 3.500 detencions. 

Cal no oblidar que a la Declaració d’Independència dels Estats Units, 4 de juliol de 1776, està escrit: “... tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats,…”. Però quan s’ha de determinar la població de cada estat, per a saber quants diputats ha de tenir a la Cambra de Representants, un negre és comptat com 3/5 d’una persona.

     

La realitat, però, és que és més fàcil canviar una llei que canviar consciències i costums arrelades durant segles de dominació d’uns sobre altres. Estem assistint en aquests moments, a la democràcia més famosa del món, Estats Units, a una situació de desigualtat real entre negres i blancs. Els negres, percentualment, són el grup més present a les presons nord-americanes, i representen també el major nombre d’executats. I és que els negres tenen un estatus socioeconòmic molt inferior al dels blancs. A igualtat d’estudis universitaris, li és molt més fàcil trobar feina a un blanc. I el percentatge de negres graduats està molt per sota del nombre de graduats blancs. En definitiva, segueix havent una gran desigualtat real, que no legal, i un desigual tracte per part de totes les instàncies de l’estat, ja siguin públiques o privades.

Aquests dies hem viscut situacions dramàtiques a Ferguson per la mort d’un jove negre per trets d’un policia. Són episodis que es van repetint. Uns fets que no serveixen per a evitar altres semblants que es van succeint cíclicament.

La cadena de cafeteries Starbucks va decidir que, als seus 12.000 establiments, els cambrers havien de parlar del tema de les relacions racials amb els clients. La campanya ha estat un fracàs. NI els cambrers podien dedicar temps al tema deixant d’atendre als clients, ni aquests estaven massa motivats per la qüestió. Sobre tot, tenint en compte que, als Estats Units, el 78% dels clients són blancs, no disposats a rebre classes magistrals sobre relacions racials. 

La paraula clau és “dignitat”. La Doctrina Social de l’Església recorda que l’ésser humà és imatge de Déu i, com a tal, subjecte de drets inalienables. Aquests drets seran realment inalienables quan totes les persones disposin de les mateixes oportunitats i no es trobin, per motius econòmics, en una situació de flagrant desigualtat. Va caure el mur de Berlín, es van esfumar les diferències entre est i oest, però perdura el mur que separa els països del Nord dels països del Sud i perdura el mur de la desigualtat. A les nostres mans està canviar la situació, canviar el món.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

SER RIC SURT MOLT BARAT

FISCALITAT I DESIGUALTAT A ESPANYA I AL MÓN

El mes de febrer, Oxfam va presentar un nou informe sobre les causes de la desigualtat. En aquesta ocasió feia referència a les empreses de l’ÍBEX 35 i els paradisos fiscals, l’enginyeria empresarial per tal d’evitar pagar impostos i l’evasió i elusió fiscal. Sota el títol “La il·lusió fiscal”, l’informe denuncia que cada any el frau fiscal representa per a Espanya la pèrdua de 59.000 milions d’euros, dels quals el 72 % correspon a les grans empreses i a les grans fortunes. Aquesta quantitat repercuteix en els serveis socials, sanitat i educació principalment, que l’Estat del benestar es compromet a prestar als seus ciutadans.

Borsa de Madrid

Les grans empreses de la Borsa espanyola tributen tan sols un 5.3 % dels seus beneficis en lloc del 30 % que els correspondria. Com aconsegueixen pagar tan poc? La resposta es troba en el desviament de capitals a paradisos fiscals com ara Delaware, als EEUU, amb 352 filials espanyoles ubicades que escamotegen a l’estat el corresponent pagament  d’impostos, Holanda, amb 122, Luxemburg, amb 62, Irlanda, amb 56, Suïssa, amb 25, Hong-Kong, amb 24, Illes Caiman, al Carib, amb 22, i un llarg etcètera que va de Puerto Rico a Dubai passant per Sud-àfrica. 

Cal tenir en compte que tan sols en un any, entre el 2012 i el 2013, es varen incrementar les filials a paradisos fiscals en un 44 %, passant de 561 a 810. I la inversió espanyola en aquests territoris va augmentar en un 25 %. Quines empreses es troben al capdavant? : Banc Santander, ACS, IBERDROLA, ABENGOA, BBVA, REPSOL, Ferrovial, ...

