ELS POBLES INDÍGENES

Un dia del mes d’agost Nacions Unides el dedica a recordar els pobles indígenes i els maltractes a què han estat sotmesos. Hauríem de començar per dir que indígenes som tots els habitants originaris d’un territori. Hi ha paraules que s’han convertit quasi bé en un insult, com indígena o aborigen. La blanca Europa ha arribat a posar en dubte que els habitants d’altres continents fossin éssers intel·ligents. Als segles XV i XIX es preguntaven si tenien ànima. Donant per suposat que els europeus sí que en tenien. Tenir ànima no vol dir tenir consciència. 

Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania han patit el domini d’Europa. Uns més que altres. Així Amèrica, en ser totalment ocupada per colonitzadors, tan sols alguns territoris de l’Amazònia varen quedar inexplorats, va veure reduïda la seva població entre el XVI i el XVII a una desena part. Els maltractes, el treball forçat i les malalties desconegudes varen produir aquesta davallada demogràfica. Àfrica va patir l’espoli dels seus homes més forts i Àsia es va veure menys afectada en no ser sotmesos més que alguns territoris. A més a més, en tenir cultures riques i mil·lenàries els va ser molt difícil als europeus imposar-se i assimilar les poblacions asiàtiques a la cultura europea. Oceania presentava unes característiques molt diferents a les d’Àsia. Poca població i fàcil de dominar.

Als Estats Units i Canadà, els nens indígenes eren portats a internats de mala fama i se’ls obligava a parlar anglès i a oblidar la seva llengua, cultura i creences. Als pares, si els reclamaven, se’ls deia que havien mort. Avui el Canadà assigna al cap de l’alcoholitzada i depauperada població indígena un sou semblant al del primer ministre canadenc. A l’Amèrica central el cas més emblemàtic és el de Guatemala. Durant la colònia la selva guatemalenca va preservar la vida dels indígenes que l’habitaven. Avui es calcula que hi ha uns 12.000.000. Durant successives dictadures, en especial la del General Ríos Montt, entre 1982 i 1983, varen morir més de 200.000 indígenes. L’exèrcit entrava a sang i foc a poblacions rurals on torturava i assassinava sense contemplacions. Durant aquest any 2015, Ríos Montt serà jutjat per genocidi. Ja el 1979, l’ambaixada d’Espanya va ser assaltada per l’exèrcit i moriren cremats els camperols que havien demanat ajuda a l’ambaixador, Máximo Cajal. Entre els morts el pare de Rigoberta Menchú.

Guatemala

Als Andes queden molts indígenes, especialment quítxues i aimares, perquè vivien a regions més inaccessibles i això els va permetre sobreviure a la colònia i salvar la seva llengua. El cas dels guaranís és l’excepció, ja que els jesuïtes els varen tractar bé, varen aprendre la llengua, en lloc d’imposar el castellà, i varen ajudar a salvar la seva cultura. Així avui al Paraguai el guaraní és parlat per la majoria de la població. 

Àfrica va sofrir situacions de violència extrema, com el Congo sota el rei dels belgues, Leopold. La població autòctona va ser desproveïda de les seves terres i sotmesa a treballs forçats, tortures, segrestos i assassinats. Segons alguns autors en 40 anys es passaria de 20 a 10 milions d’habitants. Cautxú, marfil, tot tipus de minerals de l’altiplà de Katanga. Leopold es va convertir en pocs anys en un del homes més rics del planeta.

El Congo del rei Leopold

Temple Hindú

Àsia, com he comentat anteriorment, tenia molta població. Això feia difícil convertir els seus habitants a la cultura europea. L’Índia és el cas més emblemàtic. Ocupada pels britànics, els indis varen ser obligats a treballar en plantacions de te, cotó, jute, ... i a abandonar els seus conreus tradicionals i els treballs artesanals.

Rickshow: Senyors i servidors

L’anglès es va convertir en llengua de comunicació però la població va seguir practicant els seus costums i les seves religions, algunes mil·lenàries com hinduisme i budisme. Situacions semblants es donaren a Indonèsia, Malàisia, Indoxina, ... i on hi havia poca població, com ara l’Afganistan, els britànics no varen poder ocupar-lo de forma efectiva. Tan sols per breus períodes.

