LA PAU

El Papa Pau VI, aquell gran pontífex que va saber donar un cop de timó al Concili Vaticà II per tal que l’Església s’obrís al món modern i declarés una “opció preferencial pels pobres”, va instituir l’1 de gener de 1968 com Dia Mundial de la Pau. Després es va promoure el 30 de gener dia de la pau i la no violència fent-lo coincidir amb l’assassinat de Gandhi a mans d’un fanàtic hindú.

 Gandhi i Pau VI units per l’anhel de pau a l’Índia i al món  

I, què és la pau?

No hi ha pau quan regna la injustícia, quan l’explotació dels treballadors, amb jornades extenuants i salaris vergonyants, impera al món, quan les persones no tenen llibertat d’expressió, de reunió, de sindicació, quan no hi ha accés a l’educació ni al treball, quan les dones són marginades i supeditades a l’home i no poden desenvolupar les seves potencialitats com sí ho fan els homes, no hi ha pau si la fam afecta a àmplies capes socials o a una sola persona, la fam és la pitjor de les violències, causa malalties i mort sense que, aparentment, hi hagi culpables, no hi ha pau si sortir al carrer es converteix en un suplici per por a ser atracats, violats o assassinats a mans de delinqüents, i no hi ha pau si l’existència d’aquests delinqüents s’origina en les desigualtats socials, no hi ha pau si les persones són perseguides per causa de la seva raça, ètnia o religió, com succeeix amb els cristians en aquests moments a tantes regions d’Àsia i Àfrica, terrorisme i segrestos imperen a molts llocs del món pels motius esmentats o simplement per aconseguir diners, no hi ha pau si hi ha guerra. I no hi ha pau si en els nostres cors regna el fanatisme, l’odi i la rancúnia.

Tan sols podem construir una societat pacífica des del nostre equilibri emocional, sentint-nos bé amb nosaltres mateixos, sentint el cap i el cor serens, reconciliats i estimant al proïsme. En definitiva, la pau és filla de l’amor. Si les nostres societats es regissin per l’amor no hi hauria lloc a la discriminació, la desigualtat, la violència i la injustícia.

El Papa Francesc en el Missatge de la Pau adreçat aquest 2015 al món en general i als cristians en particular, recorda que el desig d’una vida plena forma part d’un anhel indeleble de fraternitat, que ens invita a la comunió amb els altres, en qui trobem no enemics o contrincants, sinó germans i germanes a qui acollir i estimar. La fraternitat expressa la multiplicitat i la diferència que hi ha entre els germans, però tots compartint el mateix origen, naturalesa i dignitat. La persona tractada com a un objecte, reduïda a ser propietat d’un altre, és tractada com un mitjà i no com un fi. Sotmesa al déu diner per la seva dignitat humana.

El Papa invita a cadascú, segons la seva posició i responsabilitats, a fer gestos de fraternitat amb aquells que es trobin en un estat de sotmetiment. I, en aquest sentit, demana no comprar béns materials que hagin estat produïts amb explotació laboral. No podem ser còmplices del mal, ni els governants ni la ciutadania. Per derrotar el mal cal una mobilització d’una dimensió comparable a la del mateix fenomen.

Torna el Papa Francesc a recordar el que va dir a Lampedusa amb motiu de la mort de molts africans immigrants, “la globalització de la indiferència, que ara afecta la vida de tants germans i germanes, ens demana que siguem artífexs d’una globalització de la solidaritat i de la fraternitat, que els doni esperança i els faci refer amb ànim el camí, a través dels problemes de nostre temps i de les noves perspectives que comporta, i que Déu posa a les nostres mans”.

Tu i jo, tots som cridats a construir la pau dia a dia en un clima d’autèntica llibertat, respecte i amor al proïsme.

Joaquim Alsina

Permanent de la  FISC de  Catalunya

MIGRANTS

El mes de desembre Nacions Unides celebra el dia dels migrants. El tema no és fácil de tractar. No és fàcil de tractar quan els estats anomenats rics posen els seus interessos econòmics i socials per sobre del dret a la vida, i no a una vida qualsevol, el dret a una vida digna. Perquè la dignitat de l’ésser humà, de tots els éssers humans, hauria de ser el centre d’actuació dels governs tant de països del Nord com de països del Sud. Però la política ens té acostumats a la immediatesa, als resultats a curt termini, ja que un determinat partit polític ha de guanyar les properes eleccions. I estem veient com els partits, en el cas d’Europa, més euro escèptics i més egocèntrics es dediquen a vendre odi als immigrants i postulen tancar fronteres. I aquests partits estan creixent en intenció de vot i en vot real de forma exponencial, com hem vist recentment a la Gran Bretanya i anteriorment a Grècia, Dinamarca, i molts altres estats de la vella Europa.

No sols Europa intenta fortificar-se. Estats Units també es resisteix a obrir les seves fronteres. Tan sols cal veure els problemes que està tenint el president Obama amb la Cambra de Representants i el Senat per a dur a terme una reforma que permeti legalitzar immigrants que es troben en situació irregular.

Espanya ha construït una tanca, cada cop més alta, per evitar l’arribada d’africans per Ceuta i Melilla. Se succeeixen les imatges on veiem guàrdies civils lluitant amb els qui intenten saltar la tanca. De vegades, hem vist escenes d’extrema violència per part de les “forces de seguretat”. Com sempre, seguretat segons per a qui. També tenim centres d’internament d’immigrants on no es facilita la tasca d’entitats humanitàries que vetllen per una cosa tan elemental com els drets de les persones.

La memòria és feble. Europa es va edificar els segles XVIII, XIX i XX, gràcies als minerals, molt or i plata entre d’altres, als productes de plantació, com el cacau, sucre, cafè,…, i la mà d’obra barata americana. Gràcies també a l’ignominiós tràfic d’esclaus africans que eren enviats a Amèrica a treballar a les plantacions de cotó, tabac o sucre, principalment, constituint encara una mà d’obra més barata que la indígena, que havia anat desapareixent, delmada per epidèmies i treballs forçats. Era l’anomenat comerç triangular (Europa-Àfrica-Amèrica). I molts europeus varen emigrar cap Amèrica, Àfrica i Oceania, Austràlia. Fronteres obertes a l’espoli i fronteres obertes a la immigració. 

Luís de Sebastián al seu llibre “África, pecado de Europa”, de recomanable lectura, acusa Europa de l’explotació sistemàtica del continent africà, de les seves riqueses i de la seva població a mans dels europeus. Europa va acabar amb l’agricultura tradicional africana, amb l’artesania, amb l’estructura social, amb … I va obligar a plantar productes de plantació i a importar, molt cars, cereals i altres aliments.

Si els tres segles anteriors van ser d’una dominació clara, ocupació, exèrcit, administració europea, ara és més subtil. Són les multinacionals les que exploten el petroli, l’alumini, el coltan, el coure, el cacau o els cacauets, i una gran diversitat de productes. Tal és l’explotació que les poblacions autòctones, empobrides des de l’exterior per empreses transnacionals i des de l’interior per elits corruptes, no tenen més remei que abandonar la seva terra per cercar mitjans de subsistència. 

Si observem un mapa de fluxos de les migracions actuals veurem que aquests fluxos surten d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia en direcció als països del Nord, en especial Estats Units i Canadà i Unió Europea. Els mapes de fluxos dels segles anteriors, coincidint amb l’època del gran colonialisme, els fluxos, milions d’irlandesos, espanyols, italians, alemanys, ... es dirigeixen en sentit contrari. Els emigrants eren els europeus, fins i tot des dels estats anomenats “rics”. La memòria és feble. 

El Papa Francesc denuncia la implacable llei del capital. L’inconfessable esperit de cobdícia del món desenvolupat. I a Lampedusa, illa que rep allaus d’immigrants del continent africà, i molts d’ells moren en l’intent de saltar a Europa, Francesc diu: "Qui és el responsable de la sang d'aquests germans i germanes? Ningú. Tots responem: jo no he sigut, jo no hi tinc res a veure, deuen ser altres, però jo no. Avui ningú se'n sent responsable, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna, hem caigut en el comportament hipòcrita". Francesc va encunyar a Lampedusa una frase que sintetitza el que ell pensa sobre la forma de tractar la migració a escala mundial. S’ha produït, va dir, una globalització de la indiferència. 

Ens hem de preguntar per què uns vivim bé mentre altres malviuen. La resposta la tenim en el que he exposat anteriorment: L’explotació dels més forts sobre els febles. Hem de sentir-nos tots habitants d’un sol país: el planeta Terra. És un deure de justícia construir una societat mundial constituïda per persones que veuen respectada la seva dignitat humana. Com estableix la Doctrina Social de l’Església, els béns són de tots, estan al servei de tots i ningú no pot tenir el monopoli de la riquesa, ja sigui en forma de minerals, de productes agrícoles, de treball o de capital. 

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

INFÀNCIA I DESIGUALTAT

Etíopia: carregant aigua

Nacions Unides dedica un dia del mes de novembre al nen. Al món hi ha molts infants que pateixen les conseqüències de la desigualtat social. Si entre els adults la dona és la més afectada per la pobresa, 7 de cada 10 pobres són dones, entre els infants la nena es veu més afectada que el nen. Així, més que dir el dia del nen hauríem de dir el dia de la nena, i també del nen. A l’Àfrica és molt habitual que les nenes vagin a buscar aigua a quilòmetres del poblat i com que arriben tard a l’escola no se les permet entrar-hi, en canvi els nens van a l’escola habitualment, és el que sol passar a un país com Etiòpia.

Camí del poblat.

A finals d’octubre, Òxfam Intermón va publicar un informe sobre desigualtat a Espanya i al món, informe que ha merescut algunes pàgines als diaris i alguns espais a les televisions. Entre altres coses, l’informe fa afirmacions com les següents:

1. Les 67 persones més riques del món acumulen el mateix que els 3.500 milions de persones més pobres del planeta.

2. Els 20 espanyols més rics acumulen una quantitat equivalent al que tenen els 9 milions d’espanyols més pobres.

Amancio Ortega

3. Amèrica Llatina és el continent amb més desigualtat i, d’aquí, els nivells de delinqüència tan alts que hi ha a les societats llatinoamericanes.

4. En relació amb el punt anterior, 40 de les 50 ciutats més violentes del planeta estan situades a Amèrica central i del sud.

5. Espanya és el país amb més desigualtat de la Unió Europea després de Letònia.
6. A nivell mundial, els fills viuran pitjor que els seus pares.

 

Treballador del tèxtil

7. En canvi, en època de crisi, els més rics han acumulat molta més riquesa, mentre les classes mitjanes s’estan pauperitzant.

8. No és que els més pobres no millorin, milloren una mica, però els més rics milloren exponencialment.

9. Les grans fortunes evadeixen impostos a paradisos fiscals o aprofiten el que les respectives legislacions nacionals els permeten fer.
10. Les grans empreses poden arribar a pagar tan sols un 1% i un 3% d’impostos. Fa poc s’ha fet públic que a Luxemburg han donat moltes facilitats a grans empreses per a què radiquin al país, pagant tan sols un 1% d’impostos.

Escola de Zimbabwe      

Davant aquesta situació no és estrany que una bona part d’infants del món, al voltant de 500 milions, tan sols sobrevisquin. No n’hi ha prou amb la creació de fundacions per part de grans magnats, cal justícia.

Que tothom pagui el que li correspon. És absurd que un assalariat pagui un 22% i una gran empresa un 1%. Cal que tota la població tingui accés a l’educació i a una bona educació primària, secundària i universitària. Perquè a aquests nivells és on s’inicia

la discriminació i la impossibilitat de que l’ascensor social funcioni. Tan sols així no caldrà fer informes sobre desigualtat.

Cal canviar la situació per assolir un món millor.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

NACIONS UNIDES

El 24 de octubre Nacions Unides celebra el seu dia, ja que va ser la data en que es va fundar a partir de la Carta de San Francisco. En els seus inicis el nombre d’estats que la integraven era de 51. Després de les descolonitzacions sumen quasi 200 estats membres.

És un bon moment per a preguntar-nos si cal una organització que aplegui tots els estats del món. Moltes vegades hem sentit dir que si NNUU no existís caldria inventar-la. Va néixer per preservar la pau al món i després va afegir la preocupació per la salut, OMS, l’alimentació, FAO, la infància, UNICEF, el treball, OIT, el desenvolupament, PNUD, la cultura, UNESCO, els refugiats, ACNUR, ...

Cal un fòrum on els estats puguin expressar les seves opinions tot intentant resoldre els problemes i conflictes que el món té plantejats i donar resposta als reptes del planeta, com la qüestió del medi ambient i l’escalfament global o efecte hivernacle.

Dit això, és evident que l’organització és necessària i de fet ha ajudat a resoldre situacions d’extrema violència a determinades regions del món com ara El Salvador, Guatemala, Afganistan sota l’URSS, ... però també és veritat que ha fracassat estrepitosament en altres situacions, una de les més sagnants a la R. D. del Congo. És evident que cal reformar el funcionament de NNUU. Arrossega defectes que es troben en el seu ADN, ja que, des del seu naixement, va quedar instituït que hi hauria cinc estats membres amb dret a vet. Els cinc estats considerats guanyadors de la II Guerra Mundial, EEUU, URSS-Rússia, Xina, Gran Bretanya i França són membres permanents del Consell de Seguretat, juntament amb altres deu estats, renovables de cinc en cinc cada quatre anys. Qualsevol dels cinc permanents poden vetar una resolució si afecta als seus interessos. Aquesta situació provoca que l’organisme més decisiu de NNUU sigui sovint inoperant i sigui acusat de poc democràtic. 

Desapareguda la Unió Soviètica, els EEUU s’han erigit en potència única i en clar dominador de l’ONU i de les seves agències. Perquè és la súper potència militar, política i cultural, i econòmica juntament amb la Xina, i perquè és qui més aporta al pressupost de NNUU amb un 22% del total. La seva capacitat d’influència és considerable. Tan sols cal recordar que quan la UNESCO va fer una política pro africana i a favor de les cultures més discriminades, EEUU va retirar la seva contribució a aquest organisme, ja que considerava que s’estava duent a terme una política d’esquerres.

Quan recentment s’ha parlat de constituir un govern mundial s`ha pensat en NNUU, però amb la situació actual és inviable ja que no seria de rebut que un sol país imposés la seva política. Per tant, la possibilitat d’una “governança” mundial queda aparcada fins que NNUU no reformi els mecanismes de funcionament. No n’hi ha prou amb que el Secretari General hagi estat històricament d’un país considerat neutral o/i no pertànyer a una de les grans potències.

Els 193 estats, després de l’adhesió de Sudan del Sud sumen aquesta quantitat, tenen feina garantida. Al planeta segueixen havent moltes regions “calentes”: Àfrica oriental, Pròxim Orient, amb l’afegit últimament de l’anomenat estat islàmic que tantes tortures i morts està ocasionant, suposadament en nom d’Alà, Corea del Nord, 

Kurdistan turc,... Tant de bo que els Drets Humans, declaració de NNUU del 1948, i la pau siguin preservats per sempre en un marc de tolerància a escala mundial. I que els Objectius del Mil·lenni per eradicar la pobresa al món es facin realitat.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

DEMOCRÀCIA?

A mitjans de setembre, Nacions Unides celebra el dia de la Democràcia. En veure-ho, el primer que em va venir al cap va ser una tira de la Mafalda on, la petita revolucionària, cerca el significat de democràcia i quan el troba, poder a mans del poble o sobirania del poble, des que es lleva fins que se’n va a dormir persisteix en un riure compulsiu, davant l’estupefacció dels pares. La ironia és evident.

Ens hauríem de posar d’acord sobre què és democràcia. 

Durant la Guerra Freda s’entenia de forma molt diferent a cada un dels blocs:

Els països capitalistes, USA i Europa occidental sobre tot, l’entenien com poder anar a votar. Era suficient fer unes eleccions més o menys correctes per qualificar un Estat com democràtic. Per tant, es considera la democràcia des del punt de vista polític i de les llibertats formals, sense tenir en compte la situació de la població econòmicament i socialment. També cal dir que, sovint protegides per les democràcies nord-americana i europees, els anys 60, 70 i 80 del segle XX proliferaven les dictadures, sovint sagnants, a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Els països socialistes, encapçalats per l’URSS i després tota l’Europa de l’Est posaven l’accent en l’economia. Es considerava que un Estat era democràtic si la riquesa estava repartida equitativament. El que no evitava que alguns membres dels partits comunistes s’enriquissin. És veritat que tothom tenia treball i no havia misèria, ni tantes desigualtats com a occident, encara que les condicions de vida eren bastant dures. I per descomptat eren règims de partit únic, amb una greu manca de llibertats.

És evident que la democràcia ha de recollir els aspectes positius de les dues posicions: Llibertats individuals i formals, expressió, reunió, associació, premsa, garanties judicials, ... i llibertats polítiques, i també cal garantir que tots els habitants d’un poble tinguin les mateixes possibilitats, punts de partida semblants. No m’atreveixo a dir iguals perquè sóc conscient que això seria molt utòpic, però sí que tothom tingui accés a l’estudi i per tant a la universitat o una bona formació professional. Tot i així, mai no serà igual la situació d’aquell que pot accedir a Harvard que la del que s’ha de conformar amb un centre de menys categoria.

Per a què la democràcia sigui autèntica és imprescindible que els homes i dones d’un país estiguin formats. Un poble amb manca de formació es fàcilment manipulable. Per això, es posa d’exemple els països nòrdics. Noruega, Suècia, Dinamarca i Finlàndia són estats amb mínimes desigualtats gràcies a l’alt grau de formació dels seus ciutadans. És conseqüència dels impostos que reverteixen en els ciutadans equitativament, amb bons sistemes da salut i educatius. L’Estat, com afirmava Keynes, redistribueix la riquesa. És aquest anomenat Estat del Benestar on podem assegurar que regna la democràcia.

Drets polítics i drets socials, equitat i no desigualtat, és la fórmula de la DEMOCRÀCIA en majúscules, democràcia i ètica. 

Un món millor és possible partint dels autèntics ideals democràtics i valors morals.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

SOLIDARITAT

Nacions Unides reserva l’últim dia del mes d’agost, i pràcticament del període vacacional, a la solidaritat. Ens està invitant a posar-nos les piles. Per si algú s’havia oblidat de ser solidari. Els que tenim i vivim amb unes comoditats que gran part del món no gaudeix cal que ens esmercem a ajudar als qui tenen dificultats. És un deure de justícia. Sols de justícia?

Angeles Caso narrava al Magazine de La Vanguardia que hi ha un restaurant a Eivissa on sopar costa 1.650 €. Deia que era una obscenitat gastar-se aquesta quantitat per sopar i fins i tot ventar-se d’haver-ho fet. Més quan tantes persones al món y al nostre país no tenen l’imprescindible per viure o simplement per subsistir. Remarca la novel·lista que tots tenim dret a donar-nos petits plaers però que ningú no guanya tants diners d’una forma innocent. Si el voluntari ho fos tan sols per una qüestió de justícia caldria dedicar moltes hores i molts diners als desafavorits del món per tal de compensar un sopar de luxe “asiàtic”.

Hi ha països europeus en els quals entre un 50 i un 60 % dels habitants pertanyen a alguna ONGD. Això no passa a la península Ibèrica, on ens movem al voltant del 10-12%. Cal que els ciutadans arribin a sentir el gust de la solidaritat. Una persona solidària se sent millor amb sí mateixa. Ajudar als altres surt del cor i de la consciència. Estem fets per estimar i és per amor al proïsme que ens obrim a treballar per un món més just.

       

Voluntari significa donar la mà...       i recollir el somrís de nens i adults

La nostra ONGD, FISC, ha nascut al bressol cristià d’un orde religiós, la Companyia de Maria. Així doncs, hem de tenir en compte una tradició cristiana que ens parla constantment dels pobres i de la solidaritat. I no sols parla, actua.

Ja els profetes de l’Antic Testament denunciaven les situacions d’injustícia. La crítica a aquells que ajuntaven casa amb casa i dormien en llits de marfil. L’Evangeli pren posició clara pels pobres i humils. El Magníficat és una de les diatribes més fortes contra poderosos i arrogants. I els Pares de l’Església, i... Francesc d’Assís, i..., fins arribar a la Doctrina Social de l’Església que considera que els béns del món no són propietat particular de ningú. Han estat creats per ser posats al servei de tota la humanitat. I per si hi havia algun dubte: El Papa, perdó, el Bisbe de Roma, Francesc, fa una clara opció pels pobres amb l’exhortació pastoral Evangelii Gaudium.

El voluntariat implica acceptar compartir realitats molt dures i treballar per canviar-les.

Quan una ONG envia voluntaris a països del Sud, si en tornar un d’ells és preguntat sobre com ha anat la resposta pot ser: “El meu cos és aquí però el meu cap i el meu cor és allà”. És el que ens diu la Mònica que acaba de tornar de Salahonda, Colòmbia, molt impressionada per l’experiència i amb ganes de repetir i de fer coses per la gent que ha conegut allà. En un magnífic vídeo acaba donant les gràcies a tothom. És així. El cooperant sempre té motius per a agrair el que ha rebut en afecte i consideració, i el que ha vist, que  canviarà per sempre més la seva vida. Es rep molt més del que s’aporta.

  

La voluntària Mónica, altres voluntaris i religioses de la Companyia de María

El voluntariat és cada dia més necessari. Avui moltes ONGD no podrien seguir el seu camí de col·laboració tant al Sud com al Nord sense la presència de voluntaris. Després de les brutals retallades que hi hagut en cooperació per part de les administracions públiques són molts els diners que han deixat d’ingressar per revertir-los després en les comunitats més necessitades.

Des d’aquí una invitació a què tothom se senti cridat al món de la solidaritat. Perquè, entre tots, poder fer un món millor és possible.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

Fotografies de la voluntària de FISC a Colòmbia Mònica Peral

2015 - ANY EUROPEU DEL DESENVOLUPAMENT

El proppassat 2 d'abril el Parlament Europeu va aprovar, amb 546 vots a favor, 48 en contra i 38 abstencions, la denominació de l'any 2015  com a  Any Europeu del Desenvolupament. La Unió Europea , que des de 1983 tria un tema per cada any, dedica així per primera vegada un any europeu a la política exterior de la Unió.

Amb l'slogan : “ El Nostre món, la nostra dignitat, el nostre futur “, la celebració d'aquest primer  Any Europeu del Desenvolupament coincidirà amb la data límit per al compliment dels ODM. Per tant es presenta com un impuls per al marc d'acció post2015. Un any 2015 en el que també se celebrarà  la EXPO de Milà sota el lema : “Alimentar el planeta. Energia per a  la vida"

Aquest  any Europeu, sembla que fa una crida a la recerca de la coherència de polítiques i també insisteix en què la dignitat humana no té fronteres.

La posada en marxa del Programa per al canvi  i la Comunicació  “ Vida digna per a tots” són les guies d'acció per a les activitats d'aquesta edició de l ‘Any Europeu del Desenvolupament  (EYD2015), que girarà a l'entorn d'activitats en les institucions comunitàries i en els estats membres a través dels actors que intervenen en la cooperació al desenvolupament, convertint-se en una oportunitat clau per a crear consciència sobre l'acció exterior de la Unió Europea i dels actors de la cooperació internacional al desenvolupament. A més, reforçarà el compromís  de la UE per arribar el 0,7% del finançament del desenvolupament.

A partir de l'any 2000, els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni  foren el centre de l'agenda de desenvolupament que serà vigent fins el 2015.

JUNTS PODEM MÉS

El Comissari de Desenvolupament Andris Piebalgs va declarar que l'Any Europeu pot ser “una oportunitat sense precedents per a que puguem relacionar-nos amb els ciutadans de la UE , i mostrar el nostre ferm compromís amb l’ eradicació de la pobresa en tot el món i per informar-los de com cada euro de suport ajuda a fer possible una diferència en les vides de tantes persones en alguns dels països més pobres del món".