Per declarar menys beneficis les grans empreses fan autèntiques meravelles d’enginyeria financera. Utilitzen empreses pantalla, tot sense caure en la il·legalitat. Un exemple d’empresa pantalla: Una empresa espanyola vol vendre Kiwis de Nova Zelanda a Espanya. El normal seria que l'empresa comprés els kiwis directament al país d'origen i al vendre'ls a Espanya pagués pels beneficis obtinguts l'impost de societats, és a dir, si els compra a 50 i els ven a 200, que pagués impostos pels 150 de benefici. Ara, per pagar menys impostos, el que fa és constituir una societat, en un lloc on no es tributi, o es tributi molt poc, per les operacions que s'han dut a terme fora del país.  La societat pantalla, p. ex. constituïda a l'illa de Man, Gran Bretanya, compra kiwis a 50 a Nova Zelanda i se'ls ven a 190 a una filial seva a l’illa de Man, aquesta obté un benefici de 140 pel qual no tributarà res o molt poc, i seguidament l'empresa espanyola compra els kiwis a la societat pantalla, la filial, a 190 i els ven a Espanya a 200, de manera que només pagarà impostos sobre 10. Tot molt legal però molt inmoral.

Zucman 

Segons Zucman, els paradisos fiscals es troben al centre de la crisi financera. Remarca aquest economista que acabar amb els paradisos, i acabar amb la pobresa i la desigualtat a escala mundial, depèn de decisions polítiques. L’evasió i l’elusió fiscal té un cost en vides humanes molt alt.  La UE deixa de recaptar cada any un bilió d’euros per les causes esmentades i els països en vies de desenvolupament 100.000 milions de dòlars. Amb aquestes quantitats es podrien solucionar molts dels problemes que avui tenallen la humanitat. 

Illes Verges, un “autèntic paradís”

Un exemple escandalós pot ser, entre molts d’altres, Sierra Leone: Els incentius fiscals atorgats pel govern de l’Estat a sis grans empreses, el 2012, equivalien al 59 % del pressupost total del país. Són diners que deixa de recaptar l’Estat i que no van a sanitat o educació. I dos anys més tard, arriba l’ebola i no hi ha diners per a eradicar l’epidèmia, amb 11.000 casos detectats i de moment 3.500 morts.

Empreses com Google, Apple, Disney, Starbucks, Pepsi, Amazon, HSBC s’han vist esquitxades per notícies d’evasió fiscal. No estem parlant de cometre delictes, perquè moltes d’aquestes pràctiques, incomprensiblement, són legals. Per aquest motiu, cal prendre decisions polítiques per acabar amb aquesta situació. Oxfam ha fet una proposta de reunió a Addis-Abeba, Etiòpia, a escala mundial, per a arribar a acords per acabar amb els paradisos fiscals i amb totes les possibilitats legals que tenen les empreses, enginyeria fiscal, per a no pagar el que correspon pels seus beneficis. Una reforma del sistema fiscal internacional. 

Tots podem signar una petició al web d’Oxfam-Intermón per canviar la situació. Perquè és possible un món just, on la pobresa sigui definitivament eradicada, ja que el planeta disposa dels recursos necessaris. Cal voluntat política. I no oblidem que si les grans multinacionals són les que dominen el món, l’opinió pública es considera com el segon poder, ja que ni a grans empreses ni als estats, i als partits que els governen, els interessa posar-se en contra la població, en definitiva depenen de les seves compres i dels seus vots.

Joaquim Alsina 

Permanent de FISC-Catalunya

NENS SOLDAT

NENS SOLDAT

El mes de febrer Nacions Unides dedica un dia a recordar la utilització de nens soldat. És evident que cap Estat no pot utilitzar nens soldat. Però sí és possible que siguin utilitzats per organitzacions que estan en connivència amb els Estats.

El més habitual és reclutar nens per part de guerrilles, organitzacions terroristes, que els obliguen a fer autèntiques barbaritats. El que s’explica d’Àfrica, a països com Libèria, Sierra Leone, Costa d’Ivori, R.D. del Congo, Rwanda,..., fa que ens avergonyim de pertànyer al gènere humà. S’ha arribat a obligar als nens a assassinar familiars, de vegades els propis pares, perquè després ja no dubtaran a l’hora de mutilar o matar qualsevol altra persona. I no podran retornar amb la seva família, si és que tenen temptacions de fer-ho. També s’explica que se’ls practica una incisió a la pell i se’ls posa droga per tal d’embogir-los encara més i fer-los més violents. El que tantes vegades s’ha dit i ha popularitzat una pel·lícula: Diamants de sang.

Les nenes sovint són convertides en esclaves sexuals. A saber què estarà passant amb les 200 nenes segrestades per Boko Haram, guerrilla islamista integrista, al nord de Nigèria i amb altres segrestats posteriorment.

