MIGRANTS

El mes de desembre Nacions Unides celebra el dia dels migrants. El tema no és fácil de tractar. No és fàcil de tractar quan els estats anomenats rics posen els seus interessos econòmics i socials per sobre del dret a la vida, i no a una vida qualsevol, el dret a una vida digna. Perquè la dignitat de l’ésser humà, de tots els éssers humans, hauria de ser el centre d’actuació dels governs tant de països del Nord com de països del Sud. Però la política ens té acostumats a la immediatesa, als resultats a curt termini, ja que un determinat partit polític ha de guanyar les properes eleccions. I estem veient com els partits, en el cas d’Europa, més euro escèptics i més egocèntrics es dediquen a vendre odi als immigrants i postulen tancar fronteres. I aquests partits estan creixent en intenció de vot i en vot real de forma exponencial, com hem vist recentment a la Gran Bretanya i anteriorment a Grècia, Dinamarca, i molts altres estats de la vella Europa.

No sols Europa intenta fortificar-se. Estats Units també es resisteix a obrir les seves fronteres. Tan sols cal veure els problemes que està tenint el president Obama amb la Cambra de Representants i el Senat per a dur a terme una reforma que permeti legalitzar immigrants que es troben en situació irregular.

Espanya ha construït una tanca, cada cop més alta, per evitar l’arribada d’africans per Ceuta i Melilla. Se succeeixen les imatges on veiem guàrdies civils lluitant amb els qui intenten saltar la tanca. De vegades, hem vist escenes d’extrema violència per part de les “forces de seguretat”. Com sempre, seguretat segons per a qui. També tenim centres d’internament d’immigrants on no es facilita la tasca d’entitats humanitàries que vetllen per una cosa tan elemental com els drets de les persones.

La memòria és feble. Europa es va edificar els segles XVIII, XIX i XX, gràcies als minerals, molt or i plata entre d’altres, als productes de plantació, com el cacau, sucre, cafè,…, i la mà d’obra barata americana. Gràcies també a l’ignominiós tràfic d’esclaus africans que eren enviats a Amèrica a treballar a les plantacions de cotó, tabac o sucre, principalment, constituint encara una mà d’obra més barata que la indígena, que havia anat desapareixent, delmada per epidèmies i treballs forçats. Era l’anomenat comerç triangular (Europa-Àfrica-Amèrica). I molts europeus varen emigrar cap Amèrica, Àfrica i Oceania, Austràlia. Fronteres obertes a l’espoli i fronteres obertes a la immigració. 

Luís de Sebastián al seu llibre “África, pecado de Europa”, de recomanable lectura, acusa Europa de l’explotació sistemàtica del continent africà, de les seves riqueses i de la seva població a mans dels europeus. Europa va acabar amb l’agricultura tradicional africana, amb l’artesania, amb l’estructura social, amb … I va obligar a plantar productes de plantació i a importar, molt cars, cereals i altres aliments.

Si els tres segles anteriors van ser d’una dominació clara, ocupació, exèrcit, administració europea, ara és més subtil. Són les multinacionals les que exploten el petroli, l’alumini, el coltan, el coure, el cacau o els cacauets, i una gran diversitat de productes. Tal és l’explotació que les poblacions autòctones, empobrides des de l’exterior per empreses transnacionals i des de l’interior per elits corruptes, no tenen més remei que abandonar la seva terra per cercar mitjans de subsistència. 

Si observem un mapa de fluxos de les migracions actuals veurem que aquests fluxos surten d’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia en direcció als països del Nord, en especial Estats Units i Canadà i Unió Europea. Els mapes de fluxos dels segles anteriors, coincidint amb l’època del gran colonialisme, els fluxos, milions d’irlandesos, espanyols, italians, alemanys, ... es dirigeixen en sentit contrari. Els emigrants eren els europeus, fins i tot des dels estats anomenats “rics”. La memòria és feble. 

El Papa Francesc denuncia la implacable llei del capital. L’inconfessable esperit de cobdícia del món desenvolupat. I a Lampedusa, illa que rep allaus d’immigrants del continent africà, i molts d’ells moren en l’intent de saltar a Europa, Francesc diu: "Qui és el responsable de la sang d'aquests germans i germanes? Ningú. Tots responem: jo no he sigut, jo no hi tinc res a veure, deuen ser altres, però jo no. Avui ningú se'n sent responsable, hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna, hem caigut en el comportament hipòcrita". Francesc va encunyar a Lampedusa una frase que sintetitza el que ell pensa sobre la forma de tractar la migració a escala mundial. S’ha produït, va dir, una globalització de la indiferència. 

