Lloat sigueu, Senyor meu. Així inicia el seu càntic Sant Francesc d'Assís i així inicia la seva encíclica el Papa Francesc. La Terra és la nostra casa comuna, la nostra germana i la mare que ens acull entre els seus braços. Una mare Terra que clama pel dany que li provoquem. Francesc dirigeix l'encíclica a tots els habitants del món, creients o no, recordant que Joan XXIII va fer el mateix amb Pacem in terris.
Recorda que els Papes que l'han precedit han tractat el tema basant-se en dades científiques. Fins i tot recorda les paraules del Patriarca de Constantinoble, Bartomeu, recomanant penediment davant les ferides que causem al planeta.
Després d'unes referències a Francesc d'Assís, adverteix que l'encíclica està en línia amb la Doctrina Social de l'Església. I sense abandonar aquest àmbit torna a una de les seves expressions més habituals: la cultura del descart. Un descart que causa escombraries i contaminació. Les coses les convertim ràpidament en escombraries i les persones excloses del sistema també. El clima, l'aigua, la biodiversitat, les selves i els oceans paguen les conseqüències. I amb ells nosaltres, produint un deteriorament de la vida humana i una degradació social.
Especial referència del Bisbe de Roma a la privatització dels espais que ha provocat que les belleses naturals siguin gaudides pels que més tenen. Fins i tot en el gaudi dels paisatges es dóna una iniquitat planetària. Iniquitat que es repeteix en els mals causats pel canvi climàtic, que afecta els que menys tenen, els pescadors per exemple. No es pot culpar de la situació a l'augment de la població en lloc de culpar al consumisme extrem i selectiu. Les exportacions d'algunes matèries primeres per satisfer els mercats al Nord han produït danys locals com la contaminació amb mercuri o amb diòxid de sofre. L'escalfament originat pel consum desmesurat té repercussions en els més pobres. Així Àfrica viu períodes de sequera més llargs i pateix la contaminació de les empreses que envien allà i a altres zones del Sud residus sòlids i líquids.
La terra dels pobres del Sud és rica, però la propietat els està vedada per un sistema de relacions de comerç i de propietat estructuralment pervers. Els bisbes d'Estats Units, recordant que en el canvi climàtic hi ha responsabilitats diversificades, van posar de manifest que el debat ecològic està dominat per interessos poderosos que ignoren als pobres, febles i vulnerables.
Les cimeres mundials del clima han fracassat. S'ha produït la submissió de la política a la tecnologia i les finances. L'interès econòmic preval sobre el bé comú i s'arriba a manipular la informació per no perjudicar els projectes dels grups dominants. El concepte de bé comú és habitual en la Doctrina Social, ja des dels Pares de l'Església dels primers segles. Ells denuncien l'acumulació en mans d'uns pocs. El que prima és una especulació que tendeix a ignorar tot context i els efectes sobre la dignitat humana i el medi ambient. Degradació ambiental i degradació ètica i humana estan íntimament unides. Qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat, convertits en regla absoluta.
Els dissenys polítics no solen tenir amplitud de mires, només els interessa el curt termini per guanyar unes eleccions. S'ignora la contaminació per seguir amb els nostres estils de vida, de producció i de consum. És el mite del progrés continu. S’argüeix que la tècnica solucionarà tots els problemes, sense fer consideracions ètiques. Però l'ésser humà ha estat creat per a estimar i per fer brollar gestos de generositat i solidaritat. Aquesta és la nostra esperança.
El Bisbe de Roma posa èmfasi en la necessitat de no renunciar a cap forma de saviesa per a millorar la salut del planeta. En aquest sentit, cal acudir a les diverses riqueses culturals dels pobles, a l'art i a la poesia, a la vida interior i espiritual. Cada persona humana no només és alguna cosa, és algú, algú capaç de donar-se lliurement a altres persones. Cada algú, des de la seva pròpia cultura, pot prendre el que necessita de la terra, però ha de protegir i garantir la seva fertilitat per generacions futures. El regal de la terra, amb els seus fruits, pertany a tot el poble. Els fruits cal compartir-los.
En el nº 83 de l'encíclica, Francesc fa seves les paraules de Teilhard de Chardin, aquell jesuïta antropòleg a la Xina, castigat i obligat a no publicar les seves obres, va ser després de la seva mort, 1955, quan van veure la llum gran part dels seus estudis i reflexions, especialment El fenomen humà. Si Teilhard parlava d'un Punt Omega cap al qual convergeix la creació, Francesc escriu: "La finalitat última de les altres criatures no som nosaltres. Però totes avancen, juntament amb nosaltres i a través de nosaltres, cap al terme comú que és Déu, en una plenitud transcendent on Crist ressuscitat abraça i il·lumina tot. Perquè l'ésser humà,... està cridat a reconduir totes les criatures al seu creador". 
Subtil reconeixement i rehabilitació d'un gran pensador, deixant en evidència organismes inquisitorials. Al final del capítol II afirma que les criatures d'aquest món ja no se'ns presenten com una realitat merament natural, perquè el Ressuscitat les envolta misteriosament i les orienta a una destinació de plenitud. Podríem considerar que Francesc d'Assís està en la mateixa línia quan escriu el seu càntic de les criatures i afirma que cap criatura es basta a si mateixa, que no existeixen sinó en dependència unes de les altres,... Tots els éssers de l'univers estem units per llaços invisibles i conformem una mena de família universal. Podem lamentar l'extinció d'una espècie com si fos una mutilació.
Ressalta el Papa que la mateixa misèria que porta a maltractar un animal no triga a manifestar-se en la relació amb les altres persones. Recorda les paraules profètiques, que podem llegir en el camp de concentració de Dachau, del poeta romàntic H. Heine, jueu, "Aquí on cremen llibres s'acaba també cremant éssers humans". Acarnissar-se contra qualsevol criatura és contrari a la dignitat humana. Pau, justícia i conservació de la creació són temes absolutament lligats.
La tradició cristiana mai va reconèixer com absolut o intocable el dret a la propietat privada. No seria digne de l'home un tipus de desenvolupament que no respectés i promogués els drets humans, personals i socials, econòmics i polítics, inclosos els drets de les nacions i dels pobles (Joan Pau II).
Tot camperol té dret a un lot de terra on establir la seva llar i treballar. No es pot acceptar que un 20% de la humanitat consumeixi recursos que roba a les nacions empobrides i a les futures generacions el que necessiten per sobreviure (Bisbes de Nova Zelanda).
Mai com al segle XXI, els que tenen el coneixement, i sobretot el poder econòmic per utilitzar-lo, han gaudit d'un domini tan impressionant sobre el conjunt de la humanitat. L'immens creixement tecnològic no ha anat acompanyat d'un creixement en responsabilitat, valors i consciència. Creença cega en què es pot explotar el planeta i els seus béns en nom d'un creixement infinit, el que porta a "esprémer fins al límit i més enllà del límit", com si l'energia i els recursos fossin inesgotables. La tècnica no es dirigeix ni a la utilitat ni al benestar, sinó al domini. I l'economia assumeix el desenvolupament tecnològic en funció del rèdit.
El concepte de l'ésser humà com a senyor de l'univers consisteix a entendre’l com a administrador responsable. No hi ha ecologia sense una adequada antropologia. No hi haurà una nova relació amb la natura sense un nou ésser humà. No es pot exigir a l'ésser humà un compromís respecte al món si no es reconeixen les seves capacitats peculiars de coneixement, voluntat, llibertat i responsabilitat.
Les economies d'escala, típicament capitalistes, basades en el constant creixement, forcen als petits agricultors a vendre les seves terres o a abandonar els seus cultius tradicionals. En canvi, els pagesos que produeixen a petita escala utilitzen poca terra, poca aigua i produeixen pocs residus. El Papa denuncia l'expropiació a què es veuen sotmesos bona part dels pagesos del món. Com ha succeït recentment a Guatemala i Paraguai. Denuncia la introducció de transgènics, el que redueix la diversitat productiva i desplaça camperols a zones suburbials urbanes. Les seves terres van caient inexorablement a mans d'oligopolis. No la cita però és el que està succeint amb la multinacional Monsanto.
Fins aquí els tres primers capítols de Laudato Si. En un proper article seguirem amb altres capítols de l'encíclica, tan rica en matisos i tan clara postulant els drets del planeta i dels pobres i exclosos especialment.
Joaquim Alsina
Permanent FISC-Catalunya