Se’ls roba la infància i se’ls trastorna per sempre. Ho constaten les institucions que tenen els javerians i que intenten reinserir als nens o nois a la societat. Alguns d’aquests nois han arribat a atacar als religiosos que són els seus protectors.

Missions javerianes 

L’ésser humà està capacitat per a dur a terme les tasques més sublims, però també les més inversemblants i demoníaques. Ara assistim al terrible drama que està protagonitzant l’Estat Islàmic al Pròxim Orient. Al bell mig d’una autèntica orgia de sang i sadisme, està preparant infants per tal que, carregats d’explosius, esclatin allà on puguin fer més mal. Se’ls roba la infància, la consciència, la vida.

El món ha de reaccionar davant la barbàrie. Ens mobilitzem quan afecta a occident. El cas de la revista Charlie Hebdo ho demostra. Ha servit per adonar-nos del que està passant a diverses regions del món. La matança de cristians, i també musulmans, a Iraq i Síria ja fa anys que s’està produint. Milers de decapitats i crucificats, centenars de milers de refugiats a altres països, caldeus, siríacs, xiïtes, yazidites ... Ha hagut de succeir l’atemptat de París per a què la comunitat internacional obri els ulls.

Prou matar i morir en nom de Déu. Ni Jahvè, ni Al·là, ni Déu Pare, Fill o Esperit Sant, cap Déu demana sang. El que és propi de les religions és la misericòrdia, és a dir, compartir el cor amb el proïsme. Compartir la vida, no la mort.

Mai més, ni en nom de Déu, ni en nom de l’ésser humà!

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

Febrer-2015 

LA PAU

El Papa Pau VI, aquell gran pontífex que va saber donar un cop de timó al Concili Vaticà II per tal que l’Església s’obrís al món modern i declarés una “opció preferencial pels pobres”, va instituir l’1 de gener de 1968 com Dia Mundial de la Pau. Després es va promoure el 30 de gener dia de la pau i la no violència fent-lo coincidir amb l’assassinat de Gandhi a mans d’un fanàtic hindú.

 Gandhi i Pau VI units per l’anhel de pau a l’Índia i al món  

I, què és la pau?

No hi ha pau quan regna la injustícia, quan l’explotació dels treballadors, amb jornades extenuants i salaris vergonyants, impera al món, quan les persones no tenen llibertat d’expressió, de reunió, de sindicació, quan no hi ha accés a l’educació ni al treball, quan les dones són marginades i supeditades a l’home i no poden desenvolupar les seves potencialitats com sí ho fan els homes, no hi ha pau si la fam afecta a àmplies capes socials o a una sola persona, la fam és la pitjor de les violències, causa malalties i mort sense que, aparentment, hi hagi culpables, no hi ha pau si sortir al carrer es converteix en un suplici per por a ser atracats, violats o assassinats a mans de delinqüents, i no hi ha pau si l’existència d’aquests delinqüents s’origina en les desigualtats socials, no hi ha pau si les persones són perseguides per causa de la seva raça, ètnia o religió, com succeeix amb els cristians en aquests moments a tantes regions d’Àsia i Àfrica, terrorisme i segrestos imperen a molts llocs del món pels motius esmentats o simplement per aconseguir diners, no hi ha pau si hi ha guerra. I no hi ha pau si en els nostres cors regna el fanatisme, l’odi i la rancúnia.

Tan sols podem construir una societat pacífica des del nostre equilibri emocional, sentint-nos bé amb nosaltres mateixos, sentint el cap i el cor serens, reconciliats i estimant al proïsme. En definitiva, la pau és filla de l’amor. Si les nostres societats es regissin per l’amor no hi hauria lloc a la discriminació, la desigualtat, la violència i la injustícia.

El Papa Francesc en el Missatge de la Pau adreçat aquest 2015 al món en general i als cristians en particular, recorda que el desig d’una vida plena forma part d’un anhel indeleble de fraternitat, que ens invita a la comunió amb els altres, en qui trobem no enemics o contrincants, sinó germans i germanes a qui acollir i estimar. La fraternitat expressa la multiplicitat i la diferència que hi ha entre els germans, però tots compartint el mateix origen, naturalesa i dignitat. La persona tractada com a un objecte, reduïda a ser propietat d’un altre, és tractada com un mitjà i no com un fi. Sotmesa al déu diner per la seva dignitat humana.