Ens hem de preguntar per què uns vivim bé mentre altres malviuen. La resposta la tenim en el que he exposat anteriorment: L’explotació dels més forts sobre els febles. Hem de sentir-nos tots habitants d’un sol país: el planeta Terra. És un deure de justícia construir una societat mundial constituïda per persones que veuen respectada la seva dignitat humana. Com estableix la Doctrina Social de l’Església, els béns són de tots, estan al servei de tots i ningú no pot tenir el monopoli de la riquesa, ja sigui en forma de minerals, de productes agrícoles, de treball o de capital. 

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

INFÀNCIA I DESIGUALTAT

Etíopia: carregant aigua

Nacions Unides dedica un dia del mes de novembre al nen. Al món hi ha molts infants que pateixen les conseqüències de la desigualtat social. Si entre els adults la dona és la més afectada per la pobresa, 7 de cada 10 pobres són dones, entre els infants la nena es veu més afectada que el nen. Així, més que dir el dia del nen hauríem de dir el dia de la nena, i també del nen. A l’Àfrica és molt habitual que les nenes vagin a buscar aigua a quilòmetres del poblat i com que arriben tard a l’escola no se les permet entrar-hi, en canvi els nens van a l’escola habitualment, és el que sol passar a un país com Etiòpia.

Camí del poblat.

A finals d’octubre, Òxfam Intermón va publicar un informe sobre desigualtat a Espanya i al món, informe que ha merescut algunes pàgines als diaris i alguns espais a les televisions. Entre altres coses, l’informe fa afirmacions com les següents:

1. Les 67 persones més riques del món acumulen el mateix que els 3.500 milions de persones més pobres del planeta.

2. Els 20 espanyols més rics acumulen una quantitat equivalent al que tenen els 9 milions d’espanyols més pobres.

Amancio Ortega

3. Amèrica Llatina és el continent amb més desigualtat i, d’aquí, els nivells de delinqüència tan alts que hi ha a les societats llatinoamericanes.

4. En relació amb el punt anterior, 40 de les 50 ciutats més violentes del planeta estan situades a Amèrica central i del sud.

5. Espanya és el país amb més desigualtat de la Unió Europea després de Letònia.
6. A nivell mundial, els fills viuran pitjor que els seus pares.

 

Treballador del tèxtil

7. En canvi, en època de crisi, els més rics han acumulat molta més riquesa, mentre les classes mitjanes s’estan pauperitzant.

8. No és que els més pobres no millorin, milloren una mica, però els més rics milloren exponencialment.

9. Les grans fortunes evadeixen impostos a paradisos fiscals o aprofiten el que les respectives legislacions nacionals els permeten fer.
10. Les grans empreses poden arribar a pagar tan sols un 1% i un 3% d’impostos. Fa poc s’ha fet públic que a Luxemburg han donat moltes facilitats a grans empreses per a què radiquin al país, pagant tan sols un 1% d’impostos.

Escola de Zimbabwe      

Davant aquesta situació no és estrany que una bona part d’infants del món, al voltant de 500 milions, tan sols sobrevisquin. No n’hi ha prou amb la creació de fundacions per part de grans magnats, cal justícia.

Que tothom pagui el que li correspon. És absurd que un assalariat pagui un 22% i una gran empresa un 1%. Cal que tota la població tingui accés a l’educació i a una bona educació primària, secundària i universitària. Perquè a aquests nivells és on s’inicia

la discriminació i la impossibilitat de que l’ascensor social funcioni. Tan sols així no caldrà fer informes sobre desigualtat.

Cal canviar la situació per assolir un món millor.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

NACIONS UNIDES

El 24 de octubre Nacions Unides celebra el seu dia, ja que va ser la data en que es va fundar a partir de la Carta de San Francisco. En els seus inicis el nombre d’estats que la integraven era de 51. Després de les descolonitzacions sumen quasi 200 estats membres.

És un bon moment per a preguntar-nos si cal una organització que aplegui tots els estats del món. Moltes vegades hem sentit dir que si NNUU no existís caldria inventar-la. Va néixer per preservar la pau al món i després va afegir la preocupació per la salut, OMS, l’alimentació, FAO, la infància, UNICEF, el treball, OIT, el desenvolupament, PNUD, la cultura, UNESCO, els refugiats, ACNUR, ...

Cal un fòrum on els estats puguin expressar les seves opinions tot intentant resoldre els problemes i conflictes que el món té plantejats i donar resposta als reptes del planeta, com la qüestió del medi ambient i l’escalfament global o efecte hivernacle.

Dit això, és evident que l’organització és necessària i de fet ha ajudat a resoldre situacions d’extrema violència a determinades regions del món com ara El Salvador, Guatemala, Afganistan sota l’URSS, ... però també és veritat que ha fracassat estrepitosament en altres situacions, una de les més sagnants a la R. D. del Congo. És evident que cal reformar el funcionament de NNUU. Arrossega defectes que es troben en el seu ADN, ja que, des del seu naixement, va quedar instituït que hi hauria cinc estats membres amb dret a vet. Els cinc estats considerats guanyadors de la II Guerra Mundial, EEUU, URSS-Rússia, Xina, Gran Bretanya i França són membres permanents del Consell de Seguretat, juntament amb altres deu estats, renovables de cinc en cinc cada quatre anys. Qualsevol dels cinc permanents poden vetar una resolució si afecta als seus interessos. Aquesta situació provoca que l’organisme més decisiu de NNUU sigui sovint inoperant i sigui acusat de poc democràtic. 

Desapareguda la Unió Soviètica, els EEUU s’han erigit en potència única i en clar dominador de l’ONU i de les seves agències. Perquè és la súper potència militar, política i cultural, i econòmica juntament amb la Xina, i perquè és qui més aporta al pressupost de NNUU amb un 22% del total. La seva capacitat d’influència és considerable. Tan sols cal recordar que quan la UNESCO va fer una política pro africana i a favor de les cultures més discriminades, EEUU va retirar la seva contribució a aquest organisme, ja que considerava que s’estava duent a terme una política d’esquerres.

Quan recentment s’ha parlat de constituir un govern mundial s`ha pensat en NNUU, però amb la situació actual és inviable ja que no seria de rebut que un sol país imposés la seva política. Per tant, la possibilitat d’una “governança” mundial queda aparcada fins que NNUU no reformi els mecanismes de funcionament. No n’hi ha prou amb que el Secretari General hagi estat històricament d’un país considerat neutral o/i no pertànyer a una de les grans potències.

Els 193 estats, després de l’adhesió de Sudan del Sud sumen aquesta quantitat, tenen feina garantida. Al planeta segueixen havent moltes regions “calentes”: Àfrica oriental, Pròxim Orient, amb l’afegit últimament de l’anomenat estat islàmic que tantes tortures i morts està ocasionant, suposadament en nom d’Alà, Corea del Nord, 

Kurdistan turc,... Tant de bo que els Drets Humans, declaració de NNUU del 1948, i la pau siguin preservats per sempre en un marc de tolerància a escala mundial. I que els Objectius del Mil·lenni per eradicar la pobresa al món es facin realitat.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

DEMOCRÀCIA?

A mitjans de setembre, Nacions Unides celebra el dia de la Democràcia. En veure-ho, el primer que em va venir al cap va ser una tira de la Mafalda on, la petita revolucionària, cerca el significat de democràcia i quan el troba, poder a mans del poble o sobirania del poble, des que es lleva fins que se’n va a dormir persisteix en un riure compulsiu, davant l’estupefacció dels pares. La ironia és evident.

Ens hauríem de posar d’acord sobre què és democràcia. 

Durant la Guerra Freda s’entenia de forma molt diferent a cada un dels blocs:

Els països capitalistes, USA i Europa occidental sobre tot, l’entenien com poder anar a votar. Era suficient fer unes eleccions més o menys correctes per qualificar un Estat com democràtic. Per tant, es considera la democràcia des del punt de vista polític i de les llibertats formals, sense tenir en compte la situació de la població econòmicament i socialment. També cal dir que, sovint protegides per les democràcies nord-americana i europees, els anys 60, 70 i 80 del segle XX proliferaven les dictadures, sovint sagnants, a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.

Els països socialistes, encapçalats per l’URSS i després tota l’Europa de l’Est posaven l’accent en l’economia. Es considerava que un Estat era democràtic si la riquesa estava repartida equitativament. El que no evitava que alguns membres dels partits comunistes s’enriquissin. És veritat que tothom tenia treball i no havia misèria, ni tantes desigualtats com a occident, encara que les condicions de vida eren bastant dures. I per descomptat eren règims de partit únic, amb una greu manca de llibertats.

És evident que la democràcia ha de recollir els aspectes positius de les dues posicions: Llibertats individuals i formals, expressió, reunió, associació, premsa, garanties judicials, ... i llibertats polítiques, i també cal garantir que tots els habitants d’un poble tinguin les mateixes possibilitats, punts de partida semblants. No m’atreveixo a dir iguals perquè sóc conscient que això seria molt utòpic, però sí que tothom tingui accés a l’estudi i per tant a la universitat o una bona formació professional. Tot i així, mai no serà igual la situació d’aquell que pot accedir a Harvard que la del que s’ha de conformar amb un centre de menys categoria.

Per a què la democràcia sigui autèntica és imprescindible que els homes i dones d’un país estiguin formats. Un poble amb manca de formació es fàcilment manipulable. Per això, es posa d’exemple els països nòrdics. Noruega, Suècia, Dinamarca i Finlàndia són estats amb mínimes desigualtats gràcies a l’alt grau de formació dels seus ciutadans. És conseqüència dels impostos que reverteixen en els ciutadans equitativament, amb bons sistemes da salut i educatius. L’Estat, com afirmava Keynes, redistribueix la riquesa. És aquest anomenat Estat del Benestar on podem assegurar que regna la democràcia.

Drets polítics i drets socials, equitat i no desigualtat, és la fórmula de la DEMOCRÀCIA en majúscules, democràcia i ètica. 

Un món millor és possible partint dels autèntics ideals democràtics i valors morals.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

SOLIDARITAT

Nacions Unides reserva l’últim dia del mes d’agost, i pràcticament del període vacacional, a la solidaritat. Ens està invitant a posar-nos les piles. Per si algú s’havia oblidat de ser solidari. Els que tenim i vivim amb unes comoditats que gran part del món no gaudeix cal que ens esmercem a ajudar als qui tenen dificultats. És un deure de justícia. Sols de justícia?

Angeles Caso narrava al Magazine de La Vanguardia que hi ha un restaurant a Eivissa on sopar costa 1.650 €. Deia que era una obscenitat gastar-se aquesta quantitat per sopar i fins i tot ventar-se d’haver-ho fet. Més quan tantes persones al món y al nostre país no tenen l’imprescindible per viure o simplement per subsistir. Remarca la novel·lista que tots tenim dret a donar-nos petits plaers però que ningú no guanya tants diners d’una forma innocent. Si el voluntari ho fos tan sols per una qüestió de justícia caldria dedicar moltes hores i molts diners als desafavorits del món per tal de compensar un sopar de luxe “asiàtic”.

Hi ha països europeus en els quals entre un 50 i un 60 % dels habitants pertanyen a alguna ONGD. Això no passa a la península Ibèrica, on ens movem al voltant del 10-12%. Cal que els ciutadans arribin a sentir el gust de la solidaritat. Una persona solidària se sent millor amb sí mateixa. Ajudar als altres surt del cor i de la consciència. Estem fets per estimar i és per amor al proïsme que ens obrim a treballar per un món més just.

       

Voluntari significa donar la mà...       i recollir el somrís de nens i adults

La nostra ONGD, FISC, ha nascut al bressol cristià d’un orde religiós, la Companyia de Maria. Així doncs, hem de tenir en compte una tradició cristiana que ens parla constantment dels pobres i de la solidaritat. I no sols parla, actua.

Ja els profetes de l’Antic Testament denunciaven les situacions d’injustícia. La crítica a aquells que ajuntaven casa amb casa i dormien en llits de marfil. L’Evangeli pren posició clara pels pobres i humils. El Magníficat és una de les diatribes més fortes contra poderosos i arrogants. I els Pares de l’Església, i... Francesc d’Assís, i..., fins arribar a la Doctrina Social de l’Església que considera que els béns del món no són propietat particular de ningú. Han estat creats per ser posats al servei de tota la humanitat. I per si hi havia algun dubte: El Papa, perdó, el Bisbe de Roma, Francesc, fa una clara opció pels pobres amb l’exhortació pastoral Evangelii Gaudium.

El voluntariat implica acceptar compartir realitats molt dures i treballar per canviar-les.

Quan una ONG envia voluntaris a països del Sud, si en tornar un d’ells és preguntat sobre com ha anat la resposta pot ser: “El meu cos és aquí però el meu cap i el meu cor és allà”. És el que ens diu la Mònica que acaba de tornar de Salahonda, Colòmbia, molt impressionada per l’experiència i amb ganes de repetir i de fer coses per la gent que ha conegut allà. En un magnífic vídeo acaba donant les gràcies a tothom. És així. El cooperant sempre té motius per a agrair el que ha rebut en afecte i consideració, i el que ha vist, que  canviarà per sempre més la seva vida. Es rep molt més del que s’aporta.

  

La voluntària Mónica, altres voluntaris i religioses de la Companyia de María

El voluntariat és cada dia més necessari. Avui moltes ONGD no podrien seguir el seu camí de col·laboració tant al Sud com al Nord sense la presència de voluntaris. Després de les brutals retallades que hi hagut en cooperació per part de les administracions públiques són molts els diners que han deixat d’ingressar per revertir-los després en les comunitats més necessitades.

Des d’aquí una invitació a què tothom se senti cridat al món de la solidaritat. Perquè, entre tots, poder fer un món millor és possible.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

Fotografies de la voluntària de FISC a Colòmbia Mònica Peral

2015 - ANY EUROPEU DEL DESENVOLUPAMENT

El proppassat 2 d'abril el Parlament Europeu va aprovar, amb 546 vots a favor, 48 en contra i 38 abstencions, la denominació de l'any 2015  com a  Any Europeu del Desenvolupament. La Unió Europea , que des de 1983 tria un tema per cada any, dedica així per primera vegada un any europeu a la política exterior de la Unió.

Amb l'slogan : “ El Nostre món, la nostra dignitat, el nostre futur “, la celebració d'aquest primer  Any Europeu del Desenvolupament coincidirà amb la data límit per al compliment dels ODM. Per tant es presenta com un impuls per al marc d'acció post2015. Un any 2015 en el que també se celebrarà  la EXPO de Milà sota el lema : “Alimentar el planeta. Energia per a  la vida"

Aquest  any Europeu, sembla que fa una crida a la recerca de la coherència de polítiques i també insisteix en què la dignitat humana no té fronteres.

La posada en marxa del Programa per al canvi  i la Comunicació  “ Vida digna per a tots” són les guies d'acció per a les activitats d'aquesta edició de l ‘Any Europeu del Desenvolupament  (EYD2015), que girarà a l'entorn d'activitats en les institucions comunitàries i en els estats membres a través dels actors que intervenen en la cooperació al desenvolupament, convertint-se en una oportunitat clau per a crear consciència sobre l'acció exterior de la Unió Europea i dels actors de la cooperació internacional al desenvolupament. A més, reforçarà el compromís  de la UE per arribar el 0,7% del finançament del desenvolupament.

A partir de l'any 2000, els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni  foren el centre de l'agenda de desenvolupament que serà vigent fins el 2015.

JUNTS PODEM MÉS

El Comissari de Desenvolupament Andris Piebalgs va declarar que l'Any Europeu pot ser “una oportunitat sense precedents per a que puguem relacionar-nos amb els ciutadans de la UE , i mostrar el nostre ferm compromís amb l’ eradicació de la pobresa en tot el món i per informar-los de com cada euro de suport ajuda a fer possible una diferència en les vides de tantes persones en alguns dels països més pobres del món".

5 i 8 de juny dies de Nacions Unides pel MEDI AMBIENT I ELS OCEANS

Dues celebracions que van molt lligades ja que el que  passa en el medi ambient repercuteix en els oceans i mars del món.

Des de la I Revolució Industrial és indiscutible que s’ha accelerat l’escalfament global i el deteriorament del medi. Fa dos segles, la I Revolució Industrial a Gran Bretanya i després a països d’Europa occidental i Estats Units va suposar la utilització de carbó amb el que moltes regions es varen convertir en zones negres. A l’últim terç del segle XIX, amb la II Revolució Industrial, s’introduïren noves fonts d’energia, sense abandonar el carbó, petroli, gas i electricitat. D’elles, el petroli altament contaminant. Al final de la II Guerra Mundial es va generalitzat l’ús del petroli i també es va incrementar exponencialment l’ús de vehicles, en particular el cotxe i l’avió, amb l’emissió de gasos contaminants com el diòxid de carboni, el CO2. Així, les últimes dècades han vist incrementar la temperatura a moltes zones del planeta. És l’EFECTE HIVERNACLE. Al costat d’això tenim la PLUJA ÀCIDA, pluja amb partícules de sofre, provinents de la indústria, en suspensió. I el deteriorament de la CAPA D’OZÓ determinades èpoques de l’any, per causa dels esprais i els aires refrigerats.

Cim del Kilimanjaro

Una visita a les glaceres de les muntanyes ens permet observar la forma alarmant en què han retrocedit la immensa majoria d’elles. Si una pel·lícula de fa 50 anys es titulava Les neus del Kilimanjaro, és evident que ara s’hauria de canviar el títol. Grenlàndia està perdent gel a marxes forçades i l’Oceà Glacial Àrtic està patint un desglaç tan acusat que ja es factible durant determinades èpoques de l’any establir rutes marítimes, qüestió increïble fa unes poques dècades. L’Antàrtida també ha vist alterat el seu perfil ja que una part perd gel i una altra guanya una mica any rere any, però la realitat és que hem assistit els últims anys a despreniments de grans blocs de gel d’una superfície semblant a  l’illa de Menorca. Amb el que representa de perill per la navegació i, desfet el gel, increment del nivell dels mars. Ara ja comencem a parlar de refugiats mediambientals.

L’Àfrica patirà sequeres més greus amb el que els seus habitants perdran encara més l’accés als aliments bàsics. El centre-nord d’Europa podrà produir productes com el vi, el que abans era impensable. Els incendis a Califòrnia i a Austràlia i els huracans i tifons cada cop més potents són mostra dels canvi climàtic.

A més desenvolupament més escombraries es generen. Els EEUU són els campions en generació de brossa per habitant. Europa, tot i tenir un alt grau de desenvolupament, genera una quantitat bastant inferior, perquè hi ha més consciència ecològica. Lògicament, el continent que es troba en més mala situació econòmica, Àfrica, és el que genera menys escombraries. Alguns han vist la crisi actual, la que patim des del 2008, amb bons ulls des del punt de vista mediambiental, ja que ha suposat reduir activitats industrials i així reduir la contaminació.

El mar Mediterrani té uns nivells de contaminació alarmants, amb el que suposa per la qualitat de vida i per la pesca. El centre de l’Atlàntic té una àrea extensíssima de deixalles acumulades. Les aigües salades o dolces del planeta es troben cada dia més contaminades. Algunes illes del Pacífic comencen a despoblar-se en previsió del que s’està veient venir.

El 1972 es va celebrar la primera conferència, Estocolm, que alertava sobre el deteriorament del medi. Va seguir després Río de Janeiro amb les Agendes 21, bons propòsits pel segle XXI i, finalment, Kioto, alarmant el món amb la imminència d’un increment insuportable de les temperatures el segle XXI. Fins i tot la NASA emetia un estudi sobre la gravetat de la situació, tot i que als EEUU hi ha molts que neguen el fenomen.  Avui més del 90 % dels científics coincideixen en què l’increment de temperatures és ocasionat per l’ésser humà.

Tenim temps per a reaccionar o hem fet tard? El 2.050 la situació s’albira d’una gravetat de conseqüències irreparables, amb més de dos graus d’increment de les temperatures.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

DIA MUNDIAL DE LA LLIBERTAT DE PREMSA: 3 DE MAIG (NNUU)

Sempre que parlem de drets humans situem en primer lloc aquells que fan referència als drets d’opinió, expressió i premsa, més reunió, associació, ...

En negre, els països que menys

respecten la llibertat de premsa

Des que hi ha conflictes i guerres, és a dir, des de sempre, han produït morts i desaparicions d’aquells que podien ser testimonis indesitjats dels qui ocasionen víctimes entre la població i conculquen els drets humans.

Des de la I Guerra Mundial i sobre tot des de la Guerra Civil espanyola, Robert Capa, varen ser molts els enviats per mitjans de comunicació internacionals per tal de cobrir els esdeveniments sagnants que estaven tenint lloc.

Ja siguin periodistes, redactors o fotògrafs, free lance o corresponsals de diaris, revistes, ràdios o televisions, tots han posat la seva vida en perill per tal que el món sabés què estava succeint a qualsevol indret del planeta. I any rere any se’ns informa de quantes víctimes s’han produït entre els informadors, tant fortuïtament com intencionadament, al llarg dels dotze mesos anteriors.

A la Rússia de Putin és un autèntic degoteig de periodistes d’ambdós sexes els que han estat assassinats, el més greu Anna Politkóvskaya a Moscou, i alguns fora de les fronteres russes, i és que l’ombra de nou tsar és allargada. Podem recordar els que han mort a l’Iraq, José Couso, o més recentment a Síria, països  on la manca de respecte als drets humans ha estat ostensible.

60 periodistes morts, 673 de detinguts, 929 d’atacats o amenaçats i 29 de segrestats. Aquestes són les dades de l’informe anual de Reporters Sense Fronteres pel 2008.

Anna Politkóvskaya

Amb el que no comptaven els sanguinaris del món és que les noves tecnologies han convertit cada un dels éssers humans en un informador que amb un senzill mòbil pot enviar fotos i notícies del que està veient i sofrint al racó més allunyat del món. No hi ha malifeta que pugui escapar als nostres ulls.

Tirans del món, atenció!: Us estem contemplant!.

Però cal reaccionar davant situacions d’injustícia. Lamentablement, fa pocs mesos, el govern espanyol ha fet marxa enrere en quant a la possibilitat de jutjar criminals d’altres estats. Pràcticament ha desmuntat la llei de justícia universal. I ho ha fet per por a la Xina i altres estats i és que: “Poderoso caballero es don dinero!.

Exigim dret a la informació, una informació verídica, sense por a explicar la realitat, i dret a que aquells que abusen del seu poder econòmic, polític i/o militar siguin castigats pel mal causat en les poblacions, sovint, més vulnerables.

Per què un món millor on regni l’imperi de la veritat és possible.

Joaquim Alsina

Permanent de FISC-Catalunya 

17 d’abril: Dia Internacional de la lluita camperola

Curuguaty-Paraguai

Protestes camperoles

El mal repartiment de terres, els camperols sense terres, és una situació que s’origina fa segles, a Europa des de l’Edat Mitjana, i s’ha agreujat al llarg dels segles XIX i XX. Dóna la sensació que aquesta situació no acabarà mai. A l’Espanya de la II República un dels problemes més greus va ser aquest, la gran quantitat, dos milions de jornalers, de camperols sense terra. Avui, ha canviat alguna cosa en quant a latifundis a la meitat sud peninsular?

A Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina estem assistint, des de fa uns anys, a la compra de grans extensions de terres per part d’estats i de grans corporacions multinacionals. Es tracta d’assegurar-se aliments i combustibles d’origen vegetal o simplement preveure situacions en un futur més o menys llunyà, quan siguin necessàries més terres per proveir les respectives poblacions o obtenir més beneficis.

Dos exemples:

Guatemala. Polochic. Camperols es neguen a abandonar terres, alguns moren. Les cabanes on viuen són incendiades. Oxfam inicia una campanya per tal que els camperols puguin tornar a les seves terres. La mobilització recolzada per centenars de milers de signatures aconsegueix que el govern guatemalenc doni la raó als camperols.

Paraguai-Camps de soja

Paraguai. Curuguaty. El dictador Stroessner va entregar terres, que eren de tots, als militars i amics en un clar cas de nepotisme. Des de fa dos anys, a Curuguaty, els camperols reivindiquen els seus drets sobre aquestes terres, les ocupen i es produeix una autèntica massacre. Molts moren, altres desapareixen i uns altres són detinguts i es troben en vaga de fam indefinida. Segueixen la lluita, recolzats per Oxfam Intermón, i esperen que es restableixi la justícia. A Paraguai 1,6 % dels propietaris posseeixen el 80 % de la terra. Una situació d’injustícia que clama al cel. Avionetes passant fumigant sense tenir en compte ni els treballadors dels camps ni el medi ambient, uns i altres greument contaminats. Soja i soja transgènica s’han convertit en el principal producte d’exportació del país. En front d’aquesta situació, l’ONG FISC de Lestonnac procura hortes comunitàries al país amb la finalitat d’assolir un estatus de sobirania alimentària per la població.

Podríem afegir el desplaçament d’agricultors per urbanitzar terrenys a la Xina i fa molts més anys, més de 25,  el defensor dels sense terra,  dels treballadors del cautxú i dels indígenes al Brasil, Chico Mendes, fou assassinat pels fazendeiros. És evident que, com que els camperols no tenen força social, capacitat de ser un lobby, tothom abusa d’ells.

En ple segle XXI, és inexplicable que es visquin situacions més pròpies d’èpoques pretèrites que de l’actualitat.

La terra per a qui les treballa, perquè tenim fe en què un món millor és possible.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya

NOTA DE PREMSA - SAME

Samira un exemple de superació pel dret a l’educació inclusiva

Setmana d’Acció Mundial per l’educació del 7 al 11 d’abril

La Samira (testimoni en vídeo) viure durant un any en un pis d’acollida per a nens i nenes i joves saharauis que es va obrir al 2010 a Sant Cugat del Vallès i que gestiona SCAPS (Sant Cugat amb el Poble Saharui). Aquesta jove va arribar a Catalunya per tractar-se un glaucoma, però també va poder accedir a un procés educatiu a la Fundació ONCE que li ha permès recuperar la seva autonomia i seguretat en sí mateixa.

Com la Samira hi ha al món 93 milions de nens, nenes i joves amb algun tipus de discapacitat. D’aquests un 95% no va la escola, i els que ho fan tenen menys possibilitats de finalitzar els seus estudis. Bona part d’aquests joves viuen a països empobrits, però el context de retallades en la inversió educativa fa que ens trobem també amb un retrocés important a l’escola catalana i per tant en fer efectiu un model d’educació inclusiva.

Per això la CME s’ha centrat aquest en la reivindicació d’una educació inclusiva que garanteixi l’accés a aquest dret a tothom i que doni resposta amb els recursos humans i econòmics adhients, a les necessitats de tot l’alumnat.

Del 7 al 11 d’abril té lloc la Setmana d’Acció Mundial per l’Educació, enguany amb el lema “Sumem capacitats. Pel dret a una educació inclusiva”. Durant aquests dies moltes escoles i organitzacions arreu del món organitzaran activitats diverses i es mobilitzaran per recordar als governs la necessitat d’assegurar el compliment del dret a l’educació de persones amb discapacitat a tot el món i per exigir que es destinin els recursos necessaris perquè l’educació inclusiva sigui una realitat el més aviat possible. Però per arribar fins aquí, des de la campanya hem fet ja molta feina.

Entre les activitats realitzades a Catalunya destaquem els tallers realitzats a la Universitat Blanquerna de Barcelona, a l’escola de persones adultes Martinet de Nit, amb els monitors/es de la plataforma d’entitats de lleure i juvenils salesianes i amb la Fundació Catalana de l’Esplai, en les que mitjançant diferents dinàmiques es va reflexionar sobre els reptes i realitats de l’educació inclusiva. Les mateixes dinàmiques s’estàn treballant a 61 escoles de Catalunya a partir dels nostres materials pedagògics.

La CME ha participat també a una jornada intercentres que forma part del projecte de l’Audiència Pública de l’IMEB.  I a les jornades “Persones de Tots Colors” que es van organitzar conjuntament amb Entretallers i l’Ajuntament de Sant Cugat. També s’ha adherit a la Campanya, la Jornada d’Escola Inclusiva organitzada per Aspasim.

Aquesta setmana moltes escoles i entitats faran l’activitat de mobilització “Avança per una educació per a tothom” per treballar amb l’alumnat els plantejaments de la CME i avui mateix juntament amb DINCAT participarem en les 17enes jornades lúdico-esportives, que JOCVIU organitza reivindicant una escola per a tothom. A les 12:00 llegirem el manifest conjunt (http://cme-espana.org/noticia/la-campana-mundial-por-la-educacion-dincat-y-jocviu-defienden-el-derecho-una-escuela-para)

A un any de que d’arribar a la data fixada pel Fòrum de Dakar l’any 2000, per assolir una educació per a tots i totes, podem afirmar que malgrat els esforços queda molt i cal un replantejament de les polítiques educatives amb una voluntat inclusiva real dotada dels recursos necessaris. Des de la CME continuarem treballant per aconseguir els canvis polítics necessaris per assolir aquesta fita.

Campanya Mundial per l’Educació és una coalició internacional d’ONGs, sindicats del món educatiu, centres educatius i moviments socials de tot tipus compromesos amb el dret a l’educació. www.cme-espana.org

Per més informació no dubteu en contactar amb nosaltres. Rebeu una molt cordial salutació,

Barcelona, 8 d’abril de 2014

Campanya Mundial per l’Educació

CONTACTE PREMSA

Isabel Martinez Luna

comunicacion@sonrisasdebombay.org

934673445 / 608 522 712

Dia internacional del perill de les mines, 4 d'abril

Les mines que mutilen persones, amagades sovint sota atractius colors que criden l’atenció dels infants, estan presents encara a moltes regions del món. Els colors vius volien atreure les mans de nens que quedarien brutalment mutilats. L’èxit  d’aquest tipus de mines era mutilar, no matar. En una guerra és molt més interessant mutilar que matar. Als molts se’ls enterra, als mutilats cal ajudar-los. Dues persones estaran ocupades en ajudar a cada un dels que no poden caminar o no poden utilitzar mans i braços.

Fabricar mines era un gran negoci fins i tot per a conegudes fàbriques de cotxes. Però encara era més negoci desminar, quantitat astronòmiques.

Gràcies a milions de signatures, a la Convenció d’Ottawa de 1997 es va decidir deixar de fabricar aquest tipus d’armes. Un cop més, l’opinió pública mundial ha evidenciat que, quan vol, és un poder a tenir en compte.

Malgrat haver-se deixat de fabricar, segueixen estan presents a moltes vides i segueixen sent culpables de moltes morts.

Cambotja. Durant la guerra del Vietnam i després sota la cruel dictadura de Pol Pot i els khmers rojos, 2.000.000 de cambodjans foren assassinats sobre una població d’uns 8.000.000 d’habitants. Durant el conflicte es varen semi enterrar tantes mines com habitants tenia el país. Això implicava que gran part del territori no es podia cultivar per por a l’esclat de les mines. Trenta anys després les mines segueixen causant víctimes. Camps de refugiats del Servei Jesuïta als Refugiats varen instal·lar tallers de fabricació de pròtesis que els propis mutilats fabriquen.

Quan els tsunamis han escombrat amb vent i aigua el sud-est  d’Àsia han barrejat terres de forma que no és possible saber quines terres estan lliures de mines i quines no. El drama segueix.

Si hem aconseguit acabar amb la fabricació de les mines persona encara tenim pendent acabar amb les bombes raïm que dispersen explosius a diverses zones del món.

És evident que no hi ha armes bones ja que totes han estat concebudes per fer mal, però hi ha algunes especialment cruels i que ataquen la població més pobre, més vulnerable i més innocent.

Mai més utilitzar mines persona o bombes raïm, mai més.

Joaquim Alsina

Permanent FISC-Catalunya.