Plantació de te

Aborígens australians

Oceania, un continent insular format per multitud d’illes, la més gran Austràlia, té una extensió una mica inferior a Europa. Continent poc poblat, el que va permetre dominar-lo totalment. El cas dels aborígens australians és ben conegut. Els nens petits, sobre tot els mestissos, eren distribuïts entre famílies d’origen europeu i institucions per a què oblidessin la seva cultura, així es practicava una curiosa forma de genocidi cultural, amb molts casos de pederàstia. Varen ser denominats la generació perduda. Avui tan sols queden uns 50.000 aborígens.

 J. Cook, explorador 
de les terres australs

Fa pocs anys que el primer ministre va demanar perdó per la forma d’actuar dels europeus i els seus descendents.

Cal mantenir viva la memòria del que va succeir per tal que mai més es tornin a donar situacions com les descrites. Per desgràcia el món no aprèn del passat i avui encara vivim situacions de força injustícia. El que abans eren imperis avui són multinacionals. El que abans eren colonitzadors avui són elits dels propis pobles del Sud les que dominen i roben els seus habitants. Cal denunciar-ho per assolir un món més just.

Joaquim Alsina

Permanent FISC- Catalunya

DIA MUNDIAL DE LA POBLACIÓ

Un dia del mes de juliol, Nacions Unides al dedica a la població. Des de fa molts anys la població és una de les obsessions de l’organisme internacional. I no sense raó. Si el segle XVIII, amb la Revolució Industrial, i el segle XIX es parlava de revolució demogràfica, els segles XX i XXI s’ha parlat d’explosió demogràfica. Si la població havia anat creixent fins l’aparició de la indústria molt lentament i, de vegades, fins i tot havia decrescut, des del 1780 a Gran Bretanya i Holanda i després a altres països es va registrar un creixement demogràfic important, però assumible en relació als recursos. En passar al segle XX, països com l’Índia, Xina, Pakistan, Nigèria, ...varen viure una autèntica explosió demogràfica, un creixement exponencial de la població.

S’ha de dir que les previsions demogràfiques no sempre es compleixen. Tot i l’increment del que estem parlant, al 2000 es va arribar amb menys habitants dels que s’havien previst, per sort!. El tema és molt complex i no hi ha receptes màgiques. Quan el 1972 es va publicar l’Informe Meadows, encarregat pel Club de Roma, es va fer la proposta del Creixement Zero: la indústria, l’explotació de minerals i fonts d’energia i la població no havien de créixer més. El planeta no podia seguir incrementant recursos i dilapidant el que la natura ha trigat milions d’anys a crear. L’informe deixava molts interrogants oberts, com ara: Es podia demanar als països del Sud o subdesenvolupats que aturessin el seu desenvolupament? Què passaria amb un planeta de població envellida? Estarien disposats els països més industrialitzats i les grans multinacionals a disminuir la seva taxa de beneficis?

Dennis Meadows

Que el tema és complex ho demostra, també, el cas de la Xina. La política del fill únic que va aplicar el règim comunista ha donat com a resultat que l’explosió demogràfica s’hagi aturat. Però al mateix temps han pujat nens molt mimats i no educats en la cultura de l’esforç. Fins el 2030 la mà d’obra augmentarà però a partir d’aquesta data s’estancarà. A més a més, hi ha el problema del desequilibri entre nombre de població masculina i nombre de població femenina (ja que les famílies s’estimaven més tenir un nen i les nenes es feien desaparèixer). És evident que la política de natalitat del govern xinès haurà d’anar canviant. Com es pot veure a la gràfica, la situació el 2050 serà insostenible. Si la base de la piràmide s’aprima extraordinàriament tota l’estructura social es ressent. A la Unió Europea pot passar quelcom semblant. Els immigrants que ara fan nosa, d’aquí un anys poden ser reclamats per tal de solventar el problema de l’escassa mà d’obra europea. 

També s’han carregat les culpes de la pobresa, des del món occidental, sobre els propis pobres per reproduir-se sense control. Ens podríem remuntar fins J. S. Mill i arribar a Milton Friedman de la Universitat de Chicago i principal mentor de les polítiques de R. Reagan. Quan s’han fet aquestes afirmacions, s’ha volgut ignorar que Àfrica, i en especial l’Àfrica subsahariana, és la regió del món amb un índex de pobresa més elevat. I Àfrica és el continent menys poblat. Per tant, no s’ha de culpabilitzar als pobres de la seva pobresa sinó més aviat a la mala distribució dels recursos i a la injustícia. Aquesta és l’autèntica causa de la pobresa, encara que cal admetre que una situació d’explosió demogràfica agreuja el problema. 

Nacions Unides, els demògrafs i tots els estudiosos de la qüestió coincideixen en què el sostre del planeta és 10.000 milions d'habitants. Fins aquesta quantitat la terra por alimentar i mantenir a la població amb unes condicions de vida dignes per a tothom. Això tenint en compte que uns hauríem de reduir el nostre nivell de benestar per tal que d’altres poguessin viure més o menys com a occident.

A una entrevista el 2012 al diari Le Monde, Meadows carregava contra els polítics dels països desenvolupats per preocupar-se tan sols dels resultats immediats i no preveure que passarà d'aquí 30 o 40 anys. Els acusa de basar-se en el creixement constant i compara aquesta política amb el que succeeix amb el deute. Un estat té deutes per millorar la seva situació en el present sense preguntar-se si després podrà pagar aquest deute. Qui tindrà el problema? El polític que vingui al darrera. Doncs igual passa amb el planeta. Es tracta d’acontentar el teu electorat per a què et voti. No importa res més. 

Cal mantenir un delicat equilibri entre població i recursos del planeta tenint sempre en compte que tothom, tothom, té dret a una vida digna. 

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya

Juny-2015

“SAN ROMERO DE AMÉRICA”

Óscar Arnulfo Romero ha estat beatificat. Per fi!!! Tots els pobles llatinoamericans ja l’havien, no beatificat, canonitzat. Era per a tothom i segueix sent-ho: “San Romero de América”. El Papa Francesc, després de la resistència a fer-ho dels papes anteriors, ha decidit la seva beatificació que hauria de donar pas a una ràpida canonització. No sols d’ell, també de tots els màrtir del Salvador i d’altres pobles del continent americà.

Nascut el 1917, va ser nomenat arquebisbe de San Salvador el febrer de 1977 per Pau VI. Era considerat un clergue culte, de biblioteca, que no s’assabentava del que estava succeint al seu país. De fet, la burgesia salvadorenca va rebre el seu nomenament amb una alegria desbordant, pensant que el podrien manipular sense problemes. En aquells moments El Salvador vivia una guerra civil terriblement sagnant. Com altres estats meso americans la desigualtat social i la injustícia que això comportava clamava al cel. Una oligarquia formada per unes poques famílies, 14, dominava el país. El poble, la immensa majoria de la població, vivia en una situació de pobresa insultant. L’exèrcit, els paramilitars i la guerrilla assassinaven sense treva, en especial exèrcit i paramilitars que venien a ser el mateix. I Romero, en uns primers moments, va donar la impressió que legitimaria l’actuació del govern i de la burgesia.

Va ser l’assassinat, a mans de la Guardia Nacional, del jesuïta P. Rutilio Grande, molt amic de Mn. Romero, el que li va obrir els ulls al malson que vivia la població salvadorenca. Va ser el punt d’inflexió. Va suposar la conversió de Romero a la causa dels justos i dels oprimits. Amb el P. Rutilio moriren un home de 72 anys i un noi de 16. Mn. Romero disposà que el diumenge no es faria cap missa a El Salvador, tan sols una a la catedral pels tres assassinats. A la missa hi assistiren 150 sacerdots i més de 100.000 persones. Un fragment de l’homilia mostra de forma explícita el tarannà de Romero: “El amor verdadero es el que trae a Rutilio Grande en su muerte, con dos campesinos de la mano. Así ama la Iglesia; muere con ellos y con ellos se presenta a la trascendencia del cielo. Los ama, y es significativo que mientras el Padre Grande caminaba para su pueblo, a llevar el mensaje de la Misa y de la salvación, allí fue donde cayó acribillado. Un sacerdote con sus campesinos, camino a su pueblo para identificarse con ellos, para vivir con ellos, no una inspiración revolucionaria, sino una inspiración de amor y precisamente porque es amor lo que nos inspira, hermanos. ¿Quién sabe si las manos criminales que cayeron ya en la excomunión están escuchando en un radio allá en su escondrijo, en su conciencia, esta palabra? Queremos decirles, hermanos criminales, que los amamos y que le pedimos a Dios el arrepentimiento para sus corazones, porque la Iglesia no es capaz de odiar, no tiene enemigos. Solamente son enemigos, los que se le quieren declarar; pero ella los ama y muere como Cristo: “Perdónalos, Padre, porque no saben lo que hacen”. Aquí s’inicià el calvari particular de l’arquebisbe.

El Papa Francesc li confima a Nayib Bukele, alcalde de San Salvador, la beatificació de Rutilio Grande

En diverses ocasions va ser cridat al Vaticà per la seva actuació a El Salvador, sospitosa de marxisme. Els cardenals de la cúria el criticaven mentre Pau VI el recolzava. Quan va arribar Joan Pau II al pontificat la situació canvià i es tornà més crítica per Romero. 

Que estava disposat al martiri ho demostra el fet que va tenir lloc a Aguilares, a la Parròquia del P. Grande. L’exèrcit havia ocupat el temple, havia escampat les hòsties consagrades per terra i les havia trepitjat. Mn. Romero va decidir anar-hi. Entrà al temple i començà a recollir les sagrades formes que havia al terra. El varen treure de la seva església. Però va tornar a entrar i a recollir-les. Poc temps va tenir. Les bales de les metralladores xiularen als voltants i va tornar a ser expulsat. Aquells dies circulava la consigna: “Sea patriota mate un cura”.

Va rebre dos doctorats honoris causa, un a la universitat dels jesuïtes de Georgetown, als EEUU, un altre a la universitat catòlica de Lovaina, Bèlgica. I parlamentaris britànics al proposaren per Premi Nobel de la Pau.

Cada diumenge, l’arquebisbe, al final de l’homilia, parlava de la situació al país. Era pràcticament l’única veu lliure que se sentia en els mitjans de comunicació. Sobre l’altar un telèfon feia arribar les seves paraules als indrets més allunyats del país. Els camperols el seguien amb gran interès. 

El diumenge de Rams de 1980, Romero feia la seva última homilia. Amb les seves paraules signava la sentència de mort: “A los hombres del ejército, ...hermanos...ningún soldado está obligado a obedecer una orden contra la ley de Dios ,...recuperen su conciencia, ...en nombre de Dios...les suplico, les ruego, les ordeno en nombre de Dios: Cese la represión”. Hores després era assassinat celebrant missa a la capella de les religioses de l’Hospital de la Divina Providencia. 

Mn. Romero assassinat durant la celebració de l’eucaristia, març-1980.

L’autor material fou Marino Samayor Acosta, subsergent de la secció II de l'extinta Guàrdia Nacional, i membre de l'equip de seguretat de l'expresident de la República, que va manifestar que l'ordre per cometre el crim la va rebre del major Roberto d'Aubuisson, creador dels esquadrons de la mort i fundador d'ARENA, partit d’ultradreta, i del coronel Arturo Armando Molina. Samayor Acosta hauria rebut 114 dòlars per realitzar aquesta acción. Marisa d'Aubuisson, germana de Roberto d'Aubuisson però crítica amb la seva forma de pensar, va crear anys més tard la fundació que va promoure la beatificació del bisbe salvadorenc. 

A la seva tomba hi van els salvadorencs a pregar i a demanar. Joan Pau II en una visita a San Salvador i davant la tomba va exclamar: “No manipulen la figura de Monseñor Romero”. Evidentment no cal manipular-la. El seu missatge és el del Concili Vaticà II quan declarà que l’Església feia una opció preferencial pels pobres. El seu missatge és el dels evangelis, al costat dels pobres i marginats i obert sempre al perdó.

Tomba de Mn. Romero

 San Romero d’Amèrica, San Romero del món. Persones com tu fan possible que el Regne de Déu comenci ja aquí i que el missatge cristià i el manament de l’amor arribi a totes les regions del món.

Manifestació per la seva canonització

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

ÀFRICA

A finals de maig, Nacions Unides dedica una jornada a recordar el continent africà. El món i, en especial Europa, té un gran deute contret durant segles amb aquest continent. L’espoli econòmic i la sagnia demogràfica ocasionada pel negoci de l’esclavitud van causar ferides difícils de guarir.

Al mateix ritme que els indígenes americans, del nord i del sud, anaven desapareixent, en una autèntica hecatombe, fins arribar a l’extrem que a principis del segle XVII tan sols quedava un 10 % de la població indígena que havia a l’arribada de Colom, aquest buit demogràfic era omplert per esclaus provinents de l’Àfrica negra. Des de l’illa de Goré, davant de les costes senegaleses, sortien cap Amèrica milions d’homes, dones i nens, sempre els més forts, i tot i sent els més forts eren molts els que morien durant la travessia de l’Atlàntic. Les terres subsaharianes quedaven privades de la seva millor saba.

Arribaria després el moment àlgid de la colonització. Al llarg del segle XIX i principis del XX s’intensificà un procés que ja havien iniciat els segles XV i XVI els portuguesos. Totes les potències europees varen ficar les seves mans en el continent africà per extreure les immenses riqueses que atresoraven alguns dels seus territoris. Des de l’alumini i el níquel, passant per l’ivori i els productes de plantació com el cacauet, fins arribar a l’explotació d’or i diamants.

L’altiplà de Katanga, al Congo belga, propietat personal del rei Leopold, o Johannesburg i Kimberley a Sud-àfrica, amb el predomini de la Companyia De Beers, de Cecil Rhodes, es convertiren en paradigma de riquesa. Avui Àfrica té les reserves més importants del món en platí, cromita, roca fosfàtica, cobalt i bauxita. I per si amb l’explotació del subsòl per les potències no hi hagués prou, des de fa 15 anys, estats occidentals, Xina, Índia, Corea del Sud o Aràbia Saudita entre d’altres estats han comprat més de 2.000.000 de quilòmetres quadrats de terres per a les seves futures necessitats.

Quants africans varen perdre la vida en l’explotació de les mines, sovint havent de baixar a grans profunditats? A quin preu es varen enriquir els europeus? L’actuació despietada del rei Leopold ha merescut ser recordada en un llibre que porta el títol significatiu d’El fantasma del Rei Leopold. Des de tallar peus i mans a totes les bestialitats que ens puguem imaginar. Tan terrible va ser que, finalment, Bèlgica decidí treure-li les terres del Congo, cinc vegades la superfície d’Espanya, al seu rei per posar-les sota l’estat belga.

Un altre autor, Luís de Sebastián, publicà “África, pecado de Europa”. El títol no pot ser més explícit. Narra quins varen ser els pecats comesos pels europeus al continent africà i quin és el deute que Europa té amb Àfrica.

Avui segueixen actuant els antics imperis, al costat de les noves potències econòmiques. Xina ha irromput amb força. Els països africans estan encantats amb aquest país que en temps rècord construeix un aeroport, planifica una carretera, edifica una terminal marítima, ... I ho fa a canvi de matèries primeres i/o de terres. Sami Naïr, francès d’origen algerià, ha retret als xinesos que, quan fan obres a l’Àfrica, ja ho duen tot, materials i operaris, i a més a més no es relacionen amb els africans. Per tant, el continent es beneficia de l’obra terminada però no de la seva construcció. L’Índia també està començant a participar del pastís africà.



Àfrica necessita emprenedors que sorgeixin dels seus propis homes i dones, necessita netejar de corruptes les seves institucions, necessita que els seus caps no s’aliïn amb empresaris i polítics dels països desenvolupats, necessita explotar les seves riqueses i no que se les explotin, però per això últim li cal tecnologia. Del contrari es donarà la paradoxa que ja té lloc a Guinea Equatorial, antiga colònia espanyola, amb una de les RPC més altes del món i amb una de les poblacions més empobrides del món. La causa: Empreses multinacionals exploten el petroli en aigües de Guinea i els beneficis van a les multinacionals i al dictador Teodoro Obiang Nguema. El poble rep les engrunes, i amb prou feines.

Boom petrolier a Guinea Equatorial

Els últims anys Àfrica, i Àfrica subsahariana en particular, ha crescut amb índex bastant elevats (5,7 anual entre 2000-2010, tot el continent). Segons l’FMI, els països que més van créixer van ser Angola, Etiòpia, Nigèria, Txad, Moçambic i Ruanda. Però com que la regió té un endarreriment molt acusat la població segueix vivint sota mínims. I és evident que el creixement no repercuteix per igual en tots els sectors socials.

La maledicció del petroli: Pobresa

Esperem que al costat de la macroeconomia, la microeconomia, la de la butxaca de les famílies, vagi millorant. Això no es produirà per les pròpies dinàmiques dels mercats, caldrà esforçar-se per tal que es produeixi una justa redistribució de la riquesa i per a què aquells que més ingressen paguin els seus impostos, tant empreses com grans fortunes, així com que es produeixi una distribució de la riquesa abans d’impostos mitjançant salaris dignes per a tots els treballadors.

Cal que tots aportem el nostre granet de sorra per tal que un Àfrica i un món millor siguin possibles.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

LLIBERTAT DE PREMSA

Llegim a La Vanguardia del 16 d’abril l’experiència de Cyril Moulin Fournier, dos mesos segrestat a Nigèria, per Boko Haram, amb el seu germà, cunyada i els quatre fills de la parella: “...En aquests temps de por al futur, crisi i incertesa ens oblidem que som actors: aprofitem la nostra vida i capacitats per millorar la de tots, valorem la llibertat conquerida i estimem sense condicions.(...) No és la crueltat el que mata, el que mata és la ignorància. (...) Avui intento utilitzar la informació contra la ignorància. (...) oferir a aquests països l’accés al coneixement és clau.”

Entre els molts dies que Nacions Unides dedica als drets humans hi ha el dedicat a la llibertat de premsa, inseparable d’altres llibertats. Com remarca Cyril Moulin, el coneixement és clau per tal que les persones actuïn rectament. I en l’àmbit del coneixement juga un paper determinant la informació. És evident que al món actual qui domina, sigui persona, empresa o país, és aquell que domina el món de la informació i que sap tot el que succeeix a l’instant. Els més ben informats són els nous senyors del món. D’aquí que el primer que fan els estats quan ja tenen un cert grau de desenvolupament és posar en òrbita satèl·lits de comunicació. Tan sols cal veure el que han fet Xina, Índia o Brasil.

Històricament coneixem societats on, malgrat estar sota un règim dictatorial, com les d’Amèrica Central, hi ha hagut una certa llibertat de premsa. Possiblement perquè els únics que sabien llegir i podien comprar diaris eren la classe social adinerada que, a l’hora, era la propietària dels mitjans de comunicació. També és veritat que quan algun mitjà s’extralimitava les conseqüències podien ser sagnants. Recordem la mort a mans de la Guàrdia Nacional de Nicaragua de l’empresari Pedro Joaquín Chamorro, propietari del diari La Prensa. Assassinat per denunciar el règim corrupte dels Somoza, la seva mort va posar tot el país contra el dictador. Anastasio Somoza va caure un any després per la lluita del Frente Sandinista i de bona part de la població, inclosa Violeta Barrios de Chamorro, onze anys més tard presidenta del país.

Una forma de saber l’estat de salut d’una democràcia és verificar si els mitjans de comunicació escrits, radiofònics, televisius o virtuals funcionen amb total llibertat o no. I veure també si hi ha autèntica pluralitat o bé es troben concentrats a poques mans i es fa prevaler els interessos empresarials i ideològics sobre la fiabilitat i la veracitat de la informació. 

Les grans agències informatives internacionals, AP, Reuters, Agència France Press,..., d’EEUU, Gran Bretanya, França, informen del que consideren oportú. Tenint en compte que Reuters i France Press són les úniques que tenen corresponsals a algunes de les seves excolònies, britàniques i franceses, pot ser que ens assabentin o no del que succeeixi en elles segons interessos nacionals. La nostra esperança d’estar ben informats radica en el fet que, a diferència d’èpoques anteriors, avui res no escapa a l’objectiu d’una càmera o d’un mòbil. És molt difícil amagar el que està succeint a qualsevol indret del món. 

Avui qualsevol persona o entitat pot tenir els seus mitjans, des d’una petita emissora de ràdio o televisió a un web per divulgar el seu treball o la seva ideologia. Però també és evident que per tenir influència social cal invertir una quantitat de capital que pocs tenen al seu abast. 

Per tant, sí que a una societat democràtica poden haver mitjans lliures però una altra cosa és que realment puguem accedir a tota la informació que es produeix en el planeta o que puguem influir sobre l’opinió pública. Hi ha empresaris en el món de la informació, com R. Murdoch, que dominen cadenes de televisió i una gran quantitat de diaris i revistes, des d’Austràlia als EEUU, passant per Anglaterra, amb l’influent Times de Londres i la ultra conservadora FOX nord-americana.

Segur que mai com ara hi ha hagut tanta llibertat de premsa i tanta informació. El que hem de veure és el nivell de qualitat d’aquesta llibertat. Estar ben informats ens fa més crítics i una ciutadania crítica impulsa democràcies més sanes.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

DISCRIMINACIÓ RACIAL

Nacions Unides recorda cada any la discriminació de les persones per causes racials. De fet, el terme raça hauria de relegar-se a l’oblit. En lloc de races hi ha persones de diversos colors. “Raça” porta una càrrega històrica terriblement pejorativa. A les últimes dècades hem assistit a inqüestionables avenços en la igualtat entre persones blanques i negres, o entre persones d’altres colors. Però segueixen existint diferències de tracte i diferències d’oportunitats.

El segle XVIII, Rousseau introdueix la imatge del bon salvatge. Aquell que viu innocent i feliç a la natura. Per contra, la civilització i la cultura han comportat la injustícia i la desigualtat. Cal dir que Rousseau va ser l’excepció entre els pensadors de la Il·lustració, ja que altres teòrics tinguts per revolucionaris eren molt classistes. Tot i així, a la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà es posava de relleu fraternitat i igualtat.

La Declaració Universal de Drets Humans de 1948 establí que “Tots els homes neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de comporta-se fraternalment els uns amb els altres.” Malgrat tan bons desitjos és evident les dificultats per complir-los.

Cal recordar quina era la situació a Sud-àfrica abans de l’excarceració de Nelson Mandela? O quina era la situació als EEUU fins als anys 60, amb la lluita del reverend Martin Luther King?. Com a mínim, la llei reconeix la igualtat entre persones, independentment del color. Queden lluny les èpoques en què els negres havien de cedir els seients dels autobusos als blancs. El març de 1965, l’actuació policial contra una marxa a Alabama a favor del vot dels negres va causar 50 ferits. Passaria a la història amb el nom de “Bloody Sunday” o diumenge sagnant. El mateix any, les protestes per la detenció d’un automobilista negre a Los Ángeles varen causar 34 morts, 1.000 ferits i 3.500 detencions. 

Cal no oblidar que a la Declaració d’Independència dels Estats Units, 4 de juliol de 1776, està escrit: “... tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats,…”. Però quan s’ha de determinar la població de cada estat, per a saber quants diputats ha de tenir a la Cambra de Representants, un negre és comptat com 3/5 d’una persona.

     

La realitat, però, és que és més fàcil canviar una llei que canviar consciències i costums arrelades durant segles de dominació d’uns sobre altres. Estem assistint en aquests moments, a la democràcia més famosa del món, Estats Units, a una situació de desigualtat real entre negres i blancs. Els negres, percentualment, són el grup més present a les presons nord-americanes, i representen també el major nombre d’executats. I és que els negres tenen un estatus socioeconòmic molt inferior al dels blancs. A igualtat d’estudis universitaris, li és molt més fàcil trobar feina a un blanc. I el percentatge de negres graduats està molt per sota del nombre de graduats blancs. En definitiva, segueix havent una gran desigualtat real, que no legal, i un desigual tracte per part de totes les instàncies de l’estat, ja siguin públiques o privades.

Aquests dies hem viscut situacions dramàtiques a Ferguson per la mort d’un jove negre per trets d’un policia. Són episodis que es van repetint. Uns fets que no serveixen per a evitar altres semblants que es van succeint cíclicament.

La cadena de cafeteries Starbucks va decidir que, als seus 12.000 establiments, els cambrers havien de parlar del tema de les relacions racials amb els clients. La campanya ha estat un fracàs. NI els cambrers podien dedicar temps al tema deixant d’atendre als clients, ni aquests estaven massa motivats per la qüestió. Sobre tot, tenint en compte que, als Estats Units, el 78% dels clients són blancs, no disposats a rebre classes magistrals sobre relacions racials. 

La paraula clau és “dignitat”. La Doctrina Social de l’Església recorda que l’ésser humà és imatge de Déu i, com a tal, subjecte de drets inalienables. Aquests drets seran realment inalienables quan totes les persones disposin de les mateixes oportunitats i no es trobin, per motius econòmics, en una situació de flagrant desigualtat. Va caure el mur de Berlín, es van esfumar les diferències entre est i oest, però perdura el mur que separa els països del Nord dels països del Sud i perdura el mur de la desigualtat. A les nostres mans està canviar la situació, canviar el món.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

SER RIC SURT MOLT BARAT

FISCALITAT I DESIGUALTAT A ESPANYA I AL MÓN

El mes de febrer, Oxfam va presentar un nou informe sobre les causes de la desigualtat. En aquesta ocasió feia referència a les empreses de l’ÍBEX 35 i els paradisos fiscals, l’enginyeria empresarial per tal d’evitar pagar impostos i l’evasió i elusió fiscal. Sota el títol “La il·lusió fiscal”, l’informe denuncia que cada any el frau fiscal representa per a Espanya la pèrdua de 59.000 milions d’euros, dels quals el 72 % correspon a les grans empreses i a les grans fortunes. Aquesta quantitat repercuteix en els serveis socials, sanitat i educació principalment, que l’Estat del benestar es compromet a prestar als seus ciutadans.

Borsa de Madrid

Les grans empreses de la Borsa espanyola tributen tan sols un 5.3 % dels seus beneficis en lloc del 30 % que els correspondria. Com aconsegueixen pagar tan poc? La resposta es troba en el desviament de capitals a paradisos fiscals com ara Delaware, als EEUU, amb 352 filials espanyoles ubicades que escamotegen a l’estat el corresponent pagament  d’impostos, Holanda, amb 122, Luxemburg, amb 62, Irlanda, amb 56, Suïssa, amb 25, Hong-Kong, amb 24, Illes Caiman, al Carib, amb 22, i un llarg etcètera que va de Puerto Rico a Dubai passant per Sud-àfrica. 

Cal tenir en compte que tan sols en un any, entre el 2012 i el 2013, es varen incrementar les filials a paradisos fiscals en un 44 %, passant de 561 a 810. I la inversió espanyola en aquests territoris va augmentar en un 25 %. Quines empreses es troben al capdavant? : Banc Santander, ACS, IBERDROLA, ABENGOA, BBVA, REPSOL, Ferrovial, ...

Per declarar menys beneficis les grans empreses fan autèntiques meravelles d’enginyeria financera. Utilitzen empreses pantalla, tot sense caure en la il·legalitat. Un exemple d’empresa pantalla: Una empresa espanyola vol vendre Kiwis de Nova Zelanda a Espanya. El normal seria que l'empresa comprés els kiwis directament al país d'origen i al vendre'ls a Espanya pagués pels beneficis obtinguts l'impost de societats, és a dir, si els compra a 50 i els ven a 200, que pagués impostos pels 150 de benefici. Ara, per pagar menys impostos, el que fa és constituir una societat, en un lloc on no es tributi, o es tributi molt poc, per les operacions que s'han dut a terme fora del país.  La societat pantalla, p. ex. constituïda a l'illa de Man, Gran Bretanya, compra kiwis a 50 a Nova Zelanda i se'ls ven a 190 a una filial seva a l’illa de Man, aquesta obté un benefici de 140 pel qual no tributarà res o molt poc, i seguidament l'empresa espanyola compra els kiwis a la societat pantalla, la filial, a 190 i els ven a Espanya a 200, de manera que només pagarà impostos sobre 10. Tot molt legal però molt inmoral.

Zucman 

Segons Zucman, els paradisos fiscals es troben al centre de la crisi financera. Remarca aquest economista que acabar amb els paradisos, i acabar amb la pobresa i la desigualtat a escala mundial, depèn de decisions polítiques. L’evasió i l’elusió fiscal té un cost en vides humanes molt alt.  La UE deixa de recaptar cada any un bilió d’euros per les causes esmentades i els països en vies de desenvolupament 100.000 milions de dòlars. Amb aquestes quantitats es podrien solucionar molts dels problemes que avui tenallen la humanitat. 

Illes Verges, un “autèntic paradís”

Un exemple escandalós pot ser, entre molts d’altres, Sierra Leone: Els incentius fiscals atorgats pel govern de l’Estat a sis grans empreses, el 2012, equivalien al 59 % del pressupost total del país. Són diners que deixa de recaptar l’Estat i que no van a sanitat o educació. I dos anys més tard, arriba l’ebola i no hi ha diners per a eradicar l’epidèmia, amb 11.000 casos detectats i de moment 3.500 morts.

Empreses com Google, Apple, Disney, Starbucks, Pepsi, Amazon, HSBC s’han vist esquitxades per notícies d’evasió fiscal. No estem parlant de cometre delictes, perquè moltes d’aquestes pràctiques, incomprensiblement, són legals. Per aquest motiu, cal prendre decisions polítiques per acabar amb aquesta situació. Oxfam ha fet una proposta de reunió a Addis-Abeba, Etiòpia, a escala mundial, per a arribar a acords per acabar amb els paradisos fiscals i amb totes les possibilitats legals que tenen les empreses, enginyeria fiscal, per a no pagar el que correspon pels seus beneficis. Una reforma del sistema fiscal internacional. 

Tots podem signar una petició al web d’Oxfam-Intermón per canviar la situació. Perquè és possible un món just, on la pobresa sigui definitivament eradicada, ja que el planeta disposa dels recursos necessaris. Cal voluntat política. I no oblidem que si les grans multinacionals són les que dominen el món, l’opinió pública es considera com el segon poder, ja que ni a grans empreses ni als estats, i als partits que els governen, els interessa posar-se en contra la població, en definitiva depenen de les seves compres i dels seus vots.

Joaquim Alsina 

Permanent de FISC-Catalunya