El Papa invita a cadascú, segons la seva posició i responsabilitats, a fer gestos de fraternitat amb aquells que es trobin en un estat de sotmetiment. I, en aquest sentit, demana no comprar béns materials que hagin estat produïts amb explotació laboral. No podem ser còmplices del mal, ni els governants ni la ciutadania. Per derrotar el mal cal una mobilització d’una dimensió comparable a la del mateix fenomen.

Torna el Papa Francesc a recordar el que va dir a Lampedusa amb motiu de la mort de molts africans immigrants, “la globalització de la indiferència, que ara afecta la vida de tants germans i germanes, ens demana que siguem artífexs d’una globalització de la solidaritat i de la fraternitat, que els doni esperança i els faci refer amb ànim el camí, a través dels problemes de nostre temps i de les noves perspectives que comporta, i que Déu posa a les nostres mans”.

Tu i jo, tots som cridats a construir la pau dia a dia en un clima d’autèntica llibertat, respecte i amor al proïsme.

Joaquim Alsina

Permanent de la  FISC de  Catalunya

MIGRANTS

El mes de desembre Nacions Unides celebra el dia dels migrants. El tema no és fácil de tractar. No és fàcil de tractar quan els estats anomenats rics posen els seus interessos econòmics i socials per sobre del dret a la vida, i no a una vida qualsevol, el dret a una vida digna. Perquè la dignitat de l’ésser humà, de tots els éssers humans, hauria de ser el centre d’actuació dels governs tant de països del Nord com de països del Sud. Però la política ens té acostumats a la immediatesa, als resultats a curt termini, ja que un determinat partit polític ha de guanyar les properes eleccions. I estem veient com els partits, en el cas d’Europa, més euro escèptics i més egocèntrics es dediquen a vendre odi als immigrants i postulen tancar fronteres. I aquests partits estan creixent en intenció de vot i en vot real de forma exponencial, com hem vist recentment a la Gran Bretanya i anteriorment a Grècia, Dinamarca, i molts altres estats de la vella Europa.

No sols Europa intenta fortificar-se. Estats Units també es resisteix a obrir les seves fronteres. Tan sols cal veure els problemes que està tenint el president Obama amb la Cambra de Representants i el Senat per a dur a terme una reforma que permeti legalitzar immigrants que es troben en situació irregular.

Espanya ha construït una tanca, cada cop més alta, per evitar l’arribada d’africans per Ceuta i Melilla. Se succeeixen les imatges on veiem guàrdies civils lluitant amb els qui intenten saltar la tanca. De vegades, hem vist escenes d’extrema violència per part de les “forces de seguretat”. Com sempre, seguretat segons per a qui. També tenim centres d’internament d’immigrants on no es facilita la tasca d’entitats humanitàries que vetllen per una cosa tan elemental com els drets de les persones.

La memòria és feble. Europa es va edificar els segles XVIII, XIX i XX, gràcies als minerals, molt or i plata entre d’altres, als productes de plantació, com el cacau, sucre, cafè,…, i la mà d’obra barata americana. Gràcies també a l’ignominiós tràfic d’esclaus africans que eren enviats a Amèrica a treballar a les plantacions de cotó, tabac o sucre, principalment, constituint encara una mà d’obra més barata que la indígena, que havia anat desapareixent, delmada per epidèmies i treballs forçats. Era l’anomenat comerç triangular (Europa-Àfrica-Amèrica). I molts europeus varen emigrar cap Amèrica, Àfrica i Oceania, Austràlia. Fronteres obertes a l’espoli i fronteres obertes a la immigració. 

Luís de Sebastián al seu llibre “África, pecado de Europa”, de recomanable lectura, acusa Europa de l’explotació sistemàtica del continent africà, de les seves riqueses i de la seva població a mans dels europeus. Europa va acabar amb l’agricultura tradicional africana, amb l’artesania, amb l’estructura social, amb … I va obligar a plantar productes de plantació i a importar, molt cars, cereals i altres aliments.

Si els tres segles anteriors van ser d’una dominació clara, ocupació, exèrcit, administració europea, ara és més subtil. Són les multinacionals les que exploten el petroli, l’alumini, el coltan, el coure, el cacau o els cacauets, i una gran diversitat de productes. Tal és l’explotació que les poblacions autòctones, empobrides des de l’exterior per empreses transnacionals i des de l’interior per elits corruptes, no tenen més remei que abandonar la seva terra per cercar mitjans de subsistència. 

Si observem un mapa de fluxos de les migracions actuals veurem que aquests fluxos surten d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia en direcció als països del Nord, en especial Estats Units i Canadà i Unió Europea. Els mapes de fluxos dels segles anteriors, coincidint amb l’època del gran colonialisme, els fluxos, milions d’irlandesos, espanyols, italians, alemanys, ... es dirigeixen en sentit contrari. Els emigrants eren els europeus, fins i tot des dels estats anomenats “rics”. La memòria és feble. 

El Papa Francesc denuncia la implacable llei del capital. L’inconfessable esperit de cobdícia del món desenvolupat. I a Lampedusa, illa que rep allaus d’immigrants del continent africà, i molts d’ells moren en l’intent de saltar a Europa, Francesc diu: "Qui és el responsable de la sang d'aquests germans i germanes? Ningú. Tots responem: jo no he sigut, jo no hi tinc res a veure, deuen ser altres, però jo no. Avui ningú se'n sent responsable, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna, hem caigut en el comportament hipòcrita". Francesc va encunyar a Lampedusa una frase que sintetitza el que ell pensa sobre la forma de tractar la migració a escala mundial. S’ha produït, va dir, una globalització de la indiferència. 

Ens hem de preguntar per què uns vivim bé mentre altres malviuen. La resposta la tenim en el que he exposat anteriorment: L’explotació dels més forts sobre els febles. Hem de sentir-nos tots habitants d’un sol país: el planeta Terra. És un deure de justícia construir una societat mundial constituïda per persones que veuen respectada la seva dignitat humana. Com estableix la Doctrina Social de l’Església, els béns són de tots, estan al servei de tots i ningú no pot tenir el monopoli de la riquesa, ja sigui en forma de minerals, de productes agrícoles, de treball o de capital. 

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

INFÀNCIA I DESIGUALTAT

Etíopia: carregant aigua

Nacions Unides dedica un dia del mes de novembre al nen. Al món hi ha molts infants que pateixen les conseqüències de la desigualtat social. Si entre els adults la dona és la més afectada per la pobresa, 7 de cada 10 pobres són dones, entre els infants la nena es veu més afectada que el nen. Així, més que dir el dia del nen hauríem de dir el dia de la nena, i també del nen. A l’Àfrica és molt habitual que les nenes vagin a buscar aigua a quilòmetres del poblat i com que arriben tard a l’escola no se les permet entrar-hi, en canvi els nens van a l’escola habitualment, és el que sol passar a un país com Etiòpia.

Camí del poblat.

A finals d’octubre, Òxfam Intermón va publicar un informe sobre desigualtat a Espanya i al món, informe que ha merescut algunes pàgines als diaris i alguns espais a les televisions. Entre altres coses, l’informe fa afirmacions com les següents:

1. Les 67 persones més riques del món acumulen el mateix que els 3.500 milions de persones més pobres del planeta.

2. Els 20 espanyols més rics acumulen una quantitat equivalent al que tenen els 9 milions d’espanyols més pobres.

Amancio Ortega

3. Amèrica Llatina és el continent amb més desigualtat i, d’aquí, els nivells de delinqüència tan alts que hi ha a les societats llatinoamericanes.

4. En relació amb el punt anterior, 40 de les 50 ciutats més violentes del planeta estan situades a Amèrica central i del sud.

5. Espanya és el país amb més desigualtat de la Unió Europea després de Letònia.
6. A nivell mundial, els fills viuran pitjor que els seus pares.

 

Treballador del tèxtil

7. En canvi, en època de crisi, els més rics han acumulat molta més riquesa, mentre les classes mitjanes s’estan pauperitzant.

8. No és que els més pobres no millorin, milloren una mica, però els més rics milloren exponencialment.

9. Les grans fortunes evadeixen impostos a paradisos fiscals o aprofiten el que les respectives legislacions nacionals els permeten fer.
10. Les grans empreses poden arribar a pagar tan sols un 1% i un 3% d’impostos. Fa poc s’ha fet públic que a Luxemburg han donat moltes facilitats a grans empreses per a què radiquin al país, pagant tan sols un 1% d’impostos.

Escola de Zimbabwe      

Davant aquesta situació no és estrany que una bona part d’infants del món, al voltant de 500 milions, tan sols sobrevisquin. No n’hi ha prou amb la creació de fundacions per part de grans magnats, cal justícia.

Que tothom pagui el que li correspon. És absurd que un assalariat pagui un 22% i una gran empresa un 1%. Cal que tota la població tingui accés a l’educació i a una bona educació primària, secundària i universitària. Perquè a aquests nivells és on s’inicia

la discriminació i la impossibilitat de que l’ascensor social funcioni. Tan sols així no caldrà fer informes sobre desigualtat.

Cal canviar la situació per assolir un món millor